Les mateixes frases
Pneumònia psicosomàtica
El fill i el marit
Rendir-se
11 de juny 2026
29 de maig 2026
26 de maig 2026
21 de maig 2026
18 de maig 2026
Papers, memòries i maneres de viure
Segueixo amb el tema de fa uns dies (o "de sempre", recuperat de tant en tant de diferents maneres) sobre la correspondència guardada, i ara també, de manera més general, relacionant-lo amb qualsevol mena d'informació guardada. Una informació que, d'altra banda, des de fa bastants anys, en bona part ha anat passant del paper al format digital.
En relació amb aquesta "memòria externa" (totes les que no estan "a dins del cap"), de vegades també m'agrada pensar, preguntar-me, si podria viure sense cap d'aquestes memòries externalitzades. I aleshores penso que sí, perquè es pot viure de moltes maneres. De fet, al llarg de segles, la major part de la humanitat (tota, fins a la invenció de l'escriptura) ha viscut així: només amb la memòria "del cap", més la compartida amb la "d'altres caps". I sense problemes. I per descomptat, sense trobar a faltar aquestes noves memòries nostres, sense trobar-les a faltar perquè no pots trobar a faltar allò que no existeix (o que no saps que existeix).
Podria viure tal com he dit, sense aquestes memòries externes? Doncs crec que sí. I això que no m'oblido com sóc, qui sóc, amb la meva biografia, amb la meva vida de tantes lectures i escriptures, tan acostumat als papers escrits (i des de fa temps, als arxius digitals). Sí, em puc imaginar "baixant d'aquest tren" i vivint al marge d'aquest món que, ara, és tan i tan part de mi mateix. Aparentment imprescindible.
Fins i tot amb l'edat que tinc, m'ho puc imaginar. I sense dramatismes. Em puc imaginar "una altra vida" com la que dic. I imaginar-la bona. I és clar, dic imaginar perquè, d'altra banda, estic molt encaixonat, acostumat, al tipus de vida que faig ara (del qual, d'altra banda, en formen part diferents compromisos, aquest és un altre tema). És a dir, que aquestes "imaginacions" només poden tenir relació amb eventuals escenaris de remotíssima possibilitat de convertir-se en realitats.
Dit això, i després de subratllar un cop més "el detall" de l'edat, ¿per què em puc imaginar aquesta possibilitat, i alhora imaginar-la "sense cap inquietud especial"? Doncs, d'una banda, perquè quan era jove vaig conèixer gent que vivia gairebé del tot en aquesta "prehistòria", gent de vegades amb prou feines mínimament alfabetitzada, i alhora aïllada en llocs molt isolats, amb ben pocs contactes "amb la societat". No sé si eren feliços, perquè això no sé què vol dir (aquesta paraula em sembla que confon molt), però anaven fent, aparentment sense massa conflictes interns.
De fet, tot i el meu passat intensament urbà, llavors vaig canviar molt de vida i vaig viure durant uns anys una mica així, bastant "renaturalitzat". Aleshores, en la meva vida hi entrava poca informació, molt poca, a causa de la poca comunicació "amb persones". En general, durant aquells anys, parlava més amb alguns llibres que amb persones. Dic parlar amb els llibres perquè, malgrat el meu aïllament i solitud d'aquells anys, la lectura i l'escriptura no van deixar de ser importants en el meu dia a dia. Al marge d'eventuals pauses (de vegades més llargues, per un motiu o un altre), els papers no em quedaven mai massa lluny, ni mentalment ni físicament.
De vegades, enyoro aquella vida. La senzillesa d'aquells anys, la frugalitat, la despreocupació, la falta d'obligacions, aquell tenir tots els dies, totes les setmanes, per mirar com passaven els núvols (si n'hi havia), o per mirar com feinejaven les formigues, o per anar a recollir branques i branquillons per fer foc... Sense rellotge, sense calendari, sense ràdio, una ràdio que hauria hagut de ser de piles, perquè d'electricitat tampoc n'hi havia, i no la trobava a faltar. No hi havia tampoc aigua a casa, l'havia d'anar a buscar a una font, a uns tres-cents metres. No era cap incomoditat: "quan anava a buscar aigua anava a buscar aigua", i ja està. I així tot en general.
