Fa uns dies vaig recollir una història segons la qual el Pato Donald va crear l'Univers. Doncs resulta que em vaig precipitar, perquè no està del tot clar que fos així (una objecció important és que el Pato Donald va néixer el 1934, i sembla que l'origen de l'Univers és més antic). El cas és que hi ha altres relats mítics, per exemple el que reprodueixo a continuació:
El primer dia de la Creació els homes van obrir els ulls i es van sentir molt petits.
El segon dia, els homes, per tal de no sentir-se tan sols, van crear Déu.
El tercer dia els homes van crear el Cel i els àngels.
El quart dia els homes van crear l'Infern i els dimonis.
El cinquè dia els homes es van inventar el relat segons el qual la dona havia estat creada a partir d'una costella de dimoni.
El sisè dia alguns homes es van inventar el celibat com a estat més elevat de perfecció, l'exclusivitat masculina del sacerdoci i la teologia dogmàtica.
El setè dia els homes cèlibes van contemplar la seva obra. I en van estar ben contents.
I llavors, en lloc de descansar, com que els homes cèlibes eren molt diligents, el vuitè dia i els següents mica en mica van anar creant el Vaticà, van anar inventant la infal.libilitat pontifícia, el dogma de la virginitat perpètua de Maria, l'existència del purgatori i els llimbs, el misteri de la transsubstanciació de la missa, el prodigi futur de la resurrecció de la carn...
25 de set. 2017
23 de set. 2017
El bateig del Ramonet
Veig la peli "El señor Esteve", dirigida per Edgar Neville el 1950 i basada en la novel.leta de Santiago Rusiñol “L'auca del senyor Esteve”, publicada el 1907.
Quan neix l'hereu de l'Estevet i la Tomasa, el Ramonet, a la pel.licula no surt el moment del bateig, però sí la sortida de l'església després del bateig: es veu una tia duent el nadó en braços, el pare, el capellà, l'avi, es veuen familiars, amics, curiosos... però la mare no apareix.
Busco a la novel.la de Rusiñol l'escena:
"Quin raig de sol va entrar en aquella casa en venir aquell infant al món! (...) El bateig va ser com sempre: a Sant Cugat, (...) Al ser a casa i al tornar l'infant a la mare (...)"
A la novel.la, a la part del bateig la Tomasa tampoc no apareix. Només passat el bateig, quan a casa "li tornen l'infant". No es diu, però tant a la novel.la com a la pel.lícula es pot deduir que la Tomasa "estava passant la quarantena". La quarantena religiosa, que no de recuperació física, perquè ni a la pel.lícula ni a la novel.la no hi ha cap referència a un estat delicat de salut o cansament a causa del part. Al contrari, la Tomasa està en plena forma, fenomenal, només preocupada de la bona marxa del negoci.
És només una curiositat, però com que havia estat parlant d'aquest tema de les quarantenes i les purificacions em venia de gust comentar-ho.
Quan neix l'hereu de l'Estevet i la Tomasa, el Ramonet, a la pel.licula no surt el moment del bateig, però sí la sortida de l'església després del bateig: es veu una tia duent el nadó en braços, el pare, el capellà, l'avi, es veuen familiars, amics, curiosos... però la mare no apareix.
Busco a la novel.la de Rusiñol l'escena:
"Quin raig de sol va entrar en aquella casa en venir aquell infant al món! (...) El bateig va ser com sempre: a Sant Cugat, (...) Al ser a casa i al tornar l'infant a la mare (...)"
A la novel.la, a la part del bateig la Tomasa tampoc no apareix. Només passat el bateig, quan a casa "li tornen l'infant". No es diu, però tant a la novel.la com a la pel.lícula es pot deduir que la Tomasa "estava passant la quarantena". La quarantena religiosa, que no de recuperació física, perquè ni a la pel.lícula ni a la novel.la no hi ha cap referència a un estat delicat de salut o cansament a causa del part. Al contrari, la Tomasa està en plena forma, fenomenal, només preocupada de la bona marxa del negoci.
És només una curiositat, però com que havia estat parlant d'aquest tema de les quarantenes i les purificacions em venia de gust comentar-ho.
22 de set. 2017
Entrar a les esglésies
Ja he explicat en altres ocasions que m'agrada entrar a les esglésies. Sobretot quan estan buides. Seure a un banc al costat de l'entrada i estar-me allí una estona, en silenci. Cada església, segons el cas més austera o més barroca, més petita o més grandiosa, més fosca o amb més vitralls, amb unes olors o unes altres... cada església m'afavoreix un estat d'ànim, unes emocions, unes reflexions.
De vegades hi entro i s'escau que s'està celebrant la missa. En aquests casos, dret al costat de la porta, com més arraconat i invisible millor, em quedo una estona mirant la cerimònia, escoltant les lectures, el mossèn si és l'hora del sermó... m'estic allí, seguint la part de la missa del moment. I tinc una mena de sensació de misteri i meravella potser més gran que els mateixos feligresos, perquè realment m'emociona veure l'oficiant i els assistents, ficats devotament en els seus respectius papers, seguint el ritual.
Com aquesta vegada. Des del fons de l'església segueixo la missa. A l'hora de la comunió veig un conegut que s'acosta a combregar. M'impressiona la devoció amb què ho fa, el seu recolliment i concentració. Després de combregar torna al seu banc, amb un caminar pausat, absent ell de tot el que l'envolta. M'emociona contemplar l'escena. Ell no m'ha vist, i si un dia el veig tampoc n'hi diré res.
Conec persones que viuen així les seves creences religioses. Amb aquesta intensitat, transcendència i seriositat. Algunes d'aquestes persones són familiars. Persones per a les quals la religió, i els seus rituals, són un puntal fonamental de les seves vides.
