Més que un hort, el del Manolo era un jardí: les cols, els enciams, les escaroles, les bledes, els rabanets, les patateres, totes les plantes les tenia barrejades amb flors i herbes aromàtiques de tota mena. Era feliç movent-se entre les seves plantes, li apassionava tenir-ne cura, i aquella felicitat i aquella passió es manifestava en els bancals florits i ufanosos. No havia vist abans, ni mai he tornat a veure, cap hort com aquell.
En un terreny costerut, a la vora d'un riuet, treballant com un escarràs havia anat fent murets de pedra seca, construint petites feixes. En aquell espai en principi tan poc indicat, amb l'únic avantatge de la proximitat de l'aigua, de mica en mica n'havia anat fent emergir el seu prodigi. Com si volgués demostrar que, si algú s'ho proposava, es podia treure el partit que es volgués dels recursos aparentment més poc adequats.
La facilitat que tenia per a aquestes feines era el resultat de tota la vida treballant amb les màns i estimant les plantes. Eren molts els horts que havia treballat en diferents indrets, i aquell tampoc va ser el darrer. Quan els camins de la vida se'l van endur un altre cop cap a d'altres tombants, encara en va posar en marxa, successivament, com a mínim uns dos o tres més, sempre amb la mateixa dedicació i semblants resultats. Fins que els anys se li van començar a fer massa feixucs, i va haver de deixar l'aixada i els arpiots.
Ara, si li parles dels seus hort, només somriu, no diu res, però veus en l'expressió de la seva cara tant una certa enyorança com l'orgullós que n'està (amb tota la raó del món), de tots aquells horts que semblaven jardins.
22 d’abr. 2009
20 d’abr. 2009
El Manolo
El Manolo ara ja té noranta-quatre anys, conserva el cap clar i està en bona forma. Cada diu surt sol a fer la seva petita passejada, compra el diari, torna cap a casa i se'l llegeix atentament; li segueix agradant estar al corrent del que passa pel món.
Va néixer a un petit poblet de Cantàbria. Quan va començar la Guerra Civil es va allistar de voluntari amb els republicans. Al cap de ben poc, a l'ocupar els nacionals la zona, el van tancar en un camp de concentració, on s'hi va passar uns quatre anys. Va tornar al poble quan el van alliberar, però allí, a causa del seu passat republicà i d'antigues enveges per afers de terrenys, els veïns simpatitzants del bàndol guanyador, amb el vist i plau i la col.laboració activa de la Guardia Civil, li van fer la vida impossible, tant que, després d'unes quantes pallisses, cansat de rebre llenya, temorenc fins i tot de que al final algun dia l'acabessin pelant, se'n va anar amb els maquis. Més que per una qüestió ideològica, per sobreviure; no va ser l'únic, que s'hi va afegir per aquest motiu.
Amb els maquis s'hi va estar fins que, cada cop més assetjats, la situació es va fer insostenible. Llavors se'n va anar a Bilbao i va viure uns anys en la clandestinitat, fins que una tia seva va pactar la seva entrega. El va salvar que no tingués delictes de sang, però va anar a la presó uns anys més. Quan en va sortir, tenia al voltant de quaranta anys.
Crec que tenia seixanta tres anys quan el vaig conèixer. Llavors ell vivia des de feia uns dos anys a un poblet abandonat dels Pirineus. Tenia, i encara conserva, una mirada viva i trapella, i alhora cauta. El seu cos reflectia també aquesta cautela: una mica encongit, com si volgués guardar una distància prudencial amb la gent, suposo que un vestigi dels anys tan difícils que de jove li van tocar viure.
Va néixer a un petit poblet de Cantàbria. Quan va començar la Guerra Civil es va allistar de voluntari amb els republicans. Al cap de ben poc, a l'ocupar els nacionals la zona, el van tancar en un camp de concentració, on s'hi va passar uns quatre anys. Va tornar al poble quan el van alliberar, però allí, a causa del seu passat republicà i d'antigues enveges per afers de terrenys, els veïns simpatitzants del bàndol guanyador, amb el vist i plau i la col.laboració activa de la Guardia Civil, li van fer la vida impossible, tant que, després d'unes quantes pallisses, cansat de rebre llenya, temorenc fins i tot de que al final algun dia l'acabessin pelant, se'n va anar amb els maquis. Més que per una qüestió ideològica, per sobreviure; no va ser l'únic, que s'hi va afegir per aquest motiu.
