Crec que va ser amb motiu de la publicació de "Coto vedado" que al seu autor, Juan Goytisolo, se li va complicar la relació amb els seus germans, als quals va desagradar l'exposició d'intimitats familiars que hi havia al llibre. Sembla que el distanciament va ser temporal, i que després els germans van recuperar la bona relació anterior.
Tinc present aquest cas perquè fa unes setmanes vaig llegir la part del llibre "La mujer en la sombra", de Begoña Aranguren, dedicada a Asunción Carandell, la dona de José Agustín Goytisolo; hi surt de refiló aquest tema de "la polèmica sobre les intimitats de la família", que segons Asunción Carandell va afectar només temporalment la relació entre els germans Goytisolo.
D'altra banda, fa un any vaig llegir "Coto vedado", i em va agradar molt.
Què es pot explicar de la pròpia família? Què es pot explicar dels pares i dels germans? És possible parlar de la pròpia vida, la d'un mateix, sense fer referències als pares i germans? (o fills, tiets, cunyats, etc.) És igual que estiguin vius o morts, quan ho expliquem? Com és la nostra família? Com pot afectar als seus diferents integrants el que diem? Com pot ser que reaccionin? Com ens poden afectar a nosaltres aquestes reaccions? Si són negatives, estem disposats a assumir-les? Quin preu estem disposats a pagar, pel fet de dir el que volem dir i que potser no vol ser escoltat? Un preu limitat, il.limitat? Etc.
Amb un ventall d'interrogants tan gran i tan heterogeni és obvi que per a la primera pregunta, "què es pot explicar de la pròpia família?" no hi ha una única possible resposta, sinó moltes, segons els casos, els fets, la manera de ser dels familiars, els temes tractats i la forma de tractament, els riscos que vulguem assumir o que siguem capaços d'assumir...
És evident que el normal és que en una família hi hagi maneres de ser diferents, ideològicament diferents i emocionalment diferents, i per tant parlar de coses de la família pot ser arriscat, sobretot segons quins siguin els terrenys que es trepitgin. Amb el problema afegit que d'entrada ja és difícil el consens sobre quins són els temes o terrenys irrellevants i quins els transcendents, susceptibles d'embolics.
El resum, al final, és que aquest és un tema complicat, i que cadascú ha de decidir com gestiona aquesta complicació, i alhora assumir els eventuals riscos d'aquesta gestió. Perquè de riscos n'hi pot haver en totes les opcions, no només en el cas de parlar: si l'opció triada és el silenci, també pot passar que sentim la incomoditat, o la vergonya, d'haver callat quan potser calia parlar.
--
(*) "Coto vedado", Seix Barral, 1985; "La mujer en la sombra", Aguilar, 2002 (el capítol dedicat a la A. Carandell és un dels deu del llibre, cada un dedicat a la dona d'un home "important").
31 d’ag. 2017
29 d’ag. 2017
27 d’ag. 2017
Gironella i les depressions
Un altre 442 (temes familiars):
https://442m.blogspot.com.es/2017/08/gironella-i-les-depressions.html
https://442m.blogspot.com.es/2017/08/gironella-i-les-depressions.html
24 d’ag. 2017
La pastilla
Si estàs trista perquè et pesen les cames,
perquè et pesen els anys, perquè et pesa la vida,
perquè et pesa l'ànima, perquè et pesa tot...
pren-te la pastilla.
No et traurà els anys, ni el pes de l'existència,
ni la llosa de la grisa tristesa.
Però gràcies al medicament,
la teva cara de sofriment es convertirà
en una cara més neutra,
més fàcil de mirar que la teva cara adolorida.
I "nosaltres" ens sentirem una mica alleujats.
perquè et pesen els anys, perquè et pesa la vida,
perquè et pesa l'ànima, perquè et pesa tot...
pren-te la pastilla.
No et traurà els anys, ni el pes de l'existència,
ni la llosa de la grisa tristesa.
Però gràcies al medicament,
la teva cara de sofriment es convertirà
en una cara més neutra,
més fàcil de mirar que la teva cara adolorida.
I "nosaltres" ens sentirem una mica alleujats.