Sóc conscient que a aquestes persones, quan jo dic o escric alguna cosa crítica, irònica, satírica o càustica sobre la religió, se senten incòmodes, potser fins i tot ofeses. No perquè aquesta mena de coses els les digui a elles (això no ho faig mai), sinó "perquè saben que de vegades les dic".
Però la voluntat d'ofendre no la tinc mai. El que sí tinc és, de vegades, la voluntat de dir el que em sembla oportú i legítim dir. Però pel que fa al sentiment d'ofensa (ja n'he parlat altres vegades), considero que no hi ha persones que ofenguin, sinó persones que se senten ofeses. És veritat que hi ha persones que de vegades poden dir disbarats, barbaritats, mentides o imbecil.litats, relacionades amb la religió o el que sigui. I és possible que de vegades jo sigui una d'aquestes persones.
Però si algú s'ofèn, per exemple perquè jo em comporto com un presumpte energumen (perquè potser he dit presumptes mentides, presumptes barbaritats, etc.), si algú s'ofèn, insisteixo, no és "perquè jo l'hagi ofès", sinó perquè "ell ha decidit ofendre's".
De vegades hi entro i s'escau que s'està celebrant la missa. En aquests casos, dret al costat de la porta, com més arraconat i invisible millor, em quedo una estona mirant la cerimònia, escoltant les lectures, el mossèn si és l'hora del sermó... m'estic allí, seguint la part de la missa del moment. I tinc una mena de sensació de misteri i meravella potser més gran que els mateixos feligresos, perquè realment m'emociona veure l'oficiant i els assistents, ficats devotament en els seus respectius papers, seguint el ritual.
Com aquesta vegada. Des del fons de l'església segueixo la missa. A l'hora de la comunió veig un conegut que s'acosta a combregar. M'impressiona la devoció amb què ho fa, el seu recolliment i concentració. Després de combregar torna al seu banc, amb un caminar pausat, absent ell de tot el que l'envolta. M'emociona contemplar l'escena. Ell no m'ha vist, i si un dia el veig tampoc n'hi diré res.
Conec persones que viuen així les seves creences religioses. Amb aquesta intensitat, transcendència i seriositat. Algunes d'aquestes persones són familiars. Persones per a les quals la religió, i els seus rituals, són un puntal fonamental de les seves vides.
Sóc conscient que a aquestes persones, quan jo dic o escric alguna cosa crítica, irònica, satírica o càustica sobre la religió, se senten incòmodes, potser fins i tot ofeses. No perquè aquesta mena de coses els les digui a elles (això no ho faig mai), sinó "perquè saben que de vegades les dic".
Però la voluntat d'ofendre no la tinc mai. El que sí tinc és, de vegades, la voluntat de dir el que em sembla oportú i legítim dir. Però pel que fa al sentiment d'ofensa (ja n'he parlat altres vegades), considero que no hi ha persones que ofenguin, sinó persones que se senten ofeses. És veritat que hi ha persones que de vegades poden dir disbarats, barbaritats, mentides o imbecil.litats, relacionades amb la religió o el que sigui. I és possible que de vegades jo sigui una d'aquestes persones.
Però si algú s'ofèn, per exemple perquè jo em comporto com un presumpte energumen (perquè potser he dit presumptes mentides, presumptes barbaritats, etc.), si algú s'ofèn, insisteixo, no és "perquè jo l'hagi ofès", sinó perquè "ell ha decidit ofendre's".
19 de set. 2017
Els llimbs
"¿Cuál es el primero y el más necesario de todos los sacramentos? - El primero y el más necesario de los sacramentos es el Bautismo, porque Jesucristo ha dicho que sin el Bautismo nadie puede entrar en el reino de Dios." (1)
Quan fa uns dies preguntava a les dones grans que conec sobre la norma o costum de la la purificació després d'haver parit, em vaig adonar d'una altra realitat en la qual fins llavors no havia pensat.
De petit vaig aprendre que els nens que morien sense que se'ls hagués batejat anaven als llimbs. No recordo que fos una idea que em despertés cap curiositat especial. Després, més endavant allò dels llimbs em va semblar més aviat una beneiteria, si és que hi pensava en algun moment. Fins fa com aquell qui diu quatre dies, quan tal com he dit, a través d'aquestes converses amb dones grans m'he adonat del que podia suposar per a elles aquest invent dels llimbs.
Tinc present la tristesa que pot sentir una mare pel fet de patir un avortament (2). Abans, si aquesta dona que tenia un avortament era creient tenia també el motiu de preocupació afegit relacionat "amb la vida eterna" d'aquell fill que havia estat gestant. Perquè com que aquella criatura s'havia mort sense que se l'hagués batejat, no podia anar al cel (tal com s'ensenyava llavors a les criatures quan anaven a catequesi). En lloc de al cel anava als llimbs, a aquell invent estrany de l'Església l'existència del qual "no era dogma de fe", però no se'n discutia l'existència.
Tal com ja he dit, abans això dels llimbs ho veia només com una part del folklore de l'Església, però aquesta nova visió, la visió de les dones catòliques que patien avortaments (o que tenien fills que morien abans d'haver-los batejat, el cas era el mateix), m'ha fet adonar d'un escenari molt més complicat i lleig.
Anar al cel al morir: aquesta és la màxima aspiració per a una persona cristiana, l'anhel que dóna sentit a la seva vida. Anar-hi per tal de poder gaudir eternament de "la contemplació de Déu". Anar-hi ella i, amb ella, també tota la gent que estima. Per això la possibilitat de morir sense que un nen (o un avort) hagués estat batejat era terrible.
