El secret

Tapada per una catifa, al damunt de la qual hi ha una altra catifa, i una altra i una altra. Tapada per una muntanya de gruixudes i feixugues catifes hi ha enterrat el secret.

A dins de la caixa forta blindada, assegurada amb set panys, set forrellats i set combinacions xifrades, hi ha guardat el secret.

Al fons de la memòria, més al fons, encara més, hi ha el record conflictiu d'allò que els altres no han de saber mai.

Totes les famílies tenen els seus secrets, els seus misteris, tancats en foscos armaris, en fosques habitacions de foscos subterranis.

Vergonyes familiars, traicions, víctimes i victimaris, fets que obliguen a anar de puntetes per la vida, no sigui que a causa d'una badada es destapi allò que ha de romandre tapat.

Fins que arriba l'oblit definitiu i l'alleujament final, amb la mort d'aquells que encara haurien pogut parlar. Llavors, s'acaba la por, l'ansietat.

Això, si no és el cas que abans, algú, trencant els pactes implícits de silenci escriu, o parla i un altre fa de cronista. I queda damunt del paper allò que tan s'havia volgut ocultar.

Assetjament escolar

A "La ràbia" (Ara Llibres, 2016) la Lolita Bosch explica la seva experiència com a víctima d'assetjament escolar. Parla d'ella mateixa, del molt malament que s'ho va passar (que li van fer passar), dels 14 als 17 anys a l'escola. Parla també dels nois i noies que actualment són víctimes d'assetjament escolar, i en recull uns quants testimonis. També recull algun testimoni d'assetjadors, com aquest:

"De cinquè a vuitè me'n vaig riure amb sarcasme, d'ella, li vaig posar un malnom que es va escampar per tota l'escola i diria que les hi vaig fer passar molt magres."

La Lolita Bosch va néixer el 1970. Jo el 1954, i entre el 1967 i 1968 també vaig patir assetjament escolar. Val a dir que en un grau menor que ella i amb uns efectes també menors.

Al meu curs hi havia un company (si és que se'n pot dir així) que em feia la vida bastant difícil. Me la feia ell, i dos companys més, sobretot dos, li reien les gràcies i li reforçaven el seu rol d'abusador. De vegades m'enduia algun clatellot, però sobretot rebia menyspreus verbals, reiterats. La mortificació que més em dolia era el diminutiu que em va posar i que, com en el cas de la cita anterior recollida per la Lolita Bosch, també es va estendre per tota l'escola.

Em molestava que el SC, el meu abusador, em digués aquell diminutiu, amb aquelles ganes de fer mal i aquell to de veu feridor, i em molestava també sentir-lo repetit per tothom, encara que no fos amb mala intenció.

Més que un record terrible, en tinc un record desagradable. No em puc comparar amb la Lolita Bosch, perquè el grau de sofriment d'ella i el meu van ser molt diferents. En el meu cas el trauma i el sofriment van ser molt més lleus. D'altra banda, el meu problema es va acabar, o reduir moltíssim, quan jo vaig suspendre un munt d'assignatures i vaig haver de repetir curs (quan tenia catorze anys), ja que a partir de llavors el contacte amb el SC va passar de ser diari i constant a molt esporàdic.

Dic que aquella situació amb el SC no la vaig viure amb el dramatisme i intensitat amb què l'explica la Lolita Bosch (quan parla del seu cas o dels casos de les persones joves amb qui ella ha parlat), però també és cert que si durant aquells anys d'assetjament un dia m'haguessin dit que no hauria de veure mai més el SC i els seus dos sequaços, segur que hauria sentit un immens alleujament.

De tota manera, si ara penso en aquells anys, més que pensar en el SC, en qui penso és en el Carles. Durant aquells anys el Carles anava al mateix curs que el SC i jo. Ell, el Carles, també va tenir el seu maltractador, no el SC, sinó un altre, el JBA. Diferents vegades vaig ser testimoni de com el JBA menyspreava el Carles, o de com en alguna ocasió l'empenyia, li feia la traveta i el feia caure... i de com el Carles el mirava amb cara d'incomprensió o de por. I no vaig dir mai res.