I alhora, també amb moltes estones per llegir. Ja ho he dit, la lectura no havia deixat de formar part de la meva vida. Per exemple, llavors, un dia una mica i un altre dia una altra mica, vaig anar llegint, saltant d'aquí cap allà, bona part dels deu volums del Diccionari Català-Valencià-Balear. Tot i viure amb molt pocs diners, em va agafar la cosa de comprar aquests deu volums. M'agradava anar llegint les definicions i explicacions.
Sí, de vegades enyoro aquella vida, en tants aspectes tan diferent de la d'ara. I gual de diferent de l'anterior, la de quan de petit i adolescent, vivia a casa dels pares... De vegades l'enyoro , aquell entremig "renaturalitzat". I alhora, sóc conscient que, ara, ja no seria capaç de viure d'aquella manera, perquè han passat molts i molts anys, i m'he envellit. I hi ha coses que només pots fer quan ets jove.
Vaja, que a banda d'aquest "principi de realitat" de l'edat, el cas és que, de vegades, enyoro aquella vida.
17 de maig 2026
Dedicacions
A banda de quedar amb persones amb problemes, i llegir llibres sobre persones amb problemes mentals, faig alguna cosa més? Doncs sí.
Per exemple, una part important del temps procuro dedicar-la a les rutines diàries amb la Lívia, la meva companya. Una altra part, a les meves passejades. O a alguna trobada amb amics "sense problemes". O als meus diferents entreteniments, com ara la lectura de llibres sobre altres temes. O a badar, a no fer res.
O a dibuixar (dibuixar sempre m'ha agradat). O a escriure (com ara). O a tafanejar els llibres vells que hi ha als punts de reciclatge. O a recollir roba del carrer (si em sembla que em pot servir). O a mirar els acudits gràfics publicats durant els anys de la República i la Guerra Civil (hi ha bones hemeroteques digitals). O a fer visites a l'Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona.
O a altres coses que no explico, perquè unes avorririen i altres em sembla millor callar-les. El cas és que, en definitiva, faig força coses.
Coses més aviat heterogènies: fico el nas a molts llocs, perquè sempre al mateix lloc em cansa. Haig d'anar alternant, ara això ara allò, ara aquí ara allà... Suposo que el resultat, inevitable, és que tot ho faig a mitges. Però m'agrada el que faig, i la manera com ho faig, d'aquesta manera: a mitges, quarts, octaus o com sigui.
Entre les mitges, els quarts o els octaus, hi ha el temps dedicat a l'àmbit de la salut mental: converses, lectures, reflexions... Ara em costaria, imaginar la meva vida sense mirar de tant en tant el que es veu a través d'aquesta finestra. Em costaria, imaginar la meva vida sense passar estones a dins d'aquests espais de la salut mental, de vegades tan misteriosos, o incomprensibles, o dolorosos... O tot alhora.
15 de maig 2026
Al voltant de la salut mental
L'internat
Un altre internat
Colonoscòpia en lloc de psicoteràpia
El cafè pendent
El primer que fem no és plorar
9 de maig 2026
El pessebre
Uns dies després de Reis agafo el tren per anar a veure un pessebre. Són més de cent quilòmetres. No seria creïble (en el meu cas, anar tan lluny per veure un pessebre) si no fos perquè, en realitat, més que el pessebre vaig a veure el pessebrista. El pessebrista i, sobretot, la seva mare.
Molt de tant en tant els vaig a veure. Mare i fill són com la nit i el dia. Ell, pessimista, queixós, apagat. Ella, alegre, riallera, optimista. La mare ara ja s'acosta als cent anys, però conserva un cap del tot lúcid i té molt bona memòria. És molt xerraire, i de vegades aprofito per preguntar-li coses de quan era una nena, durant els anys de la guerra.
Ja no té la vista que tenia, caminar camina insegura, però aquestes limitacions no han fet que minvés gens ni mica la seva actitud positiva. M'agrada escoltar-la, perquè a més d'aquesta forma de ser positiva, també és molt espavilada. I a sobre té una capacitat de comprensió sobre les coses que passen molt més gran que la del seu fill.
És com si ella fos una filla jove i vital i el fill un pare ancià, sempre cansat, desenganyat, rígid i queixós. És molt curiós, el contrast. De vegades, penso que ella no es vol morir, sobretot, perquè el fill no es quedi sol, amb la seva tristesa i pessimisme. El fill és una mica més jove que jo.
