23 de des. 2022

Sobre el final de la vida


21 de des. 2022

Sobre salut mental

18 de des. 2022

Caques

Quan amb el Joan Pintor sortim a fer un tomb, sempre, en algun moment, es queixa de les caques de gos que hi ha pel carrer. 

L'últim dia, quan ja tornem cap a casa, veig que té la cara tensa i que camina més encarcarat del compte. Li pregunto si li passa alguna cosa, i em diu que té moltes ganes de fer caca, que no sap si es podrà aguantar. Diu que entre un medicament que li han canviat i els menjars precuinats que li porten, fa dies que va fluix de ventre.

Li dic que falta poc per arribar a casa, que a veure si pot resistir. Però al final diu que no pot, i neguitós se'n va cap a una banda del carrer no tant a la vista, es baixa els pantalons i fa la feina. Per sort, és un carrer pel qual passa poca gent, i només el veuen, de lluny, un parell de persones.

Després, es puja els calçotets i els pantalons i, amb tota naturalitat i la cara relaxada gràcies a l'alleujament del ventre, reprenem el camí de tornada cap a casa. Com que ell no fa cap comentari, jo tampoc el faig, sobre la cagarada immensa que queda al carrer. Immensa i d'una consistència entre pastosa i líquida. 

També és cert que si ell hagués dit alguna cosa, jo no hauria sabut què dir-li, sobre la possibilitat de recollir "allò", i no deixar-ho abandonat, com fan els amos d'alguns gossos. Perquè el cas és que no duem res adequat per resoldre de manera correcta i civilitzada la situació.

Marxem "de l'escenari del delicte" com dos malfactors.

16 de des. 2022

Sobre la memòria

11 de des. 2022

Sobre salut mental

9 de des. 2022

La fundadora

Devia ser a principis dels anys 80, que la vaig conèixer. Es deia Clara, sor Clara, i estava construint un convent.

Jo havia anat a veure una amiga. Aquesta amiga vivia a la vora de sor Clara, en una petita caseta solitària, d'un sol espai i amb poques condicions; per exemple, no hi havia terra, el terra era el mateix terreny de fora. A aquesta amiga li havia ofert fer-li una llar de foc i obrir-li una finestra, per tal que la seva minúscula caseta fos una mica més confortable i agradable.

Per sort, sor Clara tenia un munt d'andròmines acumulades, al seu nou convent en construcció. Les havia anat recollint per si li podien servir en les obres que anava fent. Entre aquelles andròmines, fustes, ferros i vidres, més alguns totxos i ciment, i amb les eines que ens va deixar sor Clara, vaig fer aquelles dues petites obres.

Durant els dies que vaig estar allí feinejant, vaig veure unes quantes vegades sor Clara, i cada vegada que la veia i que l'escoltava em quedava més bocabadat, amb el seu projecte fundacional. Havia sigut monja de les clarisses, i es veu que quan li tocava fer els vots definitius, li van dir que no la veien amb la vocació adequada. Crec que va passar encara per un altre convent, fins que al final va decidir que faria la seva pròpia fundació, al seu gust. De fet, el paper de fundadora li esqueia, perquè més que vocació d'obediència, tenia vocació de manar.

Com que era el cas que ella coneixia molta gent i sabia vendre bé el seu projecte, primer va aconseguir que una dona li cedís una finca amb el mas que llavors es dedicava a reformar. Després, ara d'un ara d'un altre, va anar aconseguint donatius per anar fent les obres que tenia al cap que s'havien de fer (modificacions i ampliacions), per tal de convertir aquell mas en un convent. Amb l'objectiu de, al final, poder acollir les novícies que li anessin arribant. Aquest era el projecte en què estava embarcada sor Clara.

Mentrestant, ella feia vida a una sala gran que hi havia just a l'entrar a la casa, una sala prou gran com perquè, al costat d'una gran taula, que feia servir per menjar i per a qualsevol altra cosa que convingués, hi tingués aparcat el cotxe, un 600 (una altra donació) que utilitzava per als seus desplaçaments. Era una sala que semblava el magatzem d'un drapaire, amb tota mena de coses heterogènies, mobles, sacs de pinso de les gallines, alguns rebentats, llaunes de gasolina i d'oli del cotxe, bombones de butà, bidons i sacs amb continguts diversos... Tot en mig d'una netedat escassa, perquè a més tenia dos gossos grans que també hi feien vida, i ho deixaven tot ple de pèls i impregnat de la seva olor.

Una de les moltes coses que cridaven l'atenció d'aquella sala era una llar de foc immensa, espectacular, feta amb grans blocs de pedra. L'havia fet construir ella, indicant exactament com la volia, una llar de foc ostentosa, absurda i que, a sobre, si hi feies foc no escalfava gens ni mica. Un despropòsit total. De fet, sempre estava apagada, i ella cuinava amb un fogonet de gas, i quan a l'hivern feia fred, s'abrigava.

Llavors sor Clara tenia un munt de gallines ponedores, i en venia els ous com a ecològics. No sé quina mena de pinso els donava, però sí que vaig veure que també els donava altres coses, per exemple coques, croassants, brioixos i altres pastes que arreplegava d'alguna o algunes pastisseries de Reus (allò que els sobrava i ja no ho podien vendre). Aquelles pastes se les enduia cap a casa, "cap al convent", en uns sacs grans, dels quals, els dies que jo vaig estar per allà, amb aquella amiga de vegades en retriàvem allò que encara no estava en males condicions.

Dic això de les males condicions perquè, moltes vegades, aquelles gallines ponedores d'ous ecològics s'atipaven menjant munts de pastes no ja resseques, sinó fermentades, florides, perquè amb l'amuntegament a dins dels sacs, i la humitat de les nates o cremes que algunes pastes tenien, era fàcil que hi hagués fermentacions i floridures.

A la sala, hi havia també una porta amb un rètol al damunt que deia "Clausura". Aquella porta jo no la vaig traspassar mai, però la meva amiga sí: donava a unes escales per pujar al pis de dalt, en el qual ja hi havia cel.les construïdes.

Durant un temps, sor Clara va tenir una novícia, una noia amb problemes mentals. Es va estar amb sor Clara fins que va tenir una crisi més forta que algunes que ja havia tingut, i llavors va acabar ingressada en un psiquiàtric. Va ser l'única novícia que va aconseguir atraure sor Clara, i li va durar poc. Però aquell poc èxit no la va aturar, no va desistir del seu projecte, de la seva missió. Va seguir obtenint donacions, va seguir amb les obres i, entre altres coses, crec que fins i tot va fer construir un claustre.

