De la importància
de fer caca i pipí
només te n'adones
quan tens problemes
per fer caca o pipí.
Passa més o menys el mateix
amb el menjar,
el beure i el dormir.
Però si tot això rutlla,
per tal de no estar-se desvagat,
llavors és adequat
inventar-se alguna altra preocupació.
Per exemple,
quina pantalla d'alta definició
em pot donar més satisfacció?
Passen els dies
i el dubte et corseca
(l'extensa oferta t'aclapara,
models, prestacions,
preus, dimensions),
fins que, de cop,
de forma inesperada,
t'arriba la solució:
tens un fort restrenyiment,
contundent, invalidant.
I l'alta definició, de moment,
deixa de ser la principal obsessió.
28 d’ag. 2010
27 d’ag. 2010
26 d’ag. 2010
Cinc miracles
Cinc miracles:
la vista,
l'oïda,
l'olfacte,
el gust,
el tacte.
Estar vius és un misteri.
La vida és un prodigi.
la vista,
l'oïda,
l'olfacte,
el gust,
el tacte.
Estar vius és un misteri.
La vida és un prodigi.
25 d’ag. 2010
Humilitat - 2
Remenant el tema de la humilitat, a la versió castellana de la Viquidites trobo aquesta cita: "El propio conocimiento nos lleva, como de la mano, a la humildad" (la deixo en castellà perquè aquest "como de la mano" no sé com posar-lo en català...). La frase la trobo molt encertada, i m'agrada fer-ne esment perquè el seu autor, José María Escrivá (San Josemaría Escrivá, per a la gent d'Església), és una persona que no em cau gens bé, per no dir que gens ni mica, però ja que la frase la trobo reeixida em sembla adequat ressaltar-la.
Tanmateix, si conegués amb certesa el context de la cita, en la mesura que m'imagino que l'autor es refereix al coneixement de Deu (assolit per tant "irracionalment", per inspiració divina, no com a resultat d'un procés reflexiu racional), segurament llavors ja no em faria tan el pes, més aviat deixaria d'interessar-me. Què hi farem, és un dels inconvenients de ser un descregut impenitent, un anticlerical de soca-rel (un pocasolta, que potser diria la meva avia materna, "al cel sia").
Ves per on, de vegades descontextualitzar les coses també té els seus avantatges, ja que et permet trobar eines útils en els llocs en principi més inesperats...
--
(1) Suposo que la cita és correcta, perquè això d'internet ja se sap que de vegades no és gaire de fiar...
Tanmateix, si conegués amb certesa el context de la cita, en la mesura que m'imagino que l'autor es refereix al coneixement de Deu (assolit per tant "irracionalment", per inspiració divina, no com a resultat d'un procés reflexiu racional), segurament llavors ja no em faria tan el pes, més aviat deixaria d'interessar-me. Què hi farem, és un dels inconvenients de ser un descregut impenitent, un anticlerical de soca-rel (un pocasolta, que potser diria la meva avia materna, "al cel sia").
Ves per on, de vegades descontextualitzar les coses també té els seus avantatges, ja que et permet trobar eines útils en els llocs en principi més inesperats...
--
(1) Suposo que la cita és correcta, perquè això d'internet ja se sap que de vegades no és gaire de fiar...
24 d’ag. 2010
Humilitat
Humilitat: qualitat d’humil.
Humil: que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres.
(Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans - DIEC)
Humilde: que tiene humildad.
Humildad: virtud que consiste en el conocimiento de las propias limitaciones y debilidades y en obrar de acuerdo con este conocimiento.
(Diccionario de la Real Academia Española - DRAE)
Ves per on, en català la humilitat és un defecte (vaja, si més no des del meu punt de vista), i en canvi en castellà una virtut. Me'n vaig adonar quan el meu fill em va preguntar què era la humilitat, i com que no em sortia una definició del tot rodona, li vaig dir que ho mirés al diccionari. Va mirar el DIEC, i quan em va llegir l'entrada corresponent, em vaig quedar ben desconcertat. Com que la definició em grinyolava bona cosa, vaig decidir fer la consulta del DRAE, sentint-me llavors més alleujat, i alhora intrigat, sorprés, per la profunda discrepància de les definicions.
Les definicions adjuntades corresponen a la primera accepció de la paraula. En el cas del DIEC, la segona accepció segueix en la mateixa línia ("que revela humilitat, submissió") i cap de les següents té el sentit de l'autoconeixement de les pròpies limitacions i l'obrar en conseqüència. La segona accepció del DRAE és "bajeza de nacimiento o de otra cualquier especie", i la tercera "sumisión, rendimiento"; en qualsevol cas, no apareix enlloc el sentit de la primera del DIEC, ja que la submissió pot ser induïda, forçada per aquell qui sotmet (passa ben sovint).
Encuriosit, vaig fer una altra consulta, i vaig veure que, per a acabar de reblar la cosa, al Diccionar català-valencià-balear, a continuació de la mateixa definició del DIEC diu que l'equivalent castellà és "humilde". Apa, embolica que fa fort.
Com que són els dos únics idiomes que domino una mica, no puc entretenir-me comparant les definicions d'altres idiomes (d'aquells que conserven la paraula derivada del llatí 'humilis', de la que n'ignoro el significat exacte, no sé si afí a la definició del DRAE a del DIEC, o amb un eventual tercer sentit), així que de moment em queda aquesta curiositat insatisfeta.
He fet servir sempre aquesta paraula amb el sentit castellà, ves a saber, potser perquè tota la meva escolarització va ser en aquest idioma... El cas és que amb el sentit que li dóna el diccionari castellà trobo que és una paraula molt important, fonamental. D'altra banda, les coses així, el que no sé és quina deu ser, en català, la paraula adequada segons el sentit castellà, si és que hi és.
Faig encara una altra consulta. A la versió catalana de la Viquipèdia no surt ni humil ni humilitat, a la castellana sí: "Humildad es la característica que define a una persona modesta, alguien que no se cree mejor o más importante que los demás en ningún aspecto". Tampoc em fa el pes, és com una mena d'entremig, ni figa ni raïm, entre les definicions del DRAE i el DIEC
Abans de plegar, de l'apartat de cites sobre la humilitat inclòs a la versió castellana de la Wikiquote (Viquidites), em quedo amb aquesta d'en Lao Tse (Laozi): "Saber que no sabem, això és humilitat."
Humil: que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres.
(Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans - DIEC)
Humilde: que tiene humildad.
Humildad: virtud que consiste en el conocimiento de las propias limitaciones y debilidades y en obrar de acuerdo con este conocimiento.
(Diccionario de la Real Academia Española - DRAE)
Ves per on, en català la humilitat és un defecte (vaja, si més no des del meu punt de vista), i en canvi en castellà una virtut. Me'n vaig adonar quan el meu fill em va preguntar què era la humilitat, i com que no em sortia una definició del tot rodona, li vaig dir que ho mirés al diccionari. Va mirar el DIEC, i quan em va llegir l'entrada corresponent, em vaig quedar ben desconcertat. Com que la definició em grinyolava bona cosa, vaig decidir fer la consulta del DRAE, sentint-me llavors més alleujat, i alhora intrigat, sorprés, per la profunda discrepància de les definicions.
Les definicions adjuntades corresponen a la primera accepció de la paraula. En el cas del DIEC, la segona accepció segueix en la mateixa línia ("que revela humilitat, submissió") i cap de les següents té el sentit de l'autoconeixement de les pròpies limitacions i l'obrar en conseqüència. La segona accepció del DRAE és "bajeza de nacimiento o de otra cualquier especie", i la tercera "sumisión, rendimiento"; en qualsevol cas, no apareix enlloc el sentit de la primera del DIEC, ja que la submissió pot ser induïda, forçada per aquell qui sotmet (passa ben sovint).
