(temes LGTBI)
https://eldimoniescuat.blogspot.com/2019/11/queer-assaig-de-definicio-personal.html
30 de nov. 2019
29 de nov. 2019
Quan s'arna la farina
Quan s'arna la farina
l'oli es fa ranci
la llet es fa agre
el vi vinagre
el pa es floreix
i la poma es podreix
(i a sobre tens goteres al damunt del llit),
ser optimista costa més.
l'oli es fa ranci
la llet es fa agre
el vi vinagre
el pa es floreix
i la poma es podreix
(i a sobre tens goteres al damunt del llit),
ser optimista costa més.
28 de nov. 2019
Sartre amb croassants
El mateix dia que em trobo pel carrer "Las palabras", de Jean Paul Sartre (Editorial Losada, 1964, l'any també de la primera edició francesa), abans, penjada al costat d'un contenidor, veig una bossa plena de croassants, alguns normals, altres farcits de formatge.
Veritablement, els camins del Senyor i les seves providències són un misteri: al migdia, assegut a un parc, em menjo i assaboreixo alguns croassants (junt amb una poma que em compro), alhora que començo el llibre, que també m'agrada, tant o més que els croassants.
(quan era petit en dèiem "crusants", aquí he escrit, no sé ben bé per què, "croassants", i crec que hauria d'haver escrit "croissants"...)
Veritablement, els camins del Senyor i les seves providències són un misteri: al migdia, assegut a un parc, em menjo i assaboreixo alguns croassants (junt amb una poma que em compro), alhora que començo el llibre, que també m'agrada, tant o més que els croassants.
(quan era petit en dèiem "crusants", aquí he escrit, no sé ben bé per què, "croassants", i crec que hauria d'haver escrit "croissants"...)
27 de nov. 2019
Vaques i rucs
El Gabriel ho afirma de manera categòrica: "Les vaques són tontes, mentre que els rucs, malgrat el seu nom, són molt espavilats."
L'Enric li dóna la raó: "Els rucs no tenen ni un pèl de rucs!"
Jo només escolto, perquè la meva ignorància pel que fa als rucs i les vaques és gran; hi he tingut poques relacions. Pel que fa a les vaques, el contacte més intens va ser durant dues sessions de vacunacions; en les dues vaig acabar convertit en una croqueta arrebossada de fems, a causa de les múltiples relliscades i caigudes pel corral, damunt del puré caldós de fems, durant els intents per subjectar les vaques, per tal que el veterinari les pogués vacunar. El resum va ser que aquells dies vaig aprendre més de fems que de vaques.
Pel que fa als rucs, les meves experiències són gairebé inexistents (amb mules sí que hi he tingut alguns tractes, però les mules són una altra història).
D'altra banda, penso que tant el Gabriel com l'Enric s'equivoquen, perquè no és cert que les vaques o els rucs siguin més o menys intel.ligents. Cada animal té la seva intel.ligència, la que li és útil de cara a funcionar segons el que és, les vaques com a vaques, i els rucs com a rucs. Per tant, avaluar les seves intel.ligències comparant-les amb els patrons d'intel.ligència humans (útils per a les persones), és un error.
Si fem això, si avaluem els animals segons la seva desviació de la nostra naturalesa, el que sobretot posem de manifest és que els que som poc intel.ligents som nosaltres.
I encara una altra cosa. Quan el Gabriel i l'Enric parlen de la més gran intel.ligència dels rucs, no serà un reflex d'una actitud masclista? "Els" rucs són espavilats, "les" vaques tontes... Farien el mateix raonament, si parlessin de toros i someres?
L'Enric li dóna la raó: "Els rucs no tenen ni un pèl de rucs!"
Jo només escolto, perquè la meva ignorància pel que fa als rucs i les vaques és gran; hi he tingut poques relacions. Pel que fa a les vaques, el contacte més intens va ser durant dues sessions de vacunacions; en les dues vaig acabar convertit en una croqueta arrebossada de fems, a causa de les múltiples relliscades i caigudes pel corral, damunt del puré caldós de fems, durant els intents per subjectar les vaques, per tal que el veterinari les pogués vacunar. El resum va ser que aquells dies vaig aprendre més de fems que de vaques.
Pel que fa als rucs, les meves experiències són gairebé inexistents (amb mules sí que hi he tingut alguns tractes, però les mules són una altra història).
D'altra banda, penso que tant el Gabriel com l'Enric s'equivoquen, perquè no és cert que les vaques o els rucs siguin més o menys intel.ligents. Cada animal té la seva intel.ligència, la que li és útil de cara a funcionar segons el que és, les vaques com a vaques, i els rucs com a rucs. Per tant, avaluar les seves intel.ligències comparant-les amb els patrons d'intel.ligència humans (útils per a les persones), és un error.
Si fem això, si avaluem els animals segons la seva desviació de la nostra naturalesa, el que sobretot posem de manifest és que els que som poc intel.ligents som nosaltres.
I encara una altra cosa. Quan el Gabriel i l'Enric parlen de la més gran intel.ligència dels rucs, no serà un reflex d'una actitud masclista? "Els" rucs són espavilats, "les" vaques tontes... Farien el mateix raonament, si parlessin de toros i someres?
25 de nov. 2019
23 de nov. 2019
20 de nov. 2019
19 de nov. 2019
La visita al Santíssim
Per a les persones creients una capella amb el Santíssim exposat, amb Jesús "realment" present a dins del sagrari o exposat en una custòdia, és un lloc sagrat.