Les monges fundadores ho són, històricament, perquè són persones que un dia, com a religioses, troben a faltar una determinada forma de viure i fer les coses (entre les diferents ordes ja existents de l'Església). Consideren que hi ha aquesta mancança, aquesta necessitat, i llavors decideixen crear elles un nou espai. En aquest sentit, no sé quin era el "carisma" (les característiques i objectius concrets i diferenciadors), de la congregació que sor Clara tenia al cap. De fet, no recordo que mai esmentés res d'això (ni que la meva amiga me'n digués res), perquè les converses de sor Clara giraven normalment només al voltant de les gallines, dels ratolins, dels paletes, dels problemes amb el seu 600 i coses d'aquestes.

Ja molt gran, un dia va caure, es va trencar una cama i va acabar a l'hospital. Ja no en va sortir, va morir al cap de poc temps. Amb la seva mort, els hereus d'aquella casa, que la propietària, morta també feia anys, en vida havia cedit a sor Clara "de manera indefinida mentre allí hi hagués una congregació activa", van respirar alleujats: ja no hi havia monja ni simulacre de congregació, de manera que podien prendre possessió de la casa i dels terrenys.

8 de des. 2022

L'Óliver, com a exemple / 2

"Sanidad negocia la adquisición del medicamento más caro del mundo: 2,47 millones por una única dosis". És el titular d'una notícia de fa uns mesos (Oriol Güell, El País, 26/7/2022). L'article començava així:

"El Ministerio de Sanidad negocia con la farmacéutica británica Orchard Therapeutics la financiación pública del Libmeldy, un innovador medicamento de una sola dosis indicado para el tratamiento de la leucodistrofia metacromática. (...) El precio de salida del fármaco, 2,47 millones de euros, lo convierte en el más caro del mundo y deja muy atrás el Zolgensma de Novartis, indicado para la atrofia muscular espinal y disponible en la sanidad pública desde el pasado diciembre a un precio oficial de 1,95 millones de euros."

Com que d'aquest tema ja en vaig parlar fa uns dies, ara ja no hi afegeixo res. Només volia aportar aquestes dades, com un exemple més del que llavors explicava, que resumit era això:

"La paradoxa, però, és aquesta: vivim en una societat en la qual de vegades es fa "tot" per salvar una vida (...), i alhora, a causa d'aquesta concentració de recursos, es poden estar desatenent, precaritzant, exposant, hipotecant, les necessitats de moltes altres criatures. Perquè amb els pans i els peixos només feia miracles Jesús."

--

11/12/2022: Després d'haver penjat ja aquest escrit, el mateix dia, més tard, veig aquesta altra notícia: "El medicamento más caro del mundo (...) cuesta 3,5 millones de dólares" (Miguel Jiménez, El País, 08/12/2022).

1 de des. 2022

L'Óliver, com a exemple

"Solo el 28% de los niños famélicos accede al tratamiento nutricional de emergencia." (1)

A l'Óliver, un nen de dos anys resident a Mèxic, li van detectar un tumor al cap, i els seus pares van demanar ajuda per tal que pogués ser traslladat a l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, amb l'objectiu d'intentar salvar-li la vida. La notícia va sortir a la majoria de diaris, amb grans titulars i articles de mitja pàgina.

A partir de llavors, l'Óliver va seguir sortint als diaris. Primer, amb la informació que una persona s'havia ofert per pagar les despeses d'un avió medicalitzat per traslladar-lo des de Mèxic a Barcelona. Després, amb les informacions dels preparatius del viatge, l'arribada, les primeres exploracions i anàlisis, la programació de l'operació, la seva execució, el resultat, els tractaments posteriors...

Els diaris anaven explicant la història amb tota mena de detalls, perquè aquestes històries agraden als lectors: històries que toquin la fibra, i encara millor si el protagonista és un nen. Perquè un nen "concret", per exemple amb un tumor al cap, i més si ens expliquen la seva vida i ens diuen que està a punt de morir, ens preocupa, ens entendreix. 

La paradoxa, però, és aquesta: vivim en una societat en la qual de vegades es fa "tot" per salvar una vida (per exemple la d'un nen com l'Óliver), i alhora, a causa d'aquesta concentració de recursos, es poden estar desatenent, precaritzant, exposant, hipotecant, les necessitats de moltes altres criatures. Perquè amb els pans i els peixos només feia miracles Jesús.

Es pot parlar d'aquesta manera, de la vida d'un nen i d'uns altres nens, fent aquestes comparacions? O potser és lleig? És clar, de tot això, als pares de l'Óliver, si me'ls trobés, segurament no m'atreviria a explicar-los res, sobretot ara, en aquest moment, perquè seria molt complicat. Perquè el més important per a ells és la vida del seu fill... Sigui dit de passada: igual que per a les mares i pares dels fills en risc immediat de mort a causa de desnutrició o d'una diarrea, unes situacions crítiques que sovint es podrien enfrontar, comparativament, amb pocs recursos.

Tal com deia al títol, he fet servir el cas de l'Óliver només com a exemple. Es podrien posar fàcilment altres exemples, de "paradoxes" d'aquestes, també més properes, quotidianes. Per exemple, mentre aquí en alguns casos s'inverteixen recursos "milionaris" (literalment) fent alguns tractaments o intervencions mèdiques a alguns malalts, resulta que quan truques al CAP et surt una màquina parlant, i si al final aconsegueixes que et visiti un metge, com que té cinc minuts per malalt, gairebé només li pots dir hola i adeu. 

--
(1) Rosa M. Bosch, La Vanguardia, 24/7/2022. És el titular de la notícia que, entre altres coses, diu: "Una de cada cinco muertes de niños que todavía no han cumplido los 59 meses se atribuye a la emaciación grave, causada por la escasez de nutrientes combinado con reiterados ataques de otras enfermedades, como la malaria, el sarampión y la diarrea."

24 de nov. 2022

Salut mental

Ens hem equivocat

La família de la Fina

IMPU

IMPU / 2

10 de nov. 2022

El Simó

(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2022/11/el-simo.html

5 de nov. 2022

Temes familiars, continuació

Bipolaritat i alzheimer
https://442m.blogspot.com/2022/11/bipolaritat-i-alzheimer.html

4 de nov. 2022

Dimonis i ingressos

31 d’oct. 2022

Anys setanta, neorurals i susbtàncies psicoactives

23 d’oct. 2022

L'Alba s'ha suïcidat

18 d’oct. 2022

Temes familiars

11 d’oct. 2022

Serra, martell i filaberquí

Com que tenien una serra, 
i de serrar en sabien,
van arreglar la taula serrant-la.
Si haguessin tingut un martell,
l'haurien arreglat clavant-hi alguns claus.
I si hagués tingut un filaberquí,
fent-li uns quants forats.
O ribotejant-la, si haguessin tingut un ribot.