Els dies passats, parlant de la purificació amb les dones grans que conec, el tema dels avortaments també va anar sortint. El tema, no aquesta reflexió que estic fent ara. Aquest segon tema l'he començat a comentar posteriorment amb filles d'aquestes mares amb les que havia parlat, i m'ha sobtat que alguna d'aquestes filles em digués que ella ja hi havia pensat. En el pes, la tristesa i el sentit de culpabilitat d'aquelles dones (quan patien avortaments) pel fet de no haver aconseguit que aquells fills seus anessin al cel, a causa de la llosa del pecat original no perdonat. (3)
El 1992 l'Església de manera discreta va fer desaparèixer la referència als llimbs del seu Catecisme oficial. Després, sense presses, el 2007 una Comissió Teològica Internacional del Vaticà, en un document de 41 pàgines que va rebre l'aprovació del papa Benet XVI, va dir que hi havia "serioses bases teològiques i litúrgiques per esperar que els nens sense batejar se salvin". Per tant, l'estat actual de la qüestió és que l'Església ja no parla dels llimbs, però de moment no ha dit encara de manera clara que els llimbs no existeixin. Suposo que per deixar la porta oberta a que si encara queden dones catòliques escrupoloses, si és al cas que pateixen un avortament tinguin la possibilitat de seguir-se anguniejant i entristint. (4)
--
(1) "Catecismo de la doctrina cristiana. Segundo grado". Comisión episcopal de enseñanza, Madrid, 1962 (punt 248). Va ser el meu segon catecisme, crec que quan tenia vuit anys. Abans havia tingut el catecisme de "Primer Grado", i després vaig tenir el de "Tercer grado" (del primer a tercer cada vegada més gruixuts).
(2) En el segon cas, el de l'avortament, també tinc clar que de vegades pot tenir un component alleujador, perquè no és veritat això de que per a les mares, per a totes, tots els fills són una benedicció i són sempre rebuts amb alegria. Moltes vegades la constatació d'un nou embaràs suposa una angoixa descomunal, a causa de tot el que implica la gestació, el part, la criança, de vegades sense els mitjans necessaris, de vegades amb marits insuportables, de vegades en solitud, de vegades en mig de situacions socials conflictives i violentes, de vegades perquè trenca projectes que ja s'havien fet, de vegades senzillament perquè no es vol tenir fills, de vegades... Sigui espontani o buscat, un avortament pot tenir una part trista, pot tenir una part alleujadora... i pot tenir les dues parts barrejades. Això només ho sap cada dona que passa per aquesta experiència.
(3) Jo no sóc creient. Sense ser-ho, em sobta que aquest invent de l'Església dels llimbs hagi durat segles, tenint en compte el que acabo d'explicar. O no em sobta, ja que de fet encaixa amb el menyspreu històric que l'Església ha tingut cap a les dones i els seus sofriments. Parlo només de les dones perquè no és que descartí que els homes es poguessin entristir a causa d'aquestes històries dels fetus no batejats i els llimbs, però em sembla obvi que tot el relacionat amb la maternitat no té punt de comparació en com afecta a les dones i en com afecta als homes.
(4) El títol del document és "L'esperança de salvació per als infants que moren sense el bateig". 41 pàgines de beneiteries vaticanes, farcides de divagacions teològiques enrevessades per tal de al final no arribar a cap conclusió sensata (hauria sigut tan fàcil i curt com dir això: "ho lamentem, ens vam inventar aquesta història dels llimbs i ara veiem que és una tonteria, disculpeu les molèsties").
http://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/cti_documents/rc_con_cfaith_doc_20070419_un-baptised-infants_sp.html
Quan fa uns dies preguntava a les dones grans que conec sobre la norma o costum de la la purificació després d'haver parit, em vaig adonar d'una altra realitat en la qual fins llavors no havia pensat.
De petit vaig aprendre que els nens que morien sense que se'ls hagués batejat anaven als llimbs. No recordo que fos una idea que em despertés cap curiositat especial. Després, més endavant allò dels llimbs em va semblar més aviat una beneiteria, si és que hi pensava en algun moment. Fins fa com aquell qui diu quatre dies, quan tal com he dit, a través d'aquestes converses amb dones grans m'he adonat del que podia suposar per a elles aquest invent dels llimbs.
Tinc present la tristesa que pot sentir una mare pel fet de patir un avortament (2). Abans, si aquesta dona que tenia un avortament era creient tenia també el motiu de preocupació afegit relacionat "amb la vida eterna" d'aquell fill que havia estat gestant. Perquè com que aquella criatura s'havia mort sense que se l'hagués batejat, no podia anar al cel (tal com s'ensenyava llavors a les criatures quan anaven a catequesi). En lloc de al cel anava als llimbs, a aquell invent estrany de l'Església l'existència del qual "no era dogma de fe", però no se'n discutia l'existència.
Tal com ja he dit, abans això dels llimbs ho veia només com una part del folklore de l'Església, però aquesta nova visió, la visió de les dones catòliques que patien avortaments (o que tenien fills que morien abans d'haver-los batejat, el cas era el mateix), m'ha fet adonar d'un escenari molt més complicat i lleig.
Anar al cel al morir: aquesta és la màxima aspiració per a una persona cristiana, l'anhel que dóna sentit a la seva vida. Anar-hi per tal de poder gaudir eternament de "la contemplació de Déu". Anar-hi ella i, amb ella, també tota la gent que estima. Per això la possibilitat de morir sense que un nen (o un avort) hagués estat batejat era terrible.
