Dolor i sofriment

El dolor: cadascú s'hi relaciona com pot
(més bé o malament).
En canvi, el sofriment
sempre es gestiona malament
(en cas contrari, ja no és sofriment).

La Marta i la Bet

(temes de salut mental i familiars)
https://horitzontal.blogspot.com/2019/03/la-marta-i-la-bet.html

El virus maligne

Quan el virus maligne es va morir
Sant Pere no el va deixar entrar al Cel
perquè havia sigut un gran assassí.
I el virus li va dir:
-Sóc com sóc perquè Déu em va fer així!
I sant Pere li va contestar en llatí.

Polls, puces, paparres...

A causa del seu mal comportament
i de la seva falta de penediment,
l'Infern és ple de polls, puces,
paparres, xinxes, mosquits i cocodrils.
En canvi, els gossos falders
fan alegres corredisses pel Cel.

L'Aurora, la Joana i la pluja - 2

Al parlar de l'Aurora vaig dir que no tindria cap sentit que li manifestés la meva incredulitat pel que fa a l'episodi que em va explicar de la pluja que no la va mullar.

I és que el sentit de la meva relació amb ella no és mantenir debats d'aquest tipus, sobre creences i fets (o presumptes fets) extraordinaris. El sentit, per part meva, tinc clar que és un altre: de tant en tant, anar-la a veure i estar amb ella una estona, i si s'escau, escoltar el que li vingui de gust explicar (o compartir alguns parèntesis de silenci, i potser alguna infusió). De manera que així, aquests dies, sentint-se ella "visitada" i escoltada, se senti una mica acompanyada, no tan sola.

Sé que a l'Aurora encara li agradaria més si, a sobre d'anar-la a veure i compartir amb ella una conversa i potser una infusió, jo també compartís la seva fe religiosa, i alhora l'acompanyes en les seves oracions. Perquè per a ella això és molt important (ella diu que el més important de tot). Però això segon, és clar, no ho puc compartir, "perquè no ho tinc".

D'altra banda, puc jugar amb aquesta pregunta: si fos el cas que ella hagués de triar, per exemple, entre aquesta proximitat emocional i empàtica actual meva (acompanyada, això sí, de la llunyania religiosa), i una proximitat religiosa (però acompanyada en canvi d'una distància i fredor emocionals)... què triaria ella, si només pogués triar una cosa? Una sintonia religiosa amb mi però sense complicitat emocional, o això d'ara, una sintonia emocional sense complicitat religiosa?

Aquesta mateixa pregunta també me la puc plantejar si penso en alguna altra persona. Per exemple pel que fa, sobretot, a la relació que vaig tenir amb la meva mare (per a la qual el tema religiós també era fonamental); a la relació que vaig tenir amb ella durant els últims anys de la seva vida.

L'Aurora, la Joana i la pluja

"Vam estar molta estona resant juntes a l'església. Després vam sortir al carrer. Plovia molt, queia un veritable diluvi, i no teníem ni paraigües ni impermeables. Vam anar cap a casa meva, i quan vam entrar a casa estàvem les dues completament seques, no ens havíem mullat el més mínim."

M'ho explica l'Aurora, i quan acaba l'explicació, dient que ella i la Joana estaven completament seques després de la caminada sota la pluja, em mira fixament. I jo la miro amb afecte, sense cap mena d'ironia.

Ella sap que jo no sóc creient, però està tan convençuda de les seves vivències i records que suposo que pensa que malgrat la meva falta de fe puc creure el que m'ha explicat. Per això em mira com em mira.

No em costa gens no fer comentaris. Estimo l'Aurora, i per descomptat sé que no em diu cap mentida. L'explicació de l'escena de la pluja "és veritat". Encara que, òbviament, jo pensi que no va ser real (perquè no crec en els miracles, ni en els déus que en fan, ni en res de tot això).

De fet, quan l'Aurora m'ho explica el que aconsegueix, sobretot, és entendrir-me i alhora atrapar la meva atenció. Perquè és un tema que m'apassiona, aquest de les trampes que ens fa el cap; la manera com de vegades elaborem els relats, com construïm les memòries, com en retallem parts i hi afegim les que ens convenen, etc.

Constatar aquestes fragilitats de la ment, tenir-les presents (dels altres, nostres, de tots), sens dubte afavoreix l'empatia i la calidesa en les relacions. O si més no en el meu cas té aquests efectes.