Pobre taula, quina mala sort:
només tenia una petita rascada.
Però amb la serra, el martell,
la barrina i el ribot,
un dia serrada, un altre picada, 
un altre barrinada o ribotejada,
la taula al final va acabar 
del tot desballestada i trinxada.

(Als serveis de salut mental,
de vegades passen coses així)

9 d’oct. 2022

L'Elisabet, continuació

(temes familiars, família sobrevinguda)

5 d’oct. 2022

Assassinat al microones

M'adono que se m'han cucat unes galetes salades. Hauria de dir que hi he trobat corcs, o escarabats, però trobo que els dos noms són una mica confonedors, per referir-s'hi. En castellà està més ben resolt, queda més clar: 'gorgojos'. 

N'hi ha de molts tipus, de 'gorgojos'. Els que jo m'he trobat són alguna variant de corcs del blat, segurament 'sitophilus granarius', una mena d'escarabat petit, fosc, de només uns 3 o 4 mil.límetres, amb un morro allargat característic.

Veig com els corcs es passegen per les galetes, tan tranquils, desvergonyits, i decideixo provar un sistema de "desinsectació" que fins ara no havia intentat: fico les galetes, amb els seus hostes, al microones, i l'engego un minut. El resultat és espectacular: quan trec el plat, a les galetes no s'hi veu ni un corc, tots estan difunts, cadàvers, al damunt del plat.

No sé si a causa d'aquest crim o massacre (potser més de cent o dos-cents cadàvers) algun animalista em podria denunciar, però jo de moment estic ben content. I si em torno a trobar un cas igual, tornaré a fer el mateix: tornaré a executar la mateixa operació d'extermini.

Fins ara, quan algun cereal se'm corcava, si la cosa no estava molt avançada la solució era estendre'l damunt d'una safata, millor un dia de sol, i esperar que els corcs anessin marxant pel seu compte, que és el que acostumen a fer en aquests casos. Això sí, has d'anar remenant de tant en tant el cereal, per tal "d'animar" els corcs a tocar el dos. I és clar, no estàs mai segur de si, finalment, han marxat tots.

La solució del microones és molt més ràpida, i molt més efectiva. I té l'avantatge que elimines també l'eventual descendència. Perquè si permets que els corcs marxin vius, després, a un lloc o altre intentaran seguir fornicant i posant ous.

D'altra banda, el cert és que en qualsevol dels dos casos el que no elimines són els ous ja posats i no eclosionats. En el cas del microones, són ous cadàvers. I en el vas del cereal estès al sol, ous vius. 

El tema, per tant, és si menjar aquests ous, vius o morts, és o no és saludable. Jo considero que deuen ser saludables, perquè si no ho fossin, amb els que al llarg de dècades m'he arribat a menjar, suposo que alguna cosa hauria notat.

Sobre això, sobre menjar ous vius o morts de 'sitophilus granarius' o altres corcs o escarabats dels cereals, des de fa un temps estic més tranquil. Perquè m'he assabentat que es veu que hi ha gent que diu que menjar bestioles d'aquestes és molt saludable, i fins i tot curatiu, en els casos d'algunes malalties. 

Ja se sap, hi ha gent de tota mena... fins i tot com jo.

4 d’oct. 2022

Monòlegs

En lloc d'anar a fer com cada setmana un tomb pel seu barri amb el Joan Pintor, aquesta vegada, ell ho proposa, anem a casa de la Maria, la seva amiga: fa més de seixanta anys que són amics.

Un cop a casa de la Maria, seiem a la terrassa i, mentre ella beu un suc i ell una cervesa, els dos parlen. Parlen a la seva manera: quan ella parla, el Joan fa cara d'encantat, d'avorrit. I quan parla ell, al revés, llavors l'encantada i absent és ella. Això sí, en cap moment parlen els dos alhora: es van passant, o prenent la paraula, de manera tranquil.la i ordenada.

Cada vegada que un torna a parlar, agafa el fil exactament en el punt on havia deixat el seu discurs, com si entremig l'altre no hagués dit absolutament res. Encara més curiós: cadascú parla de coses ben diferents.

No és que parlin d'un tema concret cadascú des del seu punt de vista, sense escoltar el punt de vista de l'altre (això, sigui dit de passada, tan habitual entre la gent normal), sinó que cadascú parla de temes completament diferents, de manera que ja no hi ha ni la ficció d'una conversa: són dos monòlegs que es van alternant.

Assegut amb ells, contemplo divertit i fascinat l'escena, cadascú aprofitant els seus torns per explicar la seva història, i absents quan qui l'explica és l'altre. I així va passant l'estona

Val a dir que aquest no és l'únic format de les trobades conjuntes; aquesta vegada va així, però de vegades també hi ha converses que ho són realment. I en aquests casos sovint són molt interessants, sobretot quan intervens i fas que la conversa s'encarrili cap a un tema concret "que a tu" t'interessa. I quan, a més, si cal, llavors tornes a intervenir, quan veus que se'n van del tema, cosa relativament habitual.

Les històries explicades poden arribar a ser molt interessants, perquè entre els dos sumen cent noranta-dos anys, i les seves vides han sigut qualsevol cosa menys convencionals i monòtones. De manera que, tant ella com ell, en tenen un munt, d'històries curioses per explicar.

25 de set. 2022

Temes familiars

17 de set. 2022

Del deseiximent a l'aferrament

(sobre el final de la vida)

https://miravolant.blogspot.com/2022/09/del-deseiximent-laferrament.html

10 de set. 2022

La tia Rosa

(temes familiars)

9 de set. 2022

L'Elisabet

(temes familiars, família sobrevinguda...)

8 de set. 2022

Sis nits d'agost

La peli sobre en Xirinacs (suposadament):
https://senseseny.blogspot.com/2022/09/sis-nits-dagost.html

29 d’ag. 2022

Por si las voces vuelven

(sobre salut mental)

https://horitzontal.blogspot.com/2022/08/por-si-las-voces-vuelven-2.html

22 d’ag. 2022

Petit format

Li van tallar el dit amb el qual assenyalava el tirà i, amb l'altra mà, li va tirar una bomba.

Si un dia t'equivoques, no et preocupis: ves al centre comercial i compra't un culpable. 

A qui ataca més el corona-virus, als monàrquics o als republicans?

Quan passen dones amb faldilles les rajoles del carrer els veuen les calces.

Val més sol que mal acompanyat... Però què passa quan la mala companyia ets tu mateix?

