Sense paraules

El pilot automàtic

Si algun moment desconnecto el pilot automàtic de les rutines de la vida quotidiana, llavors m'adono que no entenc res de res. Els pocs i petits moments de lucidesa que de tant en tant tinc (o em tenen), buscats o apareguts per casualitat, sovint em deixen en aquesta platja estranya de desconcert existencial, com un observador badant al llindar d'aquest món en el que visc, del que no entenc com funciona, del que tampoc entenc com funciono.

Visc submergit en un miratge de coherència i de sentit de la vida (de la meva, i de les vides de la gent que m'envolta), tot aparentment consistent, coherent, però tan agafat amb pinces que quan una petita bufada de clarividència em sacseja lleument tot s'esfondra. Del tot.

Tanmateix, alhora és un dolç i interessant esfondrament, perquè també puc assaborir aquests moments, plens no només de desconcert, sinó també d'un deliciós encant. I encantat i alhora atent digerir-ne la seva part més saludable i educativa. La part més nutritiva d'aquesta curiosa experiència, d'aquesta mena d'estat alterat contemplatiu de la consciència (si així se'n pot dir): si tot és tan inestable i boirós, a què ve el captenir-se amb tanta sobergueria, més que més quan els afers del moment afecten també d'altra gent?

I així, el record d'aquests instants és una mena de fre saludable quan, passat el parèntesi reflexiu i contemplatiu, de nou embalat, a tota vela i automatitzat per la vida, sorgeix la temptació d'estar massa segur del que sigui i, el que encara és pitjor, d'actuar amb aquesta absoluta seguretat de la gent que no dubta.

Sigui dit amb tots els respectes

Sigui dit amb tots els respectes.
Senyor Deu que em sembla
que no existeixes.
Si per casualitat estic equivocat
i a més ets de bona mena,
i per tant estàs preocupat
pel que passa a la Terra,
para compte.

Si és el cas que amb tanta gent
i tants afers com has de gestionar
resulta que no dones l'abast,
pensa que, si has de triar,
mira que potser val més que
la gent, en lloc de creure en tu,
potser és millor que primer,
si tot alhora no és possible,
al marge del que cregui
es captingui amb dretura,
de forma solidària i bondadosa.

Perquè, de vegades,
n'hi ha alguns que,
tot resant o sermonejant,
es van oblidant del que potser
és el més important:
com diuen que deies,
si pot ser, aquí, ara,
tractar-nos amb un xic de bonhomia,
amb una mica de respecte,
d'afecte i simpatia.

Dret de cita (Joan Timoneda)

"La voluntat no és fengida,
perquè sou lo meu descans,
ab tant, que la mia vida
tinc posada en vostres mans;
de mi sou vós més volguda
que no tot l'or ni el tresor,
que, si la llengua tinc muda,
cert desitja-us lo meu cor."

Joan Timoneda. Estrofa d'una de les cançons incloses a "Flor d'enamorats", de 1562 (segons l'edició a cura de Joan Fuster, d'Albatros Edicions, València, 1973)

Ara una ara una altra

Ara una ara una altra,
les llàgrimes li mullen el davantal.
Un dia i un altre.
Un any i un altre.
Fa un temps gris, trist.
Fa temps que fa un mal temps
de dies grisos i tristos.
I a l'horitzó no s'hi veu
cap fil d'albada.

Un record

Un record de fa més de vint anys. Capvespre de tardor, a la vora de l'estufa, trencant ametlles mandrosament. A fora, quietud i silenci. De sobte, se senten els xiclets penetrants d'un porc, uns xisclets esgarrifosos. Venen de l'escorxador. Es comencen a afeblir, es van apagant. Mica en mica torna el silenci. Ja està. Tanmateix, quan ho recordo, encara segueixo sentint, punyents, dins meu, aquells crits de dolor i desesperació.

La Patro

Ho havia sentit explicar a la meva mare. La Patro era una minyona de la meva àvia materna. En un moment donat es veu que tenia un dit malament, amb no sé quin problema. Va anar al metge i li va receptar que el posés en aigua calenta amb sabó, tan calenta com l'aguantés sense cremar-se. I la Patro es va coure el dit... perquè part del problema del seu dit era que no hi tenia sensibilitat.