En aquests casos jo intentava quedar al marge, no existir. Jo tenia una mica d'amistat amb el JBA, o potser hauria de dir, més exactament, que tenia "ganes de tenir-hi amistat"... I callava, més que per por, per interès. I si ara penso en el passat, aquell silenci meu per a mi és un motiu molt més gran de reflexió que la manera com em va tractar a mi el SC. (1)

"No li vaig pegar mai, però ho vaig permetre. No vaig dir o fer mai res per a aïllar-lo, però vaig consentir el seu aïllament. No vaig sortir mai en defensa seva. No vaig qüestionar mai aquesta situació. Cosa que fa pensar en les vegades que encara ara devem seguir-ho fent com a individus i societats."

Fa uns mesos Carlos Zanón deia això, també en primera persona (2). Cal tenir-ho present, la Lolita Bosch també ens ho recorda: en relació al problema de l'assetjament escolar, és tan important denunciar els abusadors com reflexionar sobre el paper que fan els espectadors passius. Perquè és aquesta passivitat la que permet que els abusos perdurin.

Volia parlar d'això. Ja ho he fet. Afegeixo només una última anècdota, més lleugera. Tot i ser un lamentable estudiant, quan vaig plegar del col.legi (amb unes quantes assignatures suspenses de l'últim curs, que ja no vaig aprovar mai) vaig iniciar uns altres estudis. Aquells estudis tampoc els vaig acabar, però en aquell ambient nou, a poc a poc vaig aprendre una altra vegada a fer amics. I se'm van anar eixamplant els horitzons. Entre tantes novetats, una noia que vaig conèixer allí de vegades en lloc de dir-me pel meu nom feia servir un diminutiu semblant al que m'havia adjudicat uns anys abans el SC. Però ella em mirava d'una manera tan afectuosa, m'ho deia amb una veu tan dolça, que m'encantava que m'ho digués (a ella, la Roser, mai li vaig explicar aquesta història del SC que he explicat avui).

--
(1) Una altra cosa que m'ha passat és que en alguna ocasió que he explicat aquesta història, l'assetjament que vaig patir per part del SC (no la part del Carles), algú l'ha volgut relativitzar, desdramatitzar, i això sempre m'ha desagradat, m'ha semblat lamentable. Perquè una cosa és que jo desdramatitzi la meva vida, i una altra és que aquesta desdramatització o relativització la faci una altra persona. Això segon em sembla lleig i fora de lloc.
(2) La Vanguardia, 09/05/2017. Traducció meva a partir de l'edició en castellà del diari.

Salut mental

Sobre el passat
http://horitzontal.blogspot.com.es/2018/01/sobre-el-passat.html

Sobre el passat - 2
http://horitzontal.blogspot.com.es/2018/01/sobre-el-passat-2.html

Sobre el passat - 3 (rectificacions psicodinàmiques)
http://horitzontal.blogspot.com.es/2018/01/sobre-el-passat-3-rectificacions.html

Plorar en lloc d'agredir
http://horitzontal.blogspot.com.es/2018/01/plorar-en-lloc-dagredir.html

Clatalluna i el Rifirindam

Al voltant dels dies de Nadal tenia la intenció d'anar a veure la versió dels Pastoret de Pau Riba i el grup de rock-clowns De Mortimers. Al final, però, no hi vaig anar, i em va doldre una mica, perquè la crònica que després me'n van fer la veritat és que em va fer delir.

En aquesta versió dels Pastorets de Pau Riba, amb els personatges rebatejats tal com a ell li agrada fer, la història de Jisàs de Netzerit i les nadales es barregen amb els comentaris sobre la realitat actual, en el cas d'aquest any (cada any el Pau Riba adapta els temes) el Rifiríndam i el festival de cops de porra, el paper l'Emperador Meroenu Rejúo, les actuacions de Paigdimun i Janquiris, etc.