Encuriosit, vaig fer una altra consulta, i vaig veure que, per a acabar de reblar la cosa, al Diccionar català-valencià-balear, a continuació de la mateixa definició del DIEC diu que l'equivalent castellà és "humilde". Apa, embolica que fa fort.
Com que són els dos únics idiomes que domino una mica, no puc entretenir-me comparant les definicions d'altres idiomes (d'aquells que conserven la paraula derivada del llatí 'humilis', de la que n'ignoro el significat exacte, no sé si afí a la definició del DRAE a del DIEC, o amb un eventual tercer sentit), així que de moment em queda aquesta curiositat insatisfeta.
He fet servir sempre aquesta paraula amb el sentit castellà, ves a saber, potser perquè tota la meva escolarització va ser en aquest idioma... El cas és que amb el sentit que li dóna el diccionari castellà trobo que és una paraula molt important, fonamental. D'altra banda, les coses així, el que no sé és quina deu ser, en català, la paraula adequada segons el sentit castellà, si és que hi és.
Faig encara una altra consulta. A la versió catalana de la Viquipèdia no surt ni humil ni humilitat, a la castellana sí: "Humildad es la característica que define a una persona modesta, alguien que no se cree mejor o más importante que los demás en ningún aspecto". Tampoc em fa el pes, és com una mena d'entremig, ni figa ni raïm, entre les definicions del DRAE i el DIEC
Abans de plegar, de l'apartat de cites sobre la humilitat inclòs a la versió castellana de la Wikiquote (Viquidites), em quedo amb aquesta d'en Lao Tse (Laozi): "Saber que no sabem, això és humilitat."
23 d’ag. 2010
Com els nens petits
Com els nens petits,
parlo i escric
perquè no em sé estar callat.
Quan sigui més gran
ja faré bondat.
parlo i escric
perquè no em sé estar callat.
Quan sigui més gran
ja faré bondat.
22 d’ag. 2010
Parlar i callar
"Si les teves paraules no són millors que el silenci, no diguis res". Amb redactats diferents aquesta idea l'han expressat diferents persones. És força assenyada i, alhora, no tan radical, i per tant més assumible, que aquesta altra d'en Lao Tse: "Qui sap no parla, qui parla no sap"
Hi ha gent amb un grau d'autoexigència molt elevat, i està bé que hi hagi aquesta mena de persones, perquè ens ajuden a pensar i ens serveixen de model. Jo, en canvi, no sóc ni assenyat ni massa autoexigent, sóc més aviant panxacontent i indulgent amb mi mateix, i sovint parlo, escric, sense plantejar-me si les meves paraules són millors que el silenci. No m'atreveixo a fer-me aquest plantejament, em neguiteja la conclusió que en podria treure. Així que el descarto, i ventilo els eventuals mals de cap que se'n podrien derivar.
Tanmateix, com que també m'agrada quedar bé, per tal de dignificar una mica la meva manca de rigor tinc normalment al butxacó una justificació, per si és el cas que l'haig de menester. El meu atenuant, per dir-ho d'alguna manera, és que tot i parlar de vegades i escriure sovint, gairebé ningú llegeix el que escric (i pel que fa al parlar molts cops parlo sol, però aquest és un tema que si s'escau ja el descabdellarem en una altra ocasió). És a dir, que d'alguna manera exerceixo un escriure només teòric, en la mesura que no transcendeix gaire, ja que sovint es queda en silenci comunicatiu: de cara els altres, per tant, callo bastant, i així em puc sentir una mica proper (ja se sap, qui no s'acontenta és perquè no vol), al radical i brillant pensament d'en Lao Tse.
El motiu de tot plegat, d'aquest insistència a escriure encara que els destinataris sovint siguin gairebé ningú, és que escriure és un entretingut divertiment, força gratificant, una mena de petit vici de mal abandonar, agradablement addictiu. La Montserrat Roig parlava d'això d'una manera mot bonica i afinada: "Del plaer d'escriure i llegir me'n considero entusiasta. Tot plegat ajuda a viure, que potser és l'afer més important."
A qui li agrada escriure, si escriu la vida se li fa més platxeriosa i distreta; escrivint, jugant amb les paraules, cercant les escaients, i la seva adequada combinació, fent-los fer de vegades algunes capitombes i cucavel.les, afilerant-les d'una manera o d'una altra, agrupant-les en frases i paràgrafs... Tot fent d'aprenent de petit malabarista literari (sigui dit sense cap mena de pretensió), la vida s'impregna d'un agradable benestar.
Encara que, fet i fotut, al capdavall allò que s'escrigui sigui força irrellevant, ja que el relleu principal de l'afer no rau en el judici aliè sinó, precisament, en el plaer que proporciona el mateix fet d'escriure.
Hi ha gent amb un grau d'autoexigència molt elevat, i està bé que hi hagi aquesta mena de persones, perquè ens ajuden a pensar i ens serveixen de model. Jo, en canvi, no sóc ni assenyat ni massa autoexigent, sóc més aviant panxacontent i indulgent amb mi mateix, i sovint parlo, escric, sense plantejar-me si les meves paraules són millors que el silenci. No m'atreveixo a fer-me aquest plantejament, em neguiteja la conclusió que en podria treure. Així que el descarto, i ventilo els eventuals mals de cap que se'n podrien derivar.
Tanmateix, com que també m'agrada quedar bé, per tal de dignificar una mica la meva manca de rigor tinc normalment al butxacó una justificació, per si és el cas que l'haig de menester. El meu atenuant, per dir-ho d'alguna manera, és que tot i parlar de vegades i escriure sovint, gairebé ningú llegeix el que escric (i pel que fa al parlar molts cops parlo sol, però aquest és un tema que si s'escau ja el descabdellarem en una altra ocasió). És a dir, que d'alguna manera exerceixo un escriure només teòric, en la mesura que no transcendeix gaire, ja que sovint es queda en silenci comunicatiu: de cara els altres, per tant, callo bastant, i així em puc sentir una mica proper (ja se sap, qui no s'acontenta és perquè no vol), al radical i brillant pensament d'en Lao Tse.
El motiu de tot plegat, d'aquest insistència a escriure encara que els destinataris sovint siguin gairebé ningú, és que escriure és un entretingut divertiment, força gratificant, una mena de petit vici de mal abandonar, agradablement addictiu. La Montserrat Roig parlava d'això d'una manera mot bonica i afinada: "Del plaer d'escriure i llegir me'n considero entusiasta. Tot plegat ajuda a viure, que potser és l'afer més important."
A qui li agrada escriure, si escriu la vida se li fa més platxeriosa i distreta; escrivint, jugant amb les paraules, cercant les escaients, i la seva adequada combinació, fent-los fer de vegades algunes capitombes i cucavel.les, afilerant-les d'una manera o d'una altra, agrupant-les en frases i paràgrafs... Tot fent d'aprenent de petit malabarista literari (sigui dit sense cap mena de pretensió), la vida s'impregna d'un agradable benestar.
Encara que, fet i fotut, al capdavall allò que s'escrigui sigui força irrellevant, ja que el relleu principal de l'afer no rau en el judici aliè sinó, precisament, en el plaer que proporciona el mateix fet d'escriure.
21 d’ag. 2010
La imaginació
A l'arribar a l'estació de Sants, el revisor, de la plataforma estant i abans de baixar a l'andana, somriu i saluda amb la mà un home assegut uns quants seients més enllà. Al davant d'aquest home, donant-li l'esquena, assegudes també de cara a la plataforma on és el revisor, dues dones es pensen que les destinatàries de la salutació són elles i, somrients, li tornen la salutació, tot comentant alhora el simpàtic que és aquell revisor que, sense conèixer-les, té amb elles aquell bonic detall. Final de l'escena.
De vegades passa, que suposicions com aquestes ens arrenquen un somriure i ens fan confiar en la bondat del món i les persones. Fruit de la nostra invenció, un moment es torna lluminós, encomanant potser fins i tot al dia sencer la lleugeresa i la lluminositat del moment.
