Les cerveses

Fent esses, amb una llauna de cerveses a la mà, el Jóseph travessa la plaça i s'asseu en un banc. El veig de lluny i dubto si m'acosto o no a dir-li alguna cosa, de vegades quan està borratxo no ho faig. Al final m'hi acosto, i veig que fa una cara diferent i, ja més a la vora, veig que plora.

Em diu que ahir la seva germana li va trucar i li va dir que la mare havia mort. M'ho diu amb les llàgrimes que li regalimen per la cara, alhora que m'ensenya la llauna de cervesa, volent dir que és l'únic que pot fer, beure per suportar el trasbals, la tristesa.

No li faig cap comentari sobre la seva borratxera; de fet, en general ja no li dic mai res, sobre l'alcohol, perquè no sé què dir-li, amb la vida que fa, dormint al carrer des de fa una pila d'anys... Sobre això, l'únic que li vaig dir, al principi, un dels primers dies que vam parlar i que em va demanar si li comprava una cervesa (estàvem al costat de l'entrada del supermercat), va ser que d'alcohol no li compraria res, però que si volia alguna altra cosa, cap problema (sovint em demana pernil dolç).

L'endemà, també pel barri, trobo la Cristina. Fa anys també vivia al carrer i també bevia bastant, però li van donar una oportunitat, la va aprofitar, i ara viu en un piset petit. S'organitza molt bé, sempre va molt endreçada, i sempre somriu. Està molt agraïda als serveis socials.

La Cristina és hongaresa, com el Jóseph. Quan pot, l'ajuda, està bastant al cas d'ell. La Cristina parla en castellà millor que ell. No és gaire difícil: ell, tot i fer quinze anys que va arribar, només sap un grapat de paraules (fred, calor, avui, demà, hola, adeu... i poca cosa més). I per descomptat, de gramàtica zero, parla com els indis de les pelis de l'Oest. No sé si és que el seu cap, banyat en alcohol des de fa tants anys, amb les neurones ja molt deteriorades, ja no pot anar més enllà, o és que no aprèn res a causa del desinterès, de la indiferència.

Li dic a la Cristina que pobre Jóseph, que se li ha mort la mare. I ella obre molt els ulls, fa cara de sorpresa: em diu que la mare del Joseph va morir fa molts anys i, després, també fa anys, la germana.

La història m'entendreix: el Jóseph, borratxo, o més ben dit, més borratxo de l'habitual, assegut al banc, trist, desconsolat, plorant perquè la seva mare "s'acabava" de morir... 

Les corretges

La mare del Genís s'anava extraviant i desdibuixant a causa de l'alzheimer. De caràcter molt plàcid i dolç, durant aquest procés de degradació, de manera inesperada va passar una etapa molt neguitosa; es passava les nits desperta, tombant per la casa, i un dia va caure i es va trencar una cama.

La van operar de la cama, i com que a casa, entre el seu neguit i les limitacions de la cama operada, era complicat ocupar-se'n adequadament, la van ingressar durant unes setmanes en un centre "sociosanitari".

Quan estava a casa, tenia una cuidadora. Llavors, mentre va estar ingressada, cada dia, a partir de l'hora del matí autoritzada, el Genís i la cuidadora hi anaven. El Genís només passava un moment, preguntava com havia passat la nit la mare, i després se n'anava a treballar, mentre que la cuidadora s'hi quedava tot el dia. 

Cada dia, quan arribaven, els deien que la mare havia passat la nit molt tranquil.la.

Un dia, els dos, van arribar mitja hora o tres quarts abans de l'hora habitual, i com que a l'entrada ningú no els va aturar, i després no van trobar ningú, van arribar sense problemes fins a l'habitació de la mare. I el Genís es va quedar trasbalsat: la mare tenia els braços lligats al capçal del llit! 

El Genís, indignat, va anar a buscar les infermeres, que, és clar, encara no s'havien adonat que ells havien arribat. El Genís els va dir que què era, allò, que si era així com la mare passava totes les nits "tranquil.les", tal com li deien cada dia. Les infermeres, o auxiliars, o el que fossin, s'havien quedat mudes, no sabien què dir, intentaven buscar excuses... Al Genís li va quedar clar que aquell havia sigut el procediment habitual cada nit: de nit estava lligada i, abans de l'arribada de les visites, la deslligaven, la posaven "en estat de ser visitada".

