Un Nen Jesús d'Olot

Des de finals del segle XIX, i durant bona part del segle XX, Olot era conegut pels seus tallers dedicats a la fabricació de Sants. (1)

Dues dones, a finals del segle XIX, des del poble on vivien van anar a Olot a comprar un Nen Jesús. Llavors era habitual, sobretot a segons quines zones, i encara més si es tenien pocs recursos, que la gent es desplacés a peu. Del poble a Olot era una bona caminada, potser uns cinquanta quilòmetres; amb aquesta distància, devien quedar-se a fer nit en algun lloc. Després, amb el Nen Jesús que una de les dones havia comprat, van tornar també a peu cap al poble.

El Nen Jesús va estar a la casa d'aquella dona fins que va morir. Després, la seva filla el va conservar, amb la mateixa devoció que la seva mare. Quan va arribar la Guerra Civil, la família va amagar el Nen Jesús, per tal que, durant la fúria anticlerical que es va desfermar al poble, no fos descobert i esbocinat o llençat a una foguera.

Acabada la guerra, el van treure de l'amagatall i va tornar a ocupar el seu lloc habitual a la casa. Més endavant, quan a morir també aquella dona (la filla de la compradora), una neta, també devota del Nen Jesús, el va seguir conservant: també li tenia molta devoció. Quan ella ja era molt gran i els seus fills la van dur a una residència, entre les coses que s'hi va endur hi havia el Nen Jesús. A partir de llavors, el va tenir a la seva habitació de la residència, fins que va morir.

Quan va morir, els seus fills (els besnets de la dona que havia anat a peu a Olot), d'entrada no sabien què fer d'aquell Nen Jesús amb una història tan llarga i entranyable. Fins que van pensar que el podrien dur a un convent de monges que hi havia no molt lluny. I ho van fer així.

No era la primera donació d'un Nen Jesús que rebien al convent: resulta que ja en tenien uns quants. Però no els era cap problema, al contrari, perquè durant el temps d'Advent, col.locaven els diferents Nens Jesús que tenien per tot el convent; era un costum anual que feia molta il.lusió a les monges.

Del que he explicat potser hi ha algun detall que no és del tot exacte (ara mateix, dubto si m'he saltat una generació, d'aquelles dones que van anar heretant el Nen Jesús). Podria ser, perquè quan em van explicar aquesta història potser no la vaig retenir prou bé, tot i que l'escoltava amb atenció, ben encuriosit. (2)

Escoltava amb atenció no només perquè em semblava una història extraordinària, sinó també perquè aquest Nen Jesús, anys enrere, l'havia vist. I m'hi havia fixat, perquè sempre m'ha agradat mirar els figures o pintures de sants, mares de deu, sagrats cors, crucifixos, etc. que veig a les cases de la gent i a les esglésies.

Anys enrere m'hi havia fixat, però llavors ningú no em va explicar la seva història, una història que, aleshores, encara estava incompleta, perquè hi faltava el viatge a la residència i la donació final al convent.

--

(1) En vaig parlar una mica fa un any, "Sants de guix",

https://passavolant.blogspot.com/2025/03/sants-de-guix.html

(2) Un altre exemple del meu interès per la imatgeria religiosa, "Estampes",

https://senseseny.blogspot.com/2026/04/estampes.html

Dos textos

Històries (interessadament) descontextualitzades
https://horitzontal.blogspot.com/2026/04/histories-interessadament.html

Conèixer, pensar, entendre, explicar
https://442m.blogspot.com/2026/04/coneixer-pensar-entendre-explicar.html

Més records

Cartes

https://442m.blogspot.com/2026/04/cartes.html

El 600

https://442m.blogspot.com/2026/04/el-600.html

Remugar els records

"Así lo recuerdo y así consta en mis apuntes de la época." Oriol Regàs (1)

Com més ens expliquem una història, uns fets, com més ens els expliquem "nosaltres a nosaltres mateixos" (en solitari, dins de la nostra ment), no és que els fixem més bé, que els conservem millor, menys inalterats, sinó més aviat, en part, al contrari: com més vegades els recordem, com més vegades els "remuguem", són més les possibles transformacions que pot patir el record. 