També passa al revés, dissortadament. Per exemple, potser ens trobem algú amb cara de mala lluna i mirada esbiaixada, ves a saber per què, i també ves a saber perquè ens pensem que som els destinataris del seu esguard malhumorat, quan potser ni ens veu de tan capficat com està amb les seves grises cabòries. El cap té aquestes coses, tan podem fantasiejar escenaris i situacions acolorits i amables com d'altres grisos i inquietants.
El resultat d'una o l'altra activitat imaginativa és ben diferent, perquè el nostre món interior el creem amb les nostres emocions i pensaments, i el món que ens envolta el transformem quan hi incidim amb els actes desencadenats, conformats, condicionats, pel nostre món interior.
Al ritme de la nostra fantasia, la vida es va descabdellant...
De vegades passa, que suposicions com aquestes ens arrenquen un somriure i ens fan confiar en la bondat del món i les persones. Fruit de la nostra invenció, un moment es torna lluminós, encomanant potser fins i tot al dia sencer la lleugeresa i la lluminositat del moment.
També passa al revés, dissortadament. Per exemple, potser ens trobem algú amb cara de mala lluna i mirada esbiaixada, ves a saber per què, i també ves a saber perquè ens pensem que som els destinataris del seu esguard malhumorat, quan potser ni ens veu de tan capficat com està amb les seves grises cabòries. El cap té aquestes coses, tan podem fantasiejar escenaris i situacions acolorits i amables com d'altres grisos i inquietants.
El resultat d'una o l'altra activitat imaginativa és ben diferent, perquè el nostre món interior el creem amb les nostres emocions i pensaments, i el món que ens envolta el transformem quan hi incidim amb els actes desencadenats, conformats, condicionats, pel nostre món interior.
Al ritme de la nostra fantasia, la vida es va descabdellant...
20 d’ag. 2010
Divertiment
El tenor Francesc Viñas (1863-1933), caracteritzat com a Lohengrin, en l'òpera homònima de Richard Wagner, segons la còpia de JMS (1) realitzada el 1960 del plafó de ceràmica ubicat a la Villa Maria de Vallvidrera, una torre dedicada a la memòria del tenor i decorada amb diferents escultures, pintures i plafons de ceràmica de les seves actuacions. Als anys seixanta la torre era propietat de la Julita Viñas, parenta del tenor, i l'autor del dibuix, llavors un nen de sis anys, hi passava els estius amb la seva família, que la tenia llogada.
(1) Es posen només les inicials de l'autor tenint en compte la seva edat en aquell moment (Article 18 de la Constitució, punt 1, regulat per la Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, sobre el dret a la pròpia imatge, a l’honor i a la intimitat personal i familiar; punt 2, regulat per la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, sobre el dret a la protecció de dades de caràcter persona).
16 d’ag. 2010
13 d’ag. 2010
Dret de cita (Ramon Llull - 2)
- "Beutat és aquella cosa qui dóna alegrança veent, oint, ymaginant e membrant, entenent e amant."
- "Amativa se diu de amar, així com de veure se diu visitiva."
- "Amicicia és aquella vertut que hajusta moltes volentats a amar una mateixa fi."
Ramon LLull, Op.Cit. 28/06/2010
- "Amativa se diu de amar, així com de veure se diu visitiva."
- "Amicicia és aquella vertut que hajusta moltes volentats a amar una mateixa fi."
Ramon LLull, Op.Cit. 28/06/2010
12 d’ag. 2010
El meu pare i l'Alzheimer
Entre cometes, es citen fragments de l'article de la Viquipèdia sobre la "Malaltia d'Alzheimer" (segons la versió en català accessible l'agost de 2010)
"L’Alzheimer és la demència més comuna. És incurable, degenerativa i terminal. (...) En general es diagnostica en persones majors de 65 anys."
Al meu pare li van diagnosticar als 72 anys.
"A mesura que la malaltia avança, apareixen símptomes com la confusió, la irritabilitat i l’agressivitat, canvis d’humor, pèrdua de memòria a llarg termini i de sensibilitat."
La seva malaltia avançava de forma irregular, amb períodes llargs d'estabilitat o lleus deterioraments trencats per alguns moments de fortes davallades. Als 74 anys, a conseqüència d'una d'aquestes davallades, es va tornar força inquiet, desconfiat. Segurament va ser el resultat tant de la mateixa evolució de la malaltia com del control que va sentir que llavors s'exercia sobre ell per part de la família (motivat per la preocupació pel seu estat), quan sempre havia viscut de manera del tot autònoma i sense donar explicacions a ningú. Aquest estat d'inquietud li va durar (amb un grau més o menys accentuat) uns tres anys, fins que a rel d'una altra davallada va quedar més atuït, amansit, fins i tot amable i simpàtic.
"Gradualment, també es perden les funcions corporals, tendint finalment cap a la mort. El pronòstic individual és difícil d’assegurar, ja que la durada de les etapes és molt variable."
Va morir als 80 anys. Els dos darrers anys se'ls va passar al llit, amb una mobilitat i una capacitat de comunicació cada cop més limitades, cada vegada físicament i psicològicament més encongit, més absent.
"L’Alzheimer, d'altra banda, presenta un període indeterminat de temps mentre es desenvolupa, abans d’esdevenir del tot evident. Per això, és possible que progressi sense diagnosticar durant força anys."
Quan li van diagnosticar, als 72 anys, feia uns cinc anys que s'havien manifestat els primers símptomes (segons recordava posteriorment la meva mare, intentant rastrejar-ne els inicis), sense que d'entrada ningú els relacionés amb la possibilitat d'aquesta malaltia.
"Els primers símptomes que es manifesten solen ser confosos per simples efectes de l’edat o causats per l’estrès. Un test neuropsicològic detallat pot revelar lleugeres dificultats cognitives fins a vuit anys abans que la persona compleixi els criteris clínics que defineixen el diagnòstic d’Alzheimer."
Abans del diagnòstic, la meva mare havia insistit diferents vegades al metge que fins llavors el portava (un amic de tota la vida), que al meu pare li passava alguna cosa, però el metge deia que eren coses normals de l'edat, no feia cas de les fonamentades inquietuds de la meva mare. El metge que al final va fer-li el diagnòstic era un altre.
"La mitjana de vida una vegada diagnosticat és d’aproximadament set anys. Menys del 3% dels individus viu més de 14 anys després del diagnòstic."
Des que li van diagnosticar, en va viure vuit
"Ja que l’Alzheimer és una malaltia incurable i degenerativa, és essencial saber portar els pacients. Per tant, el rol de cuidador és preferiblement adoptat per el cònjuge o un parent proper, ja que les característiques de la malaltia fan que recaigui una gran càrrega sobre el portador d’aquest rol; amb l’avenç la malaltia incrementa la pressió, i acaba implicant la vida del cuidador en l’àmbit social, psicològic, físic i econòmic."
La cuidadora principal va ser la meva mare, amb l'ajuda d'alguns fills (cosa que li va permetre que la càrrega de cuidadora no fos excessivament feixuga), i el privilegi de no patir cap mena d'estretor econòmica (un altre detall que sempre ajuda molt en aquests casos). Junt amb l'actitud que va adoptar, d'acceptació, i la vitalitat i l'estabilitat inesperades que la van acompanyar els darrers quatre anys de vida del meu pare, el seu cas no és el típic d'una persona cuidadora d'un malalt dl’Alzheimer. La meva mare duia mitja vida convivint amb la seva pròpia malaltia bipolar, passant unes èpoques submergida en una tristesa i un desinterès absoluts i d'altres en unes eufòries descontrolades i d'efectes bastant conflictius; els darrers anys que va cuidar-se del meu pare va gaudir d'un parèntesi d'estabilitat i serenitat providencial (els primers no, els va viure amb molta angoixa i tristesa, enfonsada en un fort estat depressiu).