Però amb ella, amb l'Aurora, no em passa pel cap parlar dels paranys de la memòria i dels records. Perquè parlar-ne amb ella sé que no tindria cap sentit, ni cap utilitat. De fet, l'anècdota de la pluja només és un detall, secundari, del relat que em fa l'Aurora del dia que va conèixer la Joana:

"Em van dir si volia conèixer la Joana, si volia quedar un dia amb ella. Em van explicar que la Joana no tenia cap il.lusió, que pensava que el millor que li podria passar seria morir-se. La Joana llavors ja era una persona amb profunds sentiments religiosos, teníem aquest punt en comú. Vam quedar un dia a l'església, per resar. Durant aquella pregària conjunta es va produir un canvi en la Joana: a partir d'aquell dia li va marxar la seva tristesa, aquell desencís, aquell desinterès per la vida, aquelles ganes de morir-se. Li va marxar per sempre."

I realment va ser així. Per a la Joana, trobar l'Aurora va ser providencial. Llavors la Joana vivia amb els seus pares, i la relació familiar era complicada, freda i humiliant. Necessitava algú que la respectés, que l'estimés, i l'Aurora li va oferir aquest respecte i aquest afecte. A partir d'aleshores la vida de la Joana va ser més fàcil i càlida: gràcies a l'Aurora, la vida de la Joana "va començar a tenir sentit."

Les orelles i la felicitat

"He estudiado bien a fondo durante 40 años los vínculos entre el alimento y el hombre, el alimento y el destino, el alimento y la enfermedad, el alimento y la infelicidad, el alimento y el pensamiento, etc."

(...)

"En este pequeño libro, no me es posible explicar todos mis conocimientos sobre la fisiognomía. Aquí sólo mencionaré las orejas cuyo estudio ya es muy importante. Cuanto más grandes son las orejas, más poderosa será la personalidad. Y cuanto más carnosas son, mejor. Las orejas flexibles son mejores que las demasiado sólidas. Lo importante es tener lóbulos. Cuanto más grandes son los lóbulos, mayor será la felicidad."

(...)

"Los grandes hombres, las personas buenas, libres, felices, sabias y amables, todas tienen grandes orejas con hermosos lóbulos."

(...)

"El gran hombre, sabio, amable, que obtiene la confianza de todos, siempre tiene orejas pegadas al rostro. Supongo que tenéis buenas orejas."

(...)

"Pero he descubierto el secreto que permite mejorar la forma y el ángulo, solamente por el alimento. Si también conocéis ese secreto, podéis transformar la forma y ángulo de las orejas innatas. Y a pesar de una ligera transformación, podréis ciertamente vivir feliz, porque vuestra base habrá cambiado completamente. Entonces podrán decir que sois un verdadero hombre libre."

Aquestes coses tan pintoresques les deia Georges Ohsawa a "El Orden del Universo" (1). Ohsawa va ser l'inventor i divulgador de la macrobiòtica:

"En realidad, practico la macrobiótica desde la edad de 20 años; en consecuencia, mis orejas han cambiado completamente, en cuarenta años han crecido 5 milímetros." (del mateix llibre).

El llibre me l'he trobat a un punt de distribució gratuït de llibres (2). Per què m'ha cridat l'atenció? Doncs perquè quan jo era jove vaig conèixer persones que vivien això de la macrobiòtica com si fos una religió, de vegades fins i tot amb un punt de fanatisme. Consideraven Georges Ohsawa (i els seus deixebles Michio Kushi i René Lévy), una mena de gurús. No vaig entendre mai aquelles grans devocions, a les persones i a les idees (aquella mena de teologia i litúrgia alimentària, de vegades obsessiva).

Llavors, pel que fa a aquelles persones, pensava que en lloc d'aquella mena de fonamentalisme gastronòmic d'origen japonés, era més normal una alimentació més propera, basada en l'alimentació mediterrània "de pobre" (verdures, llegums i cereals). I viure ben alimentat i amb poc pressupost, i sense haver de renunciar a la fruita fresca, els tomàquets, les patates, les albergínies, i més menjars deliciosos que, segons els apóstols de la macrobiòtica (segons les seves teories sobre el yin i el yan...) eren "pecat mortal".

Vaja, que de religions n'hi ha de moltes menes, i algunes amb ocurrències tan curioses com aquesta de les orelles (que, per cert, no era pas l'única idea pintoresca de Georges Ohsawa... però potser per avui ja n'hi ha prou).