Segurament amb unes altres paraules, és el que diuen els entesos en el tema del funcionament del cervell, de la memòria, de la conservació dels records.

Com que aquesta transformació, quan es produeix, és una transformació silenciosa, imperceptible, d'alteracions mínimes cada vegada, és difícil, o impossible, ser-ne conscient. Cada remugada només "un petit pessic", indetectable. I així, una vegada i una altra, al llarg del temps, a força d'acumulacions de mínimes alteracions, aquestes alteracions es poden acabar convertint en alteracions importants, en relació "amb el primer record".

Confrontar els propis records amb els d'una altra persona de vegades pot servir per esbrinar si, sobretot en allò essencial, són coincidents o no ho són. En el segon cas, si no ho són, i si la confrontació no és només amb una persona, sinó amb més persones, llavors, la quantitat de testimonis coincidents o discrepants pot ser una referència. A més coincidències, més possibilitats de no haver-se allunyat massa d'una versió no distorsionada. I al contrari.

Possibilitats, no garanties. Perquè de vegades, en relació amb segons quins temes o fets, hi ha distorsions que afecten col.lectius sencers. De manera semblant, a tots els membres del col.lectiu. Però això, com que a banda de ser un tema prou important, és alhora un altre tema, avui ho deixarem de banda.

Una manera d'intentar limitar aquests perills, aquestes incerteses, aquestes distorsions dels records, és optar per escriure els fets que es volen recordar tan aviat com sigui possible. No és cap garantia en relació amb la fidelitat del text escrit als fets viscuts o observats, i que es volen recordar inalterats, perquè escriure és el resultat d'una doble subjectivitat: primer, la de l'observació inicial, i després, la del mateix procés d'escriure. Són dues fases en les quals ja hi pot haver desviacions, de l'envergadura que sigui.

Però, si més no, escriure serveix per a, més endavant, tenir la referència "d'allò que es va observar i a continuació es va escriure" amb el propòsit de, posteriorment, poder-ho recordar millor. És a dir, no garanteix que el primer escrit sigui fidel a la realitat, que no tingui ja distorsions, però és una protecció més gran en relació amb posteriors alteracions sobrevingudes. Que seria el que passaria, que passa amb més facilitat, si només confiem en els records guardats al cap. 

I és que "els arxius mentals", els  pensaments, poc o molt van canviant, però els papers no.

La coixinera

Està convençuda que li roben coses. L'última cosa que diu que li han robat és una coixinera. Està empipada, vol saber qui li ha robat. Diu que ha de posar càmeres de vigilància al pis, per poder enxampar el lladre.

Té més de noranta anys, viu amb una cunyada que també en té més de noranta. Viuen juntes des que els marits se'ls van morir. La cunyada, temps enrere, estava aficionada a pispar coses a l'altra, unes mitges, unes calces... Però d'això ja fa un temps: ara està molt apàtica, amb prou feines es mou del llit, ja no té delit ni energia per a res. Cosa que no impedeix que, a causa del seu passat, ara sigui la principal sospitosa. 

La idea de les càmeres de vigilància també té la seva gràcia... perquè la que diu que la roben i vol posar les càmeres, des de fa uns anys és cega: no veu el que passa davant seu i, és clar, tampoc veuria res que pogués gravar la càmera.

La història en concret de la coixinera s'acaba quan la cuidadora que tenen (va cada dia a casa d'elles unes hores), li diu que miri a dins d'un armari. Però ella no vol obrir l'armari, diu que perquè l'ha d'obrir, que ella el que vol és trobar la coixinera que li han robat, que no l'atabali.

És un armari tancat amb clau. Després de diferents intents per part de la cuidadora, cedeix. Obren l'armari... i a dins hi ha la coixinera presumptament robada. De l'armari només n'existeix una clau, i la clau la té sempre la que deia que li havien robat la coixinera.