14 d’ag. 2022

Històries de presons

Un dia un noi que havia sortit de permís de la presó va telefonar a l'Assumpta, un parell de vegades, però ella no era a casa, i no van poder parlar. L'endemà, van telefonar a l'Assumpta des de la presó, i li van dir que la policia, aquella nit, havia trobat el noi mort al carrer, a causa d'una sobredosi.

L'Assumpta el coneixia molt, feia de voluntària a aquella presó. De fet, aquell noi tenia més relació amb ella que amb els seus pares, els quals estaven farts de la seva vida de drogaddicte i delinqüent.

L'Assumpta va anar al tanatori. Allí, va veure que un home se li acostava, i que li preguntava si era l'Assumpta. Després, li va dir que era el pare del noi, i que quan la policia el va trobar, a la seva cartera, junt amb algun carnet, hi havia una foto d'ella. Una d'ella, i de ningú més. I que gràcies a aquella foto ell l'havia reconegut.

El pare, molt abatut, potser penedit del distanciament amb el seu fill, li va demanar a l'Assumpta si li semblava bé, que ell es quedés aquella foto.

Una altra història. Oficialment, el voluntariat que l'Assumpta feia a les presons eren classes de castellà o de català, a més d'ensenyar a llegir i a escriure als presos que en sabien poc. Un dia, tocava classe amb un parell de presos, i ells no feien cas de les seves explicacions. Llavors ella se'n va cansar i els va dir que, com que no estaven atents per la feina, que marxava. 

Al sentir-ho, els dos nois es van esverar molt, i li van demanar per favor que no marxés, que es quedés amb ells. I és que les classes potser els interessaven poc, però que algú els anés a veure, que els fes cas, que l'Assumpta, "amb l'excusa de les classes, estés una estona amb ells, això sí que ho valoraven i ho agraïen molt.

En general, eren nois (era una presó de joves, La Trinitat) que rebien molt poques visites. La majoria eren drogaddictes, de barris marginals i gairebé sense estudis. Però no tots, també n'hi havia algun "de casa bona", embolicat igualment amb drogues i delictes relacionats amb elles.

Un dels nois que l'Assumpta més va tractar, al qual a més va anar a veure a diferents presons (alguna vegada fent desplaçaments força llargs), uns anys després va saber que, aconseguida la llibertat, quan es dedicava a fer repartiments de pizzes amb bicicleta, el va atropellar un cotxe i el va matar. I, coses de la vida, es veu que el cotxe que accidentalment el va matar era de la policia.

Entre principis dels 90 a principis del 2000 l'Assumpta va fer de voluntària a algunes presons, sobretot a La Trinitat. De vegades n'explica històries, segons els casos, tristes, dramàtiques, dures, també divertides o tendres, de tota mena. Sovint són històries en què tot està barrejat, duresa, fragilitat... Et quedes bocabadat, quan la sents, tant pel contingut de les històries, com pel fet que ella hagi estat implicada en tantes.

Quan vaig a veure l'Assumpta, i li dic que m'expliqui històries de la seva vida, d'entrada la seva primera resposta sempre és la mateixa, "d'això ja fa molt temps, per què vols que t'ho expliqui?", o em diu que ja me les ha explicat totes, o es busca qualsevol altre excusa.

Però jo insisteixo, perquè sé que la seva vida és un pou d'històries. A més, les seves històries de presons són només una part del conjunt de les seves històries, que comencen als anys previs a la Guerra Civil (va néixer el 1931), i després passen per diferents països, diferents feines, diferents voluntariats, diferents contextos...

L'Assumpta diu que la seva mare, una dona força convencional, ja bastant gran alguna vegada li havia dit: "Jo no estava preparada, per tenir una filla com tu".

Hi ha gent que anant al cine o al teatre s'ho passa molt bé. A mi m'agrada anar a casa de l'Assumpta, i escoltar les històries que m'explica.

7 d’ag. 2022

Sense tenyir ni permanent

La Maria Perruquera fa molts anys que no pentina. Ja és molt velleta. Rentar caps, tallar cabells, tenyir-los, fer permanents, havia sigut el seu ofici.

Quan va tancar la seva petita perruqueria, va començar a anar a una altra perruqueria del poble. I li van seguir fent el mateix que ella s'havia fet sempre: un tenyit ros i una permanent com un casc, d'aquestes que has de vigilar quan vas a dormir, per tal que no se t'esclafi.

Fa poc va decidir que potser ja n'hi havia prou. Va demanar que li tallessin els cabells més curts i no se'ls va tenyir més. I va prescindir també de la permanent. I, mira quines coses, amb els cabells més curts, sense la permanent i sense el tenyit, ara no se la veu tan àvia, té un aspecte rejovenit.

2 d’ag. 2022

Temes familiars (la tia Rosa)

29 de jul. 2022

Temes LGTBcedaris

26 de jul. 2022

La salut, diferents llibres i lectures

Llibres d'editorials mèdiques: paper, tapes i pes

16 de jul. 2022

Mandales

El Joan, el Manuel i la Isabel són persones que han incorporat a les seves activitats diàries, als seus entreteniments, a la seva forma de "matar el temps", pintar mandales. Cap d'aquestes persones, abans d'arribar al grau de deteriorament actual, d'encongiment de la seva autonomia i clarividència, hi hauria dedicat ni un segon, a fer mandales. En canvi, ara si: han arribat a "l'etapa mandales" de la seva vida.

De tant en tant dic que, a partir de segons quin grau de deteriorament, no vull seguir vivint. Quin és el límit? Dic que hi ha línies vermelles molt clares, i alhora unes altres línies "prevermelles", més variables, segons els dies, l'humor, o ves a saber què.

De vegades penso que si la meva vida ha d'arribar al punt d'haver-me d'entretenir fent mandales, prefereixo plegar. Perquè crec que se'm faria molt feixuc, pensar llavors en qui havia sigut (i en tot el que feia), "abans dels mandales". Ja ho veurem. 

De moment, ves quines coses, resulta que de vegades faig de "monitor de mandales". Amb el Joan Pintor. El seu cas és curiós, pel que fa a això dels mandales. Ell, que havia dibuixat i pintat tant, i que s'ho havia passat tan bé fent-ho, ara, amb la seva vida i la seva autonomia encongides, ha acabat arribant a aquesta etapa de pintar mandales, per tal que els seus dies solitaris no se li facin tan llargs. En lloc de teles i pinzells, mandales i tele, aquest és ara el seu menú diari d'entreteniment, del matí fins al vespre.

El Joan pinta mandales de quaderns comprats. Durant un temps vaig insistir-li perquè se'ls dibuixés ell: "A veure, tu de dibuixar en saps molt, de manera que ja et podries fer també els dibuixos, en lloc de comprar quaderns. A més, tens tots els estris necessaris per fer-ho, regle, cartabó, compàs..."

