Entrar a les esglésies

Ja he explicat en altres ocasions que m'agrada entrar a les esglésies. Sobretot quan estan buides. Seure a un banc al costat de l'entrada i estar-me allí una estona, en silenci. Cada església, segons el cas més austera o més barroca, més petita o més grandiosa, més fosca o amb més vitralls, amb unes olors o unes altres... cada església m'afavoreix un estat d'ànim, unes emocions, unes reflexions.

De vegades hi entro i s'escau que s'està celebrant la missa. En aquests casos, dret al costat de la porta, com més arraconat i invisible millor, em quedo una estona mirant la cerimònia, escoltant les lectures, el mossèn si és l'hora del sermó... m'estic allí, seguint la part de la missa del moment. I tinc una mena de sensació de misteri i meravella potser més gran que els mateixos feligresos, perquè realment m'emociona veure l'oficiant i els assistents, ficats devotament en els seus respectius papers, seguint el ritual.

Com aquesta vegada. Des del fons de l'església segueixo la missa. A l'hora de la comunió veig un conegut que s'acosta a combregar. M'impressiona la devoció amb què ho fa, el seu recolliment i concentració. Després de combregar torna al seu banc, amb un caminar pausat, absent ell de tot el que l'envolta. M'emociona contemplar l'escena. Ell no m'ha vist, i si un dia el veig tampoc n'hi diré res.

Conec persones que viuen així les seves creences religioses. Amb aquesta intensitat, transcendència i seriositat. Algunes d'aquestes persones són familiars. Persones per a les quals la religió, i els seus rituals, són un puntal fonamental de les seves vides.

Sóc conscient que a aquestes persones, quan jo dic o escric alguna cosa crítica, irònica, satírica o càustica sobre la religió, se senten incòmodes, potser fins i tot ofeses. No perquè aquesta mena de coses els les digui a elles (això no ho faig mai), sinó "perquè saben que de vegades les dic".

Però la voluntat d'ofendre no la tinc mai. El que sí tinc és, de vegades, la voluntat de dir el que em sembla oportú i legítim dir. Però pel que fa al sentiment d'ofensa (ja n'he parlat altres vegades),  considero que no hi ha persones que ofenguin, sinó persones que se senten ofeses. És veritat que hi ha persones que de vegades poden dir disbarats, barbaritats, mentides o imbecil.litats, relacionades amb la religió o el que sigui. I és possible que de vegades jo sigui una d'aquestes persones.

Però si algú s'ofèn, per exemple perquè jo em comporto com un presumpte energumen (perquè potser he dit presumptes mentides, presumptes barbaritats, etc.), si algú s'ofèn, insisteixo, no és "perquè jo l'hagi ofès", sinó perquè "ell ha decidit ofendre's".