(sobre salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2022/08/por-si-las-voces-vuelven-2.html
29 d’ag. 2022
22 d’ag. 2022
Petit format
Li van tallar el dit amb el qual assenyalava el tirà i, amb l'altra mà, li va tirar una bomba.
Si un dia t'equivoques, no et preocupis: ves al centre comercial i compra't un culpable.
A qui ataca més el corona-virus, als monàrquics o als republicans?
Quan passen dones amb faldilles les rajoles del carrer els veuen les calces.
Val més sol que mal acompanyat... Però què passa quan la mala companyia ets tu mateix?
14 d’ag. 2022
Històries de presons
Un dia un noi que havia sortit de permís de la presó va telefonar a l'Assumpta, un parell de vegades, però ella no era a casa, i no van poder parlar. L'endemà, van telefonar a l'Assumpta des de la presó, i li van dir que la policia, aquella nit, havia trobat el noi mort al carrer, a causa d'una sobredosi.
L'Assumpta el coneixia molt, feia de voluntària a aquella presó. De fet, aquell noi tenia més relació amb ella que amb els seus pares, els quals estaven farts de la seva vida de drogaddicte i delinqüent.
L'Assumpta va anar al tanatori. Allí, va veure que un home se li acostava, i que li preguntava si era l'Assumpta. Després, li va dir que era el pare del noi, i que quan la policia el va trobar, a la seva cartera, junt amb algun carnet, hi havia una foto d'ella. Una d'ella, i de ningú més. I que gràcies a aquella foto ell l'havia reconegut.
El pare, molt abatut, potser penedit del distanciament amb el seu fill, li va demanar a l'Assumpta si li semblava bé, que ell es quedés aquella foto.
Una altra història. Oficialment, el voluntariat que l'Assumpta feia a les presons eren classes de castellà o de català, a més d'ensenyar a llegir i a escriure als presos que en sabien poc. Un dia, tocava classe amb un parell de presos, i ells no feien cas de les seves explicacions. Llavors ella se'n va cansar i els va dir que, com que no estaven atents per la feina, que marxava.
Al sentir-ho, els dos nois es van esverar molt, i li van demanar per favor que no marxés, que es quedés amb ells. I és que les classes potser els interessaven poc, però que algú els anés a veure, que els fes cas, que l'Assumpta, "amb l'excusa de les classes, estés una estona amb ells, això sí que ho valoraven i ho agraïen molt.
En general, eren nois (era una presó de joves, La Trinitat) que rebien molt poques visites. La majoria eren drogaddictes, de barris marginals i gairebé sense estudis. Però no tots, també n'hi havia algun "de casa bona", embolicat igualment amb drogues i delictes relacionats amb elles.
Un dels nois que l'Assumpta més va tractar, al qual a més va anar a veure a diferents presons (alguna vegada fent desplaçaments força llargs), uns anys després va saber que, aconseguida la llibertat, quan es dedicava a fer repartiments de pizzes amb bicicleta, el va atropellar un cotxe i el va matar. I, coses de la vida, es veu que el cotxe que accidentalment el va matar era de la policia.
Entre principis dels 90 a principis del 2000 l'Assumpta va fer de voluntària a algunes presons, sobretot a La Trinitat. De vegades n'explica històries, segons els casos, tristes, dramàtiques, dures, també divertides o tendres, de tota mena. Sovint són històries en què tot està barrejat, duresa, fragilitat... Et quedes bocabadat, quan la sents, tant pel contingut de les històries, com pel fet que ella hagi estat implicada en tantes.
Quan vaig a veure l'Assumpta, i li dic que m'expliqui històries de la seva vida, d'entrada la seva primera resposta sempre és la mateixa, "d'això ja fa molt temps, per què vols que t'ho expliqui?", o em diu que ja me les ha explicat totes, o es busca qualsevol altre excusa.
Però jo insisteixo, perquè sé que la seva vida és un pou d'històries. A més, les seves històries de presons són només una part del conjunt de les seves històries, que comencen als anys previs a la Guerra Civil (va néixer el 1931), i després passen per diferents països, diferents feines, diferents voluntariats, diferents contextos...
L'Assumpta diu que la seva mare, una dona força convencional, ja bastant gran alguna vegada li havia dit: "Jo no estava preparada, per tenir una filla com tu".
Hi ha gent que anant al cine o al teatre s'ho passa molt bé. A mi m'agrada anar a casa de l'Assumpta, i escoltar les històries que m'explica.
7 d’ag. 2022
Sense tenyir ni permanent
La Maria Perruquera fa molts anys que no pentina. Ja és molt velleta. Rentar caps, tallar cabells, tenyir-los, fer permanents, havia sigut el seu ofici.
Quan va tancar la seva petita perruqueria, va començar a anar a una altra perruqueria del poble. I li van seguir fent el mateix que ella s'havia fet sempre: un tenyit ros i una permanent com un casc, d'aquestes que has de vigilar quan vas a dormir, per tal que no se t'esclafi.
Fa poc va decidir que potser ja n'hi havia prou. Va demanar que li tallessin els cabells més curts i no se'ls va tenyir més. I va prescindir també de la permanent. I, mira quines coses, amb els cabells més curts, sense la permanent i sense el tenyit, ara no se la veu tan àvia, té un aspecte rejovenit.
2 d’ag. 2022
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