23 d’ag. 2017
El sofriment existeix
"No hi ha hagut mai un filòsof que pogués suportar amb paciència un mal de queixals." Shakespeare (1)
El sofriment existeix; la causa del sofriment és el desig; eliminant el desig s'elimina el sofriment. Són les tres primeres de les "quatre nobles veritats" o principis del budisme. Però certa del tot només ho és la primera.
Quan el dolor és absolut, quan a causa d'aquest dolor absolut el sofriment és immens, indescriptible, destructiu, desbordant i insuportable, és del tot impossible "eliminar el desig de no sofrir". Per això hi ha qui, patint aquest tipus de dolors i sofriments, s'acaba suïcidant.
Les nobles veritats del budisme són molt útils... "fins un cert punt". Fins un cert tipus o grau de dolor i sofriment. Quan s'ultrapassa aquest llindar, som animals que només volem que cessi d'una vegada el mal que ens està anihilant. (2)
De manera que al parlar dels principis budistes cal diferenciar entre els diferents graus de dolor, patiment o molèsties.
Un exemple "de molèsties", en el qual poden ser veritat el segon i tercer principis del budisme seria el següent. Resulta que estem tan tranquils llegint el diari i de cop apareix una mosca que ens fa la guitza. Llavors podem podem optar per cultivar una actitud estoica i impassible, i amb una mica de sort potser podem aconseguir ignorar la mosca (encara que se'ns segueixi passejant pel nas i pels llavis). Costa, però és possible. Amb les mosques podem ser budistes... o agafar el matamosques i liquidar-les. Podem triar.
Ara bé, els problemes no són sempre de mosques. De vegades en lloc d'una mosca (o una picor, una indigestió, un dolor moderat, etc.) el problema és un dolor agut tan brutal que t'incapacita completament: no pots pensar, només "necessites imperiosament", com un gos apallissat, que s'acabi la tortura. Tens aquesta necessitat visceral, absoluta, tant forta, que l'única alternativa que veus, si no para la tortura, si no para aquesta bogeria de dolor, és la mort. En aquest cassos, la idea de deixar de viure no fa cap por, al contrari, és del tot alliberadora. (3)
Si a algú li sembla molt extrema aquesta exposició, o si no entén ben bé de què estic parlant, doncs és perquè fins ara ha tingut la gran sort de no patir mai cap d'aquests grans dolors. Ni ell ni ningú del seu voltant. Bé, això segon pot no ser cert, perquè de vegades estem absents (potser voluntàriament absents, per comoditat o pel que sigui) del que passa al nostre voltant. (4)
--
(1) Trobo la frases inclosa com a cita a un llibre que ara no ve al cas. Es veu que pertany a l'obra de Shakespeare "Molt soroll per no res" (1599). Suposo que la cita deu ser correcta.
(2) Aquest llindar no és el mateix per a tothom, però existeix. O si més no, per tal de no ser absolutament categòrics, deu existir per al 99% de les persones. Potser hi ha algú que s'escapa d'aquesta regla, tot i que jo fins ara no he conegut ningú així.
(3) Això no invalida la utilitat dels principis del budisme, només els complementa. La interiorització d'aquests tres principis ens pot facilitar la gestió de molts malestars, sobretot quan alhora no oblidem "els principis d'intervenció i transformació" de la nostra tradició occidental, també molt útils. La gràcia és saber triar en cada cas i en cada vida el tant per cent d'aquests diferents ingredients o actituds: acceptació i voluntat de transformació.
(4) Fins ara he tingut la sort de no estar en el grup de les "víctimes" d'aquests dolors i sofriments, per sort només sé el que m'han explicat persones que han patit dolors d'aquests, còlics nefrítics, neuràlgies del trigemin... o que han patit aquest altre tipus de sofriment devastador que són les depressions profundes, que per descomptat incloc en aquesta categoria de mals terribles i que poden acabar en suïcidis.
El sofriment existeix; la causa del sofriment és el desig; eliminant el desig s'elimina el sofriment. Són les tres primeres de les "quatre nobles veritats" o principis del budisme. Però certa del tot només ho és la primera.
Quan el dolor és absolut, quan a causa d'aquest dolor absolut el sofriment és immens, indescriptible, destructiu, desbordant i insuportable, és del tot impossible "eliminar el desig de no sofrir". Per això hi ha qui, patint aquest tipus de dolors i sofriments, s'acaba suïcidant.