Quan li ho deia, ell em donava tota mena d'excuses. Per exemple, que el compàs que tenia no funcionava. De manera que un dia li vaig demanar el compàs, un regle i un cartabó, i en cinc minuts, davant d'ell, li vaig dibuixar un mandala. I li vaig dir que ja ho veia, que fer-ho era ben fàcil. I li vaig posar "deures": el dia que jo tornés, a més de pintar aquell mandala, n'havia d'haver dibuixat també un ell, des de zero.

Ho va fer. Però va ser una única vegada. Després va tornar el rastell d'excuses: que si li costava molt, que se li cansava el braç, que el compàs no funcionava, que si la maquineta de fer punta... El cas és que vam tornar al punt de partida: ara, una altra vegada, només pinta mandales de quaderns comprats i, quan es cansa de pintar-ne, engega la tele.

Per això dic que, en la vida d'una persona, l'arribada a "l'etapa mandales" és un punt d'inflexió sobre la qual potser està bé reflexionar...

11 de jul. 2022

Un any

(l'Elisabet)
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2022/07/un-any.html

8 de jul. 2022

Escardar, segar, passar set

Escardar: amb la forqueta a la mà esquerra, doblegues la tija dels cards dels sembrats de cereals i, amb el falçó de mànec llarg a la dreta, els talles arran de terra. M'ho explica el Joan Pintor, que fins als catorze anys se'n va fer un tip. També va atipar-se de segar: mentre amb la mà esquerra (protegida per l'esclopet de fusta, per tel de no tallar-se cap dit), engrapava els manats de blat, amb la dreta, amb la falç dentada, anava tallant els manats. Els records seus d'aquelles feines són de molta calor, moltes hores, molt cansament.

Una manera d'alliberar-se de la feixuguesa de la sega era dur la mula carregada de garbes cap al poble, descarregar les garbes a casa i, llavors, tornar amb la mula cap al camp que estaven segant. Era un parèntesi. La contrapartida era que el camí era llarg, ell era un nen, la mula no sempre era complaent, i alhora el seu pare no destacava per la seva habilitat lligant les garbes al bast de la mula, de manera que tot plegat feia que aquell trajecte estigués ple d'inquietuds. Perquè el camí el feia completament sol, i era un nen de tretze anys, de dotze, d'onze...

El Joan no enyora gens la vida rural. Es va sentir alleujat, quan se'n va poder allunyar, tot i que llavors la seva nova vida d'aprenent a Barcelona no va ser fàcil: moltes hores, mal pagades, i de vegades ni això, estafades. Però va anar sobrevivint, de mica en mica es va anar espavilant.

Una altra cosa que m'explica és que pels secarrals del seu poble gairebé no hi havia cap font, de manera que quan tombava la set era habitual. En cas de molta necessitat, de vegades s'amorrava a una de les basses fetes per abeurar el bestiar, amb aigües fangoses i, el que és pitjor, amb tota seguretat plenes de microbis indesitjables, ja que de la mateixa manera que les mules i els xais s'hi abeuraven, potser també pixaven mentre ho feien, i ficaven a dins de l'aigua les potes amb les quals un moment abans potser havien trepitjat fems frescos.

Però no va agafar mai cap malaltia, ves a saber, potser aquella aigua fangosa amb pixums i fems va actuar com una mena de vacuna... O, senzillament, va tenir sort: potser tenia un sistema immunitari molt robust.

Les basses les feien a les parts baixes dels terrenys amb pendent, per tal que recollissin l'aigua de la pluja. El lloc on es feia la bassa havia de ser argilenc, per tal que retingués l'aigua. Era important triar un lloc al qual arribés molta aigua, quan plovia, però encara ho era més que el lloc de la bassa fos de terra argilenca: una bassa en un terreny majoritàriament sorrenc, no hauria retingut res.

La majoria d'històries de quan era petit que m'explica ara el Joan, pertanyen a un món que jo ja no vaig conèixer, quan vaig començar la meva vida de neorural (per dir-ne d'alguna manera), a mitjans dels anys setanta. Però no totes. Per exemple, això de beure aigua de basses pel bestiar, amb aigües fangoses i contaminades amb pixums i cagallons, alguna vegada també ho havia fet: en algun moment de molta set, amb la boca com un fregall, sense cap altra alternativa, també em vaig amorrar a alguna d'aquestes basses. Per sort, com en el seu cas, sense conseqüències, perquè és obvi que vaig sobreviure: encara estic viu.

1 de jul. 2022

La Rosaura / 3

El dia que presumptament amb la Rosaura "vam fer coses de caràcter sexual" a casa del JF, el que va passar va ser el que explico a continuació. 

Vaig arribar al pis del JF i, només entrar, vaig veure al passadís un regalim de gotes. La Rosaura duia un pal de fregar, es veu que el JF havia passat de l'habitació al menjador i, tot passant, havia deixat aquell regalim de pipí.

La Rosaura em va dir que no hi havia manera de convèncer el JF perquè li deixés comprar bolquers més absorbents, perquè deia que eren massa cars; n'hi feia comprar uns de més barats amb els quals passava això, que de seguida es saturaven i es desbordaven. I que el problema no eren només els regalims de pipí pel pis, sinó que, de nit, encara era pitjor, perquè el llit cada vegada quedava inundat.

Al llit, el JF hi tenia un protector del matalàs molt vell. El JF deia que no en volia comprar de nous, pel mateix motiu dels diners. I alhora argumentava que, de fet, això del matalàs moll no era cap problema, perquè quan es llevava, engegava el ventilador, encarat cap al matalàs, fins que més o menys s'assecava. Segons el JF, fent servir el ventilador, quin problema hi havia?

Aquell dia li vaig fer un bon sermó, al JF (un més, altres vegades ja l'havia anat sermonejant, pel que feia a aquest tema). Sobretot, perquè l'excusa dels diners era absolutament idiota. En té un munt; a més de la pensió, té un capital important al banc. 

I a la Rosaura li vaig dir que, si ell seguia oposant-se a comprar bolquers bons, i protectors nous (i un matalàs nou), que parlés amb la treballadora social, i que llavors la treballadora social pressionés al JF per tal que li permetés a ella fer aquestes compres imprescindibles. 