Els dies passats, parlant de la purificació amb les dones grans que conec, el tema dels avortaments també va anar sortint. El tema, no aquesta reflexió que estic fent ara. Aquest segon tema l'he començat a comentar posteriorment amb filles d'aquestes mares amb les que havia parlat, i m'ha sobtat que alguna d'aquestes filles em digués que ella ja hi havia pensat. En el pes, la tristesa i el sentit de culpabilitat d'aquelles dones (quan patien avortaments) pel fet de no haver aconseguit que aquells fills seus anessin al cel, a causa de la llosa del pecat original no perdonat. (3)
El 1992 l'Església de manera discreta va fer desaparèixer la referència als llimbs del seu Catecisme oficial. Després, sense presses, el 2007 una Comissió Teològica Internacional del Vaticà, en un document de 41 pàgines que va rebre l'aprovació del papa Benet XVI, va dir que hi havia "serioses bases teològiques i litúrgiques per esperar que els nens sense batejar se salvin". Per tant, l'estat actual de la qüestió és que l'Església ja no parla dels llimbs, però de moment no ha dit encara de manera clara que els llimbs no existeixin. Suposo que per deixar la porta oberta a que si encara queden dones catòliques escrupoloses, si és al cas que pateixen un avortament tinguin la possibilitat de seguir-se anguniejant i entristint. (4)
--
(1) "Catecismo de la doctrina cristiana. Segundo grado". Comisión episcopal de enseñanza, Madrid, 1962 (punt 248). Va ser el meu segon catecisme, crec que quan tenia vuit anys. Abans havia tingut el catecisme de "Primer Grado", i després vaig tenir el de "Tercer grado" (del primer a tercer cada vegada més gruixuts).
(2) En el segon cas, el de l'avortament, també tinc clar que de vegades pot tenir un component alleujador, perquè no és veritat això de que per a les mares, per a totes, tots els fills són una benedicció i són sempre rebuts amb alegria. Moltes vegades la constatació d'un nou embaràs suposa una angoixa descomunal, a causa de tot el que implica la gestació, el part, la criança, de vegades sense els mitjans necessaris, de vegades amb marits insuportables, de vegades en solitud, de vegades en mig de situacions socials conflictives i violentes, de vegades perquè trenca projectes que ja s'havien fet, de vegades senzillament perquè no es vol tenir fills, de vegades... Sigui espontani o buscat, un avortament pot tenir una part trista, pot tenir una part alleujadora... i pot tenir les dues parts barrejades. Això només ho sap cada dona que passa per aquesta experiència.
(3) Jo no sóc creient. Sense ser-ho, em sobta que aquest invent de l'Església dels llimbs hagi durat segles, tenint en compte el que acabo d'explicar. O no em sobta, ja que de fet encaixa amb el menyspreu històric que l'Església ha tingut cap a les dones i els seus sofriments. Parlo només de les dones perquè no és que descartí que els homes es poguessin entristir a causa d'aquestes històries dels fetus no batejats i els llimbs, però em sembla obvi que tot el relacionat amb la maternitat no té punt de comparació en com afecta a les dones i en com afecta als homes.
(4) El títol del document és "L'esperança de salvació per als infants que moren sense el bateig". 41 pàgines de beneiteries vaticanes, farcides de divagacions teològiques enrevessades per tal de al final no arribar a cap conclusió sensata (hauria sigut tan fàcil i curt com dir això: "ho lamentem, ens vam inventar aquesta història dels llimbs i ara veiem que és una tonteria, disculpeu les molèsties").
http://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/cti_documents/rc_con_cfaith_doc_20070419_un-baptised-infants_sp.html
17 de set. 2017
Històries de residències (temes familiars)
Històries de residències:
https://442m.blogspot.com.es/2017/09/histories-de-residencies.html
Més històries de residències:
https://442m.blogspot.com.es/2017/09/mes-histories-de-residencies.html
https://442m.blogspot.com.es/2017/09/histories-de-residencies.html
Més històries de residències:
https://442m.blogspot.com.es/2017/09/mes-histories-de-residencies.html
15 de set. 2017
Edat avançada i depressions
En alguna altra ocasió ja he comentat que l'aparició de depressions és normal quan ens anem envellint, quan a causa dels mals crònics que ens van colonitzant el cos, dels dolors que els acompanyen i de les desagradables limitacions que se'ns van acumulant, la vida se'ns comença a fer feixuga de debò. Cada vegada més i més feixuga. No és que fer-se gran hagi d'implicar sempre patir aquestes calamitats, però sovint ho implica. I no és que patir aquestes calamitats hagi d'anar obligatòriament associat a deprimir-se, però moltes vegades hi va.
Avui la reacció habitual davant d'aquest escenari de pèrdua i desgavell irreversible propi de la vellesa, la reacció per part de les persones que envolten a qui pateix una situació d'aquestes, més que intentar comprendre-la, consisteix en procurar negar-la. Una forma de negació és pensar que aquest estat es pot "equilibrar" amb la farmacològica.
Quan la vida és frustrant a causa de raons objectives i immodificables de vegades la farmacologia pot ser una ajuda. Una ajuda limitada, sobretot d'efectes cosmètics. Però que no s'han de menysprear, perquè aquests efectes tenen la seva importància i utilitat. Tanmateix, alhora, no s'ha de perdre la lucidesa de veure amb claredat quin és l'escenari sencer.
En aquests casos que la medicació més o menys funciona, el que fa es reduir la simptomatologia més visible de la depressió, cosa que sovint sobretot alleuja... els professionals o familiars (si allò que molesta i afeixuga no és veu tant, sembla que existeix menys). Es veu menys, però existeixen igual els seus fonaments: la decrepitud, l'emergència de dolors que es van cronificant, la reducció de l'autonomia, la necessita de dependència...
És un objectiu noble, combatre el desencant de la vida a cop de pastilles (perquè una vida desencantada costa molt de viure, i tots els recursos són vàlids). Però la bona voluntat no és el mateix que la lucidesa. I la lucidesa el que ens diu és que de vegades la vida és trista, inexorablement trista, i que contra aquesta tristesa no hi ha pastilles que valguin.
