8 d’ag. 2026

El magatzem


"Mira, em va agredir una dona (assenyala unes marques als braços, nafres de la vellesa, té 95 anys) Li vaig dir, ah sí?  Doncs ara veuràs, i m'hi vaig tornar, què s'havia pensat?"

Primer a la residència, mentre espera que li canviïn els bolquers abans de sortir al carrer. Després  mentre empenyo la cadira de rodes per la vorera. Quan estem al bar, ell amb la seva cocacola. Quan tornem a la residència... A estones, va dient coses ara amb sentit i ara sense cap sentit. O impertinències, com quan veu algú gras, perquè a la gent grassa els té mania, i llavors li haig de dir que calli, per evitar conflictes. 

De manera intermitent va fent el seu monòleg, mentre que, en general jo em limito, de tant en tant, a dir només: "Sí?" "Caram!" "És clar." "Això s'ha de mirar." "A veure", etc.

"No tinc diners, si haig de sortir, si tinc alguna necessitat, com ho faig? No pot ser! (...) Ha passat el tramvia però no l'he pogut agafar (...) L'altre dia un negre em va convidar a casa seva, va ser molt amable, m'hi vaig quedar a dormir (...) Ostres, mira quina gorda! (...) Amb aquestes ja no podria (dues noietes, d'uns vint anys, amb samarretes i pantalonets mínims, tot ben cenyit i marcat) Vaig caminar molt, era molt lluny, em vaig cansar, i després havia de tornar (...) Aquest, si me'l trobés sol li donaria el que fos, quina por (un home immens, que camina amb dificultats) (...) Els diners són meus, els necessito, per què no me'n donen? (...) Escolti, em puc quedar a dormir aquí? (al tornar a la residència, a la dona de la recepció) I sopar, podré sopar?  (també al l'entrar a la residència) Vull pixar, quan em ve haig de pixar, si no m'ho faré, vinga, ajuda'm! (va sempre amb bolquers, fa intents per aixecar-se de la cadira de rodes; si ho aconseguís, cauria com un sac a terra, perquè les cames no l'aguanten) (...) A veure si em puc anar recuperant, això ja dura molt, perquè ara estic fotut (cada dia està pitjor, de cap i de cos) Ningú em fa cas (...) Aquestes són totes unes tontes, fan el que volen (les cuidadores de la residència, que tenen una paciència infinita)." Etc.

De fet, l'estrany és que els seus desvariejos no siguin més grans, perquè a banda de l'estona amb mi al bar un cop a la setmana, i una altra estona quan el treu la Mina, una filla d'una amiga ja morta, la resta dels dies els passa a la sala dels més tronats, mig ajagut a una butaca, amb la part dels peus alçada, per tal que, encara que vulgui, no en pugui sortir. Té dues nebodes, l'única família que li queda; durant l'últim any potser l'han vingut a veure dues vegades.

Tot el dia a la butaca, llevat dels moments que el posen a una cadira de rodes per anar al lavabo, a canviar-li els bolquers i netejar-lo si cal (els que estan pitjor que ell, ni això, els traginen amb una grua, com si fossin sacs de patates). A les hores dels àpats, amb la cadira de rodes el duen al menjador i, després, un altre cop a la butaca. Fins a l'hora d'anar a dormir, que el fiquen al llit, pugen les baranes i es queda allí engabiat fins al matí.

"Tu tampoc em fas cas? Ja veig que no puc confiar en ningú (...) Dius que ja és hora de sopar? Però si encara som al matí (...) No! Has d'anar al segon pis! (a dins de l'ascensor) A baix? A baix no hi ha res. Ah, mira, hi ha gent, quin munt de velles."

Sí, quin munt de velles i vells, aparcats a la residència. Quan me'n vaig, un cop al carrer, sempre és com si sortís de l'escenari d'una pel.lícula estranyíssima, surrealista, tot irreal... Però no, és ben real, aquest aparcament de vells en procés avançat de degradació mental i física, alguns ja com mòmies, gairebé només ossos i pergamí.

"Mama, on ets? On és la meva mama, vull que vingui!" Una dona crida això, una altra li diu que calli, s'acosta una cuidadora i li diu que de seguida duran el berenar.

No és l'única dona de la residència a qui he sentit cridar la seva mare; de les coses que hi he sentit, és la que més m'impressiona, cada vegada molt.

"Què faig aquí? Mama, on és la mama? Què passa? Mama! Mama!"

23 de jul. 2026

Treure el que sobra

"La mejor novela mejora si la cortas." Pere Gimferrer.

La frase la cita Poldo Pomés en una entrevista (La Vanguarddia, 5/5/2026). En la mateixa entrevista, Pomés diu: "Muñoz Molina se alegra de haber obedecido cuando Gimferrer le aconsejó, sobre una novela: '¡Quita cincuenta páginas!'"

No hi ha cap perill que algun dia intenti escriure una novel.la. Ni m'atrau la idea, ni tinc la capacitat per escriure-la. En absolut. Si pretengués escriure una novel.la seria un disbarat: el fracàs estaria assegurat. D'altra banda, com que no soc lector de novel.les, perquè és un tipus de lectures que en general no m'atrauen (llevat d'alguna excepció), encara és més petit el perill que intenti fer el ridícul escrivint-ne una. En resum, res de novel.les: "del que no entenguis, no en compris ni en venguis". 