--
(1) Publicat pel Centro Macrobiótico de Maldonado (Argentina) el 1958 (pàgines 82 i 83).
(2) Estació d'autobusos de Girona, iniciativa gestionada per Connexió Papyrus, dedicada a donar una nova vida als llibres de segona mà.

Temes de salut mental

Parlar de la Camèlia sense parlar d'ella
http://horitzontal.blogspot.com/2019/03/parlar-de-la-camelia-sense-parlar-della.html

El gat
http://horitzontal.blogspot.com/2019/03/el-gat.html

Alcoholisme fetal
http://horitzontal.blogspot.com/2019/03/alcoholisme-fetal.html

La funció

S'apuja el teló i apareixo jo:
obro la boca i dic tonteries,
agafo un llapis i escric tonteries,
m'assec a un tamboret i penso tonteries.
Un dia, i un altre, i un altre.
Em vaig fent vell.
Al final em moro i baixa el teló.
Final de la funció.

L'imbècil

Es va mirar al mirall i va dir:
-Imbècil, per què em mires?
I va clavar un cop de puny a l'imbècil.
Va acabar a l'hospital, furiós,
amb la mà plena de talls.
Per culpa d'aquell imbècil.

La destrucció de la memòria - 2

L'altre dia parlava de Fernando Báez i del seu llibre "Nueva historia universal de la destrucción de libros" (Destino, 2011). Mirem-ho ara des d'un altre punt de vista: la veritat és que si no destruíssim llibres acabaríem ofegats. Sota muntanyes de llibres, de tants com se n'han publicat i se'n segueixen publicant.

Per exemple, un cas obvi: ¿què hem de fer amb els munts d'enciclopèdies, tan útils durant dècades, i que ara fan nosa a totes les cases? Naturalment, cal conservar-ne algunes, com a "testimoni del passat", però totes és impossible.

I com amb les enciclopèdies, passa el mateix amb molts llibres dels quals se n'han fet edicions de milers d'exemplars (i que al cap de poc potser no interessen a ningú, o a gairebé a ningú).

Per això sempre m'ha semblat simpàtic (i de vegades he imitat) el costum de Pepe Carvalho, el detectiu de Vázquez Montalbán, de cremar llibres.

Hi torno: si no volem que els llibres ens ofeguin, n'hem d'eliminar. Una altra cosa és "quins" hem d'eliminar, perquè òbviament no és el mateix eliminar una primera edició d'algun llibre de, posem per cas, Cervantes o Llull (o els Manuscrits de la Mar Morta), que exemplars d'una novel.la de la qual se n'ha fet una gran tirada (o unes quantes Enciclopèdies Catalanes).

Pel que fa a la qualitat (dels llibres conservats o liquidats) penso que també s'haurien de fomentar les biblioteques especialitzades en llibres de continguts "dolents", perquè com a fons de documentació també són importants, fins i tot imprescindibles. De fet, jo mateix tinc una petita biblioteca d'aquest tipus, amb llibres dedicats més o menys a la salut mental. I si no fos perquè sóc molt mandrós i alhora tinc altres interessos, sens dubte els llibres d'aquesta petita biblioteca serien molts més.

Aquests llibres els considero valuosos. Per a mi ho són. Però alhora sé que el dia que em mori qui vingui al meu darrere segurament els llençarà tots. Al contenidor. I si els volgués donar en vida, no tinc ni idea de a qui li podria interessar aquesta peculiar recopilació de "llibres dolents sobre salut mental" (dolents des del meu subjectiu punt de vista, és clar).

Després, sobre aquest mateix tema, hi ha els llibres que he anat acumulant sota el criteri de "bons" (també des del meu subjectiu punt de vista): per a mi són tresors, tot i que també sé que (quan jo ja no hi sigui), acabaran igualment (gairebé segur) a qualsevol contenidor (amb una mica de sort, al de paper).

Llibres bons, llibres dolents... i llibres "indiferents", banals, que ni tan sols arriben a dolents. També cal conservar-ne mostres? El cas és que cada vegada hi ha més gent que escriu (fins i tot jo m'hi entretinc), i l'acumulació de banalitats i la multiplicació de papers impresos amb banalitats està arribant a volums insostenibles. Què n'hem de fer?

