Gregorià a Sant Pau del Camp

"Per commemorar els 900 anys de la construcció de l’església del monestir benedictí de Sant Pau del Camp, el cor masculí Schola Gregoriana de Catalunya oferirà l’audició 'Spiritus Domini', un programa format per tretze peces extretes dels cantorals que el 1600 feu elaborar el Monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, amb els cants propis i les parts invariables de la missa del dia de la Pentecosta." (1)

Doncs això, que deixo tancat a casa el meu anticlericalisme i me'n vaig a l'església de Sant Pau del Camp a escoltar aquest 'Spiritus Domini'. Hi vaig perquè m'agrada el gregorià, perquè el cor Schola Gregoriana de Catalunya canta molt bé, perquè l'església de Sant Pau del Camp té molt bona sonoritat i perquè em paguen l'entrada. Tot encaixa.

M'agrada el gregorià perquè és molt senzill, auster. M'agrada perquè és monòdic, és a dir, amb una única línia melòdica. I dins del gregorià, m'agrada més el més primari, el sil.làbic (cada síl.laba un so) que el melismàtic (una síl.laba allargada en diferents sons) (2). En general m'agraden més aquests tipus de músiques (sigui gregorià o no) que les simfòniques.

(m'estic fent el saberut, l'últim paràgraf l'he pogut escriure perquè al sortir del concert un conegut m'ha explicat això dels melismes i companyia; jo sabia "el que m'agrada", però em faltaven les paraules adequades per explicar-ho)

Continuo. Sobretot m'agrada el gregorià perquè com que es canta en llatí no entenc la lletra, ja que si l'entengués les cançons més aviat se m'entravessarien. Quines coses que diuen... Sé que és una contradicció (que m'agradi el gregorià), perquè el gregorià és precisament un invent que consisteix (en el seu origen) en afegir música al text "per tal de poder pregar millor". Aquest és l'objectiu, l'únic objectiu, afavorir la pregària, fins el punt que hi ha qui diu que sense haver interioritzat el sentit religiós dels textos no es pot cantar bé gregorià.

Diguem que és una opinió, perquè des d'un punt de vista musical el cas és que conec algun cantaire de gregorià que el canta molt bé i al qual no li interessa gens el significat del text, perquè ni tan sols és creient. I en canvi sentint-lo cantar no crec que ningú pugui notar "que aquell cantaire del cor" és un descregut. Al contrari, és possible que fins i tot es pugui pensar que canta amb devoció. Cosa que no deixa de ser certa: "amb devoció musical", tota.

M'agrada el gregorià... en la dosi justa. Com a "fil musical" em cansaria ràpid. Però de tant en tant, aquestes petites dosis, ben cantades, m'emocionen molt. I té mèrit, perquè a més de no ser creient, tampoc tinc cap gran sensibilitat musical. No me n'amago, d'això segon. De fet, la música que més m'agrada i que mai em cansa és el silenci, o el "gairebé silenci" d'un lloc tranquil amb les seves lleus remors.

--
(1) Text del fullet del concert, 29/01/2017
(2) Les peces del concert crec que en general són melismàtiques, però no he estat tota l'estona atent en aquest sentit per poder-ho assegurar.

Pispar

Jo he pispat 5.
Tu, com que jo he pispat 5, has pispat 10.
Ell, com que tu has pispat 10, ha pispat 20.
Nosaltres hem pispat 100.
Vosaltres, com que nosaltres hem pispat 100, heu pispat 1000.
Ells, com que vosaltres heu pispat 1000,
han pispat el que quedava.
I ara, jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres i ells,
no entenem com és que no queda res.
Un gran misteri.

Les espelmes

Estava a casa de la meva mare, dormint. Em vaig despertar sentint olor de socarrim. Una espelma (de l'altaret que tenia ella a la seva habitació), a l'acabar de consumir-se, en lloc d'apagar-se havia fet que s'encengués el plàstic que la protegia i que en teoria havia de servir perquè un cop de vent no l'apagués. Una protecció una mica rara, tenint en compte que el plàstic era combustible, tal com llavors es va posar de manifest.

