Persona:
"Individu de l’espècie humana."
Tu i jo.
Però, i ell?
(com més lluny mirem,
més poc empàtica és la mirada...)
25 d’oct. 2012
24 d’oct. 2012
Els caquis dels avis
La casa dels meus avis materns tenia dos patis, el de la casa pròpiament dita, amb caminets i parterres, ple de plantes i flors de les que en tenia cura la meva àvia, i el pati de la fàbrica de teixits del meu avi que hi havia adossada a la casa; aquest segon pati estava en gran part empedrat.
Hi havia una petita porteta que comunicava els dos patis, una porta que no recordo que mai estigués tancada amb clau, de manera que podies passar d'un pati a l'altre sense dificultats.
Al mig del pati empedrat hi havia un caqui. Era un petit arbre de copa arrodonida i tronc prim; el recordo esclarissat, sense gaire ufana, només amb alguns caquis esparsos quan n'era el temps. No recordo haver-ne menjat mai cap, i els records que en tinc són de quan el meu avi ja era mort, la fàbrica potser ja no funcionava i a la casa hi vivia la meva àvia amb el meu tio i la seva família.
A l'hort urbà del meu avi patern també hi havia un caqui, aquest ben diferent. Era molt gran, ufanós, esplèndid. Era un arbre que cada any, sense fallar mai, es carregava de fruita. N'havia menjat molts, de caquis d'aquell arbre, dolços, sucosos, deliciosos.
Em fa gràcia, recordar aquells arbres. Un, escarransit, minso a l'hora de la collita, el de la casa dels meus avis materns, gent benestant, mudada, cultivada, amb un gran protagonisme social. I l'altre ufanós, carregat de fruita, el de l'hort urbà dels meus avís paterns, gent humil, senzilla, discreta.
El caqui de l'hort dels meus avis paterns "se'l va menjar el totxo", ja que un cop venut l'hort el comprador hi va fer pisos. De l'altre no sé què se n'ha fet.
Hi havia una petita porteta que comunicava els dos patis, una porta que no recordo que mai estigués tancada amb clau, de manera que podies passar d'un pati a l'altre sense dificultats.
Al mig del pati empedrat hi havia un caqui. Era un petit arbre de copa arrodonida i tronc prim; el recordo esclarissat, sense gaire ufana, només amb alguns caquis esparsos quan n'era el temps. No recordo haver-ne menjat mai cap, i els records que en tinc són de quan el meu avi ja era mort, la fàbrica potser ja no funcionava i a la casa hi vivia la meva àvia amb el meu tio i la seva família.
A l'hort urbà del meu avi patern també hi havia un caqui, aquest ben diferent. Era molt gran, ufanós, esplèndid. Era un arbre que cada any, sense fallar mai, es carregava de fruita. N'havia menjat molts, de caquis d'aquell arbre, dolços, sucosos, deliciosos.
Em fa gràcia, recordar aquells arbres. Un, escarransit, minso a l'hora de la collita, el de la casa dels meus avis materns, gent benestant, mudada, cultivada, amb un gran protagonisme social. I l'altre ufanós, carregat de fruita, el de l'hort urbà dels meus avís paterns, gent humil, senzilla, discreta.
El caqui de l'hort dels meus avis paterns "se'l va menjar el totxo", ja que un cop venut l'hort el comprador hi va fer pisos. De l'altre no sé què se n'ha fet.
21 d’oct. 2012
El despenjador
Segons el diccionari de l'IEC un penjador és un "instrument, que serveix per a penjar-hi alguna cosa", i penjar és "fer aguantar (alguna cosa) per la seva part superior sense res que la sostingui per sota". Segons el mateix diccionari, despenjar és "fer cessar d’estar penjat". En canvi, despenjador no hi surt. Si que surt al Diccionari català-valelcià-balear: despenjador-ora, "instrument que serveix per a despenjar".
Hi ha penjadors que també serveixen per a despenjar? Sí. Què pot despenjar un penjador? Qualsevol cosa, per exemple, un abric, la tovallola, el que sigui que intentis penjar-hi. I aquesta és la gràcia, ho fa quan li dona la gana. Amb els penjadors d'abans, de contrastada eficiència, en general no hi havia el perill del despenjament arbitrari. Sobretot si es feia servir el penjador més eficient de tots, un bon clau clavat a la paret, la biga o la porta. En aquest cas, ni una bona ventada en despenjava el que hi haguessis penjat. Però l'eclosió del món del disseny, amb tots els seus progressos i les seves meravelles, ha fet possible aquesta nova generació de penjadors que despengen.
Ara a algunes cases hi ha penjadors en els que és impossible penjar-hi res ni un instant: per molt que ho intentis, veus com la peça de roba, tan bon punt la hi deixes, comença a lliscar lentament (o amb tota rapidesa), de manera que en un batre d'ulls ja la veus a terra. Tot evoluciona amb una gran rapidesa.
Hi ha penjadors que també serveixen per a despenjar? Sí. Què pot despenjar un penjador? Qualsevol cosa, per exemple, un abric, la tovallola, el que sigui que intentis penjar-hi. I aquesta és la gràcia, ho fa quan li dona la gana. Amb els penjadors d'abans, de contrastada eficiència, en general no hi havia el perill del despenjament arbitrari. Sobretot si es feia servir el penjador més eficient de tots, un bon clau clavat a la paret, la biga o la porta. En aquest cas, ni una bona ventada en despenjava el que hi haguessis penjat. Però l'eclosió del món del disseny, amb tots els seus progressos i les seves meravelles, ha fet possible aquesta nova generació de penjadors que despengen.