Quan era una noia li agradava molt ballar, però com que a l'home amb qui es va casar ballar no li agradava gens, fins i tot no ho veia massa correcte, al casar-se es van acabar tots els balls. Recorda que, llavors, quan es va casar, ella depenia completament del marit; no podia fer gairebé res sense el seu permís, però com que diu que llavors allò era el normal, ella ho va assumir, ho va viure amb normalitat, que no s'hi capficava.
Al seu marit, a més de no agradar-li ballar, tampoc li agradava riure, era un home sempre seriós, molt sever, molt quadriculat de cap. També molt religiós (ella també ho és, però d'una manera diferent). Era un home tan seriós que, de vegades, no sabies si era seriositat, allò seu, o si era que estava enfadat. Imposava molt. Va morir fa molts anys. Havia tingut algun infart i, al final, un el va enterrar. Recordo aquell home, tan seriós i eixut, i sovint he pensat que podria ser que hagués mort a causa de tanta seriositat.
Això no li ho he dit mai, a ella, però si li he dit que, segurament, en la seva vida, la d'ella, hi ha alguna relació entre el seu caràcter, la seva actitud, les seves rialles, i el fet que hagi arribat a la seva edat. Que hi hagi arribat com hi ha arribat, tan bé. I ella riu, i diu que potser sí...
És clar, potser no té res a veure, potser només són casualitats: d'una banda, la mort del marit i la seva manera de ser, i d'una altra banda, la llarga vida d'ella, sempre contenta i positiva. Potser és només una casualitat, però alhora sembla que, si més no en general, al marge dels casos concrets, tindria sentit que, una vida alegre i positiva, fos més saludable. Físicament i mentalment.
Aquesta vegada, de manera inesperada, m'explica una cosa del tot nova. Em diu que, després de l'últim cop que hi vaig anar, va passar per una mala etapa, fosca, amb un estat d'ànim que no havia tingut mai abans. No tenia ganes de fer res, pensava que la vida no tenia cap sentit. No diu la paraula, però descriu molt bé un estat depressiu.
Diu que, quan li va passar, no en va parlar amb ningú. Que li va durar uns mesos, que es va espantar molt, que s'ho va passar molt malament. Però que després, de la mateixa manera que havia arribat, va marxar. De mica en mica. Sense psicòlegs, sense metges ni medicaments.
Em sobta molt, em costa imaginar-la, "a ella", tan vital, tan optimista, passant per una depressió. Però alhora sé que no hi ha ningú que estigui absolutament fora del perill de patir-ne una. De vegades, una depressió arriba de manera del tot inesperada, com en el seu cas.
El món de les depressions de vegades és entenedor, o ho sembla. I altres vegades és un absolut i immens misteri.
7 de maig 2026
Recordatori maig 2026
(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2026/05/recordatori-maig-2026.html
4 de maig 2026
Sobre salut mental i addiccions
Ell, el seu gos i la sobredosi guardada
https://horitzontal.blogspot.com/2026/05/ell-el-seu-gos-i-la-sobredosi-guardada.html
A partir de les deu, a partir de les sis
https://horitzontal.blogspot.com/2026/05/a-partir-de-les-deu-partir-de-les-sis.html
26 d’abr. 2026
Un Nen Jesús d'Olot
Des de finals del segle XIX, i durant bona part del segle XX, Olot era conegut pels seus tallers dedicats a la fabricació de Sants. (1)
Dues dones, a finals del segle XIX, des del poble on vivien van anar a Olot a comprar un Nen Jesús. Llavors era habitual, sobretot a segons quines zones, i encara més si es tenien pocs recursos, que la gent es desplacés a peu. Del poble a Olot era una bona caminada, potser uns cinquanta quilòmetres; amb aquesta distància, devien quedar-se a fer nit en algun lloc. Després, amb el Nen Jesús que una de les dones havia comprat, van tornar també a peu cap al poble.
El Nen Jesús va estar a la casa d'aquella dona fins que va morir. Després, la seva filla el va conservar, amb la mateixa devoció que la seva mare. Quan va arribar la Guerra Civil, la família va amagar el Nen Jesús, per tal que, durant la fúria anticlerical que es va desfermar al poble, no fos descobert i esbocinat o llençat a una foguera.
