Fer-te gran és adonar-te
que no passa res
si vols moltes coses,
però que malament rai
si les vols totes.
Fer-te gran és adonar-te
que no passa res
si vols una cosa,
però que no passa res
si no la tens.
Fer-te gran és adonar-te.
21 de maig 2015
19 de maig 2015
Llegir al vàter i altres lectures
"M'agradava molt llegir, però no podia llegir, perquè llegir era perdre el temps. Tenia la meva novel.la amagada al lavabo, i allí podia llegir fins que algú trucava a la porta i m'apressava. Diumenge a la tarda era el meu principal dia de lectura. Durant les tardes de diumenge, mentre vaig ser soltera, em vaig empassar moltes novel.les. Fins i tot el Quixot em vaig llegir, entre diferents tardes de diumenge! I també Santa Teresa, i molts altres llibres. Com que el meu avi devia estar jubilat, era el que em trobava sempre i picava a la porta, tot dient: 'Què hi fots aquí, tanta estona?' A casa hi havia quatre vàters, un a cada galeria, perquè eren dues cases ajuntades. Jo no devia ser tan espavilada com ara, perquè el meu avi sempre em trobava."
Aquesta nota, junt amb algunes altres notes sobre la seva infantesa, estava a la carpeta amb els apunts destinats al llibre de la meva mare sobre la seva depressió.
La meva mare de petita tenia un veritable desfici per la lectura, un desfici que no era gens ben vist a casa seva. Aquell desfici per la lectura era part d'un desig més gran, el de poder estudiar, cosa que tampoc va poder fer de la manera que volia. Es va quedar amb els estudis "de cultura general", en una època en què algunes de les seves amigues ja van estudiar el batxillerat. De la falta d'estudis se'n va queixar tota la vida, fins el punt, que alguna vegada, ja molt gran, es va plantejar presentant-se a les proves de més de vint-i-cinc anys i anar a la universitat.
El motiu oficial perquè no estudiés sent adolescent era que els seus pares llavors no passaven per una bona època econòmica, però el motiu real és que tenien un criteri diferent sobre què havien de fer els fills i quina era la missió de les filles (en aquest sentit eren gent molt normal, "com tothom"). El germà que anava al seu darrera va fer estudis universitaris, fins el doctorat, i el gran crec que també va fer alguns estudis industrials. Els fills havien d'estudiar... i ella cosir. I se'n va fer un tip, de cosir, de brodar, de fer puntes... Que la discriminació no era qüestió de diners ho demostra que tant ella com el germà que anava al seu darrera, per poder estudiar van estar interns lluny de casa; els diners pels internats hi eren (no totes ls famílies podien pagar internats). I tal com he dit, el germà va acabar els seus estudis universitaris, i ella va acabar sent una hàbil costurera.
"El meu pare era un masclista acabat. Per als fills, carreres, però per a les nenes, si més no la gran, jo, n'hi havia prou amb casar-la."
La meva tia, deu anys més jove que la meva mare, ja va aconseguir estudiar magisteri, val a dir que més aviat per casualitat, perquè al mateix col.legi de monges on estudiava es van decidir a oferir aquests estudis (era un "magisteri religiós" que després havia de convalidar-se, cosa que també va fer). Això li va donar, més tard, una llibertat que la meva mare no va tenir mai, i la possibilitat de tenir una vida professional com a mestre, cosa que crec que la meva mare sempre va envejar una mica, encara que tot sovint fes les grans lloances de la seva dedicació en exclusiva a la família.
La lectura plaent, engrescadora i d'amagatotis de novel.les es va acabar per a la meva mare quan es va casar. Si abans llegir novel.les era "perdre el temps", llavors de temps per llegir ja no en tenia. De cop, es va començar a sentir aclaparada per les obligacions d'esposa i mare, amb una gran sensació d'inutilitat sobretot pel que fa al segon paper. La lectura com a esbarjo havia desaparegut completament del seu horitzó, i va ser substituïda en part per la lectura de llibres sobre el matrimoni cristià i sobre educació infantil, intentant trobar una guia i una tranqil.litat que no trobava, perquè seguia amb la mateixa sensació d'inutilitat.
La tria d'aquest tipus de lectures formatives i "moralment adequades", aprovades pel confessor o l'orientador espiritual corresponent, es va reorientar vuit anys després de casar-se, quan es va incorporar a l'Opus. A partir de llavors, va tenir uns criteris encara més clars sobre quins eren els llibres adequats (i una llista dels que no ho eren, els que contenien idees equivocades o que pel motiu que fos eren desaconsellables o perilloses).
