"E d'aquells que son purgats en purgatori los uns hi estan pus que los altres e los altres menys, e nengú d'ells no en pot saber l'hora quan ell n'eixirà. Mes per les misses que hom canta, e per les pregàries e oracions e almoines que hom faça per ells, ixen del turment o en partides són alleviats fins per tant que són tots deslliurats." Ramon de Perellós (1)
Una de les últimes voluntats de la meva mare era que, un cop morta, se li dediquessin trenta misses gregorianes, per tal de no quedar-se massa temps al purgatori i anar més de pressa cap al cel. Al purgarori, segons la doctrina de l'Església, es veu que hi vas quan mors "en gràcia de Déu" però amb alguna culpa encara pendent d'expiar, és a dir, que encara no estàs del tot a punt per a entrar al cel. El Catecisme de l'Església Catòlica (punt 1054) ho explica així:
"Los que mueren en la gracia y la amistad de Dios, pero imperfectamente purificados, aunque están seguros de su salvación eterna, sufren una purificación después de su muerte a fin de obtener la santidad necesaria para entrar en el gozo de Dios."
Això del purgatori era una cosa que a la meva mare la tenia ben preocupada, i com que donava per fet que hi hauria de passar, tota la vida va anar fent "gestions" per tal d'intentar abreujar-hi l'estada, quan arribés el moment.
Una altra manera d'encarrilar aquest tema era dur, en vida, un escapulari, o el seu equivalent, una medalla-escapulari, és a dir, amb una imatge del Sagrat Cor per una banda i per l'altra una Mare de Déu. Tant l'escapulari com la medalla havien d'estar beneïdes per un mossèn, ja que en cas contrari no servien.
Una de les funcions de la "Bula de la Santa Cruzada", de la qual ja en vaig parlar fa uns dies, també era aquesta: si la compraves, a banda de no haver de fer tantes abstinències, també t'estalviava dies de purgatori. La butlla, la medalla, les misses gregorianes... i com més oracions millor, individuals o col.lectives. Per exemple, recordo (quan encara anava a missa) que en algun moment es resava sempre "per les ànimes del purgatori". A més, resar per les ànimes del purgatori no era només una devoció, sinó "una obligació moral", en tant que catòlic.
Les trenta misses gregorianes que volia la meva mare les va tenir. Un meu germà es va ocupar d'encarregar-les. I de pagar-les, tot i que no en sé l'import (ni recordo la parròquia concreta on es van fer). Avui he mirat les tarifes de la catedral (de Barcelona) i sortien aquestes: "El donatiu proposat per a encarregar misses gregorianes (30 misses en dies consecutius) es de 400€." (2)
Una bona picossada, però suposo que si el purgatori és com un infern temporal (és a dir, un mal lloc per estar-s'hi), i amb 400 euros pots aconseguir que et deixin marxar més ràpid, no és car, és un bon preu (si més no, si la teva família no té necessitats més urgents).
Es veu que això de les misses gregorianes ve del segle VI, de quan era papa Sant Gregori Magne, el qual segons sembla va tenir una revelació segons la qual un frare mort que s'estava al purgatori, després que es celebressin per ell trenta misses consecutives, havia pujat al cel. A partir de llavors, després de la visió o revelació de Sant Gregori Magne, es va instaurar aquesta devoció, creença i costum, aquesta barreja d'experiència sobrenatural i "compravenda de donatius".
Pel que fa a les propietats de l'escapulari, es veu que en aquest cas la cosa ve del segle XIII. L'escapulari (un bocinet de roba penjat d'un cordill) és un símbol de l'hàbit que la Mare de Déu li va donar a Sant Simó Stock, General de l'Orde del Carme, dient-li que qui el dugués en morir es salvaria. Si no m'equivoco, duent l'escapulari o la medalla, el que exactament tenies (tens) garantit és que com a màxim de tard, el dissabte següent a la teva mort si estàs al purgatori vagis ja cap al cel (però si ja has anat a petar a l'infern no et serveix de res).
Si realment és així (que l'escapulari estalvia temps de purgatori), és més econòmic, ràpid i segur morir-te amb l'escapulari que confiar en les misses gregorianes. Perquè... i si després els teus familiars s'obliden de les misses? I a més, per què esperar trenta dies si, morint-te per exemple divendres i amb l'escapulari posat, l'endemà ja pots anar al Cel?