Acabada la guerra, el van treure de l'amagatall i va tornar a ocupar el seu lloc habitual a la casa. Més endavant, quan a morir també aquella dona (la filla de la compradora), una neta, també devota del Nen Jesús, el va seguir conservant: també li tenia molta devoció. Quan ella ja era molt gran i els seus fills la van dur a una residència, entre les coses que s'hi va endur hi havia el Nen Jesús. A partir de llavors, el va tenir a la seva habitació de la residència, fins que va morir.
Quan va morir, els seus fills (els besnets de la dona que havia anat a peu a Olot), d'entrada no sabien què fer d'aquell Nen Jesús amb una història tan llarga i entranyable. Fins que van pensar que el podrien dur a un convent de monges que hi havia no molt lluny. I ho van fer així.
No era la primera donació d'un Nen Jesús que rebien al convent: resulta que ja en tenien uns quants. Però no els era cap problema, al contrari, perquè durant el temps d'Advent, col.locaven els diferents Nens Jesús que tenien per tot el convent; era un costum anual que feia molta il.lusió a les monges.
Del que he explicat potser hi ha algun detall que no és del tot exacte (ara mateix, dubto si m'he saltat una generació, d'aquelles dones que van anar heretant el Nen Jesús). Podria ser, perquè quan em van explicar aquesta història potser no la vaig retenir prou bé, tot i que l'escoltava amb atenció, ben encuriosit. (2)
Escoltava amb atenció no només perquè em semblava una història extraordinària, sinó també perquè aquest Nen Jesús, anys enrere, l'havia vist. I m'hi havia fixat, perquè sempre m'ha agradat mirar els figures o pintures de sants, mares de deu, sagrats cors, crucifixos, etc. que veig a les cases de la gent i a les esglésies.
Anys enrere m'hi havia fixat, però llavors ningú no em va explicar la seva història, una història que, aleshores, encara estava incompleta, perquè hi faltava el viatge a la residència i la donació final al convent.
--
(1) En vaig parlar una mica fa un any, "Sants de guix",
(2) Un altre exemple del meu interès per la imatgeria religiosa, "Estampes",
25 d’abr. 2026
Dos textos
Històries (interessadament) descontextualitzades
https://horitzontal.blogspot.com/2026/04/histories-interessadament.html
Conèixer, pensar, entendre, explicar
https://442m.blogspot.com/2026/04/coneixer-pensar-entendre-explicar.html
21 d’abr. 2026
20 d’abr. 2026
Remugar els records
"Así lo recuerdo y así consta en mis apuntes de la época." Oriol Regàs (1)
Com més ens expliquem una història, uns fets, com més ens els expliquem "nosaltres a nosaltres mateixos" (en solitari, dins de la nostra ment), no és que els fixem més bé, que els conservem millor, menys inalterats, sinó més aviat, en part, al contrari: com més vegades els recordem, com més vegades els "remuguem", són més les possibles transformacions que pot patir el record.
Segurament amb unes altres paraules, és el que diuen els entesos en el tema del funcionament del cervell, de la memòria, de la conservació dels records.
Com que aquesta transformació, quan es produeix, és una transformació silenciosa, imperceptible, d'alteracions mínimes cada vegada, és difícil, o impossible, ser-ne conscient. Cada remugada només "un petit pessic", indetectable. I així, una vegada i una altra, al llarg del temps, a força d'acumulacions de mínimes alteracions, aquestes alteracions es poden acabar convertint en alteracions importants, en relació "amb el primer record".
Confrontar els propis records amb els d'una altra persona de vegades pot servir per esbrinar si, sobretot en allò essencial, són coincidents o no ho són. En el segon cas, si no ho són, i si la confrontació no és només amb una persona, sinó amb més persones, llavors, la quantitat de testimonis coincidents o discrepants pot ser una referència. A més coincidències, més possibilitats de no haver-se allunyat massa d'una versió no distorsionada. I al contrari.
Possibilitats, no garanties. Perquè de vegades, en relació amb segons quins temes o fets, hi ha distorsions que afecten col.lectius sencers. De manera semblant, a tots els membres del col.lectiu. Però això, com que a banda de ser un tema prou important, és alhora un altre tema, avui ho deixarem de banda.
Una manera d'intentar limitar aquests perills, aquestes incerteses, aquestes distorsions dels records, és optar per escriure els fets que es volen recordar tan aviat com sigui possible. No és cap garantia en relació amb la fidelitat del text escrit als fets viscuts o observats, i que es volen recordar inalterats, perquè escriure és el resultat d'una doble subjectivitat: primer, la de l'observació inicial, i després, la del mateix procés d'escriure. Són dues fases en les quals ja hi pot haver desviacions, de l'envergadura que sigui.