Una altra etapa diferent de lectures va ser quan van arribar els anys d'episodis depressius greus. Van tornar les novel.les, llavors de l'Agatha Cristie i del Simenon, de les quals en tenia un munt, en unes grans bosses que recuperava quan queia en una nova etapa depressiva. Les llegia de manera automàtica, ja que deia que era l'única activitat que li servia per inhibir-se (mentre durava la lectura) de la foscor, la buidor i el pes insuportable de la depressió. Quan passava la depressió, s'oblidava d'aquelles novel.les, ja que llavors tenia un munt de coses que li interessaven molt més.
De tota manera, la lectura més regular durant les diferents etapes de la seva vida van ser els llibres d'oracions. Unes lectures que, més que per gust, feia "perquè tocaven". Moltes vegades comentava que aquelles lectures li suposaven un esforç, de vegades molt gran. Però malgrat l'esforç que li suposaven mai les va abandonar.
"Estirada al llit, amb l'Agatha Christie, Simenon o Sherlock Holmes oblidava el meu estat [depressiu], submergida en l'acció, saltant-me les descripcions. Sembla increïble, però és veritat. Després tocava llegir una estona [el llibre d'oracions] i aquell quart d'hora se'm feia etern, però tornava al Simenon i recuperava el meu món."
L'altra lectura habitual era la dels diaris. No sé si també els fullejava quan estava amb l'estat d'ànim baix, encara que només fos els titulars (no ho sé perquè no vaig viure amb ella durant els seus pitjors anys). Quan es trobava bé sí que llegia el diari amb interès. Sobretot les pàgines de política i els articles d'opinió, que de passada li proporcionaven idees per escriure les seves cartes al director. La recordo els últims anys, llegint La Vanguardia a l'hora d'esmorzar, fent algun comentari de tant en tant d'alguna notícia o article.
I sobretot la recordo molt bé algun dia, de tant en tant, nostàlgica, dient el molt que li hauria agradat haver pogut estudiar.
Aquesta nota, junt amb algunes altres notes sobre la seva infantesa, estava a la carpeta amb els apunts destinats al llibre de la meva mare sobre la seva depressió.
La meva mare de petita tenia un veritable desfici per la lectura, un desfici que no era gens ben vist a casa seva. Aquell desfici per la lectura era part d'un desig més gran, el de poder estudiar, cosa que tampoc va poder fer de la manera que volia. Es va quedar amb els estudis "de cultura general", en una època en què algunes de les seves amigues ja van estudiar el batxillerat. De la falta d'estudis se'n va queixar tota la vida, fins el punt, que alguna vegada, ja molt gran, es va plantejar presentant-se a les proves de més de vint-i-cinc anys i anar a la universitat.
El motiu oficial perquè no estudiés sent adolescent era que els seus pares llavors no passaven per una bona època econòmica, però el motiu real és que tenien un criteri diferent sobre què havien de fer els fills i quina era la missió de les filles (en aquest sentit eren gent molt normal, "com tothom"). El germà que anava al seu darrera va fer estudis universitaris, fins el doctorat, i el gran crec que també va fer alguns estudis industrials. Els fills havien d'estudiar... i ella cosir. I se'n va fer un tip, de cosir, de brodar, de fer puntes... Que la discriminació no era qüestió de diners ho demostra que tant ella com el germà que anava al seu darrera, per poder estudiar van estar interns lluny de casa; els diners pels internats hi eren (no totes ls famílies podien pagar internats). I tal com he dit, el germà va acabar els seus estudis universitaris, i ella va acabar sent una hàbil costurera.
"El meu pare era un masclista acabat. Per als fills, carreres, però per a les nenes, si més no la gran, jo, n'hi havia prou amb casar-la."
La meva tia, deu anys més jove que la meva mare, ja va aconseguir estudiar magisteri, val a dir que més aviat per casualitat, perquè al mateix col.legi de monges on estudiava es van decidir a oferir aquests estudis (era un "magisteri religiós" que després havia de convalidar-se, cosa que també va fer). Això li va donar, més tard, una llibertat que la meva mare no va tenir mai, i la possibilitat de tenir una vida professional com a mestre, cosa que crec que la meva mare sempre va envejar una mica, encara que tot sovint fes les grans lloances de la seva dedicació en exclusiva a la família.
La lectura plaent, engrescadora i d'amagatotis de novel.les es va acabar per a la meva mare quan es va casar. Si abans llegir novel.les era "perdre el temps", llavors de temps per llegir ja no en tenia. De cop, es va començar a sentir aclaparada per les obligacions d'esposa i mare, amb una gran sensació d'inutilitat sobretot pel que fa al segon paper. La lectura com a esbarjo havia desaparegut completament del seu horitzó, i va ser substituïda en part per la lectura de llibres sobre el matrimoni cristià i sobre educació infantil, intentant trobar una guia i una tranqil.litat que no trobava, perquè seguia amb la mateixa sensació d'inutilitat.