M'ho explica la cuidadora, un dia que me la trobo pel carrer. M'ho explica rient i, alhora, dient-me que no sap si serà capaç de resistir molt temps amb aquestes dues dones. Perquè la història de la coixinera és ben bé una fotesa, del tot irrellevant, comparada amb altres històries que passen tot sovint a la casa d'aquestes dues dones, una i l'altra amb un cap ja bastant desmarxat.

Anys enrere, a les dues les havia tractat bastant, m'agradava parlar amb elles... Però la vellesa les ha convertit en dues persones irreconeixibles, en relació amb com eren abans. Que trist, ser testimoni aquesta decadència...

Més sobre el pa

De vegades he dit que no m'hauria d'entretenir parlant de barres de pa i altres aliments arreplegats. Avui, però, faré una altra excepció.

Fa uns dies, al vespre, al damunt d'un banc del carrer, vaig trobar una caixa gran plena de barres de pa. Era pa d'un supermercat del barri on estava, cada barra amb la seva funda de paper. Per gust, m'hauria endut la caixa sencera, amb potser vint barres de pa. Però a la Lívia no li hauria fet gens de gràcia, aquella invasió de pa i, a més, estava bastant lluny de casa. De manera que em vaig resignar i només em vaig endur cinc barres.

Cinc barres de pa et poden durar uns quants dies. I de mica en mica s'aniran assecant. Llavors tens diferents opcions: ficar-les al congelador, si en tens un de gran (no és el cas), deixar-les assecar, o retardar l'assecatge a dins de bosses de plàstic, en aquest últim cas, amb el risc, si no vigiles, que el pa es pugui florir.

Si deixes que s'assequi, segons el tipus de pa, un cop sec pot tenir diferents graus de duresa, en alguns casos una duresa molt elevada, realment difícil de rosegar. Tenint en compte això, pots limitar les dificultats per clavar-li queixalades si, abans que s'assequi, llesques el pa; com més primes les llesques, millor, més fàcil de mossegar-les després.

Si un d'aquests pans densos, especialment durs un cop secs, no l'has llescat  abans d'assecar-se, després, és clar, encara tens l'opció de serrar-los. No exagero: alguna vegada, en aquests casos, he fet servir una serra. Però moltes vegades no cal, perquè hi ha molts pans que un cop secs no tenen aquesta consistència, i els pots rosegar amb facilitat. Vaja, si tens bones dens, i jo encara tinc aquesta sort. 

Quan vull menjar pa que he deixat assecar, sobretot si és un pa "de consistència i duresa elevades", de vegades el que faig és això: primer, el poso un moment sota l'aixeta, que s'amari una mica, però no excessivament. Després, el fico al microones, molt poca estona, al voltant de mig minut o menys. El resultat és una transformació interessant: queda amb la consistència de les croquetes de Santa Teresa.

A continuació, aquest pa que ha passat pel microones l'amaneixo amb un raig d'oli, hi espolso una mica de sal... i me'l menjo com si fos el menjar més bo de tots els menjars! 

Per sort, no tinc cap problema amb el gluten, de manera que em puc menjar tot el pa que vulgui. Una sort immensa, i per partida doble: perquè de pa te'n trobes per tot arreu, tot sovint, i perquè el pa, del tipus que sigui, acabat de coure, mig sec o sec del tot, el trobo sempre boníssim.

I apa, avui prou de pa, i a veure si ara m'estic una bona temporada sense parlar de barres de pa.

Depressions

https://horitzontal.blogspot.com/2026/04/depressions.html

Sobre salut mental

Etiquetes, espais, paraules
https://horitzontal.blogspot.com/2026/04/etiquetes-espais-paraules.html

La infantesa de la Bárbara
https://horitzontal.blogspot.com/2026/04/la-infantesa-de-la-barbara.html

Marihuana en lloc de psicoteràpia
https://horitzontal.blogspot.com/2026/04/marihuana-en-lloc-de-psicoterapia.html

Un camió pel damunt

Abans de l'episodi del mareig i la falta d'equilibri que vaig explicar, vaig arreplegar (o em va arreplegar) una grip. Durant dos dies, em va deixar com si m'hagués passat un camió pel damunt. Després, de mica en mica va anar afluixant, però durant setmanes encara em va anar recordant que, de moment, no es volia acomiadar del tot.