Però, si més no, escriure serveix per a, més endavant, tenir la referència "d'allò que es va observar i a continuació es va escriure" amb el propòsit de, posteriorment, poder-ho recordar millor. És a dir, no garanteix que el primer escrit sigui fidel a la realitat, que no tingui ja distorsions, però és una protecció més gran en relació amb posteriors alteracions sobrevingudes. Que seria el que passaria, que passa amb més facilitat, si només confiem en els records guardats al cap.
I és que "els arxius mentals", els pensaments, poc o molt van canviant, però els papers no.
19 d’abr. 2026
La coixinera
Està convençuda que li roben coses. L'última cosa que diu que li han robat és una coixinera. Està empipada, vol saber qui li ha robat. Diu que ha de posar càmeres de vigilància al pis, per poder enxampar el lladre.
Té més de noranta anys, viu amb una cunyada que també en té més de noranta. Viuen juntes des que els marits se'ls van morir. La cunyada, temps enrere, estava aficionada a pispar coses a l'altra, unes mitges, unes calces... Però d'això ja fa un temps: ara està molt apàtica, amb prou feines es mou del llit, ja no té delit ni energia per a res. Cosa que no impedeix que, a causa del seu passat, ara sigui la principal sospitosa.
La idea de les càmeres de vigilància també té la seva gràcia... perquè la que diu que la roben i vol posar les càmeres, des de fa uns anys és cega: no veu el que passa davant seu i, és clar, tampoc veuria res que pogués gravar la càmera.
La història en concret de la coixinera s'acaba quan la cuidadora que tenen (va cada dia a casa d'elles unes hores), li diu que miri a dins d'un armari. Però ella no vol obrir l'armari, diu que perquè l'ha d'obrir, que ella el que vol és trobar la coixinera que li han robat, que no l'atabali.
És un armari tancat amb clau. Després de diferents intents per part de la cuidadora, cedeix. Obren l'armari... i a dins hi ha la coixinera presumptament robada. De l'armari només n'existeix una clau, i la clau la té sempre la que deia que li havien robat la coixinera.
M'ho explica la cuidadora, un dia que me la trobo pel carrer. M'ho explica rient i, alhora, dient-me que no sap si serà capaç de resistir molt temps amb aquestes dues dones. Perquè la història de la coixinera és ben bé una fotesa, del tot irrellevant, comparada amb altres històries que passen tot sovint a la casa d'aquestes dues dones, una i l'altra amb un cap ja bastant desmarxat.
Anys enrere, a les dues les havia tractat bastant, m'agradava parlar amb elles... Però la vellesa les ha convertit en dues persones irreconeixibles, en relació amb com eren abans. Que trist, ser testimoni aquesta decadència...
18 d’abr. 2026
Més sobre el pa
De vegades he dit que no m'hauria d'entretenir parlant de barres de pa i altres aliments arreplegats. Avui, però, faré una altra excepció.
Fa uns dies, al vespre, al damunt d'un banc del carrer, vaig trobar una caixa gran plena de barres de pa. Era pa d'un supermercat del barri on estava, cada barra amb la seva funda de paper. Per gust, m'hauria endut la caixa sencera, amb potser vint barres de pa. Però a la Lívia no li hauria fet gens de gràcia, aquella invasió de pa i, a més, estava bastant lluny de casa. De manera que em vaig resignar i només em vaig endur cinc barres.
Cinc barres de pa et poden durar uns quants dies. I de mica en mica s'aniran assecant. Llavors tens diferents opcions: ficar-les al congelador, si en tens un de gran (no és el cas), deixar-les assecar, o retardar l'assecatge a dins de bosses de plàstic, en aquest últim cas, amb el risc, si no vigiles, que el pa es pugui florir.
Si deixes que s'assequi, segons el tipus de pa, un cop sec pot tenir diferents graus de duresa, en alguns casos una duresa molt elevada, realment difícil de rosegar. Tenint en compte això, pots limitar les dificultats per clavar-li queixalades si, abans que s'assequi, llesques el pa; com més primes les llesques, millor, més fàcil de mossegar-les després.
