El passavolant

27 d’abr. 2024

Salut mental

Experiments amb ratolins
http://horitzontal.blogspot.com/2024/04/experiments-amb-ratolins.html

Una tele en colors
https://horitzontal.blogspot.com/2024/04/una-tele-en-colors.html

26 d’abr. 2024

Van ser amics durant uns quants anys, molt amics. Després la relació entre ells es va deteriorar (ara no importa el motiu), i al final es van deixar de veure. I van passar dècades sense cap mena de contacte.

Ara fa poc, un dia van quedar. I van parlar de quan eren amics, i també de com es va complicar la relació entre ells. No va ser cap gran retrobament, però els dos van estar contents d'aquella trobada, tot i, alhora, no tenir intenció de repetir-la.

Els vaig conèixer, als dos, quan eren amics; d'això fa més de quaranta anys. Quan ells es van distanciar, vaig mantenir el contacte amb els dos. Durant tots aquests anys, amb els dos hi he tingut una bona relació i, en general, el tema de la seva antiga amistat no ha sigut motiu de conversa. Un d'ells, alguna vegada sí que m'ha preguntat què sabia de l'altre, però a mi normalment no m'ha semblat oportú donar-n'hi gaires detalls, no m'ha semblat que em toqués a mi, fer-ho. L'altre, en canvi, no m'ha preguntat mai res.

Després de la seva trobada recent, un dia vaig parlar amb ells. Per separat, naturalment. Amb uns dies de diferència, els dos em van explicar, de manera bastant detallada, com havia anat la trobada. Al primer no li vaig dir que pensava veure el segon uns dies després, i al segon no li vaig dir que havia vist al primer. En els dos casos, ells pensaven que jo no tenia cap més informació de la seva trobada.

El que he explicat fins ara suposo que no té cap interès especial. L'interès d'aquesta història està en el fet que els dos relats eren bastant diferents. Prou diferents perquè, sense saber que corresponien a la mateixa trobada, a algú li hauria sigut fàcil pensar que corresponien a trobades diferents.

D'altra banda, crec que els dos estaven convençuts de ser sincers i objectius. Cadascú em va explicar el que ell pensava que havia passat, el que s'havia dit, durant aquella trobada.

En resum: un altre exemple, una altra lliçó, d'aquesta "matèria" que a mi tant m'apassiona: el món subjectiu de les percepcions, de la memòria, i dels relats diferents sobre uns mateixos fets.

24 d’abr. 2024

Memòries barrejades

"Quan vaig arribar al poble, a l'estació encara hi havia el cap d'estació que donava la sortida als trens."

Ho diu el Joan Pintor a l'Eugenio, durant una conversa sobre trens i històries de temps antics. L'Eugenio i el Joan tenen una pila d'anys, però els dos conserven el cap clar. Els he estat escoltant, sense dir res, però llavors li dic al Joan que es confon, perquè quan ell va arribar al poble feia molts anys, que ja no hi havia cap d'estació, perquè l'estació ja estava tancada.

Ell em contradiu: diu que ho recorda perfectament. Faig encara un altre intent, li recordo que vaig arribar al poble uns quants anys abans que ell, i que llavors l'estació ja estava tancada. Tancada i ja bastant deteriorada. El Joan, però, torna a insistir, tossut: que sí, que encara hi havia cap d'estació.

M'agraden, aquests exemples de memòries confoses. Sobretot quan s'expressen amb tanta seguretat. No dic que em sorprengui, perquè és normal, tenint en compte les peculiaritats, i les fragilitats, del funcionament de la memòria, a les que tots hi estem exposats. Tots.

D'altra banda, aquestes alteracions sempre tenen una explicació. Una altra cosa és que sapiguem quina, en cada cas. Una hipòtesi, una possible explicació de la confusió del Joan aquesta vegada, podria anar per aquí.

Va néixer el 1930, a un poblet entre Saragossa i Guadalajara. La primera vegada que va agafar un tren va ser quan tenia quinze anys, per anar a Barcelona. Després, durant uns anys, de tant en tant agafava el tren. Llavors, fins i tot a les estacions de pobles petits amb poc moviment, a totes encara hi havia el cap d'estació. I era fàcil, gairebé inevitable, veure'l: a l'andana, amb la seva gorra vermella i el seu senyal per donar la sortida als trens.

Aquelles imatges d'aquells caps d'estació li van quedar gravades a la memòria. I va arribar un punt que, un dia (potser el mateix dia d'aquesta conversa amb l'Eugenio), pel motiu que fos, sense ser-ne conscient va barrejar les dues memòries: va ubicar un d'aquells caps d'estació que realment havia vist, a l'estació del poble on ell, anys després (sense haver-hi estat mai, abans), s'hi havia comprat una casa. Quan aquella estació, com tantes altres estacions petites de diferents línies, llavors feia anys que estava tancada, i per tant ja no hi havia ni cap d'estació ni cap treballador dels trens.