La Patro era molt bona dona, però potser no gaire espavilada, més aviat "justa", com es deia, encara es diu, de vegades en aquests casos. El que no recordo és que en l'explicació d'aquest dissortat episodi hi hagués cap referència sobre si el metge també era una mica "just", tenint en compte que no se li va acudir que difícilment la Patro es podia adonar de si l'aigua era tèbia, calenta o bullenta, quan precisament "aquest detall" era part del seu problema.

Processos de dol (2)

M'ha vingut al cap (potser recordant-la d'algú que ara no recordo, no ho sé), una frase que ha fet que se m'anessin enfilant diferents idees: "Que el foc de les emocions no ens cremi els sentiments".

Els nens petits el primer cop que acosten un dit a una flama es cremen i queden escarmentats per a sempre. Però (de petits i de grans), sovint "el foc de les emocions" ens va cremant sense que tinguem l'esma de fer tot el possible per a apartar-ne la mà (els sentiments). De vegades, la realitat demostra que això que sembla que hauria de ser instintiu, de fet és molt difícil...

Veure algú a qui les emocions van cremant em neguiteja igual que veure un imaginari nen petit que cremant-se amb una flama no n'apartés la mà.

"Ai, Max Dadà, els deus ens ho han posat molt difícil, això de ser humans". Ho diu Hasari Pal, un dels personatges de La ciutat de l'alegria, del Dominique Lapierre... Sí, és ben veritat, de vegades "els deus" ens ho posen força difícil, ens enfronten a situacions molt complicades, doloroses, angoixants, i potser només ens donen unes poques eines desmanegades, rovellades, insuficients...

Al llarg de la vida he conegut alguna persona que patia molt i que, d'alguna manera, em transmetia la seva necessitat de ser acompanyada en el seu patiment. Però no sé acollir gaire aquestes demandes. No m'és fàcil posar-me en el lloc d'aquestes persones, en la seva situació; tinc la tendència a pensar que el que sovint necessiten aquestes persones, urgentment, no és ser acompanyades en el seu patiment sinó "acompanyada en l'esforç d'acabar activament amb el patiment".

Crec que no m'adono que moltes vegades potser és impossible, aquesta teòrica "solució ràpida". Perquè cadascú és com és, perquè potser "l'assortit d'eines que li han donat" a aquella persona no són les més adequades, ni suficients, perquè... ves a saber, som tan diferents, les persones...

A sobre, per a acabar-ho d'embolicar, de vegades ens enreden, ens donen eines tramposes, eines falses, i no ens n'adonem, i les fem servir com si fossin les adequades, i encara se'ns complica més la vida.

Tornant als processos de dol dels altres, no sé fins a quin punt els evito, els rebutjo. Sí que crec que els processos de dol poden ser alliberadors o esclavitzadors. I si a mi ja em costa una mica acompanyar un procés de dol alliberador (a causa de la meva impaciència, de la meva manera de ser expeditiva), un procés de dol esclavitzador (o un procés de dol que deixa de ser "procés" a causa de la seva falta d'evolució, a causa de la seva immobilitat), em converteix en un estrany incapaç d'acollir la persona que està patint una situació d'aquest tipus.

A sobre, per a acabar-ho d'embolicar, sovint no tinc clar ni que aquesta incapacitat meva sigui un defecte, de vegades em sembla que seria un defecte encara més gran no tenir aquesta actitud de revolta... Perquè és molt perillós, que una persona, en lloc de viure "un procés de dol", visqui "un estat de dol"... Això és devastador, per a la persona que el viu, que el pateix, i per aquells que l'envolten, que de forma inevitable, de rebot, també el viuen i el pateixen.

Tot és molt complicat.

Processos de dol

Fa unes setmanes es va morir una noia a la que estimava molt una amiga meva. La meva amiga és una persona molt patidora, i de moment no ho ha assimilat gens. No ho pot assimilar, no ho pot entendre ("per què precisament ella?"), està anorreada, desfeta, bloquejada. Tota la seva lucidesa, que hauria estat capaç d'aplicar si la persona que hagués tingut aquesta pèrdua hagués estat una altra i ella l'hagués hagut d'acompanyar i de consolar (d'això en sap molt, té una capacitat d'empatia molt gran, en casos així té una sensibilitat i un tacte molt especials), ara no li serveix de res. És normal, perquè una cosa és viure la pèrdua d'una persona estimada i una altra del tot diferent acompanyar algú que pateix una pèrdua així.

