Segueixo amb el tema de fa uns dies (o "de sempre", recuperat de tant en tant de diferents maneres) sobre la correspondència guardada, i ara també, de manera més general, relacionant-lo amb qualsevol mena d'informació guardada. Una informació que, d'altra banda, des de fa bastants anys, en bona part ha anat passant del paper al format digital.
18 de maig 2026
Papers, memòries i maneres de viure
Segueixo amb el tema de fa uns dies (o "de sempre", recuperat de tant en tant de diferents maneres) sobre la correspondència guardada, i ara també, de manera més general, relacionant-lo amb qualsevol mena d'informació guardada. Una informació que, d'altra banda, des de fa bastants anys, en bona part ha anat passant del paper al format digital.
En relació amb aquesta "memòria externa" (totes les que no estan "a dins del cap"), de vegades també m'agrada pensar, preguntar-me, si podria viure sense cap d'aquestes memòries externalitzades. I aleshores penso que sí, perquè es pot viure de moltes maneres. De fet, al llarg de segles, la major part de la humanitat (tota, fins a la invenció de l'escriptura) ha viscut així: només amb la memòria "del cap", més la compartida amb la "d'altres caps". I sense problemes. I per descomptat, sense trobar a faltar aquestes noves memòries nostres, sense trobar-les a faltar perquè no pots trobar a faltar allò que no existeix (o que no saps que existeix).
Podria viure tal com he dit, sense aquestes memòries externes? Doncs crec que sí. I això que no m'oblido com sóc, qui sóc, amb la meva biografia, amb la meva vida de tantes lectures i escriptures, tan acostumat als papers escrits (i des de fa temps, als arxius digitals). Sí, em puc imaginar "baixant d'aquest tren" i vivint al marge d'aquest món que, ara, és tan i tan part de mi mateix. Aparentment imprescindible.
Fins i tot amb l'edat que tinc, m'ho puc imaginar. I sense dramatismes. Em puc imaginar "una altra vida" com la que dic. I imaginar-la bona. I és clar, dic imaginar perquè, d'altra banda, estic molt encaixonat, acostumat, al tipus de vida que faig ara (del qual, d'altra banda, en formen part diferents compromisos, aquest és un altre tema). És a dir, que aquestes "imaginacions" només poden tenir relació amb eventuals escenaris de remotíssima possibilitat de convertir-se en realitats.
Dit això, i després de subratllar un cop més "el detall" de l'edat, ¿per què em puc imaginar aquesta possibilitat, i alhora imaginar-la "sense cap inquietud especial"? Doncs, d'una banda, perquè quan era jove vaig conèixer gent que vivia gairebé del tot en aquesta "prehistòria", gent de vegades amb prou feines mínimament alfabetitzada, i alhora aïllada en llocs molt isolats, amb ben pocs contactes "amb la societat". No sé si eren feliços, perquè això no sé què vol dir (aquesta paraula em sembla que confon molt), però anaven fent, aparentment sense massa conflictes interns.
De fet, tot i el meu passat intensament urbà, llavors vaig canviar molt de vida i vaig viure durant uns anys una mica així, bastant "renaturalitzat". Aleshores, en la meva vida hi entrava poca informació, molt poca, a causa de la poca comunicació "amb persones". En general, durant aquells anys, parlava més amb alguns llibres que amb persones. Dic parlar amb els llibres perquè, malgrat el meu aïllament i solitud d'aquells anys, la lectura i l'escriptura no van deixar de ser importants en el meu dia a dia. Al marge d'eventuals pauses (de vegades més llargues, per un motiu o un altre), els papers no em quedaven mai massa lluny, ni mentalment ni físicament.
De vegades, enyoro aquella vida. La senzillesa d'aquells anys, la frugalitat, la despreocupació, la falta d'obligacions, aquell tenir tots els dies, totes les setmanes, per mirar com passaven els núvols (si n'hi havia), o per mirar com feinejaven les formigues, o per anar a recollir branques i branquillons per fer foc... Sense rellotge, sense calendari, sense ràdio, una ràdio que hauria hagut de ser de piles, perquè d'electricitat tampoc n'hi havia, i no la trobava a faltar. No hi havia tampoc aigua a casa, l'havia d'anar a buscar a una font, a uns tres-cents metres. No era cap incomoditat: "quan anava a buscar aigua anava a buscar aigua", i ja està. I així tot en general.