"Les seqüències motores complexes esdevenen menys coordinades a mesura que la malaltia avança, incrementant el risc de caigudes."
Als 78 anys es va trencar el fèmur, sense que se'n sabés la causa. Podria haver estat el resultat d'una mena d'atac epilèptic; en va patir alguns, durant els darrers dos o tres anys de vida. Li duraven uns minuts i el deixaven baldat. Trigava uns dies a recuperar-se'n. A recuperar 'gairebé' (mai del tot) l'estat anterior, fos el que fos segons el moment de l'evolució de la malaltia. Cada vegada un graó més avall. En aquell cas, es va valorar que donat el seu estat general no valia la pena operar-lo del fèmur, tenint en compte les molèsties que la intervenció li suposarien i que les possibilitats de recuperació eren molt improbables, assumint, per tant, que no podria caminar més.
"Paral.lelament, els canvis neuropsiquiàtrics i de conducta adquireixen major prevalença, manifestant-se a través del dubte, la irritabilitat i una afectivitat magra, la tendència a plorar, esclats d’agressivitat i violència sobtats o resistència a les cures."
Quan estava enfadat era per coses molt concretes; al principi, quan encara era independent, pel fet de sentir-se controlat, i més tard sobretot per qüestions relacionades amb el manteniment de la higiene personal. No obstant en general eren estats puntuals, que no duraven. En canvi, al voltant dels 77 anys li va emergir una simpatia i una tendresa fins llavors del tot desconegudes, tant amb la gent de la família com amb els estranys. Fins i tot la mainada, a la que rebutjava obertament durant una fase de la malaltia (de fet mai l'havien entusiasmat els nens, tot i tenir una bona rastellera de fills), al final va acabar tractant-la també amb un gran afecte.
"Durant aquesta etapa de la malaltia de l’Alzheimer, el pacient ja és completament dependent dels seus cuidadors. El llenguatge ja ha quedat reduït a frases curtes i simples, o bé a paraules soltes, i és molt freqüent que la persona es perdi completament en intentar parlar. Malgrat aquesta pèrdua de les habilitats lingüístiques, sovint els pacients entenen i responen a senyals emocionals."
En contra de l'opinió d'alguns experts, segons els quals aquests malalts arriba un punt 'que no senten ni pateixen' (referint-se a la darrera fase de la malaltia, quan estan més incomunicats i absents), tant la meva mare com els fills que l'ajudaven no ho vivien així, pensaven que sí existia alguna mena de receptivitat, i en la mesura del possible s'intentava que aquesta atenció i proximitat emocional la rebés.
"El malalt pot arribar a ser incapaç d’alimentar-se per si sol, per tant necessitarà que se li prepari el menjar en trossos petits o bé en puré, i quan apareixen dificultats per empassar, es necessiten tubs d’alimentació directa. En aquests casos, però, els cuidadors i familiars han de considerar severament l’eficàcia mèdica i la ètica de continuar alimentant artificialment el malalt."
Els dos darrers anys se l'havia de peixar i només menjava purés. Per sort, mai es va plantejar la possibilitat d'intubar-lo, cosa que sens dubte hauria pogut allargar el seu calvari.
"D'altra banda, s’han determinat vuit dominis cognitius com els que són més comunament danyats en la demència: memòria, llenguatge, capacitat perceptiva, atenció, habilitats constructives, orientació, resolució de problemes i habilitats funcionals."
Tot ho va anar perdent. L'únic dubte és referent a la 'capacitat perceptiva', ja que amb la malaltia molt avançada, fins i tot poc abans de morir, de vegades feia alguna mirada que t'arribava a l'ànima, que et deixava desfet. Tenies la sensació que llavors, en aquell moment, d'alguna manera, en algun grau, era conscient... Era una mirada massa intensa, massa profunda, massa trista, com per pensar que no responia a res concret. Durava poc, per sort, i aquella mena d'escletxa de lucidesa es fonia i tornava a tenir la mirada absent i sense expressió.
"Rarament s’aconsellen limitadors físics en cap moment del progrés de la demència, malgrat que en algunes situacions és necessari i difícil prevenir el dany del malalt i de les persones que el cuiden."
Malgrat el rebuig que inicialment inspirava aquest recurs, al final, en determinats moments, quan ja estava enllitat, de vegades se li lligava alguna mà, per tal d'evitar que es gratés alguna nafra o que s'arrenqués els bolquers. L'alternativa era estar permanentment al seu costat aguantant-li la mà, cosa inviable, tot i que de vegades la meva mare o algun dels fills o filles ho feia.
"A la fi, els pacients no poden dur a terme ni les tasques més simples sense ajuda. La massa muscular i la mobilitat resten totalment deteriorades fins al punt que els malalts jeuen prostrats al llit, i no poden ni alimentar-se per si mateixos. En aquest punt s’evidencia que l’Alzheimer és una malaltia terminal, tot i que la causa de mort no sol ser la malaltia per si sola, sinó un factor extern com una infecció de les úlceres o una pneumònia."
El meu pare va morir ofegat, a causa d'una bromera que li sortia per la boca impedint-li respirar, potser causada per haver-se empassat saliva cap als pulmons. Com que no se li va fer l'autòpsia, el desencadenant exacte no es va saber.
"Durant l’últim tram de la malaltia, el tractament central té com a objectiu alleugerir el malestar fins que arriba la mort."
Sempre es pot cuidar millor un malalt. Però els cuidadors també s'han de cuidar (per partida doble, perquè els pertoca com a persones i perquè si no es cuiden tampoc podran ser bons cuidadors), i per tant s'ha de trobar un equilibri entre les necessitats del malalt i les del cuidador. Crec que en el cas del meu pare la meva mare va trobar un equilibri intel.ligent, que li va permetre viure aquells anys amb un grau d'autosatisfació considerable, fins i tot amb els seus moments d'esbarjo, i alhora ser una cuidadora excepcional.
A mi, particularment, l'única manera que se m'acudeix pel que fa a com s'hauria pogut alleugerir millor el malestar i el patiment del meu pare (de forma compatible amb l'escala de valors i la voluntat tant d'ell com de la meva mare, descartant per tant accions més invasives), hauria estat aprofitar alguna de les oportunitats naturals que es van presentar per a alliberar-lo d'aquella presó dolorosa, com ara un parell de grips que va passar quan ja estava força deteriorat i que la meva mare va insistir que s'havien de tractar, administrant-se-li llavors antibiòtics en previsió d'alguna infecció. Potser, si no s'haguessin tractat, alguna caritativa complicació d'alguna d'aquelles grips, alguna infecció providencial, li hauria escurçat la vida i el patiment. Però el cert és que la majoria de les persones de la família implicades en l'evolució del meu pare, començant per la meva mare, que era qui prenia les decisions, llavors no veien clara una opció d'aquest tipus.
"L’Alzheimer és la demència més comuna. És incurable, degenerativa i terminal. (...) En general es diagnostica en persones majors de 65 anys."
Al meu pare li van diagnosticar als 72 anys.
"A mesura que la malaltia avança, apareixen símptomes com la confusió, la irritabilitat i l’agressivitat, canvis d’humor, pèrdua de memòria a llarg termini i de sensibilitat."
La seva malaltia avançava de forma irregular, amb períodes llargs d'estabilitat o lleus deterioraments trencats per alguns moments de fortes davallades. Als 74 anys, a conseqüència d'una d'aquestes davallades, es va tornar força inquiet, desconfiat. Segurament va ser el resultat tant de la mateixa evolució de la malaltia com del control que va sentir que llavors s'exercia sobre ell per part de la família (motivat per la preocupació pel seu estat), quan sempre havia viscut de manera del tot autònoma i sense donar explicacions a ningú. Aquest estat d'inquietud li va durar (amb un grau més o menys accentuat) uns tres anys, fins que a rel d'una altra davallada va quedar més atuït, amansit, fins i tot amable i simpàtic.