Per a mi, acompanyar l'Elisabet quan va a la capella del Santíssim de l'església que té al costat de la residència, em suposa submergir-me "en una experiència sagrada". La "sacralitat", en el meu cas, no la hi confereix Jesús a dins del sagrari, sinó l'Elisabet, ella, amb la seva fe, amb la seva credulitat, amb les seves oracions, amb la seva actitud recollida, amb la seva devoció. Amb la seva necessitat de ser consolada, entesa, ajudada. Pel Jesús en el qual creu, que llavors té al davant, a dins del sagrari.
Acompanyar l'Elisabet en aquestes visites m'és molt fàcil, perquè la seva religiositat és estrictament íntima, no és gens proselitista. I com que jo em comporto amb un respecte absolut en relació amb les seves creences, ella se sent còmoda amb la meva companyia. I jo acompanyant-la.
Aquest "clima" alhora afavoreix altres facilitats. Altres complicitats. Per exemple, quan parla dels escrúpols relacionats amb el present, o de les pors relacionades amb el futur. O sobretot quan manifesta remordiments relacionats amb fets passats, com ara els maldecaps i les tristeses que van patir fa anys els seus pares a causa de la seva vida caòtica. Quan diu que, llavors, "no es va portar bé amb Déu", perquè va fer mal als seus pares.
En casos així, ara tenim la suficient confiança perquè li pugui dir que Déu és qui més sap que la seva vida ha sigut molt difícil, que Déu sap molt bé tot el que ha patit ella, que Déu per sobre de tot l'estima. Que Déu valora la seva valentia, la manera com s'ha anat enfrontant a les adversitats de la vida, com ha anat assolint, de mica en mica, petites millores. I que si ella alguna vegada va fer patir els seus pares no va ser "perquè fos dolenta", sinó perquè estava malament, de vegades molt malament, incapaç de controlar els seus actes.
Quan parlem així, encara que sigui jo qui li digui aquestes coses (jo, un descregut, cosa que ella sap i alhora "oblida", ja que l'oblit l'afavoreix), diu que sí, que és veritat, i se sent menys culpable, i es relaxa una mica, s'alleuja. Si més no durant un temps, fins que li tornen a venir els remordiments, perquè són cíclics, tornen i tornen, perquè en l'educació que va rebre, a més "del Déu que estima" hi havia també "el Déu sever", fiscalitzador obsessiu de "pensaments, paraules, obres i omissions". I la petjada d'aquest segon Déu és profunda.
L'Elisabet, tal com ja he dit, m'emociona no perquè ella em transmeti la seva emoció religiosa (cosa impossible sent descregut com sóc), sinó perquè em transmet, fonamentalment, la seva petitesa i vulnerabilitat. Al capdavall, tan semblant a la meva. Perquè les persones, en definitiva, només ens diferenciem "pel paper d'embolicar"; el que hi ha a dins, per molt que ens vulguem "pensar" diferents, és essencialment el mateix.
Per a mi, acompanyar l'Elisabet quan va a la capella del Santíssim de l'església que té al costat de la residència, em suposa submergir-me "en una experiència sagrada". La "sacralitat", en el meu cas, no la hi confereix Jesús a dins del sagrari, sinó l'Elisabet, ella, amb la seva fe, amb la seva credulitat, amb les seves oracions, amb la seva actitud recollida, amb la seva devoció. Amb la seva necessitat de ser consolada, entesa, ajudada. Pel Jesús en el qual creu, que llavors té al davant, a dins del sagrari.
Acompanyar l'Elisabet en aquestes visites m'és molt fàcil, perquè la seva religiositat és estrictament íntima, no és gens proselitista. I com que jo em comporto amb un respecte absolut en relació amb les seves creences, ella se sent còmoda amb la meva companyia. I jo acompanyant-la.
Aquest "clima" alhora afavoreix altres facilitats. Altres complicitats. Per exemple, quan parla dels escrúpols relacionats amb el present, o de les pors relacionades amb el futur. O sobretot quan manifesta remordiments relacionats amb fets passats, com ara els maldecaps i les tristeses que van patir fa anys els seus pares a causa de la seva vida caòtica. Quan diu que, llavors, "no es va portar bé amb Déu", perquè va fer mal als seus pares.
En casos així, ara tenim la suficient confiança perquè li pugui dir que Déu és qui més sap que la seva vida ha sigut molt difícil, que Déu sap molt bé tot el que ha patit ella, que Déu per sobre de tot l'estima. Que Déu valora la seva valentia, la manera com s'ha anat enfrontant a les adversitats de la vida, com ha anat assolint, de mica en mica, petites millores. I que si ella alguna vegada va fer patir els seus pares no va ser "perquè fos dolenta", sinó perquè estava malament, de vegades molt malament, incapaç de controlar els seus actes.
Quan parlem així, encara que sigui jo qui li digui aquestes coses (jo, un descregut, cosa que ella sap i alhora "oblida", ja que l'oblit l'afavoreix), diu que sí, que és veritat, i se sent menys culpable, i es relaxa una mica, s'alleuja. Si més no durant un temps, fins que li tornen a venir els remordiments, perquè són cíclics, tornen i tornen, perquè en l'educació que va rebre, a més "del Déu que estima" hi havia també "el Déu sever", fiscalitzador obsessiu de "pensaments, paraules, obres i omissions". I la petjada d'aquest segon Déu és profunda.