Les nobles veritats del budisme són molt útils... "fins un cert punt". Fins un cert tipus o grau de dolor i sofriment. Quan s'ultrapassa aquest llindar, som animals que només volem que cessi d'una vegada el mal que ens està anihilant. (2)
De manera que al parlar dels principis budistes cal diferenciar entre els diferents graus de dolor, patiment o molèsties.
Un exemple "de molèsties", en el qual poden ser veritat el segon i tercer principis del budisme seria el següent. Resulta que estem tan tranquils llegint el diari i de cop apareix una mosca que ens fa la guitza. Llavors podem podem optar per cultivar una actitud estoica i impassible, i amb una mica de sort potser podem aconseguir ignorar la mosca (encara que se'ns segueixi passejant pel nas i pels llavis). Costa, però és possible. Amb les mosques podem ser budistes... o agafar el matamosques i liquidar-les. Podem triar.
Ara bé, els problemes no són sempre de mosques. De vegades en lloc d'una mosca (o una picor, una indigestió, un dolor moderat, etc.) el problema és un dolor agut tan brutal que t'incapacita completament: no pots pensar, només "necessites imperiosament", com un gos apallissat, que s'acabi la tortura. Tens aquesta necessitat visceral, absoluta, tant forta, que l'única alternativa que veus, si no para la tortura, si no para aquesta bogeria de dolor, és la mort. En aquest cassos, la idea de deixar de viure no fa cap por, al contrari, és del tot alliberadora. (3)
Si a algú li sembla molt extrema aquesta exposició, o si no entén ben bé de què estic parlant, doncs és perquè fins ara ha tingut la gran sort de no patir mai cap d'aquests grans dolors. Ni ell ni ningú del seu voltant. Bé, això segon pot no ser cert, perquè de vegades estem absents (potser voluntàriament absents, per comoditat o pel que sigui) del que passa al nostre voltant. (4)
--
(1) Trobo la frases inclosa com a cita a un llibre que ara no ve al cas. Es veu que pertany a l'obra de Shakespeare "Molt soroll per no res" (1599). Suposo que la cita deu ser correcta.
(2) Aquest llindar no és el mateix per a tothom, però existeix. O si més no, per tal de no ser absolutament categòrics, deu existir per al 99% de les persones. Potser hi ha algú que s'escapa d'aquesta regla, tot i que jo fins ara no he conegut ningú així.
(3) Això no invalida la utilitat dels principis del budisme, només els complementa. La interiorització d'aquests tres principis ens pot facilitar la gestió de molts malestars, sobretot quan alhora no oblidem "els principis d'intervenció i transformació" de la nostra tradició occidental, també molt útils. La gràcia és saber triar en cada cas i en cada vida el tant per cent d'aquests diferents ingredients o actituds: acceptació i voluntat de transformació.
(4) Fins ara he tingut la sort de no estar en el grup de les "víctimes" d'aquests dolors i sofriments, per sort només sé el que m'han explicat persones que han patit dolors d'aquests, còlics nefrítics, neuràlgies del trigemin... o que han patit aquest altre tipus de sofriment devastador que són les depressions profundes, que per descomptat incloc en aquesta categoria de mals terribles i que poden acabar en suïcidis.
21 d’ag. 2017
Pensaments suïcides
Al sortir del bar em quedo un moment sol amb l'Elisabet. Li pregunto si avui podrà fer la migdiada, i em diu que no la fa mai, des de fa temps. Que abans, quan la feia, després de vegades es trobava molt malament, amb el cap amb pensaments suïcides que l'angoixaven molt.
Li dic que ha de ser molt difícil viure amb aquests pensaments i sentiments. I ella diu que sí, amb un somriure trist. És un aspecte que s'afegeix al que ja m'havia explicat alguna vegada: que als matins cada dia es lleva malament, en ocasions amb pensaments psicòtics que l'anguniegen molt, uns pensaments i uns malestars que per sort després se li van esvaint, normalment al llarg de l'hora següent. Li recordo ara això dels matins i diu que els malestars de després de les migdiades eren molt pitjors.
