"Mira, em va agredir una dona (assenyala unes marques als braços, nafres de la vellesa, té 95 anys) Li vaig dir, ah sí? Doncs ara veuràs, i m'hi vaig tornar, què s'havia pensat?"
Primer a la residència, mentre espera que li canviïn els bolquers abans de sortir al carrer. Després mentre empenyo la cadira de rodes per la vorera. Quan estem al bar, ell amb la seva cocacola. Quan tornem a la residència... A estones, va dient coses ara amb sentit i ara sense cap sentit. O impertinències, com quan veu algú gras, perquè a la gent grassa els té mania, i llavors li haig de dir que calli, per evitar conflictes.
De manera intermitent va fent el seu monòleg, mentre que, en general jo em limito, de tant en tant, a dir només: "Sí?" "Caram!" "És clar." "Això s'ha de mirar." "A veure", etc.
"No tinc diners, si haig de sortir, si tinc alguna necessitat, com ho faig? No pot ser! (...) Ha passat el tramvia però no l'he pogut agafar (...) L'altre dia un negre em va convidar a casa seva, va ser molt amable, m'hi vaig quedar a dormir (...) Ostres, mira quina gorda! (...) Amb aquestes ja no podria (dues noietes, d'uns vint anys, amb samarretes i pantalonets mínims, tot ben cenyit i marcat) Vaig caminar molt, era molt lluny, em vaig cansar, i després havia de tornar (...) Aquest, si me'l trobés sol li donaria el que fos, quina por (un home immens, que camina amb dificultats) (...) Els diners són meus, els necessito, per què no me'n donen? (...) Escolti, em puc quedar a dormir aquí? (al tornar a la residència, a la dona de la recepció) I sopar, podré sopar? (també al l'entrar a la residència) Vull pixar, quan em ve haig de pixar, si no m'ho faré, vinga, ajuda'm! (va sempre amb bolquers, fa intents per aixecar-se de la cadira de rodes; si ho aconseguís, cauria com un sac a terra, perquè les cames no l'aguanten) (...) A veure si em puc anar recuperant, això ja dura molt, perquè ara estic fotut (cada dia està pitjor, de cap i de cos) Ningú em fa cas (...) Aquestes són totes unes tontes, fan el que volen (les cuidadores de la residència, que tenen una paciència infinita)." Etc.
De fet, l'estrany és que els seus desvariejos no siguin més grans, perquè a banda de l'estona amb mi al bar un cop a la setmana, i una altra estona quan el treu la Mina, una filla d'una amiga ja morta, la resta dels dies els passa a la sala dels més tronats, mig ajagut a una butaca, amb la part dels peus alçada, per tal que, encara que vulgui, no en pugui sortir. Té dues nebodes, l'única família que li queda; durant l'últim any potser l'han vingut a veure dues vegades.
Tot el dia a la butaca, llevat dels moments que el posen a una cadira de rodes per anar al lavabo, a canviar-li els bolquers i netejar-lo si cal (els que estan pitjor que ell, ni això, els traginen amb una grua, com si fossin sacs de patates). A les hores dels àpats, amb la cadira de rodes el duen al menjador i, després, un altre cop a la butaca. Fins a l'hora d'anar a dormir, que el fiquen al llit, pugen les baranes i es queda allí engabiat fins al matí.
"Tu tampoc em fas cas? Ja veig que no puc confiar en ningú (...) Dius que ja és hora de sopar? Però si encara som al matí (...) No! Has d'anar al segon pis! (a dins de l'ascensor) A baix? A baix no hi ha res. Ah, mira, hi ha gent, quin munt de velles."
Sí, quin munt de velles i vells, aparcats a la residència. Quan me'n vaig, un cop al carrer, sempre és com si sortís de l'escenari d'una pel.lícula estranyíssima, surrealista, tot irreal... Però no, és ben real, aquest aparcament de vells en procés avançat de degradació mental i física, alguns ja com mòmies, gairebé només ossos i pergamí.
"Mama, on ets? On és la meva mama, vull que vingui!" Una dona crida això, una altra li diu que calli, s'acosta una cuidadora i li diu que de seguida duran el berenar.
No és l'única dona de la residència a qui he sentit cridar la seva mare; de les coses que hi he sentit, és la que més m'impressiona, cada vegada molt.
"Què faig aquí? Mama, on és la mama? Què passa? Mama! Mama!"