"Gradualment, també es perden les funcions corporals, tendint finalment cap a la mort. El pronòstic individual és difícil d’assegurar, ja que la durada de les etapes és molt variable."
Va morir als 80 anys. Els dos darrers anys se'ls va passar al llit, amb una mobilitat i una capacitat de comunicació cada cop més limitades, cada vegada físicament i psicològicament més encongit, més absent.
"L’Alzheimer, d'altra banda, presenta un període indeterminat de temps mentre es desenvolupa, abans d’esdevenir del tot evident. Per això, és possible que progressi sense diagnosticar durant força anys."
Quan li van diagnosticar, als 72 anys, feia uns cinc anys que s'havien manifestat els primers símptomes (segons recordava posteriorment la meva mare, intentant rastrejar-ne els inicis), sense que d'entrada ningú els relacionés amb la possibilitat d'aquesta malaltia.
"Els primers símptomes que es manifesten solen ser confosos per simples efectes de l’edat o causats per l’estrès. Un test neuropsicològic detallat pot revelar lleugeres dificultats cognitives fins a vuit anys abans que la persona compleixi els criteris clínics que defineixen el diagnòstic d’Alzheimer."
Abans del diagnòstic, la meva mare havia insistit diferents vegades al metge que fins llavors el portava (un amic de tota la vida), que al meu pare li passava alguna cosa, però el metge deia que eren coses normals de l'edat, no feia cas de les fonamentades inquietuds de la meva mare. El metge que al final va fer-li el diagnòstic era un altre.
"La mitjana de vida una vegada diagnosticat és d’aproximadament set anys. Menys del 3% dels individus viu més de 14 anys després del diagnòstic."
Des que li van diagnosticar, en va viure vuit
"Ja que l’Alzheimer és una malaltia incurable i degenerativa, és essencial saber portar els pacients. Per tant, el rol de cuidador és preferiblement adoptat per el cònjuge o un parent proper, ja que les característiques de la malaltia fan que recaigui una gran càrrega sobre el portador d’aquest rol; amb l’avenç la malaltia incrementa la pressió, i acaba implicant la vida del cuidador en l’àmbit social, psicològic, físic i econòmic."
La cuidadora principal va ser la meva mare, amb l'ajuda d'alguns fills (cosa que li va permetre que la càrrega de cuidadora no fos excessivament feixuga), i el privilegi de no patir cap mena d'estretor econòmica (un altre detall que sempre ajuda molt en aquests casos). Junt amb l'actitud que va adoptar, d'acceptació, i la vitalitat i l'estabilitat inesperades que la van acompanyar els darrers quatre anys de vida del meu pare, el seu cas no és el típic d'una persona cuidadora d'un malalt dl’Alzheimer. La meva mare duia mitja vida convivint amb la seva pròpia malaltia bipolar, passant unes èpoques submergida en una tristesa i un desinterès absoluts i d'altres en unes eufòries descontrolades i d'efectes bastant conflictius; els darrers anys que va cuidar-se del meu pare va gaudir d'un parèntesi d'estabilitat i serenitat providencial (els primers no, els va viure amb molta angoixa i tristesa, enfonsada en un fort estat depressiu).
"Les seqüències motores complexes esdevenen menys coordinades a mesura que la malaltia avança, incrementant el risc de caigudes."
Als 78 anys es va trencar el fèmur, sense que se'n sabés la causa. Podria haver estat el resultat d'una mena d'atac epilèptic; en va patir alguns, durant els darrers dos o tres anys de vida. Li duraven uns minuts i el deixaven baldat. Trigava uns dies a recuperar-se'n. A recuperar 'gairebé' (mai del tot) l'estat anterior, fos el que fos segons el moment de l'evolució de la malaltia. Cada vegada un graó més avall. En aquell cas, es va valorar que donat el seu estat general no valia la pena operar-lo del fèmur, tenint en compte les molèsties que la intervenció li suposarien i que les possibilitats de recuperació eren molt improbables, assumint, per tant, que no podria caminar més.
"Paral.lelament, els canvis neuropsiquiàtrics i de conducta adquireixen major prevalença, manifestant-se a través del dubte, la irritabilitat i una afectivitat magra, la tendència a plorar, esclats d’agressivitat i violència sobtats o resistència a les cures."
Quan estava enfadat era per coses molt concretes; al principi, quan encara era independent, pel fet de sentir-se controlat, i més tard sobretot per qüestions relacionades amb el manteniment de la higiene personal. No obstant en general eren estats puntuals, que no duraven. En canvi, al voltant dels 77 anys li va emergir una simpatia i una tendresa fins llavors del tot desconegudes, tant amb la gent de la família com amb els estranys. Fins i tot la mainada, a la que rebutjava obertament durant una fase de la malaltia (de fet mai l'havien entusiasmat els nens, tot i tenir una bona rastellera de fills), al final va acabar tractant-la també amb un gran afecte.
"Durant aquesta etapa de la malaltia de l’Alzheimer, el pacient ja és completament dependent dels seus cuidadors. El llenguatge ja ha quedat reduït a frases curtes i simples, o bé a paraules soltes, i és molt freqüent que la persona es perdi completament en intentar parlar. Malgrat aquesta pèrdua de les habilitats lingüístiques, sovint els pacients entenen i responen a senyals emocionals."
En contra de l'opinió d'alguns experts, segons els quals aquests malalts arriba un punt 'que no senten ni pateixen' (referint-se a la darrera fase de la malaltia, quan estan més incomunicats i absents), tant la meva mare com els fills que l'ajudaven no ho vivien així, pensaven que sí existia alguna mena de receptivitat, i en la mesura del possible s'intentava que aquesta atenció i proximitat emocional la rebés.
"El malalt pot arribar a ser incapaç d’alimentar-se per si sol, per tant necessitarà que se li prepari el menjar en trossos petits o bé en puré, i quan apareixen dificultats per empassar, es necessiten tubs d’alimentació directa. En aquests casos, però, els cuidadors i familiars han de considerar severament l’eficàcia mèdica i la ètica de continuar alimentant artificialment el malalt."
Els dos darrers anys se l'havia de peixar i només menjava purés. Per sort, mai es va plantejar la possibilitat d'intubar-lo, cosa que sens dubte hauria pogut allargar el seu calvari.
"D'altra banda, s’han determinat vuit dominis cognitius com els que són més comunament danyats en la demència: memòria, llenguatge, capacitat perceptiva, atenció, habilitats constructives, orientació, resolució de problemes i habilitats funcionals."
Tot ho va anar perdent. L'únic dubte és referent a la 'capacitat perceptiva', ja que amb la malaltia molt avançada, fins i tot poc abans de morir, de vegades feia alguna mirada que t'arribava a l'ànima, que et deixava desfet. Tenies la sensació que llavors, en aquell moment, d'alguna manera, en algun grau, era conscient... Era una mirada massa intensa, massa profunda, massa trista, com per pensar que no responia a res concret. Durava poc, per sort, i aquella mena d'escletxa de lucidesa es fonia i tornava a tenir la mirada absent i sense expressió.
"Rarament s’aconsellen limitadors físics en cap moment del progrés de la demència, malgrat que en algunes situacions és necessari i difícil prevenir el dany del malalt i de les persones que el cuiden."
Malgrat el rebuig que inicialment inspirava aquest recurs, al final, en determinats moments, quan ja estava enllitat, de vegades se li lligava alguna mà, per tal d'evitar que es gratés alguna nafra o que s'arrenqués els bolquers. L'alternativa era estar permanentment al seu costat aguantant-li la mà, cosa inviable, tot i que de vegades la meva mare o algun dels fills o filles ho feia.
"A la fi, els pacients no poden dur a terme ni les tasques més simples sense ajuda. La massa muscular i la mobilitat resten totalment deteriorades fins al punt que els malalts jeuen prostrats al llit, i no poden ni alimentar-se per si mateixos. En aquest punt s’evidencia que l’Alzheimer és una malaltia terminal, tot i que la causa de mort no sol ser la malaltia per si sola, sinó un factor extern com una infecció de les úlceres o una pneumònia."