Després surt més gent del bar, i deixem estar aquests comentaris. Ha sigut curt, "però ha sigut". I penso que a ella li deu anar bé, si algun cop ve a tomb, poder parlar d'aquests inferns. Normalment quan veus l'Elisabet està de força bon humor (amb algunes de les seves idees estranyes, però de bon humor). Costa d'imaginar que de vegades pugui tenir a dins seu aquests altres humors tan terribles, tan negres, tan amenaçadors.
Però els té. I hi ha de conviure. Gairebé sempre en solitud, perquè no li és fàcil poder-ne parlar, en gran mesura perquè als altres en general aquestes coses ens fan por i preferim no escoltar-les.
Li dic que ha de ser molt difícil viure amb aquests pensaments i sentiments. I ella diu que sí, amb un somriure trist. És un aspecte que s'afegeix al que ja m'havia explicat alguna vegada: que als matins cada dia es lleva malament, en ocasions amb pensaments psicòtics que l'anguniegen molt, uns pensaments i uns malestars que per sort després se li van esvaint, normalment al llarg de l'hora següent. Li recordo ara això dels matins i diu que els malestars de després de les migdiades eren molt pitjors.
Després surt més gent del bar, i deixem estar aquests comentaris. Ha sigut curt, "però ha sigut". I penso que a ella li deu anar bé, si algun cop ve a tomb, poder parlar d'aquests inferns. Normalment quan veus l'Elisabet està de força bon humor (amb algunes de les seves idees estranyes, però de bon humor). Costa d'imaginar que de vegades pugui tenir a dins seu aquests altres humors tan terribles, tan negres, tan amenaçadors.
Però els té. I hi ha de conviure. Gairebé sempre en solitud, perquè no li és fàcil poder-ne parlar, en gran mesura perquè als altres en general aquestes coses ens fan por i preferim no escoltar-les.
15 d’ag. 2017
Ser resolutiu, ser respectuós
Amb el JF aquests dos o tres últims anys hem passat per moltes etapes, des dels primers cops que ens vam veure i que ell no em deixava entrar a casa seva (a causa de la vergonya que li feia que veiés com vivia), fins el moment actual, instal.lat ell en un pis nou, supervisat per una treballadora social de l'ajuntament, amb el servei de teleassistència operatiu i amb una dona que de tant en tant li va a netejar el pis.
Entremig, una de les etapes va ser la d'intentar seleccionar, a la casa vella, el que es volia emportar al pis, ja que era obvi que tot no hi cabia. Davant del seu bloqueig, em vaig proposar ajudar-lo en la feina de selecció. Era molt el que hi havia per revisar, tot el contingut d'una casa de dos pisos, amb quatre habitacions per planta, plenes d'arxivadors, llibres, revistes, taules caramullades de papers, mobles, roba, quadres, etc. Era el resultat de més de quaranta anys de vida dedicada a diferents activitats, entre elles la de periodista.
Els dies que jo podia dedicar a aquesta feina eren limitats, perquè tenia altres ocupacions. De manera que vaig intentar optimitzar el temps i alleugerir el procés de selecció. I aquí van començar els problemes, perquè ell vivia a un ritme molt lent (a causa de l'edat, de la solitud, de l'apatia, del deteriorament físic...), i encara que ell fos el primer interessat en fer avançar la feina, li era impossible ser resolutiu. A cada punt s'encallava.
Anava a poc a poc, s'aturava, de tant en tant es quedava encantat... i jo em neguitejava. El cas, però, és que ell només podia anar d'aquella manera. Fins que me'n vaig adonar i, a més d'adonar-me'n ho vaig assumir, i llavors vaig desistir d'intentar ser resolutiu. Vaig alentir el ritme i les expectatives, i a partir de aleshores aquells dies dedicats a seleccionar van ser molt menys productius, però també molt més tranquils.
Durant aquell procés vaig cometre un altre error, més important que l'anterior, i que també vaig haver de corregir. Des del meu punt de vista bona part de les coses que hi havia a la casa eren inútils, sense cap valor, el destí natural de les quals era les escombraries. Dic que vaig cometre un error perquè amb la meva visió pràctica, amb les meves presses i la meva impaciència no m'adonava de tot del que suposava per a ell el que estàvem fent.