No hi ha pastilles que valguin... llevat que el propòsit sigui una disminució general de la vitalitat "de tot l'organisme i tota la ment", per tal que en aquest estat d'estaborniment ja no sigui tan feixuc el fet d'existir, el desencant de la vida. Que no ho sigui per la senzilla raó que no hi ha ja tampoc la capacitat de sentir cap encant, de tenir cap il.lusió. Tot queda esmortuït. (1)
És cert que algú pot dir que tot això és literatura, divagacions. D'acord. De manera que si es vol un altre tipus de referència més real sobre aquest tema, només cal anar a donar un tomb per alguna residència geriàtrica, i llavors sobretot visitar els pisos o zones dedicats a la gent més deteriorada. Allí, sense cap paraula, sense necessitat de cap explicació, només mirant, s'entén tot això de seguida.
--
(1) Esmortuir (o esmorteir, esmortir). Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: "Fer menys viu, intens, violent". El Diccionari Català-Valencià-Balear és més contundent: "Deixar com mort; privar dels sentits i aparentment de la vida (...) 'Amb una garrotada l'esmortiren'". Per exemple, amb una "garrotada" de pastilles...
Avui la reacció habitual davant d'aquest escenari de pèrdua i desgavell irreversible propi de la vellesa, la reacció per part de les persones que envolten a qui pateix una situació d'aquestes, més que intentar comprendre-la, consisteix en procurar negar-la. Una forma de negació és pensar que aquest estat es pot "equilibrar" amb la farmacològica.
Quan la vida és frustrant a causa de raons objectives i immodificables de vegades la farmacologia pot ser una ajuda. Una ajuda limitada, sobretot d'efectes cosmètics. Però que no s'han de menysprear, perquè aquests efectes tenen la seva importància i utilitat. Tanmateix, alhora, no s'ha de perdre la lucidesa de veure amb claredat quin és l'escenari sencer.
En aquests casos que la medicació més o menys funciona, el que fa es reduir la simptomatologia més visible de la depressió, cosa que sovint sobretot alleuja... els professionals o familiars (si allò que molesta i afeixuga no és veu tant, sembla que existeix menys). Es veu menys, però existeixen igual els seus fonaments: la decrepitud, l'emergència de dolors que es van cronificant, la reducció de l'autonomia, la necessita de dependència...
És un objectiu noble, combatre el desencant de la vida a cop de pastilles (perquè una vida desencantada costa molt de viure, i tots els recursos són vàlids). Però la bona voluntat no és el mateix que la lucidesa. I la lucidesa el que ens diu és que de vegades la vida és trista, inexorablement trista, i que contra aquesta tristesa no hi ha pastilles que valguin.
No hi ha pastilles que valguin... llevat que el propòsit sigui una disminució general de la vitalitat "de tot l'organisme i tota la ment", per tal que en aquest estat d'estaborniment ja no sigui tan feixuc el fet d'existir, el desencant de la vida. Que no ho sigui per la senzilla raó que no hi ha ja tampoc la capacitat de sentir cap encant, de tenir cap il.lusió. Tot queda esmortuït. (1)
És cert que algú pot dir que tot això és literatura, divagacions. D'acord. De manera que si es vol un altre tipus de referència més real sobre aquest tema, només cal anar a donar un tomb per alguna residència geriàtrica, i llavors sobretot visitar els pisos o zones dedicats a la gent més deteriorada. Allí, sense cap paraula, sense necessitat de cap explicació, només mirant, s'entén tot això de seguida.
--
(1) Esmortuir (o esmorteir, esmortir). Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: "Fer menys viu, intens, violent". El Diccionari Català-Valencià-Balear és més contundent: "Deixar com mort; privar dels sentits i aparentment de la vida (...) 'Amb una garrotada l'esmortiren'". Per exemple, amb una "garrotada" de pastilles...
12 de set. 2017
Memòria històrica, oblits històrics
Escric assegut a un banc de la Plaça del Diamant. A la vora hi tinc la porta d'accés al refugi antiaeri "232", i també una escultura que suposo que vol simbolitzar l'horror dels bombardejos sobre Barcelona durant la Guerra Civil.
Està bé recordar els horrors de la guerra, però no està bé fer-ho de forma selectiva, ressaltant-ne uns i ocultant-ne uns altres. Dic això perquè la memòria històrica de la Guerra Civil a Barcelona sembla que està monopolitzada pels episodis dels bombardejos aeris sobre la ciutat. Per descomptat cal recordar-los, aquells i tots els bombardejos sobre la població civil. D'aquella guerra i de totes les guerres, també les actuals.
Però tal com deia, si del passat en recordem episodis, els hem de recordar bé, és a dir, com amb més objectivitat millor, i això vol dir que els hem de recordar sencers, sense retallar-ne aspectes, per incòmodes que puguin ser aquests aspectes.
Que jo sàpiga, a Barcelona no hi ha cap referència pública (per exemple a una plaça o carrer), a la dissortada història de les txeques, als trets al clatell a l'Arrabassada i als assassinats de monges i capellans a la ciutat durant la Guerra Civil.
He mirat la pàgina del Memorial Democràtic, aquest organisme, entitat o no sé què depenent de la Generalitat l'objectiu del qual és, segons diu, "(...) la recuperació (...) de la memòria democràtica a Catalunya (...) la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials (...)." L'he mirat, i no hi he sabut trobar cap referència a les txeques, a l'Arrabassada o als assassinats de religiosos.
He pensat que la informació potser hi era i que el problema era que jo no la sabia trobar. De manera que, per aclarir dubtes, amb el Google he fet una cerca restringida dins de "memoria.gencat.cat", amb la paraula "txeca". I el resultat ha estat zero.
He repetit la cerca amb "Arrabassada", i només m'ha sortit un resultat (que no feia referència a execucions, sinó al casino que hi va haver a l'Arrabassada). He pensat que potser el Google no rutllava bé dins d'aquest domini concret, i he fet la prova amb la paraula "bombardejos", i m'han sortit 34 resultats dins del domini. De manera que he arribat a la conclusió que em temia, que per als responsables del Memorial Democràtic el tema dels bombardejos existeix però no existeix el tema de les txeques.