Ara a algunes cases hi ha penjadors en els que és impossible penjar-hi res ni un instant: per molt que ho intentis, veus com la peça de roba, tan bon punt la hi deixes, comença a lliscar lentament (o amb tota rapidesa), de manera que en un batre d'ulls ja la veus a terra. Tot evoluciona amb una gran rapidesa.
19 d’oct. 2012
Entreteniments
Jo somric,
tu rius,
ell fa un riu.
Nosaltres fem un rierol,
vosaltres ens feu una foto
i ells, ves quines coses,
la miren a internet.
tu rius,
ell fa un riu.
Nosaltres fem un rierol,
vosaltres ens feu una foto
i ells, ves quines coses,
la miren a internet.
18 d’oct. 2012
Injeccions
Fa uns mesos va morir el doctor Ferrer Pi, el pediatre de la família quan jo i els meus germans érem petits. El seu nom el primer que m'evoca és la paraula "injeccions", una paraula del tot associada a les seves visites: m'ha quedat la idea que el seu tractament de qualsevol malaltia consistia sempre en això, una bona tanda d'injeccions. Unes injeccions que ell receptava i després la meva mare ens punxava quan tocava, fent servir sempre la mateixa xeringa de vidre, prèviament esterilitzada junt amb l'agulla, en un cassó d'acer inoxidable que només tenia aquesta funció.
Tinc aquest record de la por a les injeccions, però no recordo episodis dels que jo en fos "la víctima". El que recordo és més aviat escenes que afectaven algun dels meus germans. De vegades he pensat que de la por a que me'n posessin alguna ja no em posava malalt... Ves a saber, potser era una estratègia "psicosomàtica" del doctor Ferrer Pi: amb la por de les injeccions, estimular les nostres defenses i enfortir el nostre sistema immunitari. Això d'una banda i, d'una altra, enfortir el nostre caràcter, acostumar-nos a no queixar-nos si realment no estàvem malats de debò. Els meus pares tenien una gran confiança en el doctor Ferrer Pi, val a dir que ben fonamentada: érem molta mainada i havia vingut un munt de vegades a casa, de vegades a hores del tot intempestives.
L'altre record del doctor Ferrer Pi és el de les radiografies. Si en general només el vèiem quan algú estava malalt i ell venia a casa, de tant (no recordo amb quin periodicitat) ens portaven a la seva consulta perquè ens fes una revisió. I una de les proves rutinàries de la revisió, a més de la cullera a la boca per mirar-nos la gola i que a mi em feia venir vomitera, eren les radiografies del pit; recordo l'esgarrifança, la sensació de fragilitat i desprotecció, amb la pantalla glaçada contra el pit despullat. Eren temps en què les radiografies es feien de manera rutinària, i amb uns aparells que a més suposo que no devien passar massa controls, de manera que suposo que tots els germans de petits vam rebre unes bones dosis de radioactivitat.
Ves a saber, potser a algun dels germans aquelles sessions ens van immunitzar contra tot, i a algun altre potser li van desballestar alguna cosa de la que encara no se n'ha refet del tot. En qualsevol cas, més bé o més malament tots vam sobreviure a les injeccions i a les radiacions, i amb tanta colla com érem, això estadísticament ja és un bon resultat. De fet, si alguna vegada comento amb algú la pila de germans que som, és habitual que la pregunta que vingui a continuació sigui aquesta: "Tots vius?" Doncs sí, de moment sí.
Tinc aquest record de la por a les injeccions, però no recordo episodis dels que jo en fos "la víctima". El que recordo és més aviat escenes que afectaven algun dels meus germans. De vegades he pensat que de la por a que me'n posessin alguna ja no em posava malalt... Ves a saber, potser era una estratègia "psicosomàtica" del doctor Ferrer Pi: amb la por de les injeccions, estimular les nostres defenses i enfortir el nostre sistema immunitari. Això d'una banda i, d'una altra, enfortir el nostre caràcter, acostumar-nos a no queixar-nos si realment no estàvem malats de debò. Els meus pares tenien una gran confiança en el doctor Ferrer Pi, val a dir que ben fonamentada: érem molta mainada i havia vingut un munt de vegades a casa, de vegades a hores del tot intempestives.
L'altre record del doctor Ferrer Pi és el de les radiografies. Si en general només el vèiem quan algú estava malalt i ell venia a casa, de tant (no recordo amb quin periodicitat) ens portaven a la seva consulta perquè ens fes una revisió. I una de les proves rutinàries de la revisió, a més de la cullera a la boca per mirar-nos la gola i que a mi em feia venir vomitera, eren les radiografies del pit; recordo l'esgarrifança, la sensació de fragilitat i desprotecció, amb la pantalla glaçada contra el pit despullat. Eren temps en què les radiografies es feien de manera rutinària, i amb uns aparells que a més suposo que no devien passar massa controls, de manera que suposo que tots els germans de petits vam rebre unes bones dosis de radioactivitat.
Ves a saber, potser a algun dels germans aquelles sessions ens van immunitzar contra tot, i a algun altre potser li van desballestar alguna cosa de la que encara no se n'ha refet del tot. En qualsevol cas, més bé o més malament tots vam sobreviure a les injeccions i a les radiacions, i amb tanta colla com érem, això estadísticament ja és un bon resultat. De fet, si alguna vegada comento amb algú la pila de germans que som, és habitual que la pregunta que vingui a continuació sigui aquesta: "Tots vius?" Doncs sí, de moment sí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