Si un d'aquests pans densos, especialment durs un cop secs, no l'has llescat abans d'assecar-se, després, és clar, encara tens l'opció de serrar-los. No exagero: alguna vegada, en aquests casos, he fet servir una serra. Però moltes vegades no cal, perquè hi ha molts pans que un cop secs no tenen aquesta consistència, i els pots rosegar amb facilitat. Vaja, si tens bones dens, i jo encara tinc aquesta sort.
Quan vull menjar pa que he deixat assecar, sobretot si és un pa "de consistència i duresa elevades", de vegades el que faig és això: primer, el poso un moment sota l'aixeta, que s'amari una mica, però no excessivament. Després, el fico al microones, molt poca estona, al voltant de mig minut o menys. El resultat és una transformació interessant: queda amb la consistència de les croquetes de Santa Teresa.
A continuació, aquest pa que ha passat pel microones l'amaneixo amb un raig d'oli, hi espolso una mica de sal... i me'l menjo com si fos el menjar més bo de tots els menjars!
Per sort, no tinc cap problema amb el gluten, de manera que em puc menjar tot el pa que vulgui. Una sort immensa, i per partida doble: perquè de pa te'n trobes per tot arreu, tot sovint, i perquè el pa, del tipus que sigui, acabat de coure, mig sec o sec del tot, el trobo sempre boníssim.
I apa, avui prou de pa, i a veure si ara m'estic una bona temporada sense parlar de barres de pa.
4 d’abr. 2026
Sobre salut mental
Marihuana en lloc de psicoteràpia
https://horitzontal.blogspot.com/2026/04/marihuana-en-lloc-de-psicoterapia.html
31 de març 2026
Un camió pel damunt
Abans de l'episodi del mareig i la falta d'equilibri que vaig explicar, vaig arreplegar (o em va arreplegar) una grip. Durant dos dies, em va deixar com si m'hagués passat un camió pel damunt. Després, de mica en mica va anar afluixant, però durant setmanes encara em va anar recordant que, de moment, no es volia acomiadar del tot.
Són "incidències", aquesta i la de la falta d'equilibri que, d'una banda, d'entrada em posen el neguit "de quines intencions tenen", pel que fa a la seva durabilitat i repercussions. Si marxaran o es quedaran. I si es queden, amb quina intensitat. És a dir, fins a quin punt em faran la guitza, en relació amb la vida encara força fàcil i sense limitacions importants a què, fins ara, estic acostumat. I si es queden... com enfrontaré la nova situació, "la nova normalitat". Com l'enfrontaré, sobretot, si és que a causa de la nova situació, de la importància de les eventuals limitacions, tinc ganes o no d'anar seguint... o prefereixo deixar-ho estar.
Això d'una banda. D'una altra banda, en aquests casos, sobretot a partir del moment que començo a recuperar la normalitat, llavors estic content que m'hagi passat. Sí, content. Això ja ho he explicat altres vegades, però ho tornaré a explicar.
Dic que estic content perquè, en primer lloc, per a mi és un bon recordatori de la fragilitat de l'existència. I en segon lloc, llavors m'agrada que m'hagi passat perquè penso que em fa més sensible als malestars i dificultats de la gent que m'envolta. Uns malestars, dolors, limitacions, etc., que si a tu les coses sempre et són fàcils, segurament és difícil que t'hi puguis relacionar de manera adequada: atenta, comprensiva, empàtica.
Per acabar. De vegades, a més, episodis com aquests tenen una altra utilitat. En el cas d'aquesta grip que he esmentat, em va servir d'excusa per estalviar-me una reunió familiar, tot i que, llavors, ja l'havia passat, només em quedava una mica de debilitat. Però vaig aprofitar l'avinentesa, perquè passa que, aquest tipus de reunions, des de molt jove, sempre m'han fet mandra. Mira, una de les meves diferents peculiaritats o rareses. Vethoaquí.
30 de març 2026
Mareig
Em vaig llevar de nit per anar a fer un riu. Em sentia estrany i, al posar-me dret, vaig estar a punt de caure: no podia mantenir l'equilibri. Em va sobtar, no m'havia passat mai. Amb molta inseguretat, molt a poc a poc, aguantant-me amb la paret, les portes, la taula, les cadires, vaig aconseguir arribar al lavabo i, assegut, pixar. Després, amb la mateixa lentitud i inseguretat, vaig poder tornar al llit... amb la sensació que havia fet una immensa proesa.
