26 de juny 2023

Gràcies a Monsenyor

Un dia un guàrdia civil va fer seure a la taula de la cuina la seva dona i les seves dues filles, aleshores adolescents i que començaven a voler anar una mica al seu aire. Això passava a finals dels anys seixanta, a un poble de muntanya. Llavors, ell dret i les tres assegudes, va desenfundar la pistola, la va posar damunt la taula i, a continuació, molt seriós, va dir a les tres dones: "Si alguna em fa avergonyir, la mato".

La història l'explica P, l'home que uns anys després es va casar amb una de les filles. Ho explica durant una llarga sobretaula durant la qual ell i el seu germà, A, van enllaçant diferents anècdotes, unes de quan eren petits i altres de posteriors. Ells parlen, i jo escolto, bocabadat.

Després, quan amb A marxem de casa del seu germà, li dic que m'ho he passat molt bé, amb tantes històries, unes curioses, unes altres divertides, unes altres dramàtiques... Com la del pastor que, un dia, es va mudar i, ben mudat, se'n va anar cap a un roure que ja tenia ullat i es va penjar.

Li dic a A, amb el qual som amics des de fa cinquanta anys, que, ves per on, resulta que els dos hem d'estar agraïts a Monsenyor Escrivá de Balaguer, ja que si ell no hagués existit, no hauria existit l'Opus Dei, i si no hagués existit l'Opus Dei, no hauria existit el col.legi de l'Opus Dei al qual em van portar els meus pares i on el vaig conèixer a ell, quan hi va anar a fer de professor. Aquella coincidència va ser l'inici de la nostra llarga amistat, que ha durat fins ara. (1)

Pel que fa a les històries que ell i el seu germà expliquen aquest dia, unes ja les sabia, i unes altres no. Moltes per a mi tenen un doble interès, perquè alguns dels protagonistes els vaig conèixer, com per exemple el pastor que, després de mudar-se, es va penjar (fins i tot havia treballat per a ell, en alguna esquilada d'ovelles). I al guàrdia civil de la pistola també el vaig conèixer, i el cas és que, com a guàrdia civil, recordo que la gent de la zona que ell tenia encomanada no el consideraven una mala persona. 

Posats a repassar històries curioses, una de les més curioses seria la d'aquest amic. Després de néixer en un poble de muntanya només accessible per un camí de ferradura, és a dir, només accessible a peu o amb mula (ni carros tenien), als disset anys, tip de la vida rural i de pasturar bestiar, en contra de la voluntat de la seva família va decidir que volia estudiar i tenir una vida diferent. I se'n va sortir: alhora que treballava per tal de sobreviure a la ciutat, va anar estudiant, va arribar a la universitat, es va llicenciar i, al final, la seva vida ha sigut molt diferent de la que semblava a què estava predestinat. Tant, que fins i tot ha arribat a ocupar càrrecs polítics força importants. Però aquesta ja és una altra història.

Aquesta vegada passo tres dies amb ell, en una casa solitària enmig de la muntanya, envoltats d'uns paisatges espectaculars, fent tombs i parlant els dos d'històries antigues. Cada dia, també anem a veure una estona el seu germà, que tota la vida ha fet de pastor. I també parlem de nosaltres dos, de la seva vida, fugint d'un món rural que l'ofegava, i de la meva, de sentit contrari, anant a viure durant uns anys a aquell món rural del qual ell n'havia fugit, i en el qual jo vaig viure experiències que per a mi van ser molt importants.

Ho diuen els seus deixebles, i en aquest cas jo també ho puc dir: "Sense Monsenyor Escrivá de Balaguer, tot hauria sigut diferent".

--
(1) Aquest amic guarda molt bon record dels seus anys de professors en aquell collegi de l'Opus Dei on ens vam conèixer. Diu que va tenir molta sort, llavors, de poder-hi treballar, i que sempre el van tractar molt bé.

18 de juny 2023

Textos antics sobre l'Elisabet

Sis textos de fa anys sobre l'Elisabet (ara revisats, però conservant la data de la seva redacció), que em van passar per alt quan vaig començar aquesta recopilació de textos després de morir ella.

4 de juny 2023

Les distorsions de la Valentina

Tots tenim imatges distorsionades de nosaltres mateixos, l'única diferència és el grau de distorsió de cadascú. En general, les nostres distorsions ens afavoreixen, ens mostren una imatge de nosaltres millorada. Però també hi ha excepcions, casos en què la pròpia imatge és pitjor que la realitat, cosa que, és clar, acostuma a complicar la vida de les persones pertanyents a aquest grup.

La Valentina pertany a la majoria, no a les excepcions. Un dia em diu, molt seriosa, que ella no ha alçat mai la veu a ningú, que sempre ha tractat de manera respectuosa tota la gent amb la qual s'ha relacionat. I jo em quedo mut. Perquè sé que de vegades ha fet unes bones escridassades a algunes persones, sovint sense cap mena de justificació, unes escridassades de vegades memorables. De fet, jo mateix algun cop també he sigut víctima de les seves fúries desbordades. De les quals, de propina, ella després en general no té el costum de disculpar-se'n. Per això he dit que em quedo mut, quan em diu el que em diu.