El Genís va amenaçar les infermeres, els va dir que denunciaria el centre, i que pobres d'elles si allò tornava a passar. Es veu que sobretot es van justificar amb l'explicació que la mare estava molt neguitosa i, d'aquella manera, lligada, "no es podia fer mal". Com si el mal de sentir-se lligada no fos un mal tant o més gran. 

Costa d'entendre, que aquestes coses puguin passar, sobretot havent-hi alternatives fàcils. Perquè per a una persona amb una demència avançada (o sense demència), sens dubte hauria estat molt més indicat un sedant que li hagués permès passar la nit dormint, ja que així s'hauria estalviat les dues coses: tant les hores de neguit nocturnes, pròpies d'aquells dies alterats, com el neguit afegit d'estar desperta i sentir-se lligada durant tota la nit.

D'aquest episodi no en fa tants anys, potser uns dotze. Per sort, la mare, que com he dit ja patia un alzheimer avançat, no va viure molt més. Pocs dies després de l'incident, la mare va tornar cap a casa (abans del final del temps d'estada que estava previst). A casa, fins que va morir, es va ocupar d'ella la mateixa cuidadora, una dona admirable que la va tractar sempre amb molta delicadesa i afecte.

La mare del Genís la vaig conèixer uns vint o vint-i-cinc anys abans de la seva mort. Jo treballava de vegades pel seu marit, i a ella sobretot la veia quan passava per casa d'ells, a cobrar els jornals. Al principi, la recordo amb un somriure dolç i trist, ocupant-se de la seva mare, una velleta menuda, també amb alzheimer, que llavors ja no parlava ni es movia. Bastants anys després de la mort de la seva mare, van començar a aparèixer els primers indicis del seu alzheimer, i em va fer molta tristesa.

Una capsa i un cordill

Quan era petit, la joguina del Joan era una capsa de sabates amb un cordill lligat a una vora. Al carrer, que era de terra, amb un bastó, o afilerant pedretes, dibuixava circuits i, després, estirava la caixa amb el cordill per aquells recorreguts, en els quals de vegades hi incloïa rampes amb terra amuntegada, per tal que pujant-les i baixant-les, el recorregut fos més entretingut.

La capsa amb el cordill és l'única joguina que el Joan va tenir, a banda dels tiragomes per matar ocells i els bastons i branques per jugar a espases. El Joan és el mateix Joan que ja vaig explicar un altre dia que quan era petit anava sempre sense calçotets i amb uns pantalons sempre oberts pel darrere, per tal que si volia cagar o pixar només li calgués aclofar-se, sense la molèstia d'haver d'abaixar-se els pantalons o descordar-se la bragueta (una bragueta d'altra banda inexistent, perquè amb aquell model de pantalons era innecessària).

Als vuit anys el Joan ja feia moltes feines. Per exemple, quan n'era el temps, anava a escardar, és a dir, a netejar els sembrats dels cards que s'hi feien entremig. La feina d'escardar la feia amb dos bastons, un a cada mà. Un dels bastons tenia una enforcadura a l'extrem, i l'altra un falçó, una ganiveta corba. Amb l'enforcadura amorrava a terra el card i, amb la ganiveta, el tallava. Al poble el cultiu principal eren els cereals, blat, ordi i civada, i quan tocava escardar la feina durava.

Això passava a principis dels anys trenta, en aquell poble llavors amb centenars d'habitants, i avui pràcticament abandonat. El Joan no té un mal record de la seva infantesa: era com era, no hi havia altres referències, i totes les criatures allò ho vivien amb normalitat: capses de sabates com a joguines, anar a robar els ous dels nius, ajudar en les feines familiars, als corrals, als camps... 

Avui, a la vora del pis de la ciutat on viu el Joan (molt lluny del poble) hi ha contenidors de reciclatge. De paper, de plàstic i de vidre. El de paper sovint està desbordat, envoltat de cartrons i caixes de tota mena, de vegades també capses de sabates, esclafades o senceres. Tot fent un tomb amb ell, de vegades hi passem pel costat, i alguna vegada li he dit al Joan: "Mira quin munt de joguines!" I el Joan riu.