En cas contrari, li vaig dir que l'altra alternativa era aquesta: si després d'haver explicat la situació a la metgessa de capçalera i a la treballadora social del JF, tot seguia igual, doncs que ella passés de tot. Que es posés una pinça al nas, si li calia, quan entrés al dormitori del JF. I que quan trobés regalims de pipí pel pis, que els fregués sense atabalar-se i sense presses, ja que era així com ell ho volia. Que complís amb les seves obligacions, que fes el menjar i rentés la roba, que fes les compres... és a dir, tot allò que entrava "dintre de la seva descripció de treball". Allò, i prou. 

Perquè si ella complia amb les seves obligacions, ningú no li podria retreure res, un cop alertada la gent que calia alertar. Encara que al JF li arribessin els pixums al coll.

La primera part de la conversa amb la Rosaura la tenim al dormitori del JF, davant del seu matalàs repugnant i pudent, mentre el JF mira la tele al menjador. I mentre la Rosaura i jo estem parlant d'aquest tema a l'habitació, suposo que el JF deu anar imaginant coses, es deu anar inventant la seva pel.lícula: "Aquells dos ara deuen estar follant al meu llit!"

Fer-se vell és una calamitat i, si a més abans has sigut una persona masclista, prepotent, manipuladora, etc., potser encara és una calamitat més gran, perquè amb la decrepitud, els teus trets de caràcter desagradables, acompanyats de regalims de pipí, de pudors, de gasiveria, d'intents d'extorsió de les cuidadores, etc., a més de bastant molestos esdevenen també patètics.

I dramàtics, per a qui ho ha d'aguantar, com en aquest cas la Rosaura. Lluny del seu país, de la seva família, dels seus fills i de la seva mare, als quals no veu des de fa cinc anys.

20 de juny 2022

La Rosaura / 2

L'endemà de la trucada de la Rosaura, vaig al pis del JF. Quan arribo, ella obre la porta, i ell, darrere seu, molt seriós, em diu això: "Ja te'n pots anar".

Li dic que no me'n vaig, que he vingut a parlar amb la Rosaura. Ell insisteix, que me'n vagi. No li faig cas, passo cap al menjador i m'assec. La Rosaura em dona les gràcies. Ell també ve al menjador, i em repeteix que me'n vagi. Com que no li faig cas, finalment també seu.

Primer li dic a la Rosaura que, en bona part, la situació d'ara és responsabilitat seva, ja que si s'hagués limitat a fer estrictament de cuidadora, si no hagués concedit llibertats al JF, tot això probablement no hauria passat. Però que, d'altra banda, ara ja és igual, el que havia passat, i que si ella tenia clar que allò s'havia acabat, doncs acabat estava. La decisió era seva, del tot, digués el que digués el JF.

El JF em torna a dir que me'n vagi. Li dic que no es preocupi, que no m'hi estaré gaire. Que ja marxaré, i que no tornaré més, perquè ja n'estic ben tip, d'ell. També li dic que, si és una mica espavilat, hauria de deixar d'assetjar la Rosaura, perquè si no para, a la primera oportunitat que a ella li surti de canviar de feina, el deixarà plantat. I que en l'estat que ell està, tan dependent, i amb les dificultats per trobar cuidadores adequades, eficients, amb les dosis necessàries de paciència, etc., acabarà una altra vegada envoltat de desordre, porqueria i solitud. O en una residència, cosa que sempre ha dit que no volia

I llavors sí, finalment me'n vaig. 

D'això ja fa uns mesos, i no he tornat a passar per casa del JF, ni li he telefonat. Ell tampoc ho ha fet. En canvi, amb la Rosaura hi mantinc el contacte, procuro telefonar-la cada setmana, per tal de saber com li van les coses. La conversa sempre és la mateixa, ella em diu que el JF segueix igual, obsessionat amb el fet que "aquell dia vam fer coses". I alhora, pressionant-la, insistint-li perquè es deixi grapejar, tot i que ella ja li ha dit ben clar que allò d'abans s'ha acabat del tot. Quan la telefono, la Rosaura també em parla dels seus problemes de salut i familiars, força importants.

La Rosaura és cubana, no té ningú de família, aquí, ni tan sols amigues. Tot el dia pensa en els seus fills, en la seva mare, als quals ja fa cinc anys que no veu. Els troba molt a faltar. De moment, com que no té una altra opció, ni els papers encara en regla per tal de poder-se moure amb una mica de llibertat, ha d'aguantar al JF.

19 de juny 2022

La Rosaura: "Ja no puc més!"

Em telefona la Rosaura i em diu que si puc anar al pis del JF, l'home que cuida. Està molt alterada. Pel pis hi passo de tant en tant, potser un cop al mes, i ella sempre m'ho agraeix. Ara està molt nerviosa, insisteix perquè hi vagi com més aviat millor, m'ho demana per favor, em diu que ja no pot més.

Li pregunto què passa, i em diu que per telèfon és complicat d'explicar, però que ja no suporta més la situació, que està tipa del JF. Li dic que l'endemà suposo que hi podré anar. Seguim encara parlant una mica, i al final m'explica per què està tan alterada.

Es veu que el JF li ha dit que ella "s'entenia amb mi", que l'última vegada que hi vaig anar, "ella i jo vam fer coses", mentre ell estava al menjador mirant la tele. 

No ho puc evitar, i ric. No sé si és el més adequat, tenint en compte que la Rosaura està ben trasbalsada, però ric, perquè trobo molt còmic que el JF, ara, hagi tingut aquesta ocurrència.

La Rosaura fa potser ja quatre anys que fa de cuidadora del JF. Durant un temps, ella va concedir "algunes llibertats" al JF, suposo que a canvi d'alguna cosa. Després, va voler tallar-ho, perquè no s'hi sentia a gust, o ja no li compensava, o pel que fos. El cas és que el JF s'ho va agafar malament: s'hi havia acostumat, no volia renunciar a allò que ja considerava "un dret adquirit".

Algunes vegades, durant l'etapa "de les llibertats", ja havíem parlat d'aquest tema, els tres. Llavors, jo els havia dit que ja eren prou grans, que fessin el que volguessin, ja que cadascú ho feia lliurement, motivat pel seu propi interès, diferent en cada cas. I és clar, que assumissin les conseqüències de les seves decisions. 

Més endavant ella va voler revertir la situació, i aleshores li vaig dir que tenia tot el dret a fer-ho, i que per tant era igual, en aquest sentit, el que el JF volgués.

Al JF no li va fer gens de gràcia, que llavors defensés la Rosaura. I a partir de llavors em va començar a veure com un enemic. Suposo que ja no recordava com estava ell quan el vaig trobar anys enrere, abandonat, brut, sol, fet una calamitat, i el difícil que va ser anar-lo retornant a una vida una mica més ordenada i decenta. I el difícil que també va ser acabar trobant algú com la Rosaura, algú tan pacient i eficient com ella. Perquè abans ja havien passat altres noies que no havien donat bon resultat, en cada cas per diferents motius (el JF no és precisament una persona fàcil).