La Valentina actualment és una dona gran amb diferents problemes importants de salut. A causa dels seus problemes de mobilitat actuals, surt poc de casa, i no és estrany que es queixi de la seva solitud, i de l'abandonada que la té la gent que havia conegut. Aquesta vegada també m'ho diu, i a mi ni em passa pel cap, suggerir-li que pensi, si ella, hi té res a veure, amb això. Ni em passa pel cap, perquè malauradament estic convençut de la seva incapacitat per fer aquest tipus de reflexió. Al contrari, la seva reacció més probable seria un atac, i mira, si ho puc evitar no em ve de gust, que s'esbravi amb mi (l'experiment alguna vegada ja el vaig fer, i tinc present el resultat). 

D'altra banda, si l'he anat a veure no ha sigut per donar-li consells ni per fer-li cap sermó, sinó només per fer-li una estona de companyia. De manera que, pel que fa a les seves queixes, callo, i si ella amb el meu silenci es pensa que comparteixo la seva queixa, doncs m'és igual. Cosa que no evita que alhora el que li passa m'entristeixi, perquè és molt trist, veure que situacions que ja són complicades, de persones amb edats avançades, malaltes, dependents, isolades, encara es compliquin més a causa de la falta de lucidesa, i de la forma de ser cantelluda, d'aquestes persones.

En el seu cas, encara és tot més curiós o paradoxal, perquè la Valentina va dedicar una part important de la seva vida a ajudar a canviar "les formes conflictives de ser" de les persones d'un determinat col.lectiu, molt necessitades d'aquest tipus de canvi (si no dono més detalls d'aquest col.lectiu és per no donar més pistes de la identitat real de la Valentina, que de fet no es diu així). Durant uns anys, aquesta feina d'acompanyament i guiatge resulta que la va fer considerablement bé (de fet, durant aquella etapa a mi em va fer un favor que no he oblidat). Era una dona decidida i eficient, malgrat que de vegades la traís, ja llavors, aquest caràcter seu complicat i de reaccions arbitràries, en alguns moments.

A causa d'aquest passat dedicat als altres, ara suposo que encara té més aquesta sensació d'haver estat abandonada, perquè té present totes les persones a les quals va ajudar. I segurament, quan es queixa així, també té una part de raó... Una part, no tota. D'altra banda, això altre també és cert: la queixa no serveixi de res, al contrari, només fa que ella encara s'amargui més l'existència. 

Pobre Valentina... quan era jove tenia força de sobres per suportar les conseqüències de les seves contradiccions, era com una màquina de tren que res no l'aturava, com un tanc, però ara, en canvi, amb la seva motxilla d'anys, dolors i solituds, viure cada vegada se li fa més costerut.

3 de juny 2023

Els tatuatges de la Yolanda

La Yolanda és una noia jove que treballa de cambrera a un bar del barri. De tant en tant, si veig que hi ha poca gent, i que ella no està enfeinada, entro i demano un cafè, i llavors fem petar una mica la xerrada. M'agrada parlar amb ella perquè és una dona peculiar, per diferents motius. 

Durant uns anys la Yolanda es va dedicar a fer-se tatuatges per tot el cos. Durant l'hivern, només se li veuen els que se li enfilen pel coll, o els que li arriben a les mans. Però quan comença a fer bo i va amb samarretes de màniga curta, llavors el seu munt de tatuatges crida bastant l'atenció.

Ara ja fa uns quants anys, que se'ls va fer, i després, de mica en mica se'n va anar cansant. Fins i tot es va començar a penedir d'haver-se'ls fet, fins al punt que va arribar un dia que va decidir treure-se'n alguns. Però treure tatuatges és més complicat que posar-los, i després d'unes primeres proves, va acabar optant per tapar-los, és a dir, per tatuar-hi al damunt un negre uniforme.

Va començar per un avantbraç, fins que li va quedar tot negre, des del canell fins al colze. Després va deixar passar un temps i, ara fa poc, va reprendre la feina. Primer amb el braç que ja tenia parcialment tapat i, poc després, amb l'altre. 

La veig uns dies després dels últims canvis, i m'explica que el braç que ja tenia a mitges, acabar-lo li va costar 400 euros, i per l'altre, tot sencer, va trobar "una oferta" per 500 euros. També m'explica que per fer aquest tipus de tatuatges ennegridors els tatuadors fan servir una mena de pintes amb unes trenta agulles afilerades, i d'aquesta manera, "pentinant" la pell amb aquesta mena de rasclet multitatuador, el tatuador avança molt la feina.

Ara bé, tot i que el preu de 500 euros incloïa el segon braç sencer, veig que n'hi ha quedat alguna part sense tatuar, i quan li ho comento, em diu que va arribar un punt que se sentia molt malament, que ja no suportava més la sessió de tatuatge, i li va dir al tatuador que parés. Després, a causa del malestar general que aquella sessió li va provocar, va estar una setmana de baixa, sense poder venir a treballar. Per sort, com que és una cambrera molt eficient i molt simpàtica amb els clients, ni aquesta setmana perduda ni els braços ennegrits fan que perdi la feina.

De broma, li dic que si segueix ennegrint-se el cos d'aquesta manera, potser l'acabaran ficant a la presó. Com que fa cara de sorpresa, li explico que això de pintar-se i "fer-se passar per negre" sense ser-ho, tal com de vegades es feia a les pel.lícules antigues, avui està molt mal vist, perquè hi ha qui ho considera racista. 

Li dic això, i llavors ella riu. I jo somric, perquè la Yolanda em cau molt bé. Em cau molt bé i alhora també em genera una mica de neguit, perquè la veig tan fràgil, tan vulnerable... De fet, això dels tatuatges crida molt l'atenció, però és bastant irrellevant, al costat de la inestabilitat del seu món interior, del qual de vegades també en parla una mica.