Per exemple, m'equivocava quan per intentar treure'l del seus dubtes sobre si conservar una cosa o no, de vegades li deia que "allò" no tenia cap valor, i per refermar-ho potser fins i tot li deia que només eren escombraries. Fins que em vaig adonar que no podia parlar així, a causa del malestar que la meva actitud li provocava.
Perquè li estava dient que eren escombraries coses que configuraven la seva pròpia identitat: aquella era la seva casa, tot el que hi havia a dins era part de la seva vida. I a sobre ara havia de triar a la força perquè tot no s'ho podia endur. I mentrestant jo li parlava d'una manera que per a ell sens dubte era despreciativa. El cas és que vaig canviar d'actitud. Vaig tenir més cura amb les paraules i, a partir de llavors, tot va ser (a banda de més lent i poc efectiu) més cordial i agradable.
Després va passar el que va passar. A causa de la lentitud en el procés de selecció quan va arribar el moment del trasllat tot es va fer de forma precipitada i bastant caòtica, ja que coses que hauria d'haver conservat no es van traslladar i coses que més hauria valgut que es quedessin a la casa antiga (i que els nous propietaris haguessin llençat a les escombraries) es van dur al pis.
El trasllat va ser un desastre. Però aquell desastre a mi no em serveix per justificar els meus errors anteriors. També penso que segurament era un d'aquests casos en què, hagués fet el que hagués fet, al final hauria sortit malament. De vegades les coses són així, i cal assumir-ho sense capficar-s'hi massa.
Perquè a més, si al final el que sigui ha d'acabar malament, segurament és millor com a mínim haver conservat mentrestant la tranquil.litat i el respecte.
--
(1) En una primera etapa vaig intentar trobar algú, persona o institució, a qui interessés la documentació que havia acumulat el JF al llarg dels anys, ja que sens dubte part d'aquella documentació era molt valuosa. Però entre el poc èxit que vaig tenir amb aquests intents i les poques facilitats que donava el mateix JF (a causa de les seves dificultats personals), al final vaig descartar aquesta opció. I vaig assumir que, en aquell moment, era el menys rellevant que documentació important acabés a les escombraries (no dono més detalls del tipus de documentació que era, no fos el cas que a sobre ara algú encara em critiqui).
Entremig, una de les etapes va ser la d'intentar seleccionar, a la casa vella, el que es volia emportar al pis, ja que era obvi que tot no hi cabia. Davant del seu bloqueig, em vaig proposar ajudar-lo en la feina de selecció. Era molt el que hi havia per revisar, tot el contingut d'una casa de dos pisos, amb quatre habitacions per planta, plenes d'arxivadors, llibres, revistes, taules caramullades de papers, mobles, roba, quadres, etc. Era el resultat de més de quaranta anys de vida dedicada a diferents activitats, entre elles la de periodista.
Els dies que jo podia dedicar a aquesta feina eren limitats, perquè tenia altres ocupacions. De manera que vaig intentar optimitzar el temps i alleugerir el procés de selecció. I aquí van començar els problemes, perquè ell vivia a un ritme molt lent (a causa de l'edat, de la solitud, de l'apatia, del deteriorament físic...), i encara que ell fos el primer interessat en fer avançar la feina, li era impossible ser resolutiu. A cada punt s'encallava.
Anava a poc a poc, s'aturava, de tant en tant es quedava encantat... i jo em neguitejava. El cas, però, és que ell només podia anar d'aquella manera. Fins que me'n vaig adonar i, a més d'adonar-me'n ho vaig assumir, i llavors vaig desistir d'intentar ser resolutiu. Vaig alentir el ritme i les expectatives, i a partir de aleshores aquells dies dedicats a seleccionar van ser molt menys productius, però també molt més tranquils.
Durant aquell procés vaig cometre un altre error, més important que l'anterior, i que també vaig haver de corregir. Des del meu punt de vista bona part de les coses que hi havia a la casa eren inútils, sense cap valor, el destí natural de les quals era les escombraries. Dic que vaig cometre un error perquè amb la meva visió pràctica, amb les meves presses i la meva impaciència no m'adonava de tot del que suposava per a ell el que estàvem fent.
