Aviat farà tres anys que va morir el Joan Entrenador. Li dic així perquè quan jo era adolescent i corria ell era el meu entrenador (d'aquella manera, perquè sovint li feia poc cas).
30 de set. 2026
El Joan i la Rosaura: últim capítol
Aviat farà tres anys que va morir el Joan Entrenador. Li dic així perquè quan jo era adolescent i corria ell era el meu entrenador (d'aquella manera, perquè sovint li feia poc cas).
Vaig deixar de córrer del tot quan "vaig deixar-ho tot" i me'n vaig anar, durant uns anys, a fer del que ara en diuen neorural. A partir de llavors, va anar passant el temps, els anys.
Quaranta anys després, el vaig localitzar. Em va impressionar com vivia i la seva degradació. Arrossegava una depressió important, tenia diferents problemes de salut i la casa on vivia, sol, semblava la d'un drapaire, molt abandonada i plena d'andròmines inútils, acumulades al llarg de molts anys.
Durant unes setmanes vaig omplir contenidors d'escombraries amb el que vaig anar llençant, a més de fer venir una empresa de neteja industrial, perquè les de neteges domèstiques, a causa del grau de brutícia i, en alguns espais, "de fossilització de la brutícia", no en volien saber res.
Tot això llavors ja ho vaig anar explicant, i amb més detall, avui només és un resum. També vaig explicar les dones que llavors van començar a passar per casa seva, per mantenir-la endreçada i una mica neta, després del munt d'escombraries llençades i del pas de l'empresa de neteja.
Més endavant, va canviar d'habitatge, va anar a un pis, un espai més adequat. Cada vegada estava més atrotinat (la casa anterior estava en una urbanització, i era de dues plantes, amb escales).
Llavors, va començar l'etapa de les cuidadores. L'última cuidadora, i la que va durar més, va ser la Rosaura. D'ella també en vaig parlar diferents vegades. La Rosaura em va explicar moltes històries, de la seva vida, i dels problemes que tenia com a cuidadora del Joan. Eren unes històries que de vegades em semblaven versemblants, i altres vegades menys. Més endavant, la proporció de les que em semblaven poc versemblants va anar creixent.
Vaig acabar veient que era molt manipuladora. Per exemple, es queixava que el Joan era un "vell verd", que la volia grapejar. Mentre ella, per la seva banda, "exposava els seus generosos pits" de forma ostentosa, amb grans escots, es vestia amb robes ben ajustades que li marcaven les seves rotunditats anatòmiques, amb la panxa ben ventilada, les cuixes...
Tot i que ell estava atrotinat, la mirava i li queia la bava. Després de les mirades van venir els intents de grapejar-la. I després, no sé si més coses. Fins i tot va anar a un uròleg per si podia fer-se alguna cosa amb el seu penis crònicament flàccid, però li van dir que no hi havia res a fer.
Amb mi, ella es feia la víctima de les intencions libidinoses del Joan. I mentrestant, li anava escurant el compte. Quan el Joan va morir, ja li havia estirat una part important del patrimoni, i a més havia aconseguit que, en el testament, també l'afavorís.
Quan el Joan encara vivia, jo de tant en tant l'anava a veure. O la Rosaura em telefonava, per lamentar-se d'això o d'allò. Un cop mort, ella em va demanar que l'acompanyés al notari. Després, quan va considerar que ja no li era útil, no em va dir res més.
Va ser una bona experiència. Entre altres coses, perquè mentre el Joan vivia i ella es queixava de les seves demandes sexuals, repetia una vegada i una altra que no tenia gens d'interès pels diners del Joan. Suposo que ho deia perquè ja veia que podia anar-li estirant els diners que volgués, gràcies als seus escots i les seves "permissivitats". Eren unes "pagues extres" afegides al sou que cobrava, que no era dolent.
Jo ho veia, però com el Joan ja estava molt deteriorat i, al capdavall, qui el cuidava era ella, pensava que tot formava part "dels seus acords i intercanvis".
