Edat avançada i depressions

En alguna altra ocasió ja he comentat que l'aparició de depressions és normal quan ens anem envellint, quan a causa dels mals crònics que ens van colonitzant el cos, dels dolors que els acompanyen i de les desagradables limitacions que se'ns van acumulant, la vida se'ns comença a fer feixuga de debò. Cada vegada més i més feixuga. No és que fer-se gran hagi d'implicar sempre patir aquestes calamitats, però sovint ho implica. I no és que patir aquestes calamitats hagi d'anar obligatòriament associat a deprimir-se, però moltes vegades hi va.

Avui la reacció habitual davant d'aquest escenari de pèrdua i desgavell irreversible propi de la vellesa, la reacció per part de les persones que envolten a qui pateix una situació d'aquestes, més que intentar comprendre-la, consisteix en procurar negar-la. Una forma de negació és pensar que aquest estat es pot "equilibrar" amb la farmacològica.

Quan la vida és frustrant a causa de raons objectives i immodificables de vegades la farmacologia pot ser una ajuda. Una ajuda limitada, sobretot d'efectes cosmètics. Però que no s'han de menysprear, perquè aquests efectes tenen la seva importància i utilitat. Tanmateix, alhora, no s'ha de perdre la lucidesa de veure amb claredat quin és l'escenari sencer.

En aquests casos que la medicació més o menys funciona, el que fa es reduir la simptomatologia més visible de la depressió, cosa que sovint sobretot alleuja... els professionals o familiars (si allò que molesta i afeixuga no és veu tant, sembla que existeix menys). Es veu menys, però existeixen igual els seus fonaments: la decrepitud, l'emergència de dolors que es van cronificant, la reducció de l'autonomia, la necessita de dependència...

És un objectiu noble, combatre el desencant de la vida a cop de pastilles (perquè una vida desencantada costa molt de viure, i tots els recursos són vàlids). Però la bona voluntat no és el mateix que la lucidesa. I la lucidesa el que ens diu és que de vegades la vida és trista, inexorablement trista, i que contra aquesta tristesa no hi ha pastilles que valguin.

No hi ha pastilles que valguin... llevat que el propòsit sigui una disminució general de la vitalitat "de tot l'organisme i tota la ment", per tal que en aquest estat d'estaborniment ja no sigui tan feixuc el fet d'existir, el desencant de la vida. Que no ho sigui per la senzilla raó que no hi ha ja tampoc la capacitat de sentir cap encant, de tenir cap il.lusió. Tot queda esmortuït. (1)

És cert que algú pot dir que tot això és literatura, divagacions. D'acord. De manera que si es vol un altre tipus de referència més real sobre aquest tema, només cal anar a donar un tomb per alguna residència geriàtrica, i llavors sobretot visitar els pisos o zones dedicats a la gent més deteriorada. Allí, sense cap paraula, sense necessitat de cap explicació, només mirant, s'entén tot això de seguida.

--
(1) Esmortuir (o esmorteir, esmortir). Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: "Fer menys viu, intens, violent". El Diccionari Català-Valencià-Balear és més contundent: "Deixar com mort; privar dels sentits i aparentment de la vida (...) 'Amb una garrotada l'esmortiren'". Per exemple, amb una "garrotada" de pastilles...