Per exemple, m'equivocava quan per intentar treure'l del seus dubtes sobre si conservar una cosa o no, de vegades li deia que "allò" no tenia cap valor, i per refermar-ho potser fins i tot li deia que només eren escombraries. Fins que em vaig adonar que no podia parlar així, a causa del malestar que la meva actitud li provocava.
Perquè li estava dient que eren escombraries coses que configuraven la seva pròpia identitat: aquella era la seva casa, tot el que hi havia a dins era part de la seva vida. I a sobre ara havia de triar a la força perquè tot no s'ho podia endur. I mentrestant jo li parlava d'una manera que per a ell sens dubte era despreciativa. El cas és que vaig canviar d'actitud. Vaig tenir més cura amb les paraules i, a partir de llavors, tot va ser (a banda de més lent i poc efectiu) més cordial i agradable.
Després va passar el que va passar. A causa de la lentitud en el procés de selecció quan va arribar el moment del trasllat tot es va fer de forma precipitada i bastant caòtica, ja que coses que hauria d'haver conservat no es van traslladar i coses que més hauria valgut que es quedessin a la casa antiga (i que els nous propietaris haguessin llençat a les escombraries) es van dur al pis.
El trasllat va ser un desastre. Però aquell desastre a mi no em serveix per justificar els meus errors anteriors. També penso que segurament era un d'aquests casos en què, hagués fet el que hagués fet, al final hauria sortit malament. De vegades les coses són així, i cal assumir-ho sense capficar-s'hi massa.
Perquè a més, si al final el que sigui ha d'acabar malament, segurament és millor com a mínim haver conservat mentrestant la tranquil.litat i el respecte.
--
(1) En una primera etapa vaig intentar trobar algú, persona o institució, a qui interessés la documentació que havia acumulat el JF al llarg dels anys, ja que sens dubte part d'aquella documentació era molt valuosa. Però entre el poc èxit que vaig tenir amb aquests intents i les poques facilitats que donava el mateix JF (a causa de les seves dificultats personals), al final vaig descartar aquesta opció. I vaig assumir que, en aquell moment, era el menys rellevant que documentació important acabés a les escombraries (no dono més detalls del tipus de documentació que era, no fos el cas que a sobre ara algú encara em critiqui).
10 d’ag. 2017
Els diners familiars
Temes relacionats amb la família (i la religió, ja que de vegades és difícil fer la separació). A partir d'ara estaran a:
https://442m.blogspot.com/
El primer dels escrits del nou espai és "Els diners familiars":
https://442m.blogspot.com/2017/08/els-diners-familiars.html
La relació dels escrits d'aquest tipus anteriors a l'agost de 2017 està a:
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/index-familiar.html
https://442m.blogspot.com/
El primer dels escrits del nou espai és "Els diners familiars":
https://442m.blogspot.com/2017/08/els-diners-familiars.html
La relació dels escrits d'aquest tipus anteriors a l'agost de 2017 està a:
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/index-familiar.html
7 d’ag. 2017
L'estratègia del carro de palla
L'estratègia del carro de palla consisteix en, quan no tens arguments sobre un tema, abocar molta informació intranscendent per tal d'així donar la sensació que dius alguna cosa, quan en realitat no estàs dient res (és a dir, no res rellevant, que vingui a tomb).
L'estratègia del carro de palla té moltes variants, algunes molt sofisticades, però el principi bàsic és molt elemental: aconseguir que la quantitat i la dispersió impedeixin la concreció i la claredat.
L'opció de l'estratègia del carro de palla, conscient o inconscient, està lligada a les maneres de ser de cadascú, persones o institucions. I quan algú s'hi avicia li és difícil prescindir-ne.
S'actua així (ara parlo només dels casos inconscients, de bona fe, òbviament n'hi ha dels altres) perquè allò que es vol argumentar és molt transcendent per a un mateix, i davant de la dificultat d'argumentar-ho d'una manera creïble, s'opta per aquesta via de defensa rupestre: contra la concreció, dispersió (en lloc de claredat, confusió).
Davant de la dificultat de ser concret i convincent, es tria l'opció de generar un escampall de vaguetats que, de forma paradoxal, es desplega amb la creença que s'està actuant amb un gran rigor i coherència. Això és el més meravellós, aquesta inconsciència. I per això és tan difícil dialogar amb les persones o col.lectius aviciats amb aquest tipus d'estratègies.