He vist també que aquesta pàgina del Memorial Democràtic ofereix materials didàctics i visites guiades, i hi he vist la mateixa parcialitat. I això m'ha semblat encara més lamentable, deshonest i greu. Perquè se suposa que a les noves generacions se les ha d'educar, no ensinistrar, i per educar és imprescindible no mentir. I és una forma de mentir, quan es parla d'uns fets, silenciar-ne conscientment unes parts. Aquelles que no agraden a qui les explica.
Quan es va acabar la dictadura tenia una justificació posar l'accent en les barbaritats comeses per l'exèrcit vencedor durant la Guerra Civil i pel règim franquista durant els anys de dictadura, ja que fins llavors la censura ho havia impedit. Però només podia ser una justificació temporal. Després de vuitanta anys de la Guerra Civil i de quaranta anys de democràcia, mantenir aquest criteri és injust, absurd i estúpid. I encara més injust, absurd i estúpid si es fa des de les institucions públiques.
Està bé recordar els horrors de la guerra, però no està bé fer-ho de forma selectiva, ressaltant-ne uns i ocultant-ne uns altres. Dic això perquè la memòria històrica de la Guerra Civil a Barcelona sembla que està monopolitzada pels episodis dels bombardejos aeris sobre la ciutat. Per descomptat cal recordar-los, aquells i tots els bombardejos sobre la població civil. D'aquella guerra i de totes les guerres, també les actuals.
Però tal com deia, si del passat en recordem episodis, els hem de recordar bé, és a dir, com amb més objectivitat millor, i això vol dir que els hem de recordar sencers, sense retallar-ne aspectes, per incòmodes que puguin ser aquests aspectes.
Que jo sàpiga, a Barcelona no hi ha cap referència pública (per exemple a una plaça o carrer), a la dissortada història de les txeques, als trets al clatell a l'Arrabassada i als assassinats de monges i capellans a la ciutat durant la Guerra Civil.
He mirat la pàgina del Memorial Democràtic, aquest organisme, entitat o no sé què depenent de la Generalitat l'objectiu del qual és, segons diu, "(...) la recuperació (...) de la memòria democràtica a Catalunya (...) la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials (...)." L'he mirat, i no hi he sabut trobar cap referència a les txeques, a l'Arrabassada o als assassinats de religiosos.
He pensat que la informació potser hi era i que el problema era que jo no la sabia trobar. De manera que, per aclarir dubtes, amb el Google he fet una cerca restringida dins de "memoria.gencat.cat", amb la paraula "txeca". I el resultat ha estat zero.
He repetit la cerca amb "Arrabassada", i només m'ha sortit un resultat (que no feia referència a execucions, sinó al casino que hi va haver a l'Arrabassada). He pensat que potser el Google no rutllava bé dins d'aquest domini concret, i he fet la prova amb la paraula "bombardejos", i m'han sortit 34 resultats dins del domini. De manera que he arribat a la conclusió que em temia, que per als responsables del Memorial Democràtic el tema dels bombardejos existeix però no existeix el tema de les txeques.
He vist també que aquesta pàgina del Memorial Democràtic ofereix materials didàctics i visites guiades, i hi he vist la mateixa parcialitat. I això m'ha semblat encara més lamentable, deshonest i greu. Perquè se suposa que a les noves generacions se les ha d'educar, no ensinistrar, i per educar és imprescindible no mentir. I és una forma de mentir, quan es parla d'uns fets, silenciar-ne conscientment unes parts. Aquelles que no agraden a qui les explica.
Quan es va acabar la dictadura tenia una justificació posar l'accent en les barbaritats comeses per l'exèrcit vencedor durant la Guerra Civil i pel règim franquista durant els anys de dictadura, ja que fins llavors la censura ho havia impedit. Però només podia ser una justificació temporal. Després de vuitanta anys de la Guerra Civil i de quaranta anys de democràcia, mantenir aquest criteri és injust, absurd i estúpid. I encara més injust, absurd i estúpid si es fa des de les institucions públiques.
10 de set. 2017
Fer poesies
La manera més fàcil de fer una poesia és aquesta: escrius qualsevol cosa, per exemple una beneiteria, però en lloc d'escriure-la tot seguit, vas fent salts de línia, cada quan et ve de gust, sense preocupar-te ni de rimes ni de mètriques (ves quines complicacions). Per exemple:
Corbata, calçotets, mitjons, samarreta.
Primer salt de línia.
Blau, vermell, verd, julivert.
Nou salt de línia.
Conill, cargol, col, capsigrany.
Un altre salt arbitrari.
I així vas fent,
amb qualsevol norma inventada.
Per exemple, avui, aquí,
quatre paraules cada verset.
I cap més preocupació,
ni rimada ni sil.labejada.
I pots anar seguint,
tanta estona com vulguis:
seitó, lluç, llobarro, escopinya,
escopinada, moc, mocallós, carpó...
(cadascú s'ho passa bé a la seva manera...)
Corbata, calçotets, mitjons, samarreta.
Primer salt de línia.
Blau, vermell, verd, julivert.
Nou salt de línia.
Conill, cargol, col, capsigrany.
Un altre salt arbitrari.
I així vas fent,
amb qualsevol norma inventada.
Per exemple, avui, aquí,
quatre paraules cada verset.
I cap més preocupació,
ni rimada ni sil.labejada.
I pots anar seguint,
tanta estona com vulguis:
seitó, lluç, llobarro, escopinya,
escopinada, moc, mocallós, carpó...
(cadascú s'ho passa bé a la seva manera...)
9 de set. 2017
No és el què
No és el què,
sinó el com.
No és el pes,
sinó la queixa del pes:
per anar lleuger
cal anar lleuger.
De tot.
sinó el com.
No és el pes,
sinó la queixa del pes:
per anar lleuger
cal anar lleuger.
De tot.
8 de set. 2017
Viure és...