Amb els maquis s'hi va estar fins que, cada cop més assetjats, la situació es va fer insostenible. Llavors se'n va anar a Bilbao i va viure uns anys en la clandestinitat, fins que una tia seva va pactar la seva entrega. El va salvar que no tingués delictes de sang, però va anar a la presó uns anys més. Quan en va sortir, tenia al voltant de quaranta anys.
Crec que tenia seixanta tres anys quan el vaig conèixer. Llavors ell vivia des de feia uns dos anys a un poblet abandonat dels Pirineus. Tenia, i encara conserva, una mirada viva i trapella, i alhora cauta. El seu cos reflectia també aquesta cautela: una mica encongit, com si volgués guardar una distància prudencial amb la gent, suposo que un vestigi dels anys tan difícils que de jove li van tocar viure.
19 d’abr. 2009
Aglans d'alzina
En un petit poblet abandonat de només unes deu cases, a l'escola, una escola en miniatura de amb prou feines uns dotze metres quadrats, hi vaig trobar, entre d'altres papers, la llibreta d'una nena. En una de les pàgines hi havia, adornada amb una sanefa, una bonica redacció sobre les aglans d'alzina. No recordo del tot la redacció, només que deia que, torrades, les aglans d'alzina eren prou bones, però que abans se'ls havia de fer un tall, per tal que amb l'escalfor del foc no esclatessin com les castanyes.
Va ser així, gràcies a la redacció d'aquella nena (què se n'hauria fet, d'ella? on devia viure?), com a partir de llavors, quan n'era el temps, vaig incorporar les aglans d'alzina a la meva dieta, aprenent, a banda del que havia llegit, que s'havien de torrar poc i no deixar-les refredar massa, perquè si no quedaven dures i llavors eren difícils de rosegar.
Algun cop havia tastat aglans de roure, però no m'havien acabat de fer al pes, a causa de la seva amargor. Les d'alzina fins aleshores no se m'havia acudit de tastar-les, potser perquè eren més petites, i com que ja havia tastat les de roure i m'havien decebut, pensava que devien ser semblants. De vegades passen, aquestes coses, que ens despistem amb les mides, les apariències, les idees preconcebudes... i llavors ens perdem el que ens perdem.
Va ser així, gràcies a la redacció d'aquella nena (què se n'hauria fet, d'ella? on devia viure?), com a partir de llavors, quan n'era el temps, vaig incorporar les aglans d'alzina a la meva dieta, aprenent, a banda del que havia llegit, que s'havien de torrar poc i no deixar-les refredar massa, perquè si no quedaven dures i llavors eren difícils de rosegar.
Algun cop havia tastat aglans de roure, però no m'havien acabat de fer al pes, a causa de la seva amargor. Les d'alzina fins aleshores no se m'havia acudit de tastar-les, potser perquè eren més petites, i com que ja havia tastat les de roure i m'havien decebut, pensava que devien ser semblants. De vegades passen, aquestes coses, que ens despistem amb les mides, les apariències, les idees preconcebudes... i llavors ens perdem el que ens perdem.
15 d’abr. 2009
El Copis
Després d'una caminada de potser trenta quilòmetres sense veure una ànima, gairebé tota l'estona per una carena allunyada de qualsevol poble o masia, vaig baixar per un serrat i vaig arribar a la casa del Copis, un neorural (un "jipi", segons la gent del país) que havia conegut al mercat i que m'havia convidat a passar algun dia per casa seva.
Hi vaig arribar als voltants de migdia. No sabia pas si el trobaria, però vaig estar de sort: era a casa, fumant-se les seves herbes, amb la seva cara plàcida de costum. Al cap d'una estona prudencial, tan bon punt com em va semblar avinent li vaig insinuar que més aviat tenia una mica de gana. Quan va haver assimilat el comentari, cosa que no va ser de forma immediata, sense presses vam anar els dos cap a l'hort, on només hi tenia mitja dotzena d'enciams ben espigats, a punt de florir. En va agafar un, vam tornar cap a casa, el va esmicolar i mig bullir, i ens vam repartir com a bons germans aquella tija llenyosa i aquelles fulles amargues barrejades amb aigua calenta.