Són "incidències", aquesta i la de la falta d'equilibri que, d'una banda, d'entrada em posen el neguit "de quines intencions tenen", pel que fa a la seva durabilitat i repercussions. Si marxaran o es quedaran. I si es queden, amb quina intensitat. És a dir, fins a quin punt em faran la guitza, en relació amb la vida encara força fàcil i sense limitacions importants a què, fins ara, estic acostumat. I si es queden... com enfrontaré la nova situació, "la nova normalitat". Com l'enfrontaré, sobretot, si és que a causa de la nova situació, de la importància de les eventuals limitacions, tinc ganes o no d'anar seguint... o prefereixo deixar-ho estar.

Això d'una banda. D'una altra banda, en aquests casos, sobretot a partir del moment que començo a recuperar la normalitat, llavors estic content que m'hagi passat. Sí, content. Això ja ho he explicat altres vegades, però ho tornaré a explicar.

Dic que estic content perquè, en primer lloc, per a mi és un bon recordatori de la fragilitat de l'existència. I en segon lloc, llavors m'agrada que m'hagi passat perquè penso que em fa més sensible als malestars i dificultats de la gent que m'envolta. Uns malestars, dolors, limitacions, etc., que si a tu les coses sempre et són fàcils, segurament és difícil que t'hi puguis relacionar de manera adequada: atenta, comprensiva, empàtica. 

Per acabar. De vegades, a més, episodis com aquests tenen una altra utilitat. En el cas d'aquesta grip que he esmentat, em va servir d'excusa per estalviar-me una reunió familiar, tot i que, llavors, ja l'havia passat, només em quedava una mica de debilitat. Però vaig aprofitar l'avinentesa, perquè passa que, aquest tipus de reunions, des de molt jove, sempre m'han fet mandra. Mira, una de les meves diferents peculiaritats o rareses. Vethoaquí.

Mareig

Em vaig llevar de nit per anar a fer un riu. Em sentia estrany i, al posar-me dret, vaig estar a punt de caure: no podia mantenir l'equilibri. Em va sobtar, no m'havia passat mai. Amb molta inseguretat, molt a poc a poc, aguantant-me amb la paret, les portes, la taula, les cadires, vaig aconseguir arribar al lavabo i, assegut, pixar. Després, amb la mateixa lentitud i inseguretat, vaig poder tornar al llit... amb la sensació que havia fet una immensa proesa.

Estirat al llit, com sempre que m'apareix algun mal, pensava si aquesta nova "incidència" marxaria, o hauria vingut per quedar-se.

Al matí estava una mica millor. Havia disminuït la falta d'equilibri i el malestar general. Prou com perquè, posant-hi molta atenció, fos capaç de dissimular, d'aparentar normalitat. Per a mi això era molt, tenint en compte la meva política de dissimulació, en aquests casos. 

Quan no em trobo bé no em ve de gust, donar explicacions. No m'agrada, que em preguntin què em passa, què necessito... De fet, em cansa, em fa sentir pitjor. Quan estic així, malament, prefereixo que no em digui res ningú. Que em deixin sol i tranquil.

Segueixo. Amb la reducció dels símptomes, de les molèsties, em vaig tranquil.litzar. Vaig pensar que, segurament, seria només una qüestió de tenir una mica de paciència, fins que desaparegués del tot aquella inseguretat. I va ser així: només un dia després, ja havia recuperat la normalitat.

Vaig pensar si el que m'havia passat podia venir de l'estómac, o dels budells; potser alguna cosa que havia menjat i m'havia provocat aquella reacció estranya... Però no m'hi vaig capficar gaire, perquè més que la causa, llavors l'important era que ja havia passat. Que havia recuperat la normalitat, la tranquil.litat.

Sé que algun dia pot arribar una "visita molesta" d'aquestes i que, en lloc de marxar, es quedi. Que em limiti de manera permanent. Som tan fràgils, podem tenir tantes avaries... i amb l'acumulació d'anys, encara amb més facilita. Què hi farem, "efectes secundaris" de seguir vius.