El meu pare va morir ofegat, a causa d'una bromera que li sortia per la boca impedint-li respirar, potser causada per haver-se empassat saliva cap als pulmons. Com que no se li va fer l'autòpsia, el desencadenant exacte no es va saber.
"Durant l’últim tram de la malaltia, el tractament central té com a objectiu alleugerir el malestar fins que arriba la mort."
Sempre es pot cuidar millor un malalt. Però els cuidadors també s'han de cuidar (per partida doble, perquè els pertoca com a persones i perquè si no es cuiden tampoc podran ser bons cuidadors), i per tant s'ha de trobar un equilibri entre les necessitats del malalt i les del cuidador. Crec que en el cas del meu pare la meva mare va trobar un equilibri intel.ligent, que li va permetre viure aquells anys amb un grau d'autosatisfació considerable, fins i tot amb els seus moments d'esbarjo, i alhora ser una cuidadora excepcional.
A mi, particularment, l'única manera que se m'acudeix pel que fa a com s'hauria pogut alleugerir millor el malestar i el patiment del meu pare (de forma compatible amb l'escala de valors i la voluntat tant d'ell com de la meva mare, descartant per tant accions més invasives), hauria estat aprofitar alguna de les oportunitats naturals que es van presentar per a alliberar-lo d'aquella presó dolorosa, com ara un parell de grips que va passar quan ja estava força deteriorat i que la meva mare va insistir que s'havien de tractar, administrant-se-li llavors antibiòtics en previsió d'alguna infecció. Potser, si no s'haguessin tractat, alguna caritativa complicació d'alguna d'aquelles grips, alguna infecció providencial, li hauria escurçat la vida i el patiment. Però el cert és que la majoria de les persones de la família implicades en l'evolució del meu pare, començant per la meva mare, que era qui prenia les decisions, llavors no veien clara una opció d'aquest tipus.
11 d’ag. 2010
Índex familiar
A partir de l'agost de 2017 les pàgines relacionades amb els temes familiars estan a:
https://442m.blogspot.com/
Anteriors a l'agost de 2017:
Contra el divorci - 2 (el Creus) - 26 de jul. 2017
http://passavolant.blogspot.com.es/2017/07/contra-el-divorci-2.html
Contra el divorci - 25 de jul. 2017
http://passavolant.blogspot.com.es/2017/07/contra-el-divorci.html
La Purificació - 12 i 13 de jul. 2017
http://passavolant.blogspot.com.es/2017/07/la-purificacio.html
http://passavolant.blogspot.com.es/2017/07/la-purificacio-2.html
Les espelmes - 21/01/2017
http://passavolant.blogspot.com/2017/01/les-espelmes.html
320010 - 22/11/2016
http://passavolant.blogspot.com/2016/11/320010.html
El purgatori - 15/02/2016
http://passavolant.blogspot.com/2016/02/el-purgatori.html
Religiositat de baixa intensitat - 07/01/2016
http://passavolant.blogspot.com/2016/01/religiositat-de-baixa-intensitat.html
La Bula de la Santa Cruzada - 06/01/2016
http://passavolant.blogspot.com/2016/01/la-bula-de-la-santa-cruzada.html
I si algun dia algú...? 08/12/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/12/i-si-algun-dia-algu.html
Noves descobertes. 22/11/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/11/noves-descobertes.html
"Només en recordo coses bones" - 21/07/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/07/nomes-en-recordo-coses-bones.html
Obsessió per la lectura - 20/07/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/07/obsessio-per-la-lectura.html
Fotogrames - 10/07/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/07/fotogrames_71.html
El meu pare - Estereotips i matisos - 28/06/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/06/el-meu-pare-estereotips-i-matisos.html
Llegir al vàter i altres lectures - 19/05/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/05/llegir-al-vater-i-altres-lectures.html
Les meves àvies - 14/04/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/04/les-meves-avies.html
L'escopeta de la besàvia - 08/04/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/04/lescopeta-de-la-besavia.html
Ens venen a matar - 13/03/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/03/ens-venen-matar.html
La jura de la bandera - 27/02/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/02/la-jura-de-la-bandera.html
La pistola - 30/01/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/01/la-pistola.html
Els milicians - 14/11/2014
http://passavolant.blogspot.com/2014/11/els-milicians.html
Captaires - 11/11/2014
http://passavolant.blogspot.com/2014/11/captaires.html
El pis de dalt - 23/03/2014
http://miravolant.blogspot.com/2014/03/el-pis-de-dalt.html
El comiat de la Maria Dolors - 17/03/2014
http://passavolant.blogspot.com/2014/03/el-comiat-de-la-maria-dolors.html
A qualsevol preu, no - 08/03/2014, 09/03/2014
http://miravolant.blogspot.com/2014/03/a-qualsevol-preu-no.html
http://miravolant.blogspot.com/2014/03/a-qualsevol-preu-no-2.html
Massa tard - 10/02/2014
http://passavolant.blogspot.com/2014/02/massa-tard.html
La meva mare: els inicis de la bipolaritat - 16/12/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/12/la-meva-mare-els-inicis-de-la.html
La meva mare - Medicació i psicoteràpia - 2 - 22/10/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/10/la-meva-mare-medicacio-i-psicoterapia-2.html
La meva mare - Medicació i psicoteràpia - 20/10/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/10/la-meva-mare-medicacio-i-psicoterapia.html
Saüc i sabugueiro - 30/07/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/07/sauc-i-sabugueiro.html
Torrent de les flors - 05/07/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/07/torrent-de-les-flors.html
La Guerra Civil i el meu pare - 14/06/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/06/la-guerra-civil-i-el-meu-pare.html
Lletsons i cosconilles - 07/02/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/02/lletsons-i-cosconilles.html
La Clara - 03/12/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/12/la-clara.html
Don Marcelo - 22/11/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/11/don-marcelo.html
https://442m.blogspot.com/
Anteriors a l'agost de 2017:
Contra el divorci - 2 (el Creus) - 26 de jul. 2017
http://passavolant.blogspot.com.es/2017/07/contra-el-divorci-2.html
Contra el divorci - 25 de jul. 2017
http://passavolant.blogspot.com.es/2017/07/contra-el-divorci.html
La Purificació - 12 i 13 de jul. 2017
http://passavolant.blogspot.com.es/2017/07/la-purificacio.html
http://passavolant.blogspot.com.es/2017/07/la-purificacio-2.html
Les espelmes - 21/01/2017
http://passavolant.blogspot.com/2017/01/les-espelmes.html
320010 - 22/11/2016
http://passavolant.blogspot.com/2016/11/320010.html
El purgatori - 15/02/2016
http://passavolant.blogspot.com/2016/02/el-purgatori.html
Religiositat de baixa intensitat - 07/01/2016
http://passavolant.blogspot.com/2016/01/religiositat-de-baixa-intensitat.html
La Bula de la Santa Cruzada - 06/01/2016
http://passavolant.blogspot.com/2016/01/la-bula-de-la-santa-cruzada.html
I si algun dia algú...? 08/12/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/12/i-si-algun-dia-algu.html
Noves descobertes. 22/11/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/11/noves-descobertes.html
"Només en recordo coses bones" - 21/07/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/07/nomes-en-recordo-coses-bones.html
Obsessió per la lectura - 20/07/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/07/obsessio-per-la-lectura.html
Fotogrames - 10/07/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/07/fotogrames_71.html
El meu pare - Estereotips i matisos - 28/06/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/06/el-meu-pare-estereotips-i-matisos.html
Llegir al vàter i altres lectures - 19/05/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/05/llegir-al-vater-i-altres-lectures.html
Les meves àvies - 14/04/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/04/les-meves-avies.html
L'escopeta de la besàvia - 08/04/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/04/lescopeta-de-la-besavia.html
Ens venen a matar - 13/03/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/03/ens-venen-matar.html
La jura de la bandera - 27/02/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/02/la-jura-de-la-bandera.html
La pistola - 30/01/2015
http://passavolant.blogspot.com/2015/01/la-pistola.html
Els milicians - 14/11/2014
http://passavolant.blogspot.com/2014/11/els-milicians.html
Captaires - 11/11/2014
http://passavolant.blogspot.com/2014/11/captaires.html
El pis de dalt - 23/03/2014