El cas és que allò anava cremant alegrement i fent saltar algunes guspires de plàstic encès, escampant-les pel damunt de les figures de la Mare de Déu i del Nen Jesús, dels tapets de puntes, d'algunes estampes de sants, d'alguns llibres d'oracions i de tot el que hi havia al voltant. Just al costat, també hi havia les grans cortines.

Per sort, no va passa res.

Tot i que encara era fosc, a aquella hora del matí seguint els seus horaris habituals la meva mare ja havia marxat. No sé si aquell dia primer anava a la piscina o a la platja, abans d'anar a missa. A la piscina o a la platja, abans d'anar a missa, hi anava cada dia, i després del bany i la missa tornava a casa i llavors esmorzava.

L'espelma no li havia quedat encesa oblidada, si no que la havia deixat així de manera intencionada. Encara que ella no hi fos, li agradava que sempre seguís cremant alguna espelma al seu altaret, al costat de les seves figuretes del pessebre i de les seves estampes. Feia dies que tenia ganes de dir-li alguna cosa sobre aquell costum, però fins aleshores no m'havia atrevit.

Quan va tornar li vaig dir que no podia ser que marxés de casa deixant espelmes enceses. Segur que no li va agradar, allò que li vaig dir, i és normal: a mi tampoc m'agradaria que un fill meu em digués si puc o no puc encendre espelmes, quan i com. Aquestes situacions són un embolic. Però ho va acceptar, o ho va fer veure.

No recordo quina era exactament la seva explicació de la seva devoció per les espelmes. A banda que li agradessin (a mi també) em sembla que atribuïa algun efecte una mica "sobrenatural" a les espelmes enceses, com si les espelmes "resessin". Recordo algun comentari en aquest sentit, però no se'm concreta.

L'espelma que es va encendre era una espelma d'aquestes gruixudes i de ble petit, per tal que cremin a poc a poc i durin molt. Però feia servir tota mena d'espelmes. Per exemple, les primes i blanques, de parafina, les compràvem al supermercat. De tant en tant, quan se li acabaven les apuntava a la llista de la compra: "arroç, llet, formatge, espelmes..." Les venien en paquets de sis.

Els extraterrestres

Un altre Horitzontal:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2017/01/els-extraterrestres.html

El Robert de les cabres

Devia ser al voltant del 1915 que el Robert de les cabres va arribar al poble. "De les cabres" li deien perquè era cabrer: tenia un petit ramat, tan petit com petit era el tros de corral que tenia als baixos de la casa on es va instal.lar amb la seva família a l'arribar al poble.

A tocar del corral hi havia la cuina, que era el lloc on feien la vida, un espai petit, fosc i humit, mig enclotat i de sostre baix. Com una cova. La cuina estava a l'entrada de la casa, i el corral al fons; les cabres per anar al corral passaven pel costat de la cuina.

Al pis de sobre (a sobre del corral i la cuina) hi havia els dormitoris: una habitació que sí que mereixia aquest nom, i després una altra petita habitació interior de pas, on hi havia parats els llits dels fills, i des de la qual s'accedia al galliner. Després hi havia les golfes, que servien de paller, al qual hi pujaven la palla des del carrer, mitjançant una corriola instal.lada al damunt d'un gaial.

La dona del Robert era l'Adela, i ves quines coses, a més de ser dona d'un cabrer algun cop també havia fet de dida. Vaja, que en el negoci de la llet hi participaven marit i muller, cadascú a la seva manera. Eren d'un poble de Terol, i no sé per quin motiu es van traslladar. El cas és que quan van arribar ja tenien algun fill, i encara en van tenir un o dos més, tots mascles. Dos d'aquests fills els vaig conèixer, i un crec que encara és viu. Del Robert i de l'Adela tothom me n'ha parlat bé. I els fills van sortir bona gent.

Tinc entès que el Robert i l'Adela van morir amb pocs anys de diferència, crec que els dos "d'un mal dolent", del que ara en dirien un càncer. Després, a la casa, que era de lloguer, hi van viure uns altres llogaters, i després uns altres, i després jo. Encara hi visc, però no de manera permanent.

Quan vaig començar a viure a aquella casa feia molts anys que havien mort el Robert i l'Adela, de manera que feia molts anys que el ramat (més valdria dir-ne l'escamot, atesa la seva migrada dimensió) ja no hi era. Però malgrat el temps transcorregut i els llogaters que entremig hi havien passat algunes parts de la casa encara feien olor de corral. Vaig sentir l'olor abans de saber que hi havia hagut un ramat.