L'Elisabet, tal com ja he dit, m'emociona no perquè ella em transmeti la seva emoció religiosa (cosa impossible sent descregut com sóc), sinó perquè em transmet, fonamentalment, la seva petitesa i vulnerabilitat. Al capdavall, tan semblant a la meva. Perquè les persones, en definitiva, només ens diferenciem "pel paper d'embolicar"; el que hi ha a dins, per molt que ens vulguem "pensar" diferents, és essencialment el mateix.
14 de nov. 2019
Pintures i pollastres
Veig "El buen anfitrión" (Gemma Soriano i Sergi Castelar, 2014), sobre Bigas Luna. Un dels escenaris que surt al documental és la nau que ell feia servir per a les seves activitats com a pintor. Quan veig la nau, recordo el temps en què aquella nau (anys abans que ell la comprés) era una granja de pollastres.
En aquella nau, alguns vespres jo havia ajudat a carregar al camió (amb destí a l'escorxador) els pollastres que s'hi havien estat engreixant. Mig a les fosques, per tal que els pollastres no fessin massa corredisses, els anàvem agafant per les potes, no recordo si dos o tres pollastres a cada mà, i els portavem cap a les gàbies del camió.
Un cop el camió carregat, a banda de pagar-me, em donaven també un pollastre viu que, a l'arribar a casa, ja entrada la nit, matava i no sé si plomava sobre la marxa, o si la segona part la deixava per l'endemà. Abans d'anar a dormir encara m'havia de rentar una mica, treure'm del damunt la pols de gallinassa amb què sortia impregnat de la nau, a causa de la suor, que feia d'adherent, i del núvol de fems en pols que es formava. Com que llavors encara no tenia dutxa, m'havia de rentar tirant-me pots d'aigua pel damunt, amb els peus a dins d'un gran cossi.
Penso en aquells anys, i penso que és probable que al Bigas Luna li hauria agradat poder veure aquelles escenes per un foradet, sobretot la primera part: el moviment frenètic, a les fosques, de persones i pollastres... "per dins de la seva nau".
El documental, tal com he dit, és del 2014, i ara, cinc anys després, aquella nau, dins de la qual no sé si segueixen havent-hi les seves pintures, per fora de mica en mica els esbarzers se'n van apoderant, es van enfilant per les parets...
Del Bigas Luna en tinc una altra referència, ben entranyable. Quan la parella d'un amic seu estava molt malament a causa d'un càncer, el Bigas Luna anava sovint a veure-la. Hi anava més que el seu amic, i durant la visita el Bigas Luna es comportava de manera molt càlida i afectuosa. Això ho sé perquè m'ho ha explicat la germana de la malalta (va acabar morint).
(fa sis anys, el 2013, el Bigas Luna també va morir a causa d'un càncer; tenia 64 anys)
En aquella nau, alguns vespres jo havia ajudat a carregar al camió (amb destí a l'escorxador) els pollastres que s'hi havien estat engreixant. Mig a les fosques, per tal que els pollastres no fessin massa corredisses, els anàvem agafant per les potes, no recordo si dos o tres pollastres a cada mà, i els portavem cap a les gàbies del camió.
Un cop el camió carregat, a banda de pagar-me, em donaven també un pollastre viu que, a l'arribar a casa, ja entrada la nit, matava i no sé si plomava sobre la marxa, o si la segona part la deixava per l'endemà. Abans d'anar a dormir encara m'havia de rentar una mica, treure'm del damunt la pols de gallinassa amb què sortia impregnat de la nau, a causa de la suor, que feia d'adherent, i del núvol de fems en pols que es formava. Com que llavors encara no tenia dutxa, m'havia de rentar tirant-me pots d'aigua pel damunt, amb els peus a dins d'un gran cossi.
Penso en aquells anys, i penso que és probable que al Bigas Luna li hauria agradat poder veure aquelles escenes per un foradet, sobretot la primera part: el moviment frenètic, a les fosques, de persones i pollastres... "per dins de la seva nau".
El documental, tal com he dit, és del 2014, i ara, cinc anys després, aquella nau, dins de la qual no sé si segueixen havent-hi les seves pintures, per fora de mica en mica els esbarzers se'n van apoderant, es van enfilant per les parets...
Del Bigas Luna en tinc una altra referència, ben entranyable. Quan la parella d'un amic seu estava molt malament a causa d'un càncer, el Bigas Luna anava sovint a veure-la. Hi anava més que el seu amic, i durant la visita el Bigas Luna es comportava de manera molt càlida i afectuosa. Això ho sé perquè m'ho ha explicat la germana de la malalta (va acabar morint).
(fa sis anys, el 2013, el Bigas Luna també va morir a causa d'un càncer; tenia 64 anys)
13 de nov. 2019
Les dues vaques
Un dia el pare de l'Arnau va agafar el cotxe de línia i va baixar a la ciutat, a casa del seu fill. Li va dir que necessitava que li fes un favor, que l'havia de dur amb el cotxe a un poble d'una altra vall, una mica lluny.
L'Arnau li va dir que d'acord. Durant el trajecte, el pare, que era pastor i també una mica tractant de bestiar, li va explicar que feia 40 anys a aquell poble al qual anaven li van quedar dues vaques. Va dir que les aniria a buscar un altre dia, però després no hi va poder tornar. No havia vist ni parlat mai més amb aquella gent.
El pare de l'Arnau era un home molt tossut, de manera que l'Arnau va callar, perquè ja sabia que no serviria de res fer cap comentari, i una mica preocupat va seguir conduint.