Jo m'assemblo poc a ella. En aquest tema, em sembla que sóc gairebé al revés, per partida doble: ni sóc habilidós acompanyant processos de dol ni m'afecta tant (crec) la mort de les persones que estimo. El resultat és que ara, a ella, no la sé acompanyar. No la sé ajudar.

Les situacions de naufragi emocional, de patiments, fins i tot quan algú les viu com un procés necessari, terapèutic, tot i procurar respectar-les, em costa compartir-les, assimilar-les. Sóc impacient, suposo que inconscientment penso que si és un procés, més val enllestir-lo el més aviat possible. Em neguiteja la lentitud que de vegades s'apodera d'aquests processos. Crec que em falta empatia cap a la persona que els viu i la seva dolorosa circumstància. Tinc una tendència suposo que massa forta a intentar ser el més expeditiu possible; no m'agrada acompanyar patiments, el que m'agrada és fer tot el possible per a ventilar-los. Els meus i els dels altres, els de qui sigui. Si puc.

Un altre problema que agreuja la meva deficient empatia en aquests casos és el que deia més amunt, la meva manera de viure això de la mort. Em passa que quan arriba, de sobtada o avisant de lluny, encalçant gent propera o no, ni em desconcerta ni em preocupa massa. És com si sempre hagués sabut que havia estat allí, esperant. Hi visc "tan a la vora", d'aquesta possibilitat, d'aquesta realitat (no sé si això és defecte, virtut o només "característica"), que si em comparo amb la majoria de la gent que m'envolta em sento com un extraterrestre.

El Xavier

Trobo el Xavier a l'estació de Sant Vicenç, assegut a terra sota un pet de sol que estavella les rajoles de l'andana. Sense gorra ni barret, de cara al sol, llegint una revista. Podria posar-se a l'ombra, però vol el millor punt de vista per veure com arriben els diferents trens. A qualsevol època de l'any, es pot passar hores a l'estació esperant que passi un tren determinat. Coneix tots els models, d'on venen i cap on van, les seves característiques tècniques, l'any en el que es van fabricar...

Mentre espero el meu tren parlo amb ell una estona, o dit més exactament, l'escolto. Xerra sense parar; el tema és, com sempre, els trens, amb petites variacions dins de la monotonia d'aquest àmbit d'interès perfectament delimitat. Bé, també té un segon tema, les bicicletes. Al seu costat, aguantant-se amb un cavallet, té una de les seves dues esplèndides bicicletes, en aquest cas una antiga Sanromà restaurada fins els més petis detalls, negra, amb els frens cromats de varetes, el seient de cuir...

Va a tot arreu en bicicleta, i això que les dues bicis que fa servir no són lleugeres, són antigues, feixugues. M'explica tot presumint que ja li agradaria veure si els corredors del Tour de França serien capaços de fer gaires pedalades amb una bicicleta com la seva, mentre que ell, quan va de Barcelona a Calafell, puja les costerudes costes del Garraf sense alçar-se ni un moment del seient.

Mai li he sentit una paraula que no estigui relacionada amb aquestes dues passions i obsessions seves, els trens i les bicicletes. Aquest cop a més està especialment eufòric, perquè a la revista (de trens, és clar) hi surt un article seu, que m'ensenya tot cofoi, remarcant-me que les fotos que acompanyen el text, totes, també són seves.

És un personatge curiós, divertit. Amb la seva permanent armilla groga de seguretat. Amb la màquina de fer fotos sempre a punt, per a fer-ne alguna si cal d'algun tren especialment interessant (per algun motiu que només ell és capaç de valorar). Amb una mirada inquieta, que va d'aquí cap allà sense parar, com si mirés no saps exactament què, una mirada que només et dirigeix petits moments, com si li faltés l'hàbit de deixar-la reposar en la mirada del seu interlocutor. Amb la seva cara somrient, amb una expressió viva i un punt "il.luminada", tot ell amb una pinta una mica com si no fos "d'eixe món", immers sempre en el seu univers d'estacions, vies, trens i bicicletes...

Una picada de mosquit

Una picada de mosquit pica.
Aquesta és la part molesta.

La part favorable és que els mosquits son petits.
Si fossin com voltors,
amb una picada ens deixarien del tot dessagnats.

Podem viure maleint l'existència dels mosquits.
O podem celebrar que, per sort, són molt petits.

D'altra banda, a part de pensar, sentir o desitjar,
també podem fer alguna cosa més efectiva.
Per exemple, posar mosquiteres.

Proverbis

"Un barret bonic no pressuposa un cap ben moblat."