Una escena una mica insòlita: uns monjos es dediquen a trencar els sants de guix d'una església, i alhora fan una foguera amb el mobiliari religiós i els objectes de culte combustibles. M'ho explica fa poc un dels protagonistes, un d'aquells monjos. Ell, uns anys després, va penjar els hàbits. Diu que els va penjar desencantat amb el resultat del Concili Vaticà II, del qual n'havia esperat més canvis.
És una de les moltes coses que m'explica, dels seus anys de monjo, més de vint. I de després, de les moltes activitats en què, al llarg de la seva vida, ha estat implicat.
Aquella església formava part del convent que feia poc havia abandonat una altra congregació, que va marxar perquè la comunitat havia quedat molt reduïda, i llavors es van traslladar a una altra casa de l'orde. Els nous ocupants venien tots del mateix monestir, en el qual no els volien. La seva segregació la va motivar la seva manera de pensar, més progressista, per dir-ho d'alguna manera.
A aquells monjos, aquella església que es van trobar a la nova ubicació, tan carregada de sants i ornaments, no els encaixava; volien un espai més sobri, més net, sense tantes figures i andròmines. I van fer neteja d'aquella manera.
Tenia curiositat per conèixer aquest home, no tant per la seva vida de monjo com per les seves activitats posteriors (però aquestes altres activitats avui no són el tema). Quan m'explica l'episodi de la destrucció dels sants, que com que eren de guix diu que es trencaven amb facilitat, li dic que fa poc vaig anar al Museu dels Sants d'Olot, dedicat als tallers que hi havia hagut a la ciutat dedicats a fer sants. Li dic que em va semblar un museu molt interessant, tant per la seva extraordinària col.lecció de sants, com per les explicacions sobre el procés d'elaboració de les figures.
Li dic a aquest exmonjo que, si els sants que ells van trencar perquè no els podien cremar haguessin sigut com els d'Olot, fets, a partir de no recordo exactament quan, amb una "pasta de fusta" que es van inventar (una barreja de coles, xarpellera, serradures i guix), no els hauria calgut trencar-los, perquè a la foguera que van fer també haurien cremat força bé.
Una de les coses del Museu dels Sants que em va cridar més l'atenció va ser l'explicació de les gestions que van fer al Vaticà, no recordo quan, per tal d'obtenir un certificat que avalés que els sants fets a Olot amb aquella tècnica de la pasta de fusta, estaven fets "amb materials nobles", uns materials nobles que llavors el Vaticà considerava que només ho eren la fusta i la pedra. I ho van aconseguir: els van concedir aquella acreditació especial, cosa que, naturalment, va afavorir molt el negoci dels tallers d'imatgeria religiosa d'Olot. A més, els sants fets amb la pasta de fusta tenien un evident avantatge, en relació amb els de fusta o pedra, i és que eren molt més lleugers, perquè per dins eren buits.
Tal com he dit, el motiu de la trobada amb aquest exmonjo no eren ni aquells sants destruïts, ni els d'Olot, però com que vam estar xerrant unes hores, vam tenir temps també per fer alguns parèntesis temàtics.