I alhora, també amb moltes estones per llegir. Ja ho he dit, la lectura no havia deixat de formar part de la meva vida. Per exemple, llavors, un dia una mica i un altre dia una altra mica, vaig anar llegint, saltant d'aquí cap allà, bona part dels deu volums del Diccionari Català-Valencià-Balear. Tot i viure amb molt pocs diners, em va agafar la cosa de comprar aquests deu volums. M'agradava anar llegint les definicions i explicacions.
Sí, de vegades enyoro aquella vida, en tants aspectes tan diferent de la d'ara. I gual de diferent de l'anterior, la de quan de petit i adolescent, vivia a casa dels pares... De vegades l'enyoro , aquell entremig "renaturalitzat". I alhora, sóc conscient que, ara, ja no seria capaç de viure d'aquella manera, perquè han passat molts i molts anys, i m'he envellit. I hi ha coses que només pots fer quan ets jove.
Vaja, que a banda d'aquest "principi de realitat" de l'edat, el cas és que, de vegades, enyoro aquella vida.
17 de maig 2026
Dedicacions
A banda de quedar amb persones amb problemes, i llegir llibres sobre persones amb problemes mentals, faig alguna cosa més? Doncs sí.
Per exemple, una part important del temps procuro dedicar-la a les rutines diàries amb la Lívia, la meva companya. Una altra part, a les meves passejades. O a alguna trobada amb amics "sense problemes". O als meus diferents entreteniments, com ara la lectura de llibres sobre altres temes. O a badar, a no fer res.
O a dibuixar (dibuixar sempre m'ha agradat). O a escriure (com ara). O a tafanejar els llibres vells que hi ha als punts de reciclatge. O a recollir roba del carrer (si em sembla que em pot servir). O a mirar els acudits gràfics publicats durant els anys de la República i la Guerra Civil (hi ha bones hemeroteques digitals). O a fer visites a l'Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona.
O a altres coses que no explico, perquè unes avorririen i altres em sembla millor callar-les. El cas és que, en definitiva, faig força coses.
Coses més aviat heterogènies: fico el nas a molts llocs, perquè sempre al mateix lloc em cansa. Haig d'anar alternant, ara això ara allò, ara aquí ara allà... Suposo que el resultat, inevitable, és que tot ho faig a mitges. Però m'agrada el que faig, i la manera com ho faig, d'aquesta manera: a mitges, quarts, octaus o com sigui.
Entre les mitges, els quarts o els octaus, hi ha el temps dedicat a l'àmbit de la salut mental: converses, lectures, reflexions... Ara em costaria, imaginar la meva vida sense mirar de tant en tant el que es veu a través d'aquesta finestra. Em costaria, imaginar la meva vida sense passar estones a dins d'aquests espais de la salut mental, de vegades tan misteriosos, o incomprensibles, o dolorosos... O tot alhora.
15 de maig 2026
Al voltant de la salut mental
L'internat
Un altre internat
Colonoscòpia en lloc de psicoteràpia
El cafè pendent
El primer que fem no és plorar
9 de maig 2026
El pessebre
Uns dies després de Reis agafo el tren per anar a veure un pessebre. Són més de cent quilòmetres. No seria creïble (en el meu cas, anar tan lluny per veure un pessebre) si no fos perquè, en realitat, més que el pessebre vaig a veure el pessebrista. El pessebrista i, sobretot, la seva mare.
Molt de tant en tant els vaig a veure. Mare i fill són com la nit i el dia. Ell, pessimista, queixós, apagat. Ella, alegre, riallera, optimista. La mare ara ja s'acosta als cent anys, però conserva un cap del tot lúcid i té molt bona memòria. És molt xerraire, i de vegades aprofito per preguntar-li coses de quan era una nena, durant els anys de la guerra.
Ja no té la vista que tenia, caminar camina insegura, però aquestes limitacions no han fet que minvés gens ni mica la seva actitud positiva. M'agrada escoltar-la, perquè a més d'aquesta forma de ser positiva, també és molt espavilada. I a sobre té una capacitat de comprensió sobre les coses que passen molt més gran que la del seu fill.
És com si ella fos una filla jove i vital i el fill un pare ancià, sempre cansat, desenganyat, rígid i queixós. És molt curiós, el contrast. De vegades, penso que ella no es vol morir, sobretot, perquè el fill no es quedi sol, amb la seva tristesa i pessimisme. El fill és una mica més jove que jo.
Quan era una noia li agradava molt ballar, però com que a l'home amb qui es va casar ballar no li agradava gens, fins i tot no ho veia massa correcte, al casar-se es van acabar tots els balls. Recorda que, llavors, quan es va casar, ella depenia completament del marit; no podia fer gairebé res sense el seu permís, però com que diu que llavors allò era el normal, ella ho va assumir, ho va viure amb normalitat, que no s'hi capficava.
