La Senyora Prudència

Havia anat alguna vegada a casa de la Senyora Prudència, durant aquells estius rurals de la infantesa en els que un seminarista que ens feia de tutor s'hostatjava a casa seva. Temps estranys i pretèrits de minyones, cuineres i cosidores a ciutat, de seminaristes, mosques i màrfegues de pallofa de blat de moro a l'estiu...

De la Senyora Prudència el que més recordo es la seva comuna, aleshores tot un descobriment venint de la ciutat, i la seva cantarella cada cop que hi anàvem: "Tapeu la comuna!"

Bastants anys més tard, ja emancipat, fent de passavolant per diferents poblets abandonats d'algunes comarques del nord de Catalunya, vaig retrobar les comunes a les cases d'aquells pobles. Recordo sobretot la més insòlita de totes, una que segur que mai havia calgut tapar perquè no se n'escapés la pudor: en una casa just a la vora d'un cingle, mirant pel forat de la comuna veies un abisme impressionant, acompanyat de l'esplèndid paisatge circumdant, una autèntica meravella.

És clar que no totes aquelles cases tenien comuna, de fet tenir-ne ja era un senyal d'un cert progrés, ja que les cases més humils només tenien el femer, a un racó del corral de la mula, en el qual s'hi anaven amuntegant els fems dels animals i la femta de les persones, un valuós tresor quan era l'hora d'adobar els horts i els camps.

Pepe dels Molins

Amb Pepe dels Molins potser només hi havia parlat un cop. Em va explicar que, temps enrere, com que vivia sol i ja tenia una certa edat, el fill se l'havia endut a Barcelona. Però ell no hi estava bé, se li feia incòmoda la vida al pis, a la ciutat, i al cap d'un temps se'n va atipar i va decidir tornar a la seva apartada casa de l'Alta Ribagorça, sol un altre cop.

Es veu que una de les coses que el molestava més del pis de Barcelona era "haver d'anar sempre a pondre tancat i al mateix forat", referint-se a la ineludible obligació que tenim de buidar regularment els budells i la bufeta. Estava acostumat de tota la vida a pixar i cagar quan i on li venia de gust, un plaer que segurament és difícil o impossible de valorar si mai s'ha gaudit.

Era menut, sec, hàbil amb l'aixola, el destraló i la navalla, eines amb les que feia, amb destresa i precisió, coms i altres atuells o estris de fusta.

La dona del Batlle

A la cuina remenant les cassoles, traginant les perolades dels porcs, dins del corral amb les ovelles, repartint la palla per les grípies, vestida de feina i amb el mocador al cap (del que sempre se n'escapaven alguns cabells rebels), amb el braços arremangats i la brusa una mica descordada, àgil i dinàmica, amb la mirada desperta, atenta a la feina, seductora tant a causa de la seva vitalitat com de la seva bellesa natural i espontània... la dona del Batlle. M'impressionava.

El més divertit és el que em passava quan la trobava algun dilluns al mercat. Hi anava "mudada", amb sabates de talons i un vestit jaqueta, amb una faldilla cenyida que només la deixava caminar a petites passes, amb dificultat, sense cap vestigi d'aquella elegància i naturalitat amb què es movia pels corrals i l'era. Amb la cara pintada i un lleig moneder. I, el que encara era pitjor, un pentinat espantós, que feia gairebé impossible endevinar els bonics cabells que de fet tenia. Fins i tot la seva mirada semblava més apagada, amb tota aquella disfressa i l'ànsia, suposo, "de semblar una senyora".

La dona del batlle... tot i ser ella bastant més gran, quan la veia brandant per casa seva la trobava molt atractiva, desitjable... i alhora me la mirava desconcertat, fins i tot amb tristesa, quan la veia al mercat.

Caramel Xiulet

Va ficar-se a la motxilla els "Viatges amb Charlie", del John Steinbeck, i se'n va anar durant una setmana a fer algunes etapes del Camí de Santiago. Però com que intentava dur el mínim de pes possible, a mesura que anava avançant la lectura anava arrencant les pàgines llegides. Quan va tornar, estava entusiasmada amb la lectura... i sense llibre.

Qui ho sap, potser un altre pelegrí o pelegrina també va llegir per aquelles dates els Viatges amb Charlie, tot anant recollint els diferents "fascicles" que la nostra pelegrina, tan bona lectora com estalviadora de pes a la motxilla, havia anat deixant al llarg de les diferents etapes...

El Juanitu

Del Juanitu en recordo moltes anècdotes i estones compartides. Per exemple, sovint recordo la seva divertida teoria de la fecundació amb Cacaolat. Bé, no sé si exactament era una teoria o un fet que afirmava que havia passat, potser era això segon. En qualsevol cas, teoria o fet real, ell ho explicava absolutament seriós, ben convençut de la lògica de les seves explicacions.

Segons explicava, una dona una vegada va quedar embarassada després de masturbar-se amb una ampolla de Cacaolat. La seva explicació d'un fet tan insòlit era elemental: a la fàbrica de Cacaolat, un dels operaris de la cadena d'envasament s'havia masturbat i havia ficat el semen a dins d'una ampolla, un semen que s'hauria conservat en perfectes condicions gràcies als components del Cacaolat: la llet, el sucre i el cacau. El que no estava clar del tot era si aquell operari feia aquella maniobra amb una certa regularitat, o si va ser un únic cop, precisament amb aquella ampolla que la dona que va acabar embarassada va fer servir per a masturbar-se. Em sembla recordar que afegia que si es volgués seria molt fàcil demostrar-ho, només caldria fer una anàlisi genètica del semen dels operaris de la cadena d'envasat i comparar-lo amb el de la criatura que va engendrar aquella dona...

D'idees pintoresques el Juanitu en tenia un munt... Un dia me'l vaig trobar pel carrer, jo amb la meva bici i ell amb el seu carretó carregat de tomàquets i carbassons que portava de l'hort. Quan vam ser l'un al davant de l'altre, es va mirar a poc a poc la meva bici, em va mirar a mi i em va dir tot seriós: "On vas amb aquesta bicicleta de marica?" Per a ell era "una bici de marica" perquè era "una bici de dona", de les que no porten barra superior al quadre (amb a qual cosa, per cert, és molt més fàcil pujar-hi o baixar-ne, un obvi avantatge en relació a "les bicis d'home"...).

De vegades enyoro el Jaunitu, amb le seves idees pintoresques, la seva cara bondadosa, la seva rialla trapella, la seva gran generositat i hospitalitat...