A casa, quan naixíem a tots ens regalaven una medalla-escapulari (amb el Sagrat Cor i la Mare de Déu). I quan érem més grans, crec que amb motiu de la primera comunió, llavors ens la penjaven al coll amb una cadena. Com que el meu pare es guanyava bé la vida, les medalles i les cadenes eren d'or. Jo la vaig dur un munt d'anys, fins i tot quan ja no creia en res, fins que un dia me'n vaig cansar i la vaig tornar a la meva mare, la medalla i la cadena. I li vaig donar un disgust.
La meva mare creia molt en aquestes coses, fins el punt que, per exemple, quan jo ja era declaradament descregut i passava de dur medalles (de dur medalles i de qualsevol ritual religiós), doncs llavors ella de vegades igual m'amagava un escapulari a sota del coixí, o millor a sota el matalàs, per tal que no me n'adonés, amb la intenció que el sagrat Cor i la Verge em protegissin. Es veu que en aquests casos, "en contra de la voluntat del destinatari", els escapularis també són efectius, però no sé si exactament en la mateixa mesura.
Pensar en aquestes coses m'entendreix, en aquesta religiositat supersticiosa i infantil de la meva mare. Sobretot, m'entendreix pensar en la seva preocupació per protegir-nos, per aconseguir que els fills anéssim "pel bon camí" (encara que de vegades a causa d'això, de les seves preocupacions religioses, fos bastant pesada). M'entendreix i alhora em diverteix, aquesta religiositat tan terrenal, amb el seus aspectes "comercials" (la reducció de penes amb oracions i almoines). Aquest escenari amb sol.licituds de recomanacions, tràfic d'influències, diners... és tot tan humà!
És complicat, això de la religió, perquè és evident que les creences i els rituals, encara que siguin tan ingenus com aquests, a milions de persones els ajuden a viure.
-
(1) Ramon de Perellós. Viatge al purgatori (ca. 1398). Edicions 62, 1988, a cura de Jordi Tiñena
(2) www.catedralbcn.org/index.php?option=com_content&view=article&id=58&Itemid=18&lang=es (2016)
15 de febr. 2016
14 de febr. 2016
Lliçons de coses: el llepet
Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, llepet és la "taqueta produïda pel contacte d’una cosa que deixa". La definició del Diccionari català-valencià-balear és "taqueta, brutoreta viscosa".
Quan jo era petit, anomenàvem llepet la taca de caca que quedava als calçotets quan no t'eixugaves bé el cul, cosa que, d'altra banda era fàcil que passés, amb el paper de vàter que es gastava llavors. Recordo "El elefante", un paper que semblava més aviat d'embalar, comparat amb el que avui en diem "paper higiènic". Això si era el cas que podies disposar de paper de vàter (nosaltres sí), perquè jo havia vist a alguna casa un ganxo amb uns quants papers de diari enfilats.
"Si ya habías nacido a finales de los años 70, seguro que lo has sufrido en silencio y en el baño de tu casa. Sí, la experiencia de limpiarse con el papel higiénico El Elefante es de las que no se olvida y una de esas cosas que agradecemos enormemente que hayan evolucionado." Jorge Diaz (1)
He dit que era fàcil que provoquessis la "brutoreta viscosa" de caca als calçotets, amb aquell paper. De fet és fàcil que passi, amb ménys o més intensitat, amb qualssevol paper, sobretot si l'has d'estalviar i la consistència de la caca és pastosa (de diarrees ja més val que ni en parlem, la situació pot ser dramàtica).
No sé quina és la distribució mundial de l'ús del paper de vàter, el que tinc entès és que hi ha llocs que en lloc de paper fan servir altres sistemes, per exemple pedres o fulles. O aigua. Fa uns anys jo també em vaig decantar per l'ús de l'aigua (si més no quan el lloc m'ho permet), i el resultat em sembla millor: menys llepet, més netedat i més estalvi.
Parlar de la caca, del llepet, del paper de vàter i de l'aigua per rentar-se el cul em sembla important. Suposo que a Michel de Montaigne també li ho semblaria. Però avui el que és important em sembla que són altres coses, més elevades. Què hi farem.