http://miravolant.blogspot.com/2014/03/el-pis-de-dalt.html
El comiat de la Maria Dolors - 17/03/2014
http://passavolant.blogspot.com/2014/03/el-comiat-de-la-maria-dolors.html
A qualsevol preu, no - 08/03/2014, 09/03/2014
http://miravolant.blogspot.com/2014/03/a-qualsevol-preu-no.html
http://miravolant.blogspot.com/2014/03/a-qualsevol-preu-no-2.html
Massa tard - 10/02/2014
http://passavolant.blogspot.com/2014/02/massa-tard.html
La meva mare: els inicis de la bipolaritat - 16/12/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/12/la-meva-mare-els-inicis-de-la.html
La meva mare - Medicació i psicoteràpia - 2 - 22/10/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/10/la-meva-mare-medicacio-i-psicoterapia-2.html
La meva mare - Medicació i psicoteràpia - 20/10/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/10/la-meva-mare-medicacio-i-psicoterapia.html
Saüc i sabugueiro - 30/07/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/07/sauc-i-sabugueiro.html
Torrent de les flors - 05/07/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/07/torrent-de-les-flors.html
La Guerra Civil i el meu pare - 14/06/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/06/la-guerra-civil-i-el-meu-pare.html
Lletsons i cosconilles - 07/02/2013
http://passavolant.blogspot.com/2013/02/lletsons-i-cosconilles.html
La Clara - 03/12/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/12/la-clara.html
Don Marcelo - 22/11/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/11/don-marcelo.html
El gas i les jaculatòries - 19/11/2012
https://passavolant.blogspot.com/2012/11/el-gas-i-les-jaculatories.html189 - 03/11/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/11/181.html
Els caquis dels avis - 24/10/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/10/els-caquis-dels-avis.html
Injeccions - 18/10/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/10/injeccions.html
La Rossin - 25/09/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/09/la-rossin.html
Els Palomas - 31/07/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/07/els-palomas.html
Més genealogies - 14/07/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/07/mes-genealogies.html
El Chrysler - 05/07/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/07/el-chrysler.html
El Josep Maria - 05/06/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/06/el-josep-maria.html
El meu pare - demència i patiment - 02/06/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/06/el-meu-pare-demencia-i-patiment.html
Parents remots: el Bartomeu - 06/05/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/05/parents-remots-el-bartomeu.html
La Julita Viñas - 20/02/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/02/la-julita-vinas.html
La meva avia Clara - 12/02/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/02/la-meva-avia-clara.html
Els meus avis - 07/01/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/01/els-meus-avis.html
El meu avi patern - 08/12/2011
http://passavolant.blogspot.com/2011/12/el-meu-avi-patern.html
Santjoanistes - 15/07/2011
http://passavolant.blogspot.com/2011/07/santjoanistes.html
Recordatori (24 de juliol) - 26/06/2011
http://passavolant.blogspot.com/2011/06/recordatori-24-de-juliol.html
El meu pare - tema pendent - 2 - 09/03/2011
http://passavolant.blogspot.com/2011/03/el-meu-pare-tema-pendent-2.html
El meu pare - tema pendent - 21/02/2011
http://passavolant.blogspot.com/2011/02/el-meu-pare-tema-pendent.html
Tenir fe - 17/12/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/12/tenir-fe.html
L'amor és atenció - 29/11/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/11/lamor-es-atencio.html
Divertiment - 2 - 13/11/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/11/divertiment-2.html
Ser i estar. Un altre tipus de divagacions - 10/11/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/11/ser-i-estar-un-altre-tipus-de.html
Els records - 08/11/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/11/els-records.html
M'hauria agradat - 02/11/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/11/mhauria-agradat.html
La mort de la meva mare - 4 (balanç parcial) - 31/10/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/10/la-mort-de-la-meva-mare-4-balanc.html
La mort de la meva mare - 3 - 30/10/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/10/la-mort-de-la-meva-mare-3.html
La mort dels meus pares - 24/10/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/10/la-mort-dels-meus-pares.html
La mort de la meva mare - 2 - 23/10/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/10/la-mort-de-la-meva-mare-2.html
La mort de la meva mare - 17/10/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/10/la-mort-de-la-meva-mare.html
El meu avi matern - 3 - 22/09/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/09/el-meu-avi-matern-3.html
El meu avi matern - 2 - 21/09/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/09/el-meu-avi-matern-2.html
El meu avi matern - 13/09/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/09/el-meu-avi-matern.html
La meva mare - la sortida del sol - 04/09/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/09/la-meva-mare-la-sortida-del-sol.html
El meu pare i l'Alzheimer - 2 - 01/09/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/09/el-meu-pare-i-lalzheimer-2.html
Divertiment - 20/08/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/divertiment.html
El meu pare i l'Alzheimer - 12/08/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/el-meu-pare-i-lalzheimer.html
La Patro - 19/07/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/07/la-patro.html
Després de ser tan autosuficient - 20/04/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/04/despres-de-ser-tan-autosuficient.html
El meu pare - 3 - 19/04/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/04/el-meu-pare-3.html
No té delit de res - 12/03/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/03/no-te-delit-de-res.html
Pòtol de barraca - 29/12/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/12/potol-de-barraca.html
El meu pare - 2 - 03/10/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/10/el-meu-pare-2.html
La meva mare - 3 (pastís de pa) - 22/09/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/09/la-meva-mare-3-pastis-de-pa.html
La meva mare - 2 (la platja) - 07/09/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/09/la-meva-mare-2-la-platja.html
Troballes - presumptes parents llunyans - 01/06/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/06/troballes-presumptes-parents-llunyans.html
La meva mare (el cementiri) - 14/04/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/04/el-cementiri.html
El Cel - 16/03/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/03/el-cel.html
El meu pare - 07/03/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/03/el-meu-pare.html
Les eines del avis - 21/01/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/01/les-eines-del-avis.html
Camp i ciutat (el meu pare) - 20/01/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/01/camp-i-ciutat.html
La Mari - 18/12/2008
http://passavolant.blogspot.com/2008/12/la-mari.html
La Senyora Prudència - 25/09/2008
http://passavolant.blogspot.com/2008/09/la-senyora-prudncia.html
http://passavolant.blogspot.com/2012/11/181.html
Els caquis dels avis - 24/10/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/10/els-caquis-dels-avis.html
Injeccions - 18/10/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/10/injeccions.html
La Rossin - 25/09/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/09/la-rossin.html
Els Palomas - 31/07/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/07/els-palomas.html
Més genealogies - 14/07/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/07/mes-genealogies.html
El Chrysler - 05/07/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/07/el-chrysler.html
El Josep Maria - 05/06/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/06/el-josep-maria.html
El meu pare - demència i patiment - 02/06/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/06/el-meu-pare-demencia-i-patiment.html
Parents remots: el Bartomeu - 06/05/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/05/parents-remots-el-bartomeu.html
La Julita Viñas - 20/02/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/02/la-julita-vinas.html
La meva avia Clara - 12/02/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/02/la-meva-avia-clara.html