El Joan de vegades es queixa dels seus mals, de diferents tipus, i sovint també es queixa de la seva solitud (té 90 anys, i viu sol). Però en general, per mica que es presenti l'ocasió, també riu. I així, entre queixes i rialles, els seus dies van passant de manera una mica més lleu que si només hi hagués les queixes.

Mig quilo

Quan va néixer la Maria, tothom estava convençut que s'havia de morir. Només pesava mig quilo, i a sobre això passava el 1922. De manera que, com que s'havia de morir, el més important era batejar-la, i que així si més no la seva ànima pogués anar al Cel, i no es quedés eternament en aquell lloc estrany a on anaven a parar les ànimes no batejades, els Llimbs.

Pel que fa al bateig, el problema era que ningú no volia fer de padrí d'ella, perquè fer-ne d'una criatura que ja se sabia que s'havia de morir portaria mala sort. Al final, davant de les dificultats, els pares van decidir buscar-li un padrí i una padrina mercenaris, cosa més fàcil de trobar, perquè al veïnat hi havia gent amb vides molt precàries i que, a canvi d'uns diners, estava disposada a moltes coses. I fer de padrí una estona no era tan difícil.

He dit que tothom pensava que aquella nena de mig quilo s'havia de morir. Però tothom no ho pensava, la seva mare no: va agafar una capsa de sabates, la va folrar amb cotofluix i hi va posar a dins la Maria, junt amb unes ampolletes plenes d'aigua calenta al voltant, per tal d'elevar la temperatura d'aquella incubadora improvisada (la Maria havia nascut a l'hivern, i llavors els hiverns eren molt més freds que ara). Amb la Maria a la seva incubadora, la mare llavors es va dedicar a munyir-se els pits, per treure'n la llet i, després, amb la llet a una tassa, amb un goter, gota a gota, l'anava posant a la boca de la Maria. 

I la mare se'n va sortir: la prova és que la Maria fa uns mesos va fer cent anys. I els ha fet en molt bones condicions: amb les seves facultats mentals de sempre intactes. La Maria conserva una memòria i una facilitat de conversa prodigioses. I com que té el cap molt ben endreçat, a sobre tot el que diu és interessant. També conserva una considerable autonomia física: viu sola, en un piset molt petit, tan petit que per dormir ha d'obrir el sofà (al vespre estirar-lo i al matí recollir-lo). Quan surt al carrer, últimament ho fa acompanyada, per si de cas. Però hi surt caminant, de vegades amb un bastó, i de vegades no, segons els dies.

Entre aquell mig quilo de 1922 i els cent anys d'ara, la Maria ha viscut moltes coses. Ha tingut una vida curiosa, insòlita, plena d'aventures i alhora gens fàcil, però la història de la seva vida ja és una altra història.

De vegades m'havien parlat de la Maria, i fa un any i mig la vaig conèixer. Em va impressionar molt, sobretot per la seva gran vitalitat. Des d'aleshores, de vegades parlem per telèfon i, de manera més espaiada, ens veiem.

Hi ha gent que va al cine, o al teatre, o de viatge. Jo no: a mi m'agraden aquestes coses, conèixer persones com la Maria (encara que les seves vides no siguin tan insòlites), i que m'expliquin les seves històries.

Recordatori maig 2022

(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2022/05/recordatori-maig-2022.html

Memòria bona o dolenta

"La memòria és com una xarxa: la trobes plena de peixos quan la treus del rierol, però a través d'ella hi han passat centenars de quilòmetres d'aigua sense deixar-hi cap rastre." Oliver Wendell Holmes (1809-1894)

Una memòria només és bona o dolenta segons el que n'esperes, segons l'ús que en vols fer. Per exemple, si vius en una petita comunitat, la memòria visual que necessitaràs per tal de recordar les cares de la gent amb les quals et relaciones, serà petita, mentre que aquesta mateixa "quantitat" de memòria visual serà insuficient i frustrant, si et dediques a la política i tractes amb moltes persones.

Si penso en mi, considero que sempre he tingut una memòria dolenta, limitada. A causa d'aquesta limitació, de vegades la vida m'ha sigut una mica complicada. En canvi, en segons quins contextos o activitats no m'ha suposat cap problema. Perquè, tal com he dit, la memòria només és bona o dolenta segons l'ús que n'haguem de fer.