Quan van arribar al poble el pare va començar a preguntar per l'home que buscava, perquè el poble havia crescut, havia canviat, i ell no recordava la casa. Al final, el va localitzar al bar. Se li va acostar i es va presentar. L'altre, naturalment, d'entrada es va quedar parat, i després els va convidar a seure. Van beure alguna cosa, es van explicar una mica les vides, van xerrar dels anys que havien passat, fins que de cop el pare de l'Arnau va dir:
-I les dues vaques?
L'altre, amb naturalitat, li va dir que com que no va tornar a buscar-les, durant uns anys les dues vaques els van anar molt bé, perquè les van poder munyir i els van donar vedells. Llavors el pare de l'Arnau va insistir.
-Sí, però, i les dues vaques?
L'altre, desconcertat, li va dir que va ser ell que no les va anar a buscar, i que és clar, aquelles dues vaques feia anys que s'havien mort, que ja no existien. Però malgrat la resposta del tot lògica, el pare de l'Arnau va tornar a insistir, i l'ambient es va començar a enrarir.
Aleshores, l'Arnau, que fins aquell moment s'havia mantingut en silenci, els va dir que què els semblava si de moment ho deixaven estar. Que si de cas, un altre dia, més endavant, aquell home podia fer una visita al poble del pare, fer junts un bon dinar i, llavors, tranquil.lament, parlar de les dues vaques.
L'altre home es va sentir alleujat, de seguida va dir que d'acord, que ja en parlarien "llavors", i al pare de l'Arnau també li va semblar bé, de manera que es va desfer la tensió que s'havia creat.
L'Arnau i el seu pare es van acomiadar de forma cordial d'aquell home, van agafar el camí de tornada cap a la ciutat i, l'endemà, a primera hora del matí, el pare de l'Arnau va agafar el cotxe de línia i va tornar cap al seu poble. Per descomptat, la visita acordada no es va fer mai, i el pare de l'Arnau no va tornar a esmentar mai més les dues vaques.
Diu l'Arnau que el seu pare era així, que de vegades volia "que quedessin clares les coses", les que a ell li semblava que s'havien d'aclarir, segons el seu punt de vist. I que en aquell cas, quan li va haver recordat a l'altre "que s'havia quedat dues vaques seves", va considerar que ja havia fet el que havia de fer.
Des del dia del viatge de la reclamació de les vaques han passat 40 anys més, és a dir, 80 des que el pare de l'Arnau va deixar a aquell poble les dues vaques i no va tornar a buscar-les. La història me l'explica ara l'Arnau, per primera vegada, tot i que fa molts anys, de fet també al voltant de 40, que el conec. I al seu pare el vaig conèixer poc després, i llavors, durant uns anys, hi vaig tenir molt tracte. No per històries de vaques, sinó d'ovelles.
L'Arnau m'explica aquesta història mentre un dia contemplem els dos unes quantes vaques que pasturen en un prat. Suposo que la visió de les vaques li ha activat "els seus records de vaques" (que són molts, venint com ve d'una família de pastors i tractants de bestiar). I entremig dels diferents records de vaques hi ha trobat, i ha pogut rescatar, aquesta antiga història. Esplèndida.
L'Arnau li va dir que d'acord. Durant el trajecte, el pare, que era pastor i també una mica tractant de bestiar, li va explicar que feia 40 anys a aquell poble al qual anaven li van quedar dues vaques. Va dir que les aniria a buscar un altre dia, però després no hi va poder tornar. No havia vist ni parlat mai més amb aquella gent.
El pare de l'Arnau era un home molt tossut, de manera que l'Arnau va callar, perquè ja sabia que no serviria de res fer cap comentari, i una mica preocupat va seguir conduint.
Quan van arribar al poble el pare va començar a preguntar per l'home que buscava, perquè el poble havia crescut, havia canviat, i ell no recordava la casa. Al final, el va localitzar al bar. Se li va acostar i es va presentar. L'altre, naturalment, d'entrada es va quedar parat, i després els va convidar a seure. Van beure alguna cosa, es van explicar una mica les vides, van xerrar dels anys que havien passat, fins que de cop el pare de l'Arnau va dir:
-I les dues vaques?
L'altre, amb naturalitat, li va dir que com que no va tornar a buscar-les, durant uns anys les dues vaques els van anar molt bé, perquè les van poder munyir i els van donar vedells. Llavors el pare de l'Arnau va insistir.
-Sí, però, i les dues vaques?
L'altre, desconcertat, li va dir que va ser ell que no les va anar a buscar, i que és clar, aquelles dues vaques feia anys que s'havien mort, que ja no existien. Però malgrat la resposta del tot lògica, el pare de l'Arnau va tornar a insistir, i l'ambient es va començar a enrarir.
Aleshores, l'Arnau, que fins aquell moment s'havia mantingut en silenci, els va dir que què els semblava si de moment ho deixaven estar. Que si de cas, un altre dia, més endavant, aquell home podia fer una visita al poble del pare, fer junts un bon dinar i, llavors, tranquil.lament, parlar de les dues vaques.
L'altre home es va sentir alleujat, de seguida va dir que d'acord, que ja en parlarien "llavors", i al pare de l'Arnau també li va semblar bé, de manera que es va desfer la tensió que s'havia creat.
L'Arnau i el seu pare es van acomiadar de forma cordial d'aquell home, van agafar el camí de tornada cap a la ciutat i, l'endemà, a primera hora del matí, el pare de l'Arnau va agafar el cotxe de línia i va tornar cap al seu poble. Per descomptat, la visita acordada no es va fer mai, i el pare de l'Arnau no va tornar a esmentar mai més les dues vaques.