La tria d'aquest tipus de lectures formatives i "moralment adequades", aprovades pel confessor o l'orientador espiritual corresponent, es va reorientar vuit anys després de casar-se, quan es va incorporar a l'Opus. A partir de llavors, va tenir uns criteris encara més clars sobre quins eren els llibres adequats (i una llista dels que no ho eren, els que contenien idees equivocades o que pel motiu que fos eren desaconsellables o perilloses).
Una altra etapa diferent de lectures va ser quan van arribar els anys d'episodis depressius greus. Van tornar les novel.les, llavors de l'Agatha Cristie i del Simenon, de les quals en tenia un munt, en unes grans bosses que recuperava quan queia en una nova etapa depressiva. Les llegia de manera automàtica, ja que deia que era l'única activitat que li servia per inhibir-se (mentre durava la lectura) de la foscor, la buidor i el pes insuportable de la depressió. Quan passava la depressió, s'oblidava d'aquelles novel.les, ja que llavors tenia un munt de coses que li interessaven molt més.
De tota manera, la lectura més regular durant les diferents etapes de la seva vida van ser els llibres d'oracions. Unes lectures que, més que per gust, feia "perquè tocaven". Moltes vegades comentava que aquelles lectures li suposaven un esforç, de vegades molt gran. Però malgrat l'esforç que li suposaven mai les va abandonar.
"Estirada al llit, amb l'Agatha Christie, Simenon o Sherlock Holmes oblidava el meu estat [depressiu], submergida en l'acció, saltant-me les descripcions. Sembla increïble, però és veritat. Després tocava llegir una estona [el llibre d'oracions] i aquell quart d'hora se'm feia etern, però tornava al Simenon i recuperava el meu món."
L'altra lectura habitual era la dels diaris. No sé si també els fullejava quan estava amb l'estat d'ànim baix, encara que només fos els titulars (no ho sé perquè no vaig viure amb ella durant els seus pitjors anys). Quan es trobava bé sí que llegia el diari amb interès. Sobretot les pàgines de política i els articles d'opinió, que de passada li proporcionaven idees per escriure les seves cartes al director. La recordo els últims anys, llegint La Vanguardia a l'hora d'esmorzar, fent algun comentari de tant en tant d'alguna notícia o article.
I sobretot la recordo molt bé algun dia, de tant en tant, nostàlgica, dient el molt que li hauria agradat haver pogut estudiar.
6 de maig 2015
Aferrar-se a la vida
Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2015/05/aferrar-se-la-vida.html
http://miravolant.blogspot.com/2015/05/aferrar-se-la-vida.html
1 de maig 2015
En Mercadé
Al número 18 del Carrer del Mig
hi vivia en Mercadé
(en pau descansi),
usuari habitual de les cases de senyores.
Per poc que trobés l'ocasió,
pregonava orgullós
els seus alleujaments sexuals.
No li interessava res més.
De prostitució,
en consumia tota la que podia,
que no era mai tanta com volia,
ja que les seves possibilitats eren les que eren.
Jornaler d'ofici, tot el que guanyava
s'ho ventilava amb les meuques.
Cavant la vinya, fent marges,
desembardissant vores.
Sempre feines feixugues,
pagades amb jornals migrats.
Tot ho estalviava, gairebé ni menjava:
un dia,
pa amb sardines (de llauna) i un tomàquet,
un altre,
un tomàquet amb pa i sardines,
i l'altre,
sardines, un tomàquet i pa.
Feia bossa, durant setmanes,
per després fondre-s'ho en un dia.
En Mercadé ho baladrejava,
necessitava que tothom ho sabés,
volia que la gent l'envegés:
-Me'n vaig a Barcelona amb les pepes!
(els altres callaven, callen;
segons les estadístiques,
els altres eren i són molts).
hi vivia en Mercadé
(en pau descansi),
usuari habitual de les cases de senyores.
Per poc que trobés l'ocasió,
pregonava orgullós
els seus alleujaments sexuals.
No li interessava res més.
De prostitució,
en consumia tota la que podia,
que no era mai tanta com volia,
ja que les seves possibilitats eren les que eren.
Jornaler d'ofici, tot el que guanyava
s'ho ventilava amb les meuques.
Cavant la vinya, fent marges,
desembardissant vores.
Sempre feines feixugues,
pagades amb jornals migrats.
Tot ho estalviava, gairebé ni menjava:
un dia,
pa amb sardines (de llauna) i un tomàquet,
un altre,
un tomàquet amb pa i sardines,
i l'altre,
sardines, un tomàquet i pa.
Feia bossa, durant setmanes,
per després fondre-s'ho en un dia.
En Mercadé ho baladrejava,
necessitava que tothom ho sabés,
volia que la gent l'envegés:
-Me'n vaig a Barcelona amb les pepes!
(els altres callaven, callen;
segons les estadístiques,
els altres eren i són molts).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