En canvi, considero que puc escriure un text curt, d'un foli, mínimament endreçat, que el resultat no grinyoli. Això ho puc fer, i amb força facilitat. I amb més esforç, també puc escriure un grapat de textos d'aquest tipus, sobre diferents aspectes d'un mateix tema, i després mirar que, en conjunt, tinguin una unitat. 

El cas és que, encara que no escrigui novel.les, davant d'un text curt, com els que acostumo a escriure, també procuro tenir presents, perquè m'agraden, els consells de Pere Gimferrer. Que considero que es poden resumir així: "Tot el que no suma, resta". 

Fins a quin punt aconsegueixo aquest objectiu? Fins a quin punt soc capaç de retallar i simplificar tot el que fa falta sempre que convé? És clar, no soc la persona més adequada per fer aquesta autovaloració. 

Mira, de vegades vols dibuixar un gat, i et surt una patata. I amb els textos, igual. De vegades, aquestes coses passen. Ho dic per pròpia experiència, perquè, per exemple, en relació amb els dibuixos, resulta que també he dibuixat molt. I de vegades, volent dibuixar altres coses, m'han acabat sortint patates. 

De moltes patates, moniatos, bunyols, etc., n'he sigut conscient. D'altres (suposo que molts), dono per fet que no me n'he adonat.

Vethoaquí: dibuixos, textos, intents, patates...

20 de jul. 2026

19 de jul. 2026

El dilluns recordo


El dilluns recordo què va passar diumenge.
El  dimarts, el record potser és una mica diferent.
El dimecres potser un altre.
Dijous, ves a saber.
Divendres i dissabte...
Què va passar realment diumenge?
Diumenge va passar el que va passar.
(diumenge, l'any passat, quan fos)
Quan els fets han passat, després,
només hi ha records.
De vegades fiables,
altres vegades tramposos.
Encara més tramposos, i enganyosos,
si defugim plantejar-nos això:
que, de vegades, els records 
poden ser tramposos i enganyosos.

16 de jul. 2026

Sobre els records i les memòries


Si dic que el meu record sobre una conversa de fa temps, relativa a uns fets que jo no vaig presenciar però l'altra persona sí, no tindria sentit que qüestionés el record de l'altra persona sobre aquells fets, però sí que puc discrepar sobre el contingut de la conversa compartida temps enrere. Perquè els seus i els meus records "de la conversa", en principi, no tenen per què ser més fiables els uns que els altres. Són això, records, i com a tals, eventualment inestables. Tant els seus com els meus.

Fa poc em vaig trobar en una situació d'aquest tipus, i l'altra persona, amb uns records diferents, afirmava que no era possible que una vegada m'hagués dit el que jo recordava, perquè els fets sobre els quals ella parlava jo no els havia viscut, no n'havia sigut testimoni i, en canvi, ella sí.

Des del meu punt de vista, òbviament diferent del seu, hi havia dos records discrepants. Sobre una conversa anterior, no sobre els fets motiu de la conversa. Dos records que, en principi, tenien la mateixa possibilitat de ser versemblants, creïbles: ni jo ni l'altra persona podíem demostrar que el nostre record d'aquella conversa fos més vàlid que l'altre.

Per descomptat, tinc assumit (i comprovat) que els meus records, tots, en general, poden haver-se distorsionat, o es poden haver alterat tant que ja no tinguin cap relació amb la realitat. O que poden ser pures invencions (inconscients). Sempre ho he acceptat. Però precisament perquè ho accepto amb tanta naturalitat, pel mateix motiu, també contemplo que les altres persones poden ser, com jo, víctimes de records poc o gens fiables.

Encara més: penso que a altres persones, això, fins i tot els pot passar amb més facilitat (prendre per bons continguts de records distorsionats o inventats). Perquè molta gent no ha fet aquest tipus de reflexions i, al no haver-les fet, és una mica més fàcil que puguin ser víctimes de les males passades de la seva memòria. I la memòria, de fer males passades en sap molt, sobretot si no vigiles.

De tota manera, a aquesta persona li vaig donar la raó. Em va semblar la millor opció. D'una banda, perquè intentar explicar-li el que he explicat crec que hauria servit de poc, o de no res. I d'una altra, la més important en aquest cas, és que, de vegades, segurament és millor reconèixer que t'has equivocat (encara que no ho pensis) que arriscar-te a perdre una amistat.

Al capdavall, és molt senzill. En aquests casos, es tracta de valorar el que més t'interessa: si tenir la raó, o conservar l'amistat.

5 de jul. 2026

Al regar els geranis

Al regar els geranis, cauen unes gotes a terra. Fa sol, ja no hi són. Les gotes, efímeres elles com nosaltres.

4 de jul. 2026

Cinc costelles


Jugant a futbol t'has trencat cinc costelles
(o te les han trencat: 
com que ets discret, 
no ho has concretat).
A les teves edats, ja hauries de saber
que això de jugar a futbol és una activitat de risc.
I que si el que vols és fer esport, 
si prefereixes conservar la integritat
és més apropiat
que et dediquis al dominó o al parxís.