Això va ser durant els anys que de vegades vivia, per dir-ho d'alguna manera, "dels aires del cel". Estava acostumat a una vida ben frugal, realment austera, i aquell enciam bullit no m'hauria d'haver sobtat ni decebut. Tanmateix, "després de dinar", sense gosar a esperar el menú del sopar, li vaig agrair l'hospitalitat i vaig marxar. Ja no recordo quina direcció vaig agafar, suposo que enfilant cap alguna banda on em semblés que podria espigolar algun aliment una mica més consistent.
Després vaig perdre del tot la pista del Copis. Vaig anar a viure lluny, i no teníem amistats comunes. Fins que uns quants anys més tard em van dir que estava malament, que l'havien hagut d'ingressar en un centre de salut mental. No em va estranyar molt, però em va entristir. No va ser l'única coneixença d'aquells temps que a causa dels consums abusius va acabar tenint problemes importants.
Hi vaig arribar als voltants de migdia. No sabia pas si el trobaria, però vaig estar de sort: era a casa, fumant-se les seves herbes, amb la seva cara plàcida de costum. Al cap d'una estona prudencial, tan bon punt com em va semblar avinent li vaig insinuar que més aviat tenia una mica de gana. Quan va haver assimilat el comentari, cosa que no va ser de forma immediata, sense presses vam anar els dos cap a l'hort, on només hi tenia mitja dotzena d'enciams ben espigats, a punt de florir. En va agafar un, vam tornar cap a casa, el va esmicolar i mig bullir, i ens vam repartir com a bons germans aquella tija llenyosa i aquelles fulles amargues barrejades amb aigua calenta.
Això va ser durant els anys que de vegades vivia, per dir-ho d'alguna manera, "dels aires del cel". Estava acostumat a una vida ben frugal, realment austera, i aquell enciam bullit no m'hauria d'haver sobtat ni decebut. Tanmateix, "després de dinar", sense gosar a esperar el menú del sopar, li vaig agrair l'hospitalitat i vaig marxar. Ja no recordo quina direcció vaig agafar, suposo que enfilant cap alguna banda on em semblés que podria espigolar algun aliment una mica més consistent.
Després vaig perdre del tot la pista del Copis. Vaig anar a viure lluny, i no teníem amistats comunes. Fins que uns quants anys més tard em van dir que estava malament, que l'havien hagut d'ingressar en un centre de salut mental. No em va estranyar molt, però em va entristir. No va ser l'única coneixença d'aquells temps que a causa dels consums abusius va acabar tenint problemes importants.
14 d’abr. 2009
La meva mare (el cementiri)
Després de morir el meu pare, la meva mare va agafar el costum de, molts dissabtes al matí, anar al cementiri on ell estava enterrat. No hi anava sola, s'enduia uns quants nets i netes. Amb el munt que en tenia, no li costava gaire arreplegar-ne mitja dotzena i omplir el cotxe. S'hi apuntaven entusiasmats, perquè anar al cementiri amb l'àvia era apassionant, tota una aventura.
Al cementiri s'ho passaven la mar de bé. Corrien amunt i avall, jugaven a fer terra fina, miraven per les escletxes de les làpides, tot intentant veure algun difunt... La tomba més atractiva era la d'un gran poeta, perquè, a més de sumptuosa, es veu que alguna vegada, mirant per una escletxa, algú "l'havia vist".
Un dia la meva mare va anar al cementiri per la tarda. En lloc d'anar-hi acompanyada per un núvol de nets, hi va anar amb un matrimoni amic. Van estar passejant per allí dins, es veu que es van despistar i, quan van voler sortir, van trobar-se que ja havien tancat.