Al final, encara vaig tenir una alegria, quan vaig veure que al testament el Joan havia deixat 100.000 euros a Càritas. Abans que aparegués la Rosaura li ho havia suggerit jo, que estaria bé que, amb el patrimoni que tenia, en deixes com a mínim una part a una entitat social. I mira, em va fer cas, i tot i fer un testament posterior que afavoria la Rosaura, va mantenir aquella decisió.
Potser això va tenir a veure amb el fet que, un cop obert el testament, la Rosaura no em digués res més, disgustada perquè "se li havien escapat" aquells 100.000 euros. És probable que, d'alguna manera, se n'hagués assabentat, que havia sigut un suggeriment meu.
28 de set. 2026
Més Guerra Civil
Una altra història sobre la Guerra Civil
Roberto Mera i Alejandro Viana
Mauricio Karl. "El enemigo. Marxismo, anarquismo, masonería"
22 de set. 2026
19 de set. 2026
26 d’ag. 2026
13 d’ag. 2026
8 d’ag. 2026
El magatzem
"Mira, em va agredir una dona (assenyala unes marques als braços, nafres de la vellesa, té 95 anys) Li vaig dir, ah sí? Doncs ara veuràs, i m'hi vaig tornar, què s'havia pensat?"
Primer a la residència, mentre espera que li canviïn els bolquers abans de sortir al carrer. Després mentre empenyo la cadira de rodes per la vorera. Quan estem al bar, ell amb la seva cocacola. Quan tornem a la residència... A estones, va dient coses ara amb sentit i ara sense cap sentit. O impertinències, com quan veu algú gras, perquè a la gent grassa els té mania, i llavors li haig de dir que calli, per evitar conflictes.
De manera intermitent va fent el seu monòleg, mentre que, en general jo em limito, de tant en tant, a dir només: "Sí?" "Caram!" "És clar." "Això s'ha de mirar." "A veure", etc.
"No tinc diners, si haig de sortir, si tinc alguna necessitat, com ho faig? No pot ser! (...) Ha passat el tramvia però no l'he pogut agafar (...) L'altre dia un negre em va convidar a casa seva, va ser molt amable, m'hi vaig quedar a dormir (...) Ostres, mira quina gorda! (...) Amb aquestes ja no podria (dues noietes, d'uns vint anys, amb samarretes i pantalonets mínims, tot ben cenyit i marcat) Vaig caminar molt, era molt lluny, em vaig cansar, i després havia de tornar (...) Aquest, si me'l trobés sol li donaria el que fos, quina por (un home immens, que camina amb dificultats) (...) Els diners són meus, els necessito, per què no me'n donen? (...) Escolti, em puc quedar a dormir aquí? (al tornar a la residència, a la dona de la recepció) I sopar, podré sopar? (també al l'entrar a la residència) Vull pixar, quan em ve haig de pixar, si no m'ho faré, vinga, ajuda'm! (va sempre amb bolquers, fa intents per aixecar-se de la cadira de rodes; si ho aconseguís, cauria com un sac a terra, perquè les cames no l'aguanten) (...) A veure si em puc anar recuperant, això ja dura molt, perquè ara estic fotut (cada dia està pitjor, de cap i de cos) Ningú em fa cas (...) Aquestes són totes unes tontes, fan el que volen (les cuidadores de la residència, que tenen una paciència infinita)." Etc.
De fet, l'estrany és que els seus desvariejos no siguin més grans, perquè a banda de l'estona amb mi al bar un cop a la setmana, i una altra estona quan el treu la Mina, una filla d'una amiga ja morta, la resta dels dies els passa a la sala dels més tronats, mig ajagut a una butaca, amb la part dels peus alçada, per tal que, encara que vulgui, no en pugui sortir. Té dues nebodes, l'única família que li queda; durant l'últim any potser l'han vingut a veure dues vegades.