Al seu marit, a més de no agradar-li ballar, tampoc li agradava riure, era un home sempre seriós, molt sever, molt quadriculat de cap. També molt religiós (ella també ho és, però d'una manera diferent). Era un home tan seriós que, de vegades, no sabies si era seriositat, allò seu, o si era que estava enfadat. Imposava molt. Va morir fa molts anys. Havia tingut algun infart i, al final, un el va enterrar. Recordo aquell home, tan seriós i eixut, i sovint he pensat que podria ser que hagués mort a causa de tanta seriositat.
Això no li ho he dit mai, a ella, però si li he dit que, segurament, en la seva vida, la d'ella, hi ha alguna relació entre el seu caràcter, la seva actitud, les seves rialles, i el fet que hagi arribat a la seva edat. Que hi hagi arribat com hi ha arribat, tan bé. I ella riu, i diu que potser sí...
És clar, potser no té res a veure, potser només són casualitats: d'una banda, la mort del marit i la seva manera de ser, i d'una altra banda, la llarga vida d'ella, sempre contenta i positiva. Potser és només una casualitat, però alhora sembla que, si més no en general, al marge dels casos concrets, tindria sentit que, una vida alegre i positiva, fos més saludable. Físicament i mentalment.
Aquesta vegada, de manera inesperada, m'explica una cosa del tot nova. Em diu que, després de l'últim cop que hi vaig anar, va passar per una mala etapa, fosca, amb un estat d'ànim que no havia tingut mai abans. No tenia ganes de fer res, pensava que la vida no tenia cap sentit. No diu la paraula, però descriu molt bé un estat depressiu.
Diu que, quan li va passar, no en va parlar amb ningú. Que li va durar uns mesos, que es va espantar molt, que s'ho va passar molt malament. Però que després, de la mateixa manera que havia arribat, va marxar. De mica en mica. Sense psicòlegs, sense metges ni medicaments.
Em sobta molt, em costa imaginar-la, "a ella", tan vital, tan optimista, passant per una depressió. Però alhora sé que no hi ha ningú que estigui absolutament fora del perill de patir-ne una. De vegades, una depressió arriba de manera del tot inesperada, com en el seu cas.
El món de les depressions de vegades és entenedor, o ho sembla. I altres vegades és un absolut i immens misteri.
7 de maig 2026
Recordatori maig 2026
(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2026/05/recordatori-maig-2026.html
4 de maig 2026
Sobre salut mental i addiccions
Ell, el seu gos i la sobredosi guardada
https://horitzontal.blogspot.com/2026/05/ell-el-seu-gos-i-la-sobredosi-guardada.html
A partir de les deu, a partir de les sis
https://horitzontal.blogspot.com/2026/05/a-partir-de-les-deu-partir-de-les-sis.html
26 d’abr. 2026
Un Nen Jesús d'Olot
Des de finals del segle XIX, i durant bona part del segle XX, Olot era conegut pels seus tallers dedicats a la fabricació de Sants. (1)
Dues dones, a finals del segle XIX, des del poble on vivien van anar a Olot a comprar un Nen Jesús. Llavors era habitual, sobretot a segons quines zones, i encara més si es tenien pocs recursos, que la gent es desplacés a peu. Del poble a Olot era una bona caminada, potser uns cinquanta quilòmetres; amb aquesta distància, devien quedar-se a fer nit en algun lloc. Després, amb el Nen Jesús que una de les dones havia comprat, van tornar també a peu cap al poble.
El Nen Jesús va estar a la casa d'aquella dona fins que va morir. Després, la seva filla el va conservar, amb la mateixa devoció que la seva mare. Quan va arribar la Guerra Civil, la família va amagar el Nen Jesús, per tal que, durant la fúria anticlerical que es va desfermar al poble, no fos descobert i esbocinat o llençat a una foguera.
Acabada la guerra, el van treure de l'amagatall i va tornar a ocupar el seu lloc habitual a la casa. Més endavant, quan a morir també aquella dona (la filla de la compradora), una neta, també devota del Nen Jesús, el va seguir conservant: també li tenia molta devoció. Quan ella ja era molt gran i els seus fills la van dur a una residència, entre les coses que s'hi va endur hi havia el Nen Jesús. A partir de llavors, el va tenir a la seva habitació de la residència, fins que va morir.
Quan va morir, els seus fills (els besnets de la dona que havia anat a peu a Olot), d'entrada no sabien què fer d'aquell Nen Jesús amb una història tan llarga i entranyable. Fins que van pensar que el podrien dur a un convent de monges que hi havia no molt lluny. I ho van fer així.