Estirat al llit, com sempre que m'apareix algun mal, pensava si aquesta nova "incidència" marxaria, o hauria vingut per quedar-se.
Al matí estava una mica millor. Havia disminuït la falta d'equilibri i el malestar general. Prou com perquè, posant-hi molta atenció, fos capaç de dissimular, d'aparentar normalitat. Per a mi això era molt, tenint en compte la meva política de dissimulació, en aquests casos.
Quan no em trobo bé no em ve de gust, donar explicacions. No m'agrada, que em preguntin què em passa, què necessito... De fet, em cansa, em fa sentir pitjor. Quan estic així, malament, prefereixo que no em digui res ningú. Que em deixin sol i tranquil.
Segueixo. Amb la reducció dels símptomes, de les molèsties, em vaig tranquil.litzar. Vaig pensar que, segurament, seria només una qüestió de tenir una mica de paciència, fins que desaparegués del tot aquella inseguretat. I va ser així: només un dia després, ja havia recuperat la normalitat.
Vaig pensar si el que m'havia passat podia venir de l'estómac, o dels budells; potser alguna cosa que havia menjat i m'havia provocat aquella reacció estranya... Però no m'hi vaig capficar gaire, perquè més que la causa, llavors l'important era que ja havia passat. Que havia recuperat la normalitat, la tranquil.litat.
Sé que algun dia pot arribar una "visita molesta" d'aquestes i que, en lloc de marxar, es quedi. Que em limiti de manera permanent. Som tan fràgils, podem tenir tantes avaries... i amb l'acumulació d'anys, encara amb més facilita. Què hi farem, "efectes secundaris" de seguir vius.
29 de març 2026
Hi som, i ja no hi som
Era una persona molt optimista. No tenia cap problema de salut, estava la mar de bé. Un dia al vespre es va sentir estrany, però no en va fer cas. L'endemà al matí es trobava pitjor. Es va preocupar, va anar a l'hospital. Al cap de tres dies havia mort: una septicèmia.
Així de fàcil: un dia hi som, i l'endemà ja no. I el moment pot ser qualsevol, del tot inesperat. Una malaltia fulminant, un accident...
Teníem la mateixa edat i m'havia fet riure molt. Era difícil no riure, quan estaves amb ell, perquè no parava de dir disbarats. Tenia una manera de ser molt seva, molt extravertida, ocurrent; enfilava idees esbojarrades, establia relacions inesperades, sovint esperpèntiques. Era tan intens que, de fet, havies de mesurar el temps compartit amb ell, perquè tanta energia i exageració també t'acabava desbordant. Però en dosis adequades i espaiades, coincidir amb ell era un regal.
Una vegada em va salvar la vida. Era quan jo semblava que m'havia oblidat que era necessari menjar per sobreviure; menjar uns mínims i d'una mínima qualitat.
M'estava uns mesos, sol, a una casa que m'havien deixat. Un dia va passar ell i em va trobar fet una calamitat: enfebrat, afeblit, sense forces, sense esma de res. No em va preguntar què volia fer: em va fer pujar al seu cotxe, i ara dubto de si em va dur directament a casa dels meus pares, o em va deixar a una estació i, llavors, vaig agafar el tren.
Ja ho havia explicat alguna altra vegada, perquè és un dels episodis de la meva vida que m'agrada explicar. Fos de la manera que fos, vaig arribar a casa dels meus pares. Hi vaig arribar no només malalt, sinó capcot, avergonyit, perquè no feia tant que m'havia emancipat, amb la sensació, pensant-me, que no només era del tot autosuficient, sinó gairebé omnipotent.
Els meus pares van ser molt discrets. Em van acollir contents que els hagués demanat ajuda, i disposats a donar-me-la sense fer-me cap retret (el metge que van cridar, que va venir a casa, els va dir que era una malaltia "de misèria, dels primers anys de la postguerra"...).
És clar, episodis com aquest fa que se t'abaixin els fums, vaja, fan que et vagis convertint en una mica més persona.
Ara hi he tornat a pensar, al pensar en aquest amic que ha mort de manera tan sobtada. El trobaré a faltar. Trobaré a faltar les vegades que ens vèiem, la seva exuberància, les seves rialles...
És una pèrdua important, perquè gent vital i que faci riure és molt necessària.