Diu l'Arnau que el seu pare era així, que de vegades volia "que quedessin clares les coses", les que a ell li semblava que s'havien d'aclarir, segons el seu punt de vist. I que en aquell cas, quan li va haver recordat a l'altre "que s'havia quedat dues vaques seves", va considerar que ja havia fet el que havia de fer.
Des del dia del viatge de la reclamació de les vaques han passat 40 anys més, és a dir, 80 des que el pare de l'Arnau va deixar a aquell poble les dues vaques i no va tornar a buscar-les. La història me l'explica ara l'Arnau, per primera vegada, tot i que fa molts anys, de fet també al voltant de 40, que el conec. I al seu pare el vaig conèixer poc després, i llavors, durant uns anys, hi vaig tenir molt tracte. No per històries de vaques, sinó d'ovelles.
L'Arnau m'explica aquesta història mentre un dia contemplem els dos unes quantes vaques que pasturen en un prat. Suposo que la visió de les vaques li ha activat "els seus records de vaques" (que són molts, venint com ve d'una família de pastors i tractants de bestiar). I entremig dels diferents records de vaques hi ha trobat, i ha pogut rescatar, aquesta antiga història. Esplèndida.
12 de nov. 2019
El miracle del pernil
Caminant pel carrer, penjada al costat d'un contenidor, de dins d'una bossa gran veig que en surt l'unglot d'un gran pernil.
M'hi acosto a investigar, i veig que el pernil està tot just encetat. Però pesa molt, i aquest dia encara tinc diferents gestions pendents. De manera que dubto, no sé què fer, si recollir el pernil i anar passejant aquest unglot que sobresurt de la bossa, com si fos una bandera, o deixar-lo on és, i que amb una mica de sort algú altre l'arreplegui.
Al final opto per no agafar el pernil. I per tant, el que hauria pogut ser un miracle sencer, és a dir, trobar el pernil i després poder-me'l anar menjant, es queda en només mig miracle, el de la troballa.
M'hi acosto a investigar, i veig que el pernil està tot just encetat. Però pesa molt, i aquest dia encara tinc diferents gestions pendents. De manera que dubto, no sé què fer, si recollir el pernil i anar passejant aquest unglot que sobresurt de la bossa, com si fos una bandera, o deixar-lo on és, i que amb una mica de sort algú altre l'arreplegui.
Al final opto per no agafar el pernil. I per tant, el que hauria pogut ser un miracle sencer, és a dir, trobar el pernil i després poder-me'l anar menjant, es queda en només mig miracle, el de la troballa.
10 de nov. 2019
Converses amb C.
La vida i l'evolució no tenen sentit, tenen "realitat", "constatabilitat". Els éssers vius procurem sobreviure i reproduir-nos, la genètica ens hi empeny. Tant si som un cuc, un gat o un homínid. L'impuls genètic en tots els casos és essencialment el mateix.
Totes les espècies intenten perdurar. Intenten reproduir-se i garantir la supervivència de la seva descendència. Per tal d'aconseguir-ho, als humans fins ara ens ha sigut molt útil la intel.ligència. Però això no vol dir que sempre hagi de ser així: potser un dia la millor característica serà la capacitat de resistència a la contaminació química, o radioactiva. I l'espècie que sobreviurà (i s'expandirà), serà una altra. Potser serà una bacteri.
Els humans parlem de contaminació com un fet negatiu, però és discutible, només és correcte si el punt de vista és el de "les adversitats per a algunes espècies", entre elles la nostra. Perquè allò que per a nosaltres pot ser una amenaça per a altres espècies pot ser una oportunitat. Per exemple: si el nivell del mar puja 50 metres, òbviament serà una oportunitat, implicarà un augment de possibilitats, per als peixos.
Amb C. les converses sovint són així, estimulants.
Totes les espècies intenten perdurar. Intenten reproduir-se i garantir la supervivència de la seva descendència. Per tal d'aconseguir-ho, als humans fins ara ens ha sigut molt útil la intel.ligència. Però això no vol dir que sempre hagi de ser així: potser un dia la millor característica serà la capacitat de resistència a la contaminació química, o radioactiva. I l'espècie que sobreviurà (i s'expandirà), serà una altra. Potser serà una bacteri.
Els humans parlem de contaminació com un fet negatiu, però és discutible, només és correcte si el punt de vista és el de "les adversitats per a algunes espècies", entre elles la nostra. Perquè allò que per a nosaltres pot ser una amenaça per a altres espècies pot ser una oportunitat. Per exemple: si el nivell del mar puja 50 metres, òbviament serà una oportunitat, implicarà un augment de possibilitats, per als peixos.
Amb C. les converses sovint són així, estimulants.
9 de nov. 2019
El nom de l'Holocaust en va
"Los estragos de la disentería fueron terribles. Por las tardes, cuando regresábamos al campo, el jefe de block inspeccionaba los pantalones y calzoncillos. ¡Desgraciado de aquellos que los tenían sucios! En tal caso, el jefe los metía bajo la ducha glacial y después les hacía acostar sobre el cemento, completamente desnudos, junto a los muertos que habíamos traído del trabajo y que estaban amontonados en el lavabo, en espera de ser quemados al día siguiente. Los que no expiraban durante la noche, tras aquellas torturas, eran enviados de nuevo al trabajo a la mañana siguiente."
Mariano Constante, "Los años rojos. Españoles en los campos nazis" (Ediciones Martínez Roca, 1974).
