Em vaig llevar de nit per anar a fer un riu. Em sentia estrany i, al posar-me dret, vaig estar a punt de caure: no podia mantenir l'equilibri. Em va sobtar, no m'havia passat mai. Amb molta inseguretat, molt a poc a poc, aguantant-me amb la paret, les portes, la taula, les cadires, vaig aconseguir arribar al lavabo i, assegut, pixar. Després, amb la mateixa lentitud i inseguretat, vaig poder tornar al llit... amb la sensació que havia fet una immensa proesa.
Estirat al llit, com sempre que m'apareix algun mal, pensava si aquesta nova "incidència" marxaria, o hauria vingut per quedar-se.
Al matí estava una mica millor. Havia disminuït la falta d'equilibri i el malestar general. Prou com perquè, posant-hi molta atenció, fos capaç de dissimular, d'aparentar normalitat. Per a mi això era molt, tenint en compte la meva política de dissimulació, en aquests casos.
Quan no em trobo bé no em ve de gust, donar explicacions. No m'agrada, que em preguntin què em passa, què necessito... De fet, em cansa, em fa sentir pitjor. Quan estic així, malament, prefereixo que no em digui res ningú. Que em deixin sol i tranquil.
Segueixo. Amb la reducció dels símptomes, de les molèsties, em vaig tranquil.litzar. Vaig pensar que, segurament, seria només una qüestió de tenir una mica de paciència, fins que desaparegués del tot aquella inseguretat. I va ser així: només un dia després, ja havia recuperat la normalitat.
Vaig pensar si el que m'havia passat podia venir de l'estómac, o dels budells; potser alguna cosa que havia menjat i m'havia provocat aquella reacció estranya... Però no m'hi vaig capficar gaire, perquè més que la causa, llavors l'important era que ja havia passat. Que havia recuperat la normalitat, la tranquil.litat.
Sé que algun dia pot arribar una "visita molesta" d'aquestes i que, en lloc de marxar, es quedi. Que em limiti de manera permanent. Som tan fràgils, podem tenir tantes avaries... i amb l'acumulació d'anys, encara amb més facilita. Què hi farem, "efectes secundaris" de seguir vius.