L'home era molt aprensiu, i en veure que començava a fosquejar es va començar a posar nerviós, cosa que no li convenia gens, perquè estava delicat del cor. Mentre la seva dona intentava tranquil.litzar-lo, ell es va anar neguitejant cada cop més, va agafar una de les escales que serveixen per arribar fins els nínxols més alts i va en filar-se al capdamunt d'una de les parets del cementiri, començant llavors a demanar auxili des d'allí. Sense que ningú el sentís, perquè a aquelles hores aquells tombants quedaven deserts. La seva dona, de baix estant, li anava demanat per favor que baixés, que es faria mal, que s'asserenés...
Mentrestant, la meva mare no perdia el temps. Amb una petita navalla que sempre portava al moneder, va començar a "serrar" la cadena que tancava la porta. Va estar-se potser dues o tres hores patollant amb la navalla i la cadena, embolicant-se la mà amb el mocador quan se li va encetar, sense parar, fins que al final va aconseguir trencar la cadena.
Quan va arribar a casa i m'ho va explicar, a més de meravellar-me que hagués estat capaç de trencar la cadena amb la seva petita navalla, em vaig fer un tip de riure, mentre ella també reia tot explicant-ho. El cas però és que també em vaig encuriosir, i l'endemà vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar al cementiri. I llavors em vaig fer un altre tip de riure.
La cadena que la meva mare havia trencat era la de la porta d'entrada... i just al costat hi havia la porta de sortida, un torn, una porta giradissa de direcció única, sempre accessible si es volia sortir, precisament per a evitar que si, a l'hora de tancar, algú es quedava despistat, no quedés atrapat a dins.
La meva mare estava acostumada a sortir per la porta d'entrada, i amb la sorpresa i el desconcert de veure la cadena posada, ni ella ni la parella que l'acompanyava es van adonar del fàcil que era sortir.
Al cementiri s'ho passaven la mar de bé. Corrien amunt i avall, jugaven a fer terra fina, miraven per les escletxes de les làpides, tot intentant veure algun difunt... La tomba més atractiva era la d'un gran poeta, perquè, a més de sumptuosa, es veu que alguna vegada, mirant per una escletxa, algú "l'havia vist".
Un dia la meva mare va anar al cementiri per la tarda. En lloc d'anar-hi acompanyada per un núvol de nets, hi va anar amb un matrimoni amic. Van estar passejant per allí dins, es veu que es van despistar i, quan van voler sortir, van trobar-se que ja havien tancat.
L'home era molt aprensiu, i en veure que començava a fosquejar es va començar a posar nerviós, cosa que no li convenia gens, perquè estava delicat del cor. Mentre la seva dona intentava tranquil.litzar-lo, ell es va anar neguitejant cada cop més, va agafar una de les escales que serveixen per arribar fins els nínxols més alts i va en filar-se al capdamunt d'una de les parets del cementiri, començant llavors a demanar auxili des d'allí. Sense que ningú el sentís, perquè a aquelles hores aquells tombants quedaven deserts. La seva dona, de baix estant, li anava demanat per favor que baixés, que es faria mal, que s'asserenés...
Mentrestant, la meva mare no perdia el temps. Amb una petita navalla que sempre portava al moneder, va començar a "serrar" la cadena que tancava la porta. Va estar-se potser dues o tres hores patollant amb la navalla i la cadena, embolicant-se la mà amb el mocador quan se li va encetar, sense parar, fins que al final va aconseguir trencar la cadena.
Quan va arribar a casa i m'ho va explicar, a més de meravellar-me que hagués estat capaç de trencar la cadena amb la seva petita navalla, em vaig fer un tip de riure, mentre ella també reia tot explicant-ho. El cas però és que també em vaig encuriosir, i l'endemà vaig agafar la bicicleta i me'n vaig anar al cementiri. I llavors em vaig fer un altre tip de riure.
La cadena que la meva mare havia trencat era la de la porta d'entrada... i just al costat hi havia la porta de sortida, un torn, una porta giradissa de direcció única, sempre accessible si es volia sortir, precisament per a evitar que si, a l'hora de tancar, algú es quedava despistat, no quedés atrapat a dins.
La meva mare estava acostumada a sortir per la porta d'entrada, i amb la sorpresa i el desconcert de veure la cadena posada, ni ella ni la parella que l'acompanyava es van adonar del fàcil que era sortir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