Com que visc bastant a la lluna m'assabento poc de la majoria de les coses que passen, i quan és el cas que me n'assabento, normalment és amb retard. Per exemple, d'aquesta altra història que explico tot seguit.

El dia del Rifirindam, a una capital de comarca. Els usuaris d'una associació que acull persones amb problemes d'addiccions i risc d'exclusió social es dirigeixen al local habilitat per votar. Quan hi arriben, a fora hi ha molta gent, i de manera inesperada algunes persones comencen a increpar-los. Comencen a cridar: "Policies secretes, marxeu d'aquí!" No hi ha explicacions que valguin, i han de marxar. I no només els han increpat, sinó que els han fet fotos amb els mòbils i les han escampat per les xarxes socials.

No és una història que m'ha explicat algú a qui li han explicat (un que va sentir que un altre ho deia, etc.). M'ho ha explicat un dels protagonistes, un dels presumptes "policies secretes", fotografiat i exposat públicament a les xarxes socials pel fet d'haver volgut votar aquell dia.

No en dono més detalls perquè per descomptat les persones que van ser víctimes d'aquesta agressió "presencial", i posterior exposició "virtual" a les xarxes socials, són persones que precisament el que volen és passar desapercebudes, no tenir protagonismes públics. La seva vida ja és prou complicada. Però precisament per això aquesta mínima explicació sí que em semblava oportuna.

Per acabar (per acabar-ho d'embolicar): es veu que ningú ha demanat disculpes.

Temes religiosos

Més divagacions sobre l'empatia i la compassió
http://holapronobis.blogspot.com.es/2018/01/mes-divagacions-sobre-lempatia-i-la.html

Leclercq, Merenciano i Pius XI
http://holapronobis.blogspot.com.es/2018/01/leclercq-merenciano-i-pius-xi.html

Les revisions de Camino
http://holapronobis.blogspot.com.es/2018/01/les-revisions-de-camino.html

Sang

Vedell, porcs, cabres i ovelles.
Oques, ànecs, conills i milers de pollastres.
Grans escorxadors i moltes ganivetades.
Amb el davantal blanc i un gran somriure
la carnissera talla, pesa, embolica i cobra:
costelles, lloms, espatlles, fetges, cuixes...
El poema ja està llest: una orgia de sang.

Venim del no res

Venim del no res i anem cap al no res.
Durant un instant existim:
riem, mengem, follem, ens extasiem...
De vegades també ens avorrim.
I també patim, també ens desesperem.
Va com va, segons els dies,
segons els retombs del camí
i una constel.lació d'atzars.
Quan només ens toca patir,
l'instant d'existir se'ns fa etern.

Escriure

Jo escric,
tu escrius
i ell també escriu.
Tots escrivim,
i estem tan enfeinats escrivint
que ningú llegeix.

(perdó: "ell i ella" escriuen...)

Resolució de conflictes

M'avisen de la realització d'un taller de resolució de conflictes. La persona que m'envia la convocatòria és la mateixa que impartirà el taller. També és la mateixa amb la qual darrerament he tingut alguns conflictes, uns conflictes que, ves quines coses, ha provocat ella a causa de la seva incompetència (i orgull). És clar, aquest és el meu punt de vista, el seu segur que és diferent.

Bé, el cas és que aquests embolics al final s'han resolt, però no gràcies a les seves habilitats, sinó "malgrat" les seves inoportunes gestions: mentre ella callava quan havia de parlar i parlava quan havia de callar, algunes persones, amb discreció, ens hem esforçat per solucionar els problemes que ella havia creat. I no repeteixo un altre cop això de "des el meu punt de vista" perquè és obvi, sóc jo i no ella qui escriu.

La meva col.laboració com a voluntari en algunes entitats de vegades m'ha enfrontat a situacions estranyes com aquesta. En aquests casos d'entrada miro de relativitzar el que passa, en la mesura que considero que la feina de l'entitat és important (si no ja no m'hi hauria implicat). Em recordo a mi mateix que res no és perfecte, que a tots els cistells hi ha alguna cirera cucada o una patata grillada. Cal assumir-ho. Però en alguna ocasió he plegat, tip de les contradiccions, de les tonteries i de les sobergueries d'algunes persones (i d'algunes altres persones que no paren els peus a les primeres).