En general, l'estratègia del carro de palla s'acompanya de l'estratègia contrària, la de les consignes. El resultat és una bona recepta, elaborada a partir d'aquests dos components: confusió a base d'acumulació de palla, més trivialització a base de consignes. Segons el perfil de l'audiència, aquesta fórmula magistral (molta palla i algun eslògan, que no cal ni que sigui brillant), de vegades dóna bon resultat.
En canvi, si el perfil del destinatari no és propens a deixar-se engalipar, aquesta combinació de palla i consigna es fa molt feixuga, i encara que entendreixi pensar en l'infantilisme del seu autor, la tendència és més aviat a voler-se'n distanciar (de la palla, la consigna i del seu autor, de tot plegat). Perquè que l'autor actuï de bona fe no vol dir que tu també hagis de tenir la paciència d'aguantar la seva bona fe, tan carregosa...
Bé, recordo que he estat parlant només de quan aquestes formes d'actuar manipuladores es duen a terme des de la inconsciència, des de la bona fe. Quan es fan amb mala fe (de manera calculada, conscient, interessada, cosa habitual en el món de la política, dels negocis, etc.), tal com he dit és una altra història. Una altra història que ara, aquí, no toca tractar, perquè ja la tracten, en altres espais, persones més competents en aquesta matèria.
L'estratègia del carro de palla té moltes variants, algunes molt sofisticades, però el principi bàsic és molt elemental: aconseguir que la quantitat i la dispersió impedeixin la concreció i la claredat.
L'opció de l'estratègia del carro de palla, conscient o inconscient, està lligada a les maneres de ser de cadascú, persones o institucions. I quan algú s'hi avicia li és difícil prescindir-ne.
S'actua així (ara parlo només dels casos inconscients, de bona fe, òbviament n'hi ha dels altres) perquè allò que es vol argumentar és molt transcendent per a un mateix, i davant de la dificultat d'argumentar-ho d'una manera creïble, s'opta per aquesta via de defensa rupestre: contra la concreció, dispersió (en lloc de claredat, confusió).
Davant de la dificultat de ser concret i convincent, es tria l'opció de generar un escampall de vaguetats que, de forma paradoxal, es desplega amb la creença que s'està actuant amb un gran rigor i coherència. Això és el més meravellós, aquesta inconsciència. I per això és tan difícil dialogar amb les persones o col.lectius aviciats amb aquest tipus d'estratègies.
En general, l'estratègia del carro de palla s'acompanya de l'estratègia contrària, la de les consignes. El resultat és una bona recepta, elaborada a partir d'aquests dos components: confusió a base d'acumulació de palla, més trivialització a base de consignes. Segons el perfil de l'audiència, aquesta fórmula magistral (molta palla i algun eslògan, que no cal ni que sigui brillant), de vegades dóna bon resultat.
En canvi, si el perfil del destinatari no és propens a deixar-se engalipar, aquesta combinació de palla i consigna es fa molt feixuga, i encara que entendreixi pensar en l'infantilisme del seu autor, la tendència és més aviat a voler-se'n distanciar (de la palla, la consigna i del seu autor, de tot plegat). Perquè que l'autor actuï de bona fe no vol dir que tu també hagis de tenir la paciència d'aguantar la seva bona fe, tan carregosa...
Bé, recordo que he estat parlant només de quan aquestes formes d'actuar manipuladores es duen a terme des de la inconsciència, des de la bona fe. Quan es fan amb mala fe (de manera calculada, conscient, interessada, cosa habitual en el món de la política, dels negocis, etc.), tal com he dit és una altra història. Una altra història que ara, aquí, no toca tractar, perquè ja la tracten, en altres espais, persones més competents en aquesta matèria.
2 d’ag. 2017
El geògraf
Un teòleg és com un geògraf que s'inventa un país imaginari i llavors es passa tota la vida estudiant les característiques d'aquell país: les muntanyes, el clima, les precipitacions, els sediments, els fòssils, els rius, les plantes, els animals... Ho estudia tot, detalladament, de manera exhaustiva. I evidentment no li pots discutir res, perquè a força d'estudiar s'ha convertit en el més gran expert mundial sobre aquell país que no existeix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