Em deixa el llibre el Joan F. No és dels millors llibres sobre els camps nazis, pel que fa al contingut, ni tampoc és un text de molta qualitat literària.
Però hi he trobat alguns fragments com aquest, i he pensat en els polítics d'aquí, de diferents ideologies, que de vegades tenen el mal costum de fer servir "el nom de l'Holocaust en va".
Mariano Constante, "Los años rojos. Españoles en los campos nazis" (Ediciones Martínez Roca, 1974).
Em deixa el llibre el Joan F. No és dels millors llibres sobre els camps nazis, pel que fa al contingut, ni tampoc és un text de molta qualitat literària.
Però hi he trobat alguns fragments com aquest, i he pensat en els polítics d'aquí, de diferents ideologies, que de vegades tenen el mal costum de fer servir "el nom de l'Holocaust en va".
5 de nov. 2019
"Ai quina pena"
"Ai quina pena!", "Quina desgràcia més gran!", "Pobre home, quina calamitat!". La dona que tinc asseguda al costat ho va dient de tant en tant, fluix, com si parlés sola, suposo que perquè espera que jo m'hi impliqui, que li digui que sí, que té raó.
Estem al tren. Es refereix a un home assegut uns seients més enllà. És cec, va acompanyat d'un gos pigall i du un bastó blanc. No sé si sent el que aquesta dona va dient, potser sí, perquè suposo que deu tenir l'oïda molt fina.
Si ho sent, dissimula. Tota l'estona fa bona cara, somriu. Durant el trajecte, fa un parell de trucades amb el mòbil. Quan ho fa parla fort; té una veu segura, agradable, tranquil.la. No dóna la sensació que la seva vida sigui una pena, una desgràcia, una calamitat.
En canvi, la dona que tinc al costat, que de tant en tant remuga el seu lament presumptament compassiu, fa mala cara, amb una barreja de tristor, seriositat i disgust. Tant si parla d'aquest home com si es queda callada (la major part de l'estona), amb la mirada encantada, perduda en el buit, submergida en ves a saber quins pensaments. En ves a saber quines tristeses, frustracions...
Ell no hi veu, però se'l veu content; ella hi veu, però no se la veu gens contenta, i sembla que atribueixi "la seva tristesa" a l'altre...
Estem al tren. Es refereix a un home assegut uns seients més enllà. És cec, va acompanyat d'un gos pigall i du un bastó blanc. No sé si sent el que aquesta dona va dient, potser sí, perquè suposo que deu tenir l'oïda molt fina.
Si ho sent, dissimula. Tota l'estona fa bona cara, somriu. Durant el trajecte, fa un parell de trucades amb el mòbil. Quan ho fa parla fort; té una veu segura, agradable, tranquil.la. No dóna la sensació que la seva vida sigui una pena, una desgràcia, una calamitat.
En canvi, la dona que tinc al costat, que de tant en tant remuga el seu lament presumptament compassiu, fa mala cara, amb una barreja de tristor, seriositat i disgust. Tant si parla d'aquest home com si es queda callada (la major part de l'estona), amb la mirada encantada, perduda en el buit, submergida en ves a saber quins pensaments. En ves a saber quines tristeses, frustracions...
Ell no hi veu, però se'l veu content; ella hi veu, però no se la veu gens contenta, i sembla que atribueixi "la seva tristesa" a l'altre...
4 de nov. 2019
Aniràs a l'infern
Són dues dones, una suposo que de més de vuitanta anys, i una altra de potser uns seixanta. Tenen una retirada, deuen ser mare i filla. La gran se la veu molt desvalguda, encongida, encorbada. Té les cames tortes, els peus deformats, s'ajuda amb un bastó. Camina fent uns passets molt curts i molt lents.
La filla se la veu enèrgica, ferma, decidida. Té un posat seriós i sembla que enfadat. Han començat a travessar un carrer, i quan les avanço, sento que la jove li diu a la gran, seca, amenaçadora:
-Si segueixes dient mentides, aniràs a l'infern!
Em quedo esglaiat. Em vénen ganes de dir-li alguna cosa, però callo. Perquè penso que a banda de ser inútil, probablement després encara seria pitjor per a la mare, tenint en compte l'actitud de la filla.
D'altra banda, per gust afluixaria el pas, per tal de seguir l'eventual continuació, però seria massa obvi que tafanejo, a causa de l'extrema lentitud d'elles, de manera que no tinc més remei que seguir al meu pas.
Suposo que la referència a l'infern és perquè la jove deu saber que és el que li pot fer més por a sa mare. Em sembla d'una crueltat extrema, per molt que la mare pugui ser (si és que ho és) una mica, o molt, mentidera (o el que sigui). A aquestes alçades de la vida, i en aquest estat, fent tentines mentre travessa un carrer, a tomb de què ve el to antipàtic i l'amenaça?
Una altra estona, al vestíbul d'una estació. Em passa pel davant un home amb una criatura, d'entre dos i tres anys, en un cotxet. Suposo que són pare i fill. El nen remuga alguna cosa, i llavors el pare s'atura i se li situa al davant, i amb cara enfadada, amb veu enfadada i la mà alçada, li diu:
-O et calmes o et calmo!
I penso que d'aquí 60 anys aquesta criatura potser tractarà el seu pare com la dona del carrer la seva mare, ves a saber...
I alhora també penso que també és molt possible que la dona gran, quan era jove i la seva filla era una nena petita, fos una mare molt afectuosa i pacient... I ara la filla ja no ho recorda.