Al fer, pel que fa a aquest tema, costat a la Rosaura, pel JF m'he convertit en un obstacle, de cara "a la satisfacció de les seves pulsions sexuals". I a partir d'aquí, el seu cap, que ja no rutlla del tot afinat, ha acabat elaborant aquest relat: l'explicació que ella no vulgui deixar-se grapejar més, que ara el rebutgi, és perquè ara la Rosaura s'entén amb mi.

12 de juny 2022

Les cerveses / 2

Uns dies després de la "presumpta mort recent" de la mare del Jóseph (1), me'l torno a trobar. Amb la Cristina, asseguts els dos a  un banc del parc. Al darrere del banc, set llaunes de cervesa buides; hi clavo una llambregada, però no faig cap comentari.

Al Jóseph l'alcohol li complica la vida, però no li altera el caràcter. És un alcohòlic molt bona persona; té les seves rareses, però no s'enfada mai, sempre està tranquil.

La Cristina em diu que han ofert una oportunitat al Jóseph, i que ell ha decidit aprofitar-la, perquè s'adona que el descontrol amb la beguda cada vegada és més gran: des que es desperta fins que se'n va a dormir, no para de beure cerveses. Se les compra amb els diners que li donen les estones que capta.

La Cristina em diu que si a partir de la setmana vinent no veig Jóseph, al vespre, al portal on normalment dorm, que no m'estranyi. M'ho diu ella, perquè a ell, també quan està sobri (en aquest moment ho està poc), és molt complicat d'entendre'l, per mica elaborat que sigui allò que ha de dir. Entre ells parlen amb hongarès; el Jóseph mira, escolta, fa alguns gestos, mentre la Cristina li tradueix el que em diu.

Es veu que el programa que li han proposat consisteix en uns primers dies de confinament absolut, amb zero alcohol i molt acompanyament. Després, si tot va bé, passaria a una mena de residència amb altres persones en la seva mateixa situació  i, si tot segueix anat bé, llavors anirà a un piset compartit amb una altra persona.

Fa uns anys, al Jóseph ja li van oferir una oportunitat com aquesta, i ho va intentar. Va arribar a l'etapa del pis compartit. Però llavors es va obsessionar amb el fet que el seu company de pis roncava. Va dir que era absolutament insuportable, i al cap de potser un més de viure al pis, va tornar al carrer. I a les cerveses, que durant aquell parèntesi no havia tastat.

A veure què passa ara...

10 de juny 2022

Abderraman, no pixis aquí!

-Abderraman, pobre de tu que pixis aquí!

Qui diu això és un policia. L'Abderraman està ben borratxo, suposo que les paraules del policia li arriben a través d'una boira molt espessa, tan espessa que, tot i l'advertiment, amb els ulls enterbolits i fent esses s'acosta a un arbre i fa el gest de dur-se les mans a la bragueta.

-Que t'he dit que no, si has de pixar ves als lavabos de l'estació! Aquí, al parc infantil, no pots pixar de cap manera, i si no et pots aguantar, doncs t'aguantes, per què bevies tanta cervesa! Au, marxa!

Mentrestant, l'Abderraman ha agafat la llauna de cervesa i va fent glops, tan tranquil. Com si el que està passant no tingui res a veure amb ell. Malgrat l'actitud de l'Abderraman, el policia es manté tranquil, parla de manera clara i contundent, però no amb hostilitat. Sembla que compadeix l'Abderraman, el seu estat; sobretot el que vol és que no embruti el parc infantil amb els seus pixums. 

Abans d'aquest policia, n'havia arribat un altre. Diferent, fatxenda, malcarat; des del primer moment ha tractat amb desconsideració l'Abderraman. Es veu que se sent a gust fent sentir la seva autoritat, tot i que l'Abderraman, a causa de l'acumulació d'alcohol al cervell, no s'immuta. Gens ni mica. I potser per això el primer policia encara es comporta de manera més antipàtica i prepotent, perquè voldria veure en la cara de l'Abderraman alguna mena de temor, i no ho aconsegueix.

Arriben més policies, ara ja n'hi ha cinc (i això que l'Abderraman és del tot inofensiu, l'únic risc és un pixum en un lloc inadequat). Dels cinc, el primer, i dos dels següents, sembla que estan interessats "en fer papers" de la situació, demanar documentacions, etc. També parlen per telèfon "amb la central". Com a les pelis. Però és clar, com més s'entretinguin amb la burocràcia (inútil) i les telefonades, com més estona el retinguin, més gran és la possibilitat que l'Abderraman s'acabi pixant al damunt. Al damunt, "i a dins del parc".

Aquesta és el resum de la situació: tres policies amb ganes d'embolicar la troca, un que no diu res, i un altre que només vol resoldre l'embolic, de la manera més fàcil i ràpida possible. De fet, es contradiuen entre ells. Uns demanen papers i diuen "d'aquí no es mou ningú", mentre que l'altre li va dient a l'Abderraman que marxi d'una vegada i vagi a pixar als lavabos de l'estació, que està a tocar. 

A l'Abderraman cada vegada se'l veu més neguitós i tens, no per la presència de la policia, sinó a causa de la pressió creixent de la seva bufeta; amb els seus moviments nerviosos es nota que està a punt de pixar-se. 

Per sort, el policia més sensat i que està en minoria aconsegueix imposar el seu criteri, malgrat les queixes dels altres. Perquè realment es queixen, sembla que lamenten que la cosa no s'emboliqui més.

Jo sóc un espectador "de primera fila", estic assegut a un banc a només uns sis o set metres de l'escena, de manera que no em perdo res del que passa ni del que es diu. Finalment, l'Abderraman, "alliberat", marxa fent tentines. Ves a saber si anirà als lavabos de l'estació, o si acabarà pixant a qualsevol altra banda... però com a mínim ja no pixarà al parc infantil.

Quan ell ja ha marxat, els cinc policies es queden fent tertúlia. Penso que estaria bé que anés a felicitar "el poli bo i assenyat", pel seu comportament. Però no ho faig, perquè com que també hi ha els altres, potser encara em tocaria rebre...

--
(*) Això passa l'1 de juny, al mateix parc del qual ja vaig parlar per explicar una intervenció de la policia del tot abusiva i de caràcter descaradament racista (principis de febrer). Malauradament, aquell dia no hi havia cap "poli bo" i amb una mica de seny que aturés la prepotència dels altres; per acció o omissió, tots eren "dolents":
https://passavolant.blogspot.com/2022/05/quan-lordre-public-laltera-la-policia.html

3 de juny 2022

La bufetada

Estic assegut a un banc d'una plaça. Al darrere, hi ha un altre banc; de cua d'ull veig que s'hi asseuen una dona i un home, junts, deuen tenir al voltant de cinquanta anys, o potser més. 

