Primer li van clavar un ganivet al coll. Després, un cop de maceta al cap i, més tard, un de mall. No es moria de cap manera. Al final, la van afusellar, amb una bala de matar porcs senglars. La Juanita va morir d'aquesta manera cruel, salvatge i estúpida. I lenta, perquè l'assassinat es va allargar gairebé una hora, a causa de les discussions entre els botxins pel que fa a la millor forma d'execució. És una desgràcia, que t'executin, però encara és una desgràcia més gran que t'executi una colla de brètols i curts de gambals.
L'Arturo, mentre es menja una mica de Juanita, un tall de xoriç adobat amb pebre vermell, m'explica aquesta salvatgeria: la va presenciar, acollonit i alhora mut, a casa dels veïns, el dia de la matança del porc. Ell és conscient de la desmesura del que m'explica, però alhora, ara, assaboreix amb delectació el xoriç.
22 d’abr. 2012
5 d’abr. 2012
Bufons i curts de gambals
"Són emblemàtics els dels dos extrems. D'una banda, els curts de gambals, lineals i previsibles, amb una verbositat tal com raja i amb raonaments primaris. (...) A l'altre extrem hi ha els 'fools' (bufons o pallassos) que disfressen la seva intel.ligència i es fan passar per bojos per poder dir el que pensen sense perill de represàlies. (...) Perquè el bufó és el boig, l'irracional, que assumeix els aspectes negatius de la col.lectivitat i els projecta com a catarsi."
Rosa M. Martínez Ascaso. "William Shakespeare. Del somriure a la rialla". Avui, Cultura, 21-4-2011
El Domingo és un bufó o pallasso. Això sí, una mica barroer. I amb la particularitat que en lloc d'estar sempre al servei d'un amo que li omple el plat, quan s'atipa d'estar quiet fa de rodamon, utilitzant llavors la seva indubtable intel.ligència, quan li cal, per aconseguir uns dinerons fent de captaire.
Sempre ha estat una característica del Domingo, la de "fer-se passar per boig per poder dir el que pensa sense perill de represàlies" (tal com diu la Rosa M. Martínez). Si més no així ho veig jo; també és cert que hi ha gent que li vol estalviar aquest mèrit o habilitat, i només li adjudica adjectius més aviat desagradables. I en part és normal, perquè ell de vegades també en pot ser bastant, de desagradable: amb la seva eventual incontinència verbal pot deixar algú ben rebregat, potser sense venir a tomb de res, i a sobre quedar-se tan ample. De tota manera, al fer-se gran aquesta característica incisiva la ha anat modulant i contenint, suposo que adonant-se que el perjudicava més que no el beneficiava. Bé, suposo que, per a ser un bufó d'alt nivell sempre li ha faltat una mica, o una mica més, de sentit de l'humor. O d'un humor una mica més fi, no tant destraler i de vegades pocasolta.
Dels seus tres germans, el gran encaixa perfectament en la categoria dels curts de gambals, i amb nota alta. La germana també, però a la secció dels una mica més moderats. L'altre el van fer amb un motllo amb més matisos, amb trets de curt de gambals i alhora també de bufó, una barreja de vegades divertida i de vegades embafadora. En qualsevol cas, val a dir que qualsevol dels quatre germans, qualsevol dels membres d'aquesta atípica família de bufons i de curts de gambals, pot ser més de fiar que alguns prohoms (o "prodones") de la vila. Perquè de "gent com cal" n'hi ha cada un que...
Rosa M. Martínez Ascaso. "William Shakespeare. Del somriure a la rialla". Avui, Cultura, 21-4-2011
El Domingo és un bufó o pallasso. Això sí, una mica barroer. I amb la particularitat que en lloc d'estar sempre al servei d'un amo que li omple el plat, quan s'atipa d'estar quiet fa de rodamon, utilitzant llavors la seva indubtable intel.ligència, quan li cal, per aconseguir uns dinerons fent de captaire.
Sempre ha estat una característica del Domingo, la de "fer-se passar per boig per poder dir el que pensa sense perill de represàlies" (tal com diu la Rosa M. Martínez). Si més no així ho veig jo; també és cert que hi ha gent que li vol estalviar aquest mèrit o habilitat, i només li adjudica adjectius més aviat desagradables. I en part és normal, perquè ell de vegades també en pot ser bastant, de desagradable: amb la seva eventual incontinència verbal pot deixar algú ben rebregat, potser sense venir a tomb de res, i a sobre quedar-se tan ample. De tota manera, al fer-se gran aquesta característica incisiva la ha anat modulant i contenint, suposo que adonant-se que el perjudicava més que no el beneficiava. Bé, suposo que, per a ser un bufó d'alt nivell sempre li ha faltat una mica, o una mica més, de sentit de l'humor. O d'un humor una mica més fi, no tant destraler i de vegades pocasolta.
Dels seus tres germans, el gran encaixa perfectament en la categoria dels curts de gambals, i amb nota alta. La germana també, però a la secció dels una mica més moderats. L'altre el van fer amb un motllo amb més matisos, amb trets de curt de gambals i alhora també de bufó, una barreja de vegades divertida i de vegades embafadora. En qualsevol cas, val a dir que qualsevol dels quatre germans, qualsevol dels membres d'aquesta atípica família de bufons i de curts de gambals, pot ser més de fiar que alguns prohoms (o "prodones") de la vila. Perquè de "gent com cal" n'hi ha cada un que...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