La filla se la veu enèrgica, ferma, decidida. Té un posat seriós i sembla que enfadat. Han començat a travessar un carrer, i quan les avanço, sento que la jove li diu a la gran, seca, amenaçadora:
-Si segueixes dient mentides, aniràs a l'infern!
Em quedo esglaiat. Em vénen ganes de dir-li alguna cosa, però callo. Perquè penso que a banda de ser inútil, probablement després encara seria pitjor per a la mare, tenint en compte l'actitud de la filla.
D'altra banda, per gust afluixaria el pas, per tal de seguir l'eventual continuació, però seria massa obvi que tafanejo, a causa de l'extrema lentitud d'elles, de manera que no tinc més remei que seguir al meu pas.
Suposo que la referència a l'infern és perquè la jove deu saber que és el que li pot fer més por a sa mare. Em sembla d'una crueltat extrema, per molt que la mare pugui ser (si és que ho és) una mica, o molt, mentidera (o el que sigui). A aquestes alçades de la vida, i en aquest estat, fent tentines mentre travessa un carrer, a tomb de què ve el to antipàtic i l'amenaça?
Una altra estona, al vestíbul d'una estació. Em passa pel davant un home amb una criatura, d'entre dos i tres anys, en un cotxet. Suposo que són pare i fill. El nen remuga alguna cosa, i llavors el pare s'atura i se li situa al davant, i amb cara enfadada, amb veu enfadada i la mà alçada, li diu:
-O et calmes o et calmo!
I penso que d'aquí 60 anys aquesta criatura potser tractarà el seu pare com la dona del carrer la seva mare, ves a saber...
I alhora també penso que també és molt possible que la dona gran, quan era jove i la seva filla era una nena petita, fos una mare molt afectuosa i pacient... I ara la filla ja no ho recorda.
2 de nov. 2019
Deixalles amuntegades
Després de l'episodi que vaig explicar del viatge frustrat i de les gestions posteriors per tal d'intentar aconseguir el retorn de l'import del bitllet, surto al carrer i faig un tomb pels carrers del voltant del Passeig de Gràcia. I veig que a alguns llocs les deixalles s'amunteguen a terra, als mateixos espais on abans hi havia els contenidors que les haurien de contenir, uns contenidors que van ser incendiats o malmesos, i després retirats, durant els aldarulls dels dies anteriors.
El canvi no és del tot negatiu: l'avantatge de les piles d'ara és que els rebuscadors ho tenen més fàcil, no han de ficar el cap a dins dels contenidors, no han d'exposar-se a les emanacions pestilents i concentrades que sovint emeten quan obres la tapa. Ara, d'un cop d'ull, i amb l'ajuda complementària d'alguna puntada de peu, als rebuscadors els és més fàcil veure si hi ha alguna cosa aprofitable, rescatable.
Suposo que els rebuscadors estan contents, amb aquestes "millores". I alhora suposo que els són del tot indiferents, els motius que han provocat aquesta situació temporalment avantatjosa per a ells. Independència? Unionisme? Govern Central? Generalitat? ...?
Ja tenen prou feina, buscant rosegons de pa, i amb una mica de sort també algun altre aliment en bones condicions, i llaunes o ferros que es puguin vendre a pes...
El canvi no és del tot negatiu: l'avantatge de les piles d'ara és que els rebuscadors ho tenen més fàcil, no han de ficar el cap a dins dels contenidors, no han d'exposar-se a les emanacions pestilents i concentrades que sovint emeten quan obres la tapa. Ara, d'un cop d'ull, i amb l'ajuda complementària d'alguna puntada de peu, als rebuscadors els és més fàcil veure si hi ha alguna cosa aprofitable, rescatable.
Suposo que els rebuscadors estan contents, amb aquestes "millores". I alhora suposo que els són del tot indiferents, els motius que han provocat aquesta situació temporalment avantatjosa per a ells. Independència? Unionisme? Govern Central? Generalitat? ...?
Ja tenen prou feina, buscant rosegons de pa, i amb una mica de sort també algun altre aliment en bones condicions, i llaunes o ferros que es puguin vendre a pes...
1 de nov. 2019
Bitllets, troncs, protocols i formularis
Compro un bitllet de tren, i després no el puc fer servir. Es veu que uns "activistes" han posat una pila de troncs a la via del tren que precisament jo volia agafar.
No passa res, de vegades les previsions fallen, de vegades els trens fallen, per un motiu o un altre (potser a causa d'uns activistes, d'una catenària, d'un aiguat, d'un suïcida...). Ha passat tota la vida, que les previsions fallen (les que siguin), que hi ha heterogenis imprevistos que les fan fallar. Ja se sap, i per tant cal prendre-s'ho amb calma, tenir paciència, resignar-se.
De vegades, però, el que fallen sembla que són les neurones d'algú. Per exemple d'algun polític (o política). Tres dies després d'aquest desplaçament frustrat, la portaveu de la Generalitat diu que les incidències d'aquests dies amb els trens (és a dir, talls de vies, escurçament de recorreguts, piquets a les estacions, etc.), són conseqüència de les deficiències en les infraestructures a causa de la manca d'inversions per part del Govern Central. I es queda tan ampla.
A aquesta senyora li haurien de fer un monument (bé, "els seus" potser algun dia li faran, si repeteix intervencions tan brillants com aquesta...).