14 de març 2026
Sobre salut mental
La Fivin i la seva propaganda
https://horitzontal.blogspot.com/2026/03/la-fivin-i-la-seva-propaganda.html
12 de març 2026
7 de març 2026
Sobre el final de la vida
Despropòsits al final de la vida
https://miravolant.blogspot.com/2026/03/desproposits-al-final-de-la-vida.html
15 de gen. 2026
Els tres pares
Va néixer durant la Segona Guerra Mundial, a Alemanya. Al seu pare, després de la invasió de Polònia, el van enviar a gestionar-hi una fàbrica, sembla que d'armament. Mentrestant, a la seva mare, com a altres dones d'homes desplaçats com el seu marit, o enviats al front, de vegades li facilitaven algun presoner perquè l'ajudés en el manteniment del jardí, o en alguna altra feina de la casa que s'escaigués.
Una vegada li van enviar un presoner francès. Es van agradar, i el resultat va ser que, al cap d'uns mesos, va néixer aquell nen. La mare el va enregistrar amb el cognom del marit, tot i que tothom sabia que no podia ser fill seu.
Cal al final de la guerra, el marit va tornar a Alemanya. No va tornar sol, sinó acompanyat d'una polonesa, amb la que s'havia aparellat. El francès ja no se sabia on parava, i el marit no va fer cap escàndol pel fet que ella hagués tingut aquell fill. Va fer una altra cosa: va proposar a la seva dona viure els tres junts, "un matrimoni de tres". Ell i les dues dones, més el nen.
Ella no ho va veure clar, i va marxar a casa de la seva mare, que vivia a Suïssa. Allí, un conegut li va dir que tindria més oportunitats per refer la seva vida a Anglaterra, i ella, sense pensar-s'ho gaire, se n'hi va anar. Va conèixer un anglès, s'hi va aparellar, i durant els anys següents, aquell anglès, sense gaire entusiasme, va fer de pare d'aquell nen.
Aquell nen el vaig conèixer bastants anys després. Vam tenir força relació, vam parlar moltes vegades, però aquesta història dels seus tres pares no va sortir mai. No fa molt va morir.
Fa uns dies, la que va ser la seva dona em va explicar aquesta història dels tres pares. Aquesta i uns quants capítols més de la vida del seu marit: quan va marxar de casa la mare, va viure en diferents països, va fer diferents feines; era una persona inquieta, amb moltes curiositats.
Com en casos semblants, em sorprèn que, havent parlat tantes vegades amb els dos, també de les seves vides, hagin hagut de passar tants anys, dècades, abans no hagi sortit aquesta història dels tres pares (la que em crida més l'atenció, de les diferents anècdotes que m'explica aquest dia).
Li he dit que, un altre dia, haurem de tornar a quedar, perquè m'expliqui més històries, tant del seu marit com d'ella. I és que la vida d'ella no ha sigut tampoc molt convencional... Abans, em prepararé un qüestionari.
14 de gen. 2026
Cinc estrelles
He sortit de casa al matí i no hi tornaré fins al vespre. Després de dies seguits de núvols, pluja i fred, fa un dia de sol esplèndid. Al migdia, entro en un supermercat i compro una barra de pa, una llauna de sardines i un plàtan (en total, no arriba als dos euros).
Sec a un banc que hi toca el sol, no fa vent, la sensació de confort és absoluta. Obro la llauna de sardines. Menjo pa amb sardines i pa amb l'oli de les sardines; ho assaboreixo profundament. Boníssim el menjar. Esplèndid el banc. El lloc, el sol. Com si estigués al millor restaurant del món. Perdó, em corregeixo: molt millor que el millor restaurant del món, en el que, a més, m'hi sentiria incòmode, gens a gust. I a sobre, el menjar d'un restaurant, fos el que fos, no el trobaria tan "abellidor", "apetitós", com aquest pa amb sardines assegut a aquest banc. Cadascú té els seus gustos, els meus són d'aquesta mena.
De postres, el plàtan, i el dinar ja és del tot insuperable. En el fons, el luxe també m'agrada. El que passa és que, la meva idea de luxe, és diferent de la idea de luxe de la majoria de la gent.
12 de gen. 2026
10 de gen. 2026
8 de gen. 2026
Històries de la guerra i l'exili
L'Ángel Fernández: pendent
L'Ángel Fernández i les cases barates d'Horta