Tot el dia a la butaca, llevat dels moments que el posen a una cadira de rodes per anar al lavabo, a canviar-li els bolquers i netejar-lo si cal (els que estan pitjor que ell, ni això, els traginen amb una grua, com si fossin sacs de patates). A les hores dels àpats, amb la cadira de rodes el duen al menjador i, després, un altre cop a la butaca. Fins a l'hora d'anar a dormir, que el fiquen al llit, pugen les baranes i es queda allí engabiat fins al matí.
"Tu tampoc em fas cas? Ja veig que no puc confiar en ningú (...) Dius que ja és hora de sopar? Però si encara som al matí (...) No! Has d'anar al segon pis! (a dins de l'ascensor) A baix? A baix no hi ha res. Ah, mira, hi ha gent, quin munt de velles."
Sí, quin munt de velles i vells, aparcats a la residència. Quan me'n vaig, un cop al carrer, sempre és com si sortís de l'escenari d'una pel.lícula estranyíssima, surrealista, tot irreal... Però no, és ben real, aquest aparcament de vells en procés avançat de degradació mental i física, alguns ja com mòmies, gairebé només ossos i pergamí.
"Mama, on ets? On és la meva mama, vull que vingui!" Una dona crida això, una altra li diu que calli, s'acosta una cuidadora i li diu que de seguida duran el berenar.
No és l'única dona de la residència a qui he sentit cridar la seva mare; de les coses que hi he sentit, és la que més m'impressiona, cada vegada molt.
"Què faig aquí? Mama, on és la mama? Què passa? Mama! Mama!"
26 de jul. 2026
25 de jul. 2026
23 de jul. 2026
Treure el que sobra
"La mejor novela mejora si la cortas." Pere Gimferrer.
La frase la cita Poldo Pomés en una entrevista (La Vanguarddia, 5/5/2026). En la mateixa entrevista, Pomés diu: "Muñoz Molina se alegra de haber obedecido cuando Gimferrer le aconsejó, sobre una novela: '¡Quita cincuenta páginas!'"
No hi ha cap perill que algun dia intenti escriure una novel.la. Ni m'atrau la idea, ni tinc la capacitat per escriure-la. En absolut. Si pretengués escriure una novel.la seria un disbarat: el fracàs estaria assegurat. D'altra banda, com que no soc lector de novel.les, perquè és un tipus de lectures que en general no m'atrauen (llevat d'alguna excepció), encara és més petit el perill que intenti fer el ridícul escrivint-ne una. En resum, res de novel.les: "del que no entenguis, no en compris ni en venguis".
En canvi, considero que puc escriure un text curt, d'un foli, mínimament endreçat, que el resultat no grinyoli. Això ho puc fer, i amb força facilitat. I amb més esforç, també puc escriure un grapat de textos d'aquest tipus, sobre diferents aspectes d'un mateix tema, i després mirar que, en conjunt, tinguin una unitat.
El cas és que, encara que no escrigui novel.les, davant d'un text curt, com els que acostumo a escriure, també procuro tenir presents, perquè m'agraden, els consells de Pere Gimferrer. Que considero que es poden resumir així: "Tot el que no suma, resta".
Fins a quin punt aconsegueixo aquest objectiu? Fins a quin punt soc capaç de retallar i simplificar tot el que fa falta sempre que convé? És clar, no soc la persona més adequada per fer aquesta autovaloració.
Mira, de vegades vols dibuixar un gat, i et surt una patata. I amb els textos, igual. De vegades, aquestes coses passen. Ho dic per pròpia experiència, perquè, per exemple, en relació amb els dibuixos, resulta que també he dibuixat molt. I de vegades, volent dibuixar altres coses, m'han acabat sortint patates.
De moltes patates, moniatos, bunyols, etc., n'he sigut conscient. D'altres (suposo que molts), dono per fet que no me n'he adonat.
Vethoaquí: dibuixos, textos, intents, patates...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
