L'alzina

Al cim d'aquell collet que coincidia amb la partió entre els aiguavessants de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana hi havia una ufanosa alzina, esplèndida, immensa, solitària, que s'albirava de molt lluny estant i que servia per a ubicar aquell paratge de manera inconfusible.

Un dia, parlant amb el pagès que conreava aquelles terres solitàries, em va dir que estava pensant de tallar-la, ja que en sortiria un munt de llenya i si la venia en faria uns quants calerons. No m'ho vaig pensar ni un moment i, sense saber el valor que podria tenir la llenya d'aquella alzina (llavors la meva economia era molt precària, més que precària, pràcticament etèria, intangible), li vaig dir que si calia li comprava l'alzina, al preu de la llenya que pensava treure'n, però que no la tallés. Es va quedar una estona callat, mirant-se ara l'alzina, ara a mi, fins que al final em va dir que no em preocupés, que no la tallaria, que no calia que la hi comprés, que aquell hivern ja faria la llenya a una altra banda.

D'això ja fa potser trenta anys, i com que al cap de un parell o tres d'anys vaig marxar d'aquells tombants i d'ençà d'aleshores no hi he tornat més, de vegades m'he recordat de l'alzina, i he pensat si encara devia ser al capdamunt d'aquell collet. Fins avui, que se m'ha acudit mirar les pàgines d'internet de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. A la foto aèria de la zona, ampliant-la, s'hi veu encara la gran capçada d'aquella l'alzina solitària, perfectament identificable. Ha estat una bonica sorpresa.

El Ramon - 2

El Ramon era molt creatiu, enginyós, brillant i llest, i alhora també molt narcisista, una combinació perillosa que, quan s'esqueia, el convertia en una persona capaç de fer mal, ja fos de manera subtil o oberta. Quan posava les seves grans capacitats al servei de contemplar-se ell mateix tot humiliant o menyspreant algú, es convertia en molt perillós.

Tanmateix, de forma insòlita (o potser ja és l'habitual en aquests casos), en alguna ocasió que a ell li havia calgut treure algun profit d'alguna persona que abans havia menyspreat, no havia dubtat en fer el que convingués per tal d'aconseguir-ho, oblidant aparentment la seva actitud despreciativa (en algun cas encara més curiós, fent només un parèntesi, reprenent més endavant el seu menyspreu amb tota la naturalitat del món, un cop aconseguit el seu objectiu).

Ser una persona brillant pot afavorir aquestes situacions perverses, pot permetre que malgrat la sobergueria i els eventuals menyspreus cap a altres persones aquestes no se sàpiguen distanciar de qui d'alguna manera alhora els sedueix i els degrada, afavorint així que, unes relacions que podríem qualificar de tòxiques, es perllonguin de manera racionalment incomprensible, perjudicant de forma notable els afectats.

Era una persona curiosa, el Ramon. De fet, el món és ple de persones ben curioses, perquè tots tenim les nostres curiositats particulars. El que està clar, això sí, és que, posats a triar, si es pot, més val fer una selecció interessada. Com el Ramon... però amb uns altres criteris. Per exemple, acostant-nos a les persones que encomanen alegria, bondat, tendresa, perquè a la vora d'aquestes persones la vida normalment és molt més agradable. I amb una mica de sort, fins i tot pot ser que ens encomanin una mica les seves virtuts, fent-nos també a nosaltres una mica millors.

El Ramon

Amb el Ramon vam compartir caminades per paratges meravellosos, vetllades inoblidables a la vora del foc amanides amb delicioses torrades i llargues converses, divertides o profundes segons els casos, però sempre gratificants. Durant uns anys, les seves passejades y les meves van coincidir en diferents cruïlles de les nostres vides.

Sempre ens vam tractar molt bé, amb franquesa, respecte i alegria. Tanmateix, jo de vegades sentia una mena d'incomoditat, que de bon principi no sabia com definir (o potser és que en el fons més aviat em feia mandra analitzar-la i afrontar-la, una certa por). Amb el pas del temps, aquella sensació incòmoda se'm va anar concretant, fent-se'm palès, no podent ignorar més, que allò que la causava era sobretot la forma com ell tractava algunes persones, aquelles que, segons el seu criteri, no assolien el nivell d'excel.lència que ell esperava de les seves coneixences, de les persones amb les que es relacionava. En aquests casos, de vegades podia arribar a ser molt dur, desagradable, fins i tot groller.

Algunes persones d'aquestes que en un moment donat podien patir el seu rebuig o menyspreu eren persones per les que jo sentia un gran afecte. O per les que potser no sentia cap afecte especial, però que considerava que eren mereixedores d'un mínim de consideració, la que tots ens mereixem, siguem qui siguem i com siguem. Aquesta actitud seva superba, quan es manifestava, cada cop m'incomodava més, fins i tot em feria (encara que jo no fos mai el destí de les seves fiblades), i va ser així com, de mica en mica, es van anar espaiant les nostres trobades.

Relacions incòmodes

De vegades hi ha algunes persones de les que el record més agradable que en tens és de quan te'n vas distanciar, alliberant-te, per dir-ho d'alguna manera, d'aquella coneixença, de la seva proximitat. Gent amb la que vas ensopegar a alguna de les moltes cruïlles de la vida, adonant-te però que el contacte amb ella t'aportava més conflictes i desencisos que satisfaccions. Potser te'n vas adonar ja d'antuvi, o no, de vegades potser no ho vas veure clar fins al cap d'un temps, que el més terapèutic per a la teva salut era que te'n distanciessis, sense donar-hi massa voltes ni buscar-hi grans explicacions. Perquè amb el munt de gent que hi ha al món, a l'hora de relacionar-se amb algú (en l'àmbit que sigui, afectiu, laboral, cultural...), quan es pot més val triar les persones amb les que s'intueix o es constata que la relació pot ser fecunda i joiosa, i intentar defugir les que només generen incomoditat, incomprensió, tibantors o fins i tot patiments.