Viure és tenir consciència
de la consciència de viure.
Com si un escarabat sabés
que és un escarabat,
o un llambric un llambric,
o un nap un nap.
Quina cosa més estranya.
Tot plegat.
de la consciència de viure.
Com si un escarabat sabés
que és un escarabat,
o un llambric un llambric,
o un nap un nap.
Quina cosa més estranya.
Tot plegat.
7 de set. 2017
Un pardal
Un pardal,
dos catxapons,
tres llangardaixines
i quatre pixapins
van ser interrogats,
i els últims detinguts,
per cinc guàrdies civils.
El dia sis de juny.
Acusats d'haver orinat
damunt de les set floricols
de l'Isidret de cal Vuit.
dos catxapons,
tres llangardaixines
i quatre pixapins
van ser interrogats,
i els últims detinguts,
per cinc guàrdies civils.
El dia sis de juny.
Acusats d'haver orinat
damunt de les set floricols
de l'Isidret de cal Vuit.
6 de set. 2017
Històries de flabiols
El relat diu que el dia que van esdevenir-se els fets portentosos tantes vegades glossats, el pastor escollit pel destí per ser testimoni del prodigi, aquell pastor que aquell dia ho va veure tot, quan ho va veure estava tocant dolçament el flabiol. Però la veritat és que el que feia el pastor, aquell dia i molts dies, cansant de talaiar les ovelles, no era tocar el flabiol, sinó tocar-se el flabiol. Però com que no tots els flabiols poden originar relats mítics (els flabiols i els relats cal que tinguin una certa dignitat), el relat que es va transmetre de generació en generació, i que més endavant els cronistes van posar per escrit, i que més tard es va considerar canònic, verídic i irrefutable, va ser el del flabiol musical. De manera que esteu alerta, minyons, que no us engalipin més del compte, perquè sovint és així com s'escriu la història, substituint uns flabiols per uns altres.
4 de set. 2017
Noms i privacitats
De vegades parlo d'algú fent servir el seu nom real. De vegades li canvio el nom. De vegades també canvio detalls del seu context, o tot el seu context. Per exemple, de vegades el que canvio és el sexe, parlo d'un home quan en realitat és una dona, o a l'inrevés. De vegades canvio altres coses...
L'acumulació de modificacions està en relació directa amb la necessitat de preservar, quan cal, la identitat d'algunes d'aquestes persones. Sobretot això és així quan són persones amb problemes mentals.
Crec que faig aquesta feina d'ocultació bastant bé (quan és necessari que la faci, no sempre). Sobretot crec que la faig bé en els casos més delicats, en aquells que em sembla del tot imprescindible que el mateix protagonista no es pugui arribar a reconèixer, en el cas eventual (i en general improbable) que arribés a llegir el que en dic. Ni que ell es reconegués ni que el reconegués algú que ho llegís i que el conegués a ell.
Dic que crec que faig bé aquesta feina perquè fa molts anys que la faig. De fet, una prova del que dic és que de vegades, rellegint alguna d'aquestes notes especialment "emmascarada", escrita fa temps, fa potser uns anys, d'entrada ni jo mateix tinc present de qui estic parlant. De vegades haig de fer un esforç per tal d'acabar recordant que la història aquella en realitat és la història d'en tal o la tal.
D'altra banda, en ocasions a alguna d'aquestes persones de las quals vull ocultar-ne la identitat primer li adjudico un nom, i si més endavant en torno a parlar potser n'hi adjudico un altre (perquè em despisto o de manera intencionada). I per tant, l'eventual reconstrucció, per part d'una tercera persona, d'alguna biografia determinada, és encara més difícil.
És clar, hi ha una altra manera encara més segura de no posar en perill cap identitat ni intimitat, i és callar, no explicar res. Però no ho faig. No ho faig perquè crec que hi ha moltes històries que penso que s'han d'explicar. Perquè el món real està ple d'històries complicades, de les quals sovint no ens n'adonem, ja sigui perquè vivim despistats o perquè volem viure despistats.
Sobretot, quan són històries que tenim a la vora, potser molt a la vora, tant, "que assumir que les estem veient" ens complicaria molt seguir vivint com si no existissin.
L'acumulació de modificacions està en relació directa amb la necessitat de preservar, quan cal, la identitat d'algunes d'aquestes persones. Sobretot això és així quan són persones amb problemes mentals.
Crec que faig aquesta feina d'ocultació bastant bé (quan és necessari que la faci, no sempre). Sobretot crec que la faig bé en els casos més delicats, en aquells que em sembla del tot imprescindible que el mateix protagonista no es pugui arribar a reconèixer, en el cas eventual (i en general improbable) que arribés a llegir el que en dic. Ni que ell es reconegués ni que el reconegués algú que ho llegís i que el conegués a ell.
Dic que crec que faig bé aquesta feina perquè fa molts anys que la faig. De fet, una prova del que dic és que de vegades, rellegint alguna d'aquestes notes especialment "emmascarada", escrita fa temps, fa potser uns anys, d'entrada ni jo mateix tinc present de qui estic parlant. De vegades haig de fer un esforç per tal d'acabar recordant que la història aquella en realitat és la història d'en tal o la tal.
D'altra banda, en ocasions a alguna d'aquestes persones de las quals vull ocultar-ne la identitat primer li adjudico un nom, i si més endavant en torno a parlar potser n'hi adjudico un altre (perquè em despisto o de manera intencionada). I per tant, l'eventual reconstrucció, per part d'una tercera persona, d'alguna biografia determinada, és encara més difícil.
És clar, hi ha una altra manera encara més segura de no posar en perill cap identitat ni intimitat, i és callar, no explicar res. Però no ho faig. No ho faig perquè crec que hi ha moltes històries que penso que s'han d'explicar. Perquè el món real està ple d'històries complicades, de les quals sovint no ens n'adonem, ja sigui perquè vivim despistats o perquè volem viure despistats.