Els meus avis - 07/01/2012
http://passavolant.blogspot.com/2012/01/els-meus-avis.html
El meu avi patern - 08/12/2011
http://passavolant.blogspot.com/2011/12/el-meu-avi-patern.html
Santjoanistes - 15/07/2011
http://passavolant.blogspot.com/2011/07/santjoanistes.html
Recordatori (24 de juliol) - 26/06/2011
http://passavolant.blogspot.com/2011/06/recordatori-24-de-juliol.html
El meu pare - tema pendent - 2 - 09/03/2011
http://passavolant.blogspot.com/2011/03/el-meu-pare-tema-pendent-2.html
El meu pare - tema pendent - 21/02/2011
http://passavolant.blogspot.com/2011/02/el-meu-pare-tema-pendent.html
Tenir fe - 17/12/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/12/tenir-fe.html
L'amor és atenció - 29/11/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/11/lamor-es-atencio.html
Divertiment - 2 - 13/11/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/11/divertiment-2.html
Ser i estar. Un altre tipus de divagacions - 10/11/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/11/ser-i-estar-un-altre-tipus-de.html
Els records - 08/11/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/11/els-records.html
M'hauria agradat - 02/11/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/11/mhauria-agradat.html
La mort de la meva mare - 4 (balanç parcial) - 31/10/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/10/la-mort-de-la-meva-mare-4-balanc.html
La mort de la meva mare - 3 - 30/10/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/10/la-mort-de-la-meva-mare-3.html
La mort dels meus pares - 24/10/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/10/la-mort-dels-meus-pares.html
La mort de la meva mare - 2 - 23/10/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/10/la-mort-de-la-meva-mare-2.html
La mort de la meva mare - 17/10/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/10/la-mort-de-la-meva-mare.html
El meu avi matern - 3 - 22/09/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/09/el-meu-avi-matern-3.html
El meu avi matern - 2 - 21/09/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/09/el-meu-avi-matern-2.html
El meu avi matern - 13/09/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/09/el-meu-avi-matern.html
La meva mare - la sortida del sol - 04/09/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/09/la-meva-mare-la-sortida-del-sol.html
El meu pare i l'Alzheimer - 2 - 01/09/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/09/el-meu-pare-i-lalzheimer-2.html
Divertiment - 20/08/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/divertiment.html
El meu pare i l'Alzheimer - 12/08/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/el-meu-pare-i-lalzheimer.html
La Patro - 19/07/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/07/la-patro.html
Després de ser tan autosuficient - 20/04/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/04/despres-de-ser-tan-autosuficient.html
El meu pare - 3 - 19/04/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/04/el-meu-pare-3.html
No té delit de res - 12/03/2010
http://passavolant.blogspot.com/2010/03/no-te-delit-de-res.html
Pòtol de barraca - 29/12/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/12/potol-de-barraca.html
El meu pare - 2 - 03/10/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/10/el-meu-pare-2.html
La meva mare - 3 (pastís de pa) - 22/09/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/09/la-meva-mare-3-pastis-de-pa.html
La meva mare - 2 (la platja) - 07/09/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/09/la-meva-mare-2-la-platja.html
Troballes - presumptes parents llunyans - 01/06/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/06/troballes-presumptes-parents-llunyans.html
La meva mare (el cementiri) - 14/04/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/04/el-cementiri.html
El Cel - 16/03/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/03/el-cel.html
El meu pare - 07/03/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/03/el-meu-pare.html
Les eines del avis - 21/01/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/01/les-eines-del-avis.html
Camp i ciutat (el meu pare) - 20/01/2009
http://passavolant.blogspot.com/2009/01/camp-i-ciutat.html
La Mari - 18/12/2008
http://passavolant.blogspot.com/2008/12/la-mari.html
La Senyora Prudència - 25/09/2008
http://passavolant.blogspot.com/2008/09/la-senyora-prudncia.html
7 d’ag. 2010
Blasi
Blasi: no sé si era el nom de pila o el nom de casa, en qualsevol cas, es deia així. Baixet, ample, rabassut, fort, compacte, seriós, malfiat. Potser uns quaranta anys, o potser més. Molt valent.
Un hivern, quan encara no existien els mòbils, estava isolat a un poble abandonat, a uns quinze quilòmetres de la població més propera, amb un ramat d'unes set-centes ovelles. Ell, el gos i les ovelles. Ningú més. Sense cap mitjà de transport.
Un queixal ja corcat se li va infectar. Les fiblades eren cada cop més fortes, insuportables. Passarien encara uns dies abans no vingués algú a dur-li provisions, s'ho havia de gestionar ell sol, com fos. Set-centes ovelles eren moltes ovelles, com per a deixar-les sense cura i vigilància.
No es va arraulir. Va agafar un estella, hi va embolicar a la punta, a tall de cotofluix, un floc de llana de les ovelles, la va sucar en zotal i se la va anar entaforant pel queixal. I es va alleujar el mal.
El zotal és un desinfectant fortíssim, abans molt utilitzat, sobretot a les comunes i a les quadres. Fa una olor poderosa, agressiva, ofensiva, que dura dies i dies abans no comença a minvar una mica. El gust deu ser espantós.
Qualsevol persona que hagués fet el que ell va fer hauria vomitat fins i tot les farinetes de quan era petit. I després potser l'hauria palmat, perquè el zotal és molt tòxic, d'aquí li ve la seva reconeguda i extraordinària eficàcia com a desinfectant. A les comunes i corrals, als llocs on els pixums, la merda, la suarda i la matèria orgànica en fermentació creen les condicions òptimes per a la proliferació de tota mena de paràsits, el zotal és el rei de la desinfecció.
Ell, en canvi, no només no es va intoxicar, sinó que a sobre es va fer passar el mal de queixal. O potser no, potser el gust espantós del zotal li va fer oblidar el mal espantós del queixal. De vegades passa, que un espant, un dolor, en relativitza un altre...
M'ho va explicar al cap d'uns dies, quan ens vam trobar, jo fent de passavolant i ell pasturant el seu ramat, tan feliç amb el seu queixal que ell mateix s'havia guarit, que ja no li feia gens de mal...
Un hivern, quan encara no existien els mòbils, estava isolat a un poble abandonat, a uns quinze quilòmetres de la població més propera, amb un ramat d'unes set-centes ovelles. Ell, el gos i les ovelles. Ningú més. Sense cap mitjà de transport.
Un queixal ja corcat se li va infectar. Les fiblades eren cada cop més fortes, insuportables. Passarien encara uns dies abans no vingués algú a dur-li provisions, s'ho havia de gestionar ell sol, com fos. Set-centes ovelles eren moltes ovelles, com per a deixar-les sense cura i vigilància.
No es va arraulir. Va agafar un estella, hi va embolicar a la punta, a tall de cotofluix, un floc de llana de les ovelles, la va sucar en zotal i se la va anar entaforant pel queixal. I es va alleujar el mal.
El zotal és un desinfectant fortíssim, abans molt utilitzat, sobretot a les comunes i a les quadres. Fa una olor poderosa, agressiva, ofensiva, que dura dies i dies abans no comença a minvar una mica. El gust deu ser espantós.
Qualsevol persona que hagués fet el que ell va fer hauria vomitat fins i tot les farinetes de quan era petit. I després potser l'hauria palmat, perquè el zotal és molt tòxic, d'aquí li ve la seva reconeguda i extraordinària eficàcia com a desinfectant. A les comunes i corrals, als llocs on els pixums, la merda, la suarda i la matèria orgànica en fermentació creen les condicions òptimes per a la proliferació de tota mena de paràsits, el zotal és el rei de la desinfecció.
Ell, en canvi, no només no es va intoxicar, sinó que a sobre es va fer passar el mal de queixal. O potser no, potser el gust espantós del zotal li va fer oblidar el mal espantós del queixal. De vegades passa, que un espant, un dolor, en relativitza un altre...
M'ho va explicar al cap d'uns dies, quan ens vam trobar, jo fent de passavolant i ell pasturant el seu ramat, tan feliç amb el seu queixal que ell mateix s'havia guarit, que ja no li feia gens de mal...
2 d’ag. 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