En aquest cas concret, a més, el curiós és que aquesta persona que ha d'impartir el taller és una persona contractada per l'entitat. Ella, cobrant, impartirà un taller, dirigit a persones voluntàries, sobre una matèria que en la seva feina diària sovint ella no aplica. Quines coses més estranyes... (1)

Paciència, de vegades s'ha de tenir molta paciència, per fer de voluntari... Per descomptat, el dia que toca no assisteixo al taller.

--
(1) Fa temps vaig parlar d'un cas semblant (però més greu); en aquella ocasió la topada va ser "d'alt nivell", la vaig  tenir amb tot un "expert internacional en resolució de conflictes", una persona pertanyent al món acadèmic i ben relacionada amb el món de la política. Uf...

Un acudit sobre homosexuals

Un homosexual es va a confessar i li pregunta al mossèn:
-Els homosexuals podem anar al cel?
I el mossèn li contesta:
-Sí, però no hi podeu entrar.

Vaig llegir l'acudit en un llibre (no recordo en quin). El cas és que després d'haver sentit o llegit amb disgust i cansament molts acudits "sobre marietes", un tipus d'acudits en general grollers, agressius, estigmatitzadors i basats en estereotips, trobar alguna vegada algún acudit com aquest, intel.ligent i crític, és un regal.

L'homosexualitat: persones concretes

L'Eduard va néixer al voltant de 1950 a una capital de comarca. Des de petit se sentia "diferent", i a partir del moment que va identificar aquesta diferència (el seu desinterès per les noies i el seu interès pels nois) va viure terroritzat. Terroritzat sobretot pel el seu pare, un home "de principis", d'idees anarquistes, un sindicalista compromès, militant antifranquista... i alhora un gran homòfob. Amb una homofòbia que no se l'amagava, al contrari, la proclamava, com quan a casa seva, algun cop (potser de manera inconscient, o potser perquè havia intuït alguna cosa) bramulava: "Jo, si tinc un fill homosexual el mato!"

L'Eduard quan era un nen sentia això que deia el seu pare, i naturalment vivia ben espantat. De fet, no es va desespantar del tot fins que, ell ja emancipat, més tard el seu pare es va morir. Perquè l'Eduard, a diferència del seu pare, no és una persona bel.ligerant, de plantar cara, sinó més aviat d'anar fent amb discreció la seva vida, procurant evitar els enfrontaments.

Podria posar uns quants exemples més, de persones homosexuals que amb són properes, cada una amb les seves particularitats, les seves dificultats per conviure amb la seva condició homosexual, de vegades arrossegant un sentit de culpabilitat, de vegades corrent riscos importants a causa de viure obertament la seva condició homosexual.

Avui, a Espanya, malgrat tots els avanços, malgrat les lleis que penalitzen l'homofòbia, malgrat ser un model de referència pel que fa a les llibertats que han aconseguit les persones homosexuals, ser-ho segueix suposant en general tenir una vida més difícil. Sobretot, si vius en un poble i no en una gran ciutat. O si ets un estudiant i vas a segons quin institut: avui, nois o noies homosexuals de vegades segueixen patint assetjaments als instituts només per això, "pel fet de ser diferents", homosexuals.

Passa. I hi ha qui ho relativitza, o que fins i tot ho nega. El negacionisme de vegades fa servir la comparació. Diu que hi ha països en què l'homosexualitat segueix sent un delicte, i que en alguns fins i tot pot ser castigada amb la pena de mort. I que en canvi aquí no passa això. És veritat, i el recordatori és oportú (o no, perquè això ja ho sabem). Però sobretot, si l'objectiu d'aquest recordatori és la relativització o el negacionisme del que passa aquí, llavors sí que ja no ho és en absolut, d'oportú. Llavors només és una justificació de les discriminacions i dels abusos que segueixen existint aquí en relació a les persones homosexuals.