No era la primera donació d'un Nen Jesús que rebien al convent: resulta que ja en tenien uns quants. Però no els era cap problema, al contrari, perquè durant el temps d'Advent, col.locaven els diferents Nens Jesús que tenien per tot el convent; era un costum anual que feia molta il.lusió a les monges.
Del que he explicat potser hi ha algun detall que no és del tot exacte (ara mateix, dubto si m'he saltat una generació, d'aquelles dones que van anar heretant el Nen Jesús). Podria ser, perquè quan em van explicar aquesta història potser no la vaig retenir prou bé, tot i que l'escoltava amb atenció, ben encuriosit. (2)
Escoltava amb atenció no només perquè em semblava una història extraordinària, sinó també perquè aquest Nen Jesús, anys enrere, l'havia vist. I m'hi havia fixat, perquè sempre m'ha agradat mirar els figures o pintures de sants, mares de deu, sagrats cors, crucifixos, etc. que veig a les cases de la gent i a les esglésies.
Anys enrere m'hi havia fixat, però llavors ningú no em va explicar la seva història, una història que, aleshores, encara estava incompleta, perquè hi faltava el viatge a la residència i la donació final al convent.
--
(1) En vaig parlar una mica fa un any, "Sants de guix",
(2) Un altre exemple del meu interès per la imatgeria religiosa, "Estampes",
25 d’abr. 2026
Dos textos
Històries (interessadament) descontextualitzades
https://horitzontal.blogspot.com/2026/04/histories-interessadament.html
Conèixer, pensar, entendre, explicar
https://442m.blogspot.com/2026/04/coneixer-pensar-entendre-explicar.html
21 d’abr. 2026
20 d’abr. 2026
Remugar els records
"Así lo recuerdo y así consta en mis apuntes de la época." Oriol Regàs (1)
Com més ens expliquem una història, uns fets, com més ens els expliquem "nosaltres a nosaltres mateixos" (en solitari, dins de la nostra ment), no és que els fixem més bé, que els conservem millor, menys inalterats, sinó més aviat, en part, al contrari: com més vegades els recordem, com més vegades els "remuguem", són més les possibles transformacions que pot patir el record.
Segurament amb unes altres paraules, és el que diuen els entesos en el tema del funcionament del cervell, de la memòria, de la conservació dels records.
Com que aquesta transformació, quan es produeix, és una transformació silenciosa, imperceptible, d'alteracions mínimes cada vegada, és difícil, o impossible, ser-ne conscient. Cada remugada només "un petit pessic", indetectable. I així, una vegada i una altra, al llarg del temps, a força d'acumulacions de mínimes alteracions, aquestes alteracions es poden acabar convertint en alteracions importants, en relació "amb el primer record".
Confrontar els propis records amb els d'una altra persona de vegades pot servir per esbrinar si, sobretot en allò essencial, són coincidents o no ho són. En el segon cas, si no ho són, i si la confrontació no és només amb una persona, sinó amb més persones, llavors, la quantitat de testimonis coincidents o discrepants pot ser una referència. A més coincidències, més possibilitats de no haver-se allunyat massa d'una versió no distorsionada. I al contrari.
Possibilitats, no garanties. Perquè de vegades, en relació amb segons quins temes o fets, hi ha distorsions que afecten col.lectius sencers. De manera semblant, a tots els membres del col.lectiu. Però això, com que a banda de ser un tema prou important, és alhora un altre tema, avui ho deixarem de banda.
Una manera d'intentar limitar aquests perills, aquestes incerteses, aquestes distorsions dels records, és optar per escriure els fets que es volen recordar tan aviat com sigui possible. No és cap garantia en relació amb la fidelitat del text escrit als fets viscuts o observats, i que es volen recordar inalterats, perquè escriure és el resultat d'una doble subjectivitat: primer, la de l'observació inicial, i després, la del mateix procés d'escriure. Són dues fases en les quals ja hi pot haver desviacions, de l'envergadura que sigui.
Però, si més no, escriure serveix per a, més endavant, tenir la referència "d'allò que es va observar i a continuació es va escriure" amb el propòsit de, posteriorment, poder-ho recordar millor. És a dir, no garanteix que el primer escrit sigui fidel a la realitat, que no tingui ja distorsions, però és una protecció més gran en relació amb posteriors alteracions sobrevingudes. Que seria el que passaria, que passa amb més facilitat, si només confiem en els records guardats al cap.
I és que "els arxius mentals", els pensaments, poc o molt van canviant, però els papers no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