Per exemple, quan estudiava, la meva memòria de baixes prestacions no m'ajudava, i va contribuir al meu fracàs escolar (alhora afavorit, cal dir-ho tot, pel meu general desinterès per les matèries, acompanyat d'unes mandres considerables, de vegades absolutes). De manera que, com quan estudiava els estudis eren sobretot memorístics, m'era molt fàcil col.leccionar suspensos. 

Una mostra concreta de les meves baixes prestacions memorístiques: sempre m'he encallat en el tipus de proves "escolta aquesta sèrie de deu paraules i, després, repeteix-les". Una altra: la meva inutilitat absoluta per als jocs de taula que requereixen memòria. 

Quan vaig deixar enrere els meus fracassos escolars i, en general, la vida urbana, va venir una etapa de bastanta solitud, amb poques activitats i poques interaccions socials. A la meva vida hi passaven tan poques coses que la meva memòria no se'n ressentia: no tenia dificultats per enregistrar correctament tot allò que era important que enregistrés.

D'allò fa molt temps, ara ja m'acosto als setanta anys, i la situació és diferent. D'una banda, mai no m'havia relacionat amb tanta gent com ara (des de fa ja uns quants anys). I a més, cada una d'aquestes coneixences o relacions actuals en general va acompanyada d'un grapat d'històries, de vegades amb un munt de detalls. El resultat és que la meva memòria "treballa forçada"... i és clar, quan voreges el límit de les teves capacitats, o els sobrepasses, són fàcils les errades o confusions.

És a dir, no crec (en principi no crec, assegurar-ho ja no m'atreveixo) que la meva memòria s'hagi deteriorat amb l'edat, si més no de forma significativa, sinó que crec que el que ha passat, sobretot, és que la meva vida s'ha "densificat", i aquesta densificació repercuteix, en alguns casos, sobre la fiabilitat de la meva memòria.  

Aquesta situació "biogràficament nova" (o relativament nova, perquè ja fa uns vint anys que és bastant així), m'ha fet adonar de la necessitat d'organitzar-me millor, per tal de  minimitzar els eventuals embolics. D'una banda, he assumit que haig d'establir prioritats "d'emmagatzement", i que alhora també haig d'assumir les seves conseqüències, és a dir, que a causa de les prioritzacions hi ha d'haver informació que es perdi, de manera inevitable.

D'una altra banda, he anat millorant la utilització, de manera més regular, de les "memòries externes", siguin papers o dispositius digitals. Exagerant una mica podria dir que, avui, qui sóc també té a veure amb els papers escrits i els textos teclejats que conservo o que vaig ampliant. 

Un exemple sobre la densificació actual, comparada amb la situació d'abans, i la seva relació amb la memòria. Sempre m'ha agradat escriure i dibuixar. Pel que fa a l'ús de la memòria, el més rellevant és que quan era jove, quan escrivia, escrivia només "un text". I quan dibuixava, ho feia pensant en "un projecte", només un. I fins que acabava una cosa, en general no en començava una altra. Ara, en canvi, és ben diferent: escric alhora diferents textos, de diferents tipus i amb diferents finalitats, alguns dels quals em requereixen molta atenció. I segons els dies, setmanes o hores, vaig saltant d'un text a l'altre, per diferents motius (bloquejos, cansaments, mandres...).

De vegades tinc uns quants textos desplegats "damunt del meu escriptori mental", i sento que m'interpel.len; sembla com si entre ells "es clavessin cops de colze", com si m'estiguessin "demanant" que els dediqui atenció... De vegades, per tal de reduir el rebombori, alguns els guardo una temporada en "algun calaix" (físic o mental). I com que de calaixos en tinc molts, de vegades passa que m'oblido d'algun calaix, o del que hi ha a dins. Un embolic (o no, potser ja està bé, que amb tants "elements" fent xup-xup, de tant en tant alguns s'extraviïn...).

El resultat, tal com he dit, és que a la meva memòria de baixes prestacions de vegades li costa, gestionar aquest escenari més complex i més ple actual, comparat amb el més tranquil d'algunes èpoques anteriors (de vegades enyoro aquells anys d'abans, d'un únic projecte, o cap, amb molt temps badant...).