Ara, després de trenta-dos anys de viure a aquesta casa, ja no sento l'olor, no sé si perquè m'hi he acostumat o si perquè com a conseqüència d'haver anat sanejant una mica algunes parets i el terra de la planta baixa l'olor ha acabat desapareixent.

Tot i haver conegut dos dels seus fills, fins fa ben poc no he sabut que els pares es deien Robert i Adela, i també fins fa ben poc no he sabut que a ell li deien Robert de les cabres. Com el de la dita, aquell que tenia un ramat de cabres negres i, pensant que les blanques eren millors, en va canviar dues de negres per una de blanca. I després, quan totes eren blanques, va pensar que s’havia equivocat, i va tornar a fer el mateix negoci al revés, dues de blanques per una de negra, i així fins que es va quedar sense ramat.

Si el Robert de l'Adela hagués fet el mateix, amb el ramat minimalista que tenia amb tres o quatre dies s'hauria ventilat el ramat.

Ara em sap greu no haver preguntat més coses, anys enrere, del Robert i l'Adela. Em passa sovint, que em dol no haver estat més curiós, quan les persones a qui hauria pogut preguntar (en cada cas el que fos) encara eren vives i tenien el cap clar.

El que sempre he tingut present, o més ben dit, el que sempre m'he imaginat és com devia viure en aquella casa aquella família, amb la cuina a tocar del ramat, amb el galliner al costat dels llits dels fills, i amb les rates circulant per dins de les parets, anant amunt i avall des del corral fins al paller de les golfes (fent parada, suposo, al galliner).

Això de les rates ho vaig descobrir al reparar alguna paret. Picava en un lloc que sonava buit, se  m'ensorrava, i llavors al darrera trobava les galeries que hi havia excavades per dins de les parets, per les quals feia anys hi havien circulat les rates. Com que les parets són de tàpia (de terra premsada) i molt gruixudes, d'uns cinquanta centímetres, les rates podien fer els seus passadissos amb facilitat i sense que es notés.

Quan trobava alguna d'aquestes galeries, sobretot el primer moment en sortia una olor peculiar. Després de tants anys encara feien fortor, una olor estranya, de terra, rata i palla, barrejada.

Jo faig vida al que havia sigut abans el galliner: hi tinc la cuina i el lloc d'estar. I dormo al que havia sigut el paller. La planta baixa, humida i fosca, on feien vida ells i les cabres, ara pràcticament és només un lloc de pas.

Dia de Reis

Avui els Reis m'han portat moltes coses.
El primer que m'han portat ha sigut
poder-me despertar en el meu llit.
Abrigat a sota dels llençols i les mantes,
sense passar fred.

Quan he obert els ulls he vist
que començava a clarejar.
Quin prodigi, la vista!
Poder veure la llum, els colors, les formes...

Ja desvetllat, amb les mans m'he pogut vestir sol.
Amb el sentit de l'equilibri m'he pogut posar dret.
I amb les cames he pogut caminar fins al lavabo
(i al lavabo, a l'obrir l'aixeta, sortia aigua).

Després he anat a la cuina i m'he preparat l'esmorzar.
I me l'he menjat, ben content.
Quina sort poder esmorzar!
Just comença el dia i tot són meravelles:
una casa, un llit, una cuina, roba per abrigar-me.

Tot això, i alhora unes cames que em porten,
unes mans que m'obeeixen,
uns ulls que hi veuen,
una boca i uns pulmons que respiren,
un paladar que assaboreix...

I un nas que ensuma:
avui, el ramet d'eucaliptus i farigola
del damunt de la taula.

No els he vist perquè dormia,
però els Reis m'han portat tot això.

La gata i el belitre (variant)

Quan el van acusar de corrupció
va dir que ell no en sabia res,
que potser havia sigut el seu gos,
o que potser havia sigut el seu gat,
o que potser havia sigut el seu canari.
I el dia del judici es va discutir
si havia sigut el gos, el gat o el canari.

Política

Hi ha una cosa pitjor que una poma podrida al cistell?
Sí, anar-hi afegint més pomes podrides.