--
(1) http://yofuiaegb.com/diez-misterios-sin-resolver-sobre-el-papel-higienico-el-elefante/ (2016)
Quan jo era petit, anomenàvem llepet la taca de caca que quedava als calçotets quan no t'eixugaves bé el cul, cosa que, d'altra banda era fàcil que passés, amb el paper de vàter que es gastava llavors. Recordo "El elefante", un paper que semblava més aviat d'embalar, comparat amb el que avui en diem "paper higiènic". Això si era el cas que podies disposar de paper de vàter (nosaltres sí), perquè jo havia vist a alguna casa un ganxo amb uns quants papers de diari enfilats.
"Si ya habías nacido a finales de los años 70, seguro que lo has sufrido en silencio y en el baño de tu casa. Sí, la experiencia de limpiarse con el papel higiénico El Elefante es de las que no se olvida y una de esas cosas que agradecemos enormemente que hayan evolucionado." Jorge Diaz (1)
He dit que era fàcil que provoquessis la "brutoreta viscosa" de caca als calçotets, amb aquell paper. De fet és fàcil que passi, amb ménys o més intensitat, amb qualssevol paper, sobretot si l'has d'estalviar i la consistència de la caca és pastosa (de diarrees ja més val que ni en parlem, la situació pot ser dramàtica).
No sé quina és la distribució mundial de l'ús del paper de vàter, el que tinc entès és que hi ha llocs que en lloc de paper fan servir altres sistemes, per exemple pedres o fulles. O aigua. Fa uns anys jo també em vaig decantar per l'ús de l'aigua (si més no quan el lloc m'ho permet), i el resultat em sembla millor: menys llepet, més netedat i més estalvi.
Parlar de la caca, del llepet, del paper de vàter i de l'aigua per rentar-se el cul em sembla important. Suposo que a Michel de Montaigne també li ho semblaria. Però avui el que és important em sembla que són altres coses, més elevades. Què hi farem.
--
(1) http://yofuiaegb.com/diez-misterios-sin-resolver-sobre-el-papel-higienico-el-elefante/ (2016)
8 de febr. 2016
7 de febr. 2016
La clau
Vaig a una botiga d'aquestes en què tan et fan la còpia d'una clau com vendre't cordons de les sabates, plantilles o betum.Demano que em facin el duplicat d'una clau, pago, me'n vaig cap a casa, provo la clau nova... i no funciona.
Torno a la botiga i l'home que me l'havia fet la repassa. Torno cap a casa, la provo, i segueix sense funcionar.
Torno una altra vegada a la botiga i dic que segueix sense obrir. L'home s'enfada (sí, s'enfada) i s'inventa una excusa, diu que la clau original està torta (fals, de torta no n'està gens). Llavors agafa la còpia i empipat la llença a un cubell. A continuació, treu de la caixa l'import de la clau i, sense dir res, el deixa damunt del taulell. Li pregunto si no em pensa fer una clau que funcioni, i em diu que "naturalment que no". Li demano si a la vora hi ha algú més que faci còpies de claus, i em diu que no hi ha ningú més.
Surto al carrer, i a la primera persona a qui ho pregunto em diu que una mica més enllà hi ha una ferreteria on també fan claus. Hi vaig, em fan la còpia, vaig cap a casa i la clau va com una seda. A més, el preu és més barat. És un cas ben real, recent, gens exagerat.
Torno a la botiga i l'home que me l'havia fet la repassa. Torno cap a casa, la provo, i segueix sense funcionar.
Torno una altra vegada a la botiga i dic que segueix sense obrir. L'home s'enfada (sí, s'enfada) i s'inventa una excusa, diu que la clau original està torta (fals, de torta no n'està gens). Llavors agafa la còpia i empipat la llença a un cubell. A continuació, treu de la caixa l'import de la clau i, sense dir res, el deixa damunt del taulell. Li pregunto si no em pensa fer una clau que funcioni, i em diu que "naturalment que no". Li demano si a la vora hi ha algú més que faci còpies de claus, i em diu que no hi ha ningú més.
Surto al carrer, i a la primera persona a qui ho pregunto em diu que una mica més enllà hi ha una ferreteria on també fan claus. Hi vaig, em fan la còpia, vaig cap a casa i la clau va com una seda. A més, el preu és més barat. És un cas ben real, recent, gens exagerat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