D'altra banda, aquesta història encara té un altre detall divertit. Perquè quan ell es va comprar la casa, quan anava al poble (era una segona residència, llavors vivia habitualment, i encara viu, a Barcelona), no hi anava en tren, sinó en cotxe. Sempre en cotxe. De manera que podria ser (és una altra hipòtesi), que no hagués agafat cap tren a l'estació del poble (l'estació queda una mica apartada del poble).

Les nostres memòries, més sovint del que ens pensem, ens fan jugades d'aquestes, de vegades potser de poca envergadura, i altres vegades més grans. Per això és tan delicat, arriscat, creure massa fàcilment les afirmacions d'algú que assegura, potser de manera molt rotunda, "això o allò altre", perquè diu que ell en va ser testimoni directe: "Ho recordo perfectament!".

22 d’abr. 2024

Relacionat amb la salut mentat

El germà que no està boig
https://horitzontal.blogspot.com/2024/04/el-germa-que-no-esta-boig.html

Em fa mandra saludar la Teresa
https://horitzontal.blogspot.com/2024/04/em-fa-mandra-saludar-la-teresa.html

El pirata
http://horitzontal.blogspot.com/2024/04/el-pirata.html

21 d’abr. 2024

Un sense sostre més

De tant en tant passo pel davant del local d'una entitat que ofereix ajuda a les persones sense sostre: la possibilitat de dutxar-se, de canviar-se de roba, orientacions per tal d'aconseguir altres ajudes, llocs on poder anar a menjar...

Molt a la vora d'aquest local hi ha un supermercat, ni gran ni petit, del qual en són clients (sobretot de cerveses), alguns dels sense sostre que s'acosten al centre. L'altre dia vaig entrar a aquest supermercat. Només vaig comprar una barra de pa, de les barates. Al pagar-la, la caixera, una noia molt jove i amb una cara somrient, amistosa, va treure de sota del taulell de la caixa dos plàtans i, sense dir-me res, me'ls va allargar.

Sorprès, els vaig agafar. Li vaig donar les gràcies i vaig marxar. Només un cop al carrer ho vaig entendre: havia pensat que jo era un sense sostre, i havia tingut aquell gest de solidaritat, per tal que amb el pa pogués menjar alguna cosa més.

Vaig pensar també que la idea que s'havia fet de mi era normal, perquè la meva pinta habitual sé que de vegades pot afavorir aquesta identificació. Amb les meves bambes velles, foradades, la roba potser gastada, una motxilla també gastada i potser amb un dèficit de neteja, una gorra que va canviant (segons les que em trobo), la meva cara xuclada i mal afaitada...

Algun conegut alguna vegada m'ho ha dit, que semblava un indigent, un sense sostre. No em preocupa. A més, també té els seus avantatges, com per exemple aquest, que un dia en un supermercat et regalin un parell de plàtans. De fet, no és la primera vegada que m'ha passat una cosa semblant, a un supermercat o al carrer (altres avantatges és que els pidolaires no et demanen res, i aquests de les ONG que volen que t'hi apuntis no t'aturen, etc.).

D'aquesta anècdota dels plàtans, sobretot m'agrada recordar el somriure amistós de la caixera.

19 d’abr. 2024

Nas de pallasso

És un home gran, suposo que d'entre vuitanta i noranta anys. Mol ben vestit. Camina a poc a poc, amb un bastó. Es troba un conegut, un home jove amb una nena petita. Es saluden. L'home del bastó, somrient, també saluda la nena. Ella deu tenir uns tres anys. L'home, mentre parla amb ella, es fica la mà a la butxaca i en treu un nas de pallasso. Se'l posa, i li fa a la nena un somriure encara més expressiu. Després, es diuen adeu. Pare i fill se'n van cap a una banda, i ell en direcció contrària.

Me'ls he estat mirant i, llavors, m'hi acosto. El saludo, i li alabo el seu nas de pallasso. Me l'ensenya orgullós; estem d'acord que és un bon nas de pallasso, i que no és fàcil trobar-ne, com el seu. Perquè la majoria que pots trobar no van gaire bé. Són de plàstic, no s'adapten correctament al nas, i t'acaben molestant. Aquest no. Li pregunto on l'ha comprat, i em diu que el va comprar a una botigueta de Santiago de Compostela. Mala sort, Santiago de Compostela em queda molt lluny.

Li dono les gràcies per les explicacions i ens acomiadem. Ell se'n va amb el seu nas de pallasso posat. Passa gent, se'l miren, somriuen. Ell també somriu, amb el seu bastó, el seu vestit elegant, el seu caminar lent... i el seu nas de pallasso.