D'altra banda, el meu desplaçament frustrat en tren encara té una mica més d'història. Com que no puc viatjar, vaig a les taquilles per tal que em tornin l'import del bitllet. Però es veu (veig) que no és tan fàcil: resulta que he adquirit el bitllet en una màquina, i el procediment de retorn, en aquest cas, és diferent de si l'hagués comprat a la taquilla (la màquina està al mateix vestíbul que la taquilla). És diferent i, sobretot, més complicat: primer haig d'omplir un formulari i, després, més endavant (si tot va bé), m'ingressaran l'import en un número de compte. Doncs això, "ràpid i fàcil".
Però no s'acaba aquí, la facècia: haig de fer el tràmit llavors mateix, és el termini que hi ha per a la reclamació, no puc esperar a un altre dia. I resulta que a sobre hi ha un petit problema afegit, i és que a l'estació se'ls han acabat els formularis pertinents.
Amablement, em suggereixen com a alternativa que vagi a fer el tràmit a una altra estació. No em garanteixen que tinguin formularis, però em diuen "que el normal és que sí". I jo els dic que perquè no ho fem al revés, que ells vagin a buscar els formularis, immediatament, i jo m'espero. Perquè a més hi poden haver altres usuaris en la mateixa situació.
Es veu que aquesta possibilitat no els havia passat pel cap (anar a buscar més formularis), i llavors, de manera miraculosa, acaben decidint que els sembla oportuna. A continuació envien una persona a buscar els formularis, i jo mentrestant m'assec al vestíbul i em poso a llegir el llibre que porto a la motxilla, que aquest cop és la "Historia de la antropología", de Paul Mercier, un llibre que trobo prou adequat per a una espera d'aquestes característiques.
Al cap de mitja hora arriba l'expedicionari amb els formularis, i finalment en puc omplir un. De manera que ja només em cal confiar que tot rutllí, i que algun dia em tornin els calés. I que, per tant, més endavant, no em calgui omplir "un altre formulari", denunciant la inoperativitat del primer formulari (un segon formulari del qual ves a saber si en tindran existències, etc.).
[Nota posterior (tres dies després): he eliminat el final d'aquest text perquè no estava segur que el que deia fos veritat, sobre quins serveis són competència de qui, de Renfe o de la Generalitat. Després de preguntar-ho més d'un cop a interlocutors diferents, de manera curiosa m'han donat respostes no coincidents...]
No passa res, de vegades les previsions fallen, de vegades els trens fallen, per un motiu o un altre (potser a causa d'uns activistes, d'una catenària, d'un aiguat, d'un suïcida...). Ha passat tota la vida, que les previsions fallen (les que siguin), que hi ha heterogenis imprevistos que les fan fallar. Ja se sap, i per tant cal prendre-s'ho amb calma, tenir paciència, resignar-se.
De vegades, però, el que fallen sembla que són les neurones d'algú. Per exemple d'algun polític (o política). Tres dies després d'aquest desplaçament frustrat, la portaveu de la Generalitat diu que les incidències d'aquests dies amb els trens (és a dir, talls de vies, escurçament de recorreguts, piquets a les estacions, etc.), són conseqüència de les deficiències en les infraestructures a causa de la manca d'inversions per part del Govern Central. I es queda tan ampla.
A aquesta senyora li haurien de fer un monument (bé, "els seus" potser algun dia li faran, si repeteix intervencions tan brillants com aquesta...).
D'altra banda, el meu desplaçament frustrat en tren encara té una mica més d'història. Com que no puc viatjar, vaig a les taquilles per tal que em tornin l'import del bitllet. Però es veu (veig) que no és tan fàcil: resulta que he adquirit el bitllet en una màquina, i el procediment de retorn, en aquest cas, és diferent de si l'hagués comprat a la taquilla (la màquina està al mateix vestíbul que la taquilla). És diferent i, sobretot, més complicat: primer haig d'omplir un formulari i, després, més endavant (si tot va bé), m'ingressaran l'import en un número de compte. Doncs això, "ràpid i fàcil".
Però no s'acaba aquí, la facècia: haig de fer el tràmit llavors mateix, és el termini que hi ha per a la reclamació, no puc esperar a un altre dia. I resulta que a sobre hi ha un petit problema afegit, i és que a l'estació se'ls han acabat els formularis pertinents.
Amablement, em suggereixen com a alternativa que vagi a fer el tràmit a una altra estació. No em garanteixen que tinguin formularis, però em diuen "que el normal és que sí". I jo els dic que perquè no ho fem al revés, que ells vagin a buscar els formularis, immediatament, i jo m'espero. Perquè a més hi poden haver altres usuaris en la mateixa situació.
Es veu que aquesta possibilitat no els havia passat pel cap (anar a buscar més formularis), i llavors, de manera miraculosa, acaben decidint que els sembla oportuna. A continuació envien una persona a buscar els formularis, i jo mentrestant m'assec al vestíbul i em poso a llegir el llibre que porto a la motxilla, que aquest cop és la "Historia de la antropología", de Paul Mercier, un llibre que trobo prou adequat per a una espera d'aquestes característiques.
Al cap de mitja hora arriba l'expedicionari amb els formularis, i finalment en puc omplir un. De manera que ja només em cal confiar que tot rutllí, i que algun dia em tornin els calés. I que, per tant, més endavant, no em calgui omplir "un altre formulari", denunciant la inoperativitat del primer formulari (un segon formulari del qual ves a saber si en tindran existències, etc.).
[Nota posterior (tres dies després): he eliminat el final d'aquest text perquè no estava segur que el que deia fos veritat, sobre quins serveis són competència de qui, de Renfe o de la Generalitat. Després de preguntar-ho més d'un cop a interlocutors diferents, de manera curiosa m'han donat respostes no coincidents...]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