Sobretot, quan són històries que tenim a la vora, potser molt a la vora, tant, "que assumir que les estem veient" ens complicaria molt seguir vivint com si no existissin.
3 de set. 2017
El secret de l'Albert
L'Albert té un secret, i és que de vegades té al.lucionacions i deliris. Fa anys, molts, que li van diagnosticar una esquizofrènia, i des de llavors es medica. La medicació li va força bé, no li elimina del tot els símptomes psicòtics, però els hi redueix molt. El suficient perquè sigui capaç de mantenir-los ocults davant dels altres.
No en parla amb ningú. Treballa a un centre de dia de gent gran i és capaç de fer bé la seva feina. Té un horari reduït, però el seu lloc de treball no és de treball adaptat, sinó un lloc de treball normal. Al centre ningú sap que l'Albert té aquests problemes.
L'Albert guarda gelosament el seu secret, i alhora necessita parlar-ne, perquè sense compartir amb ningú aquest tipus de càrregues la vida es molt feixuga. Per sort, en pot parlar amb el seu psiquiatre, el qual alhora li fa de psicòleg. I també per sort (ja que les visites amb el psiquiatre són espaiades), ha trobat una altra manera de poder-ne parlar sense que alhora vegi perillar la seva intimitat.
Ha descobert que pot parlar del que li passa amb alguns dels avis que té al seu càrrec al centre de dia. En pot parlar perquè tot el que els hi explica poc després ho obliden. Els pot dir el que sigui, allò que més por li faria que la gent del seu voltant conegués, amb la seguretat que al cap de ben poc, de vegades al cap d'uns segons, ho hauran oblidat. De manera que se sent escoltat, i alhora no se sent en perill. Amb la mateixa seguretat que si parlés davant del mirall (de vegades també ho fa, a casa), però parlant "a algú", parlant amb persones que senten el que diu, algunes de les quals potser també entenen alguna cosa... temporalment, i després no els en queda cap rastre. I per tant l'Albert no es neguiteja.
De tant en tant parlo amb l'Albert. Normalment no parlem d'aquests temes, només surten algun cop, en petites dosis, molt de tant en tant. En aquests casos només escolto, no pregunto mai. El que sí li dic sempre és que l'admiro molt, per la seva valentia i el seu coratge, per la seva capacitat de gestionar la seva difícil vida. Li dic que ell per a mi és un heroi.
Suposo que és per això, perquè l'escolto, perquè no el judico, perquè no li pregunto res, perquè l'admiro i sap que l'admiració és sincera, que de vegades m'explica alguna cosa d'aquestes. Només alguna.
I és clar, perquè sap que no en parlo amb ningú. Ara tampoc ho faig, perquè per tal de ser fidel a la confiança que ell em té, l'Albert de fet no és l'Albert, ni la història no és ben bé aquesta: hi ha prou elements perquè ningú sigui capaç de reconèixer-lo a ell, a partir d'aquest escrit. El més probable és que ni tan sols ell s'hi reconegués.
Tot és veritat i tot és diferent, però el que sí és cert és aquesta invenció genial seva de parlar dels seus problemes amb persones que, al cap de poc, o ja d'entrada, no recorden res.
No en parla amb ningú. Treballa a un centre de dia de gent gran i és capaç de fer bé la seva feina. Té un horari reduït, però el seu lloc de treball no és de treball adaptat, sinó un lloc de treball normal. Al centre ningú sap que l'Albert té aquests problemes.
L'Albert guarda gelosament el seu secret, i alhora necessita parlar-ne, perquè sense compartir amb ningú aquest tipus de càrregues la vida es molt feixuga. Per sort, en pot parlar amb el seu psiquiatre, el qual alhora li fa de psicòleg. I també per sort (ja que les visites amb el psiquiatre són espaiades), ha trobat una altra manera de poder-ne parlar sense que alhora vegi perillar la seva intimitat.
Ha descobert que pot parlar del que li passa amb alguns dels avis que té al seu càrrec al centre de dia. En pot parlar perquè tot el que els hi explica poc després ho obliden. Els pot dir el que sigui, allò que més por li faria que la gent del seu voltant conegués, amb la seguretat que al cap de ben poc, de vegades al cap d'uns segons, ho hauran oblidat. De manera que se sent escoltat, i alhora no se sent en perill. Amb la mateixa seguretat que si parlés davant del mirall (de vegades també ho fa, a casa), però parlant "a algú", parlant amb persones que senten el que diu, algunes de les quals potser també entenen alguna cosa... temporalment, i després no els en queda cap rastre. I per tant l'Albert no es neguiteja.
De tant en tant parlo amb l'Albert. Normalment no parlem d'aquests temes, només surten algun cop, en petites dosis, molt de tant en tant. En aquests casos només escolto, no pregunto mai. El que sí li dic sempre és que l'admiro molt, per la seva valentia i el seu coratge, per la seva capacitat de gestionar la seva difícil vida. Li dic que ell per a mi és un heroi.
Suposo que és per això, perquè l'escolto, perquè no el judico, perquè no li pregunto res, perquè l'admiro i sap que l'admiració és sincera, que de vegades m'explica alguna cosa d'aquestes. Només alguna.
I és clar, perquè sap que no en parlo amb ningú. Ara tampoc ho faig, perquè per tal de ser fidel a la confiança que ell em té, l'Albert de fet no és l'Albert, ni la història no és ben bé aquesta: hi ha prou elements perquè ningú sigui capaç de reconèixer-lo a ell, a partir d'aquest escrit. El més probable és que ni tan sols ell s'hi reconegués.
Tot és veritat i tot és diferent, però el que sí és cert és aquesta invenció genial seva de parlar dels seus problemes amb persones que, al cap de poc, o ja d'entrada, no recorden res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