En resum, que és impossible conservar-ho tot, i per tant cal establir criteris respecte què s'ha de conservar i què no. I aquí ve l'embolic: és difícil, de fet impossible, arribar a un acord general sobre aquest tema. No és possible, de manera que tal com ja deia l'altre dia (quan vaig comentar el llibre de Fernando Báez), cal assumir que al final, com a testimoni del passat, "quedarà el que quedarà".

Cosa que tampoc és greu, perquè "al final del final no quedarà res de res" (de tant en tant va bé recordar-ho, ajuda a no neguitejar-se).

La destrucció de la memòria

Fernando Báez, a "Nueva historia universal de la destrucción de libros" (Destino, 2011), explica com, des de les primeres civilitzacions i fins ara, la destrucció de la memòria col.lectiva mitjançant la destrucció dels testimonis escrits ha sigut una pràctica habitual de les diferents societats.

Explica, amb munts d'exemples, com allò que en una determinada societat no encaixa (dins de l'ortodòxia del moment), i que per tant molesta (o fins i tot "ofèn"), és fàcil que sigui eliminat (això, quan no és el cas que les destruccions són per deixadesa, falta de cura, un tema del qual també en parla i que també documenta de manera exhaustiva).

La seve principal tesi és aquesta:

"A lo largo de los siglos, hemos visto que cuando un grupo o nación intenta someter a otro grupo o nación, lo primero que intenta es borrar las huellas de su memoria para reconfigurar su identidad." 31 (*)

I sobre "els agents destructors" diu:

"El destructor de libros es dogmático, porque se aferra a una concepción del mundo uniforme, irrefutable, un absoluto de naturaleza autárquica, autofundante, autosuficiente, infinita, atemporal, simple y expresada como pura actualidad no corruptible." 34

El llibre, de més de 400 pàgines de lletra menuda, va resseguint moments històrics i països (tant dictatorials com democràtics), posant exemples de la fúria destructora contra els llibres i les biblioteques amb continguts indesitjables segons els destructors. Per exemple:

"La noche del 31 de mayo de 1981, un grupo de fanáticos (...) en Sri Lanka, prendió fuego a la Biblioteca Jaffna (...) con 97.000 libros y manuscritos de la cultura Tamil." 352

O geogràficament molt més a la vora:

"Vale la pena señalar que antes del inicio de la guerra, en el período de la República, ya se destruían libros. Entre el 10 y el 11 de mayo de 1931, fueron quemadas las bibliotecas y los archivos de los conventos." 260

Un altre llibre que fullejo aquests dies és "Letricidio español. Censura y novela durante el franquismo", de Fernando Larraz (Ediciones Trea, 2014). Diu l'autor:

"Exilio y censura son pues los principales instrumentos de los que el régimen de Franco se valió para dejar su impronta en la historia literaria." 14

I més endavant:

"Fascistas (falangistas) y conservadores (monárquicos, católicos, carlistas) (…) coincidían en preconizar la vuelta a un estado premoderno (…) Ambos grupos se complementaron en esta determinación y sus respectivas particularidades ideológicas dieron forma a las dos direcciones de la censura española: los falangistas garantizaron el monismo político (…) El carácter clerical de la censura franquista, por otra parte, previno contra las reprobaciones a la institución eclesial y sus ministros pero sobre todo contribuyó a salvaguardar un puritanismo moral observado a rajatabla." 47

L'interès del llibre de Fernando Báez "rau" en la seva visió mundial (i durant mil.lenis), gràcies a la qual és més difícil caure en la temptació de pensar "que els destructors són els altres" (cosa que ens pot passar llegint llibres com el de Fernando Larraz, d'altra banda imprescindibles). Doncs no, la fúria destructora, repressora o censora pot amarar qualsevol ideologia, perquè en cada cas els seus ideòlegs poden trobar "els motius legítims" per a les seves destruccions i prohibicions.

En resum (o des d'un altre punt de vista), que entre els censors i els destructors (unes paraules o funcions que d'altra banda sovint són polivalents i sinònimes), la informació que ens queda de qualsevol societat del passat "és la que queda"; de vegades nul.la, i en general poc o molt distorsionada. Igual que els testimonis que nosaltres deixarem del present.

Per acabar: quan fullejo aquests dos llibres, de tot el que llegeixo el que més em fa pensar (i m'agrada recordar) és el que Fernando Báez diu que li deia sovint el seu pare:

"Uno nunca debe olvidar que ha olvidado." 18

--
(*) Els números que hi ha al final de les cites corresponen a les pàgines dels respectius llibres.