De vegades, a aquest punt de desitjar el distanciament d'algú també s'hi pot arribar amb gent amb la que potser vas compartir moments bonics, intensos, profunds, amb la que potser fins i tot en un moment donat hi vas arribar a teixir una bona amistat, a sentir un gran afecte, però que per les raons que fossin, després va créixer entremig una falta de complicitat, de sintonia, un allunyament que es va anar fent cada cop més obvi i tangible. I llavors, quan vas adonar-te que aquella situació era difícilment reversible, potser vas tenir la intuïció, l'encert, de no encaparrar-t'hi, de deixar que allò anés fent el seu curs, sense intentar forçar-ho, deixant que aquell distanciament s'anés dibuixant cada cop amb més claredat, alhora que els camins s'anaven separant.

Passejar per la vida té aquestes coses. L'emoció d'apropar-se a noves coneixences sovint va acompanyada de la modificació dels lligams establerts amb les coneixences anteriors, uns lligams que de vegades s'enforteixen i s'embelleixen, omplint la vida de serenitat, joia i plenitud, mentre que d'altres vegades potser es van decandint, es van esvaint, en ocasions fins arribar al punt de desaparèixer del tot. Això de vegades és una mica trist, i de vegades fins i tot ho és molt, de trist, i enyores aquelles complicitats i confiances que vas compartir amb algú.

Però no és sempre així, tal com dèiem en algunes ocasions aquest allunyament representa un meravellós alleujament, un autèntic regal: com quan un s'enamora, però en aquest cas de la llibertat, descobrint com n'és de meravellós el món i la vida sense el pes o la incomoditat en què s'havia convertit aquella relació.

Empremtes i petjades

La finestra desencaixada d'una casa abandonada, des de la que generacions de persones devien haver mirat, al matí, si faria un dia seré o boirós. Una gran estaca de ginebre clavada a terra, el darrer vestigi d'un antic galliner. Un marge de pedra seca en mig d'un bosc, gairebé invisible a causa de les grans argelagues, els arítjols, els llentiscles i uns pins potser ja centenaris, indicant que en temps remots allí algú hi havia conreat una feixa. Les roderes que van deixar les rodes ferrades dels carros damunt d'un tram de camí rocós. Vestigis més efímers com, al fons d'una cabanya esportellada, uns quants papers esgrogueïts pels anys, rebregats per les humitats i renegrits pels fongs. Una estampa d'un Sagrat Cor clavada en una biga, a la que li arriba, a través de la teulada foradada, un raig de sol. Una forquilla plena de verdet, restes d'una cassola o d'un càntir, que ves a saber la set de qui devia sadollar...

Passejant per la vida ens anem trobant les petjades i els rastres de la gent que ens ha precedit. Empremtes de tota mena, de vegades molt visibles, d'altres vegades gairebé imperceptibles, mig esborrades pel pas del temps.

Si passegem sense presses per la vida, qualsevol d'aquestes restes ens pot fer pensar en la gent que va viure en aquests indrets, que va fer servir aquests objectes, gent de la vida de la qual només en queden aquests vestigis. Unes restes que, segons la seva consistència, més o no tant de pressa s'aniran degradant, confonent amb l'entorn, fins que al final no en quedarà cap indici. Res de res.

Tot és efímer: venim del no res i, més aviat o més tard, el no res ho tornarà a engolir tot. Mentrestant, però, emociona contemplar el rastre que ha quedat dels que han passat per la vida abans que nosaltres...

El Ciscu - 2

El Ciscu de vegades amollava unes sentències tan profundes, exactes i redundants que semblava que hagués conegut en Francesc Pujols i el seu "quan cau, cau". Un dia, de la plaça estant, es mirava el balcó de casa, fet amb una gran llosa que, a causa dels anys, les pluges i els gels s'havia anat esfullant per sota, aprimant-se de forma visible i donant una sensació d'una creixent fragilitat. Se'l mirava amb la seva mirada pròpia d'aquelles ocasions, seriosa i alhora amb una espurna de riure als ulls, brandant de forma lleu i imperceptible el cap, en silenci, pensívol, fins que va dir cerimoniós, rematant la contemplació: "Mentre aguanti no caurà".

I llavors va fer el seu mig somriure trapella i, sense afegir-hi res més, se'n va anar amb el seu caminar pausat i una mica cansat, ajudant-se del seu llarg bastó d'avellaner rematat amb el ganxo amb el que, quan calia, pescava les ovelles per la pota del darrere. Com cada matí va marxar cap al corral, a aviar el bestiar, seguit del Moro, aquell gos que l'hivern passat, amb l'ajuda de lo Pepito, havien castrat perquè era massa fort i anava massa al seu aire: li van garrotar els collons mentre el tenien més o menys immobilitzat a terra, de la panxa en amunt embolicat fort amb un sac, perquè no mossegués mentre els sotmetien a aquella "intervenció"... Tot plegat perquè al capdavall gairebé no es notés la diferència: el Moro seguia anant bastant al seu aire, potser la diferència més gran va ser que, a partir de llavors, quan veia un sac, fugia com un esperitat.