En qualsevol cas, pel que fa a la memòria, considero que fins ara no he perdut capacitats "mentals", sinó que sobretot pateixo els efectes d'haver augmentat les meves activitats. O dit d'una altra manera: considero que si tornés a aquell escenari de "poques relacions i un únic projecte de treball", la meva precària memòria "de sempre" probablement seria del tot suficient, com abans (un aclariment: quan parlo d'escriure i dic "projectes de treball" hauria de dir "d'entreteniment", perquè el meu treball llavors era físic, cent per cent, però aquesta és una altra història).

Bé, dic tot això, i també podria ser que estigués equivocat, i que la meva memòria realment s'hagi deteriorat, que es vagi deteriorant, sense que jo me n'adoni... De fet, no ho puc descartar. De la mateixa manera que tampoc no puc descartar que, qualsevol dia, aquesta situació actual que jo considero "de privilegi mental", atesa la meva edat, de cop (o lentament), s'ensorri i tot sigui un desastre. 

Sé perfectament que aquesta possibilitat de catàstrofe és del tot versemblant i, com més gran em faci, més probable. Perquè sóc del tot conscient que el cervell, com qualsevol altra part del cos, amb el pas del temps i l'acumulació d'anys tendeix "a una natural desorganització", a la desconnexió i descomposició progressiva (en cada cas amb una velocitat diferent). I l'únic que ens pot estalviar aquest eventual infern final és, abans del desastre total, una mort oportuna.

Quan l'ordre públic l'altera la policia

Al migdia. Tres nois asseguts a un banc. Parlen, passen l'estona, tranquil.lament. Arriben cinc policies municipals. Han arribat en moto i no es treuen el casc, de manera que a causa de la mascareta, només se'ls veu la franja dels ulls.

Jo estic assegut en un altre banc, a uns deu o quinze metres d'ells. No entenc bé què diuen els policies, només pesco algunes paraules o frases. Entenc que  diuen als nois que allò és un parc infantil, que no hi poden estar. Però no hi ha cap indicació que digui això, només una que avisa que els gronxadors només els poden fer servir els nens. De no seure als bancs la gent gran, ni una paraula. De fet, als bancs sovint hi ha gent de totes les edats, i jo també m'hi he assegut moltes vegades. I fins i tot hi he dinat. I mentre estava assegut o dinava, de vegades he vist passar policies municipals, i mossos d'esquadra, i no m'han dit mai res (aquesta vegada, casualment, estic a un banc de fora d'aquest espai, dic que casualment perquè si quan he arribat el banc dels nois hagués estat buit, m'hi hauria assegut jo).

Veig que els policies demanen la documentació als nois, i ells, amb tota normalitat, els la donen. Passa l'estona, els policies miren i remiren la documentació. Però es veu que tot ho tenen en regla, i això potser incomoda als policies, no ho sé. El cas és que fan aixecar els nois, i els diuen que es treguin les jaquetes, i que buidin les butxaques. Ells ho fan. I els policies els ho remiren tot. Però encara no en tenen prou: llavors, d'un en un, els van grapejant tot el cos, lentament, també tocant-los els collons. Els nois, mentrestant, aguanten la humiliació.

Després d'una bona estona, els tornen els papers. Els diuen que no poden seure en aquells bancs, i els nois marxen. I els policies també marxen, amb les seves motos.

Me n'oblidava, per si algú encara no ho havia endevinat: els tres nois eren magribins.

L'altra part. Mentrestant, jo no m'he mogut del meu banc. I estic avergonyit de la meva passivitat: m'ha fet por acostar-me als policies i dir-los que tot allò em semblava desproporcionat i abusiu. He tingut por d'uns policies que en teoria circulen pel carrer per tal de garantir que la gent no tingui por. Sé que no tots els policies són així, per sort... però d'aquests altres també n'hi ha. Quina merda, que hi hagi policies així, i jo quina merda, que sóc un covard i tinc por.

Lloc: el parc que hi ha al costat de l'estació d'autobusos de Girona. Dimecres, 2 de febrer, al voltant de les 15h.

(Fa un parell de mesos volia fer públic això, enviar-ho als diaris, o fer-ho córrer per les xarxes socials, però com que no tinc cap dels dos hàbits, al final ho vaig enviar només a Sos Racisme. Em van dir que no es podia fer cap denúncia, perquè no tenia les referències de les persones afectades, però que la informació sí que podia servir com a documentació per als seus informes generals)