Ella parla molt. No la sento, perquè parla sense alçar la veu, però em sembla que està renyant l'home. Ell calla, no diu res, està tota l'estona amb el cap acotat. De cop, sense que aparentment hagi passat res especial, ella li clava una bona bufetada. Forta, sonora, tant, que algunes persones els mirin.

A partir de llavors, ella calla i es queda quieta. Ell segueix igual, amb el cap cot i mut. Al cap d'una mica, en silenci, els dos s'aixequen i se'n van, junts, amb aquest caminar encarcarat, lent, empastillat, de les persones bastant medicades amb psicofàrmacs.

A ella la conec. Era una companya de residència de l'Elisabet, i alguna vegada ens havíem saludat, a dins de la residència, o a fora, pel carrer. Però ara no recordo detalls d'ella. A ell no el tinc present, potser encara no era a la residència. 

Abans de morir l'Elisabet, de vegades li preguntava: "I aquest o aquesta, què?" I ella me'n feia la descripció, la fitxa. Però entre una residència i una altra, al final eren tantes, les persones amb qui ella havia conviscut, que moltes descripcions d'aquestes persones se m'han oblidat. I els noms, encara més.

El banc on m'he assegut és a la plaça de la Virreina, a prop del carrer on hi ha la residència on va viure l'Elisabet els seus últims dos anys. M'agrada asseure'm a la plaça, tant perquè la plaça i el barri em recorden l'Elisabet, com perquè és una plaça on hi ha sempre gent curiosa.

Per exemple, aquest mateix dia de la bufetada, a un altre banc que també em queda a la vora, hi passen la tarda cinc homes amb diferents graus de borratxera. El tema de conversa del dia es veu que és la pròpia potència sexual. 

Els sento bé, perquè parlen fort, és obvi que volen que se'ls senti. Un diu: "Doncs jo, sense treure-la, deu vegades seguides!" I llavors un altre diu: "Doncs jo, vint!" I un altre: "Doncs la meva, dos pams i dura com l'acer!" 

I així, explicant les seves proeses (imaginàries o no, això ho saben ells), van passant la tarda.

I jo igual, la vaig passant escoltant, mirant...

1 de juny 2022

Memòria bona o dolenta / 2

Vaig dir l'altre dia que la memòria d'algú és bona o dolenta no només de manera objectiva, sinó també subjectiva, segons l'ús que se'n vulgui fer, allò que se n'esperi, i en quines circumstàncies concretes. 

De vegades decideixo, per exemple, que la setmana vinent faré una determinada cosa. Llavors penso que quan arribi la Lívia li ho haig de dir, per tal que ella ho tingui en compte. Però potser en aquell moment ella no hi és. Més tard arriba, i llavors jo potser m'oblido del que li haig de dir, o potser penso que ja hi haurà un millor moment, perquè potser llavors hi ha un altre tema més important que hem de comentar. 

Aquestes indecisions, acompanyades dels corresponents ajornaments, potser es repeteixen (pels motius que siguin). I arriba un punt que potser ja em faig un embolic, i aquell "li hauria de dir a la Lívia" s'acaba convertint en un "no sé si ja li ho he dit". En el pitjor dels casos, potser fins i tot desapareix el dubte, i arriba un punt que em penso que "ja li ho vaig dir". Un embolic.

Per descomptat, m'agrada ser conscient d'aquestes vulnerabilitats, i dels seus efectes indesitjables. Adonar-me'n és una autoinvitació a reforçar l'ús dels condicionals, sobretot quan la Lívia (o qui sigui), té un relat, un record, sobre una cosa o una altra, diferent del meu.

PD: De cara a minimitzar aquestes situacions conflictives, si li haig de dir una cosa a la Lívia, sobretot si és important, sé que haig de procurar dir-li en el primer moment que sigui possible, encara que potser no sigui el més adequat. I si aquesta immediatesa no és possible, el que haig de fer és anotar-ho, i no haig de tatxar o llençar la nota fins que li ho hagi dit. El risc d'embolics, d'aquesta manera, no queda del tot eliminat, però sí limitat (també pot passar que perdi la nota... la seguretat absoluta no existeix mai, en res).

30 de maig 2022

Les cerveses

Fent esses, amb una llauna de cerveses a la mà, el Jóseph travessa la plaça i s'asseu en un banc. El veig de lluny i dubto si m'acosto o no a dir-li alguna cosa, de vegades quan està borratxo no ho faig. Al final m'hi acosto, i veig que fa una cara diferent i, ja més a la vora, veig que plora.

Em diu que ahir la seva germana li va trucar i li va dir que la mare havia mort. M'ho diu amb les llàgrimes que li regalimen per la cara, alhora que m'ensenya la llauna de cervesa, volent dir que és l'únic que pot fer, beure per suportar el trasbals, la tristesa.

No li faig cap comentari sobre la seva borratxera; de fet, en general ja no li dic mai res, sobre l'alcohol, perquè no sé què dir-li, amb la vida que fa, dormint al carrer des de fa una pila d'anys... Sobre això, l'únic que li vaig dir, al principi, un dels primers dies que vam parlar i que em va demanar si li comprava una cervesa (estàvem al costat de l'entrada del supermercat), va ser que d'alcohol no li compraria res, però que si volia alguna altra cosa, cap problema (sovint em demana pernil dolç).

L'endemà, també pel barri, trobo la Cristina. Fa anys també vivia al carrer i també bevia bastant, però li van donar una oportunitat, la va aprofitar, i ara viu en un piset petit. S'organitza molt bé, sempre va molt endreçada, i sempre somriu. Està molt agraïda als serveis socials.

La Cristina és hongaresa, com el Jóseph. Quan pot, l'ajuda, està bastant al cas d'ell. La Cristina parla en castellà millor que ell. No és gaire difícil: ell, tot i fer quinze anys que va arribar, només sap un grapat de paraules (fred, calor, avui, demà, hola, adeu... i poca cosa més). I per descomptat, de gramàtica zero, parla com els indis de les pelis de l'Oest. No sé si és que el seu cap, banyat en alcohol des de fa tants anys, amb les neurones ja molt deteriorades, ja no pot anar més enllà, o és que no aprèn res a causa del desinterès, de la indiferència.

Li dic a la Cristina que pobre Jóseph, que se li ha mort la mare. I ella obre molt els ulls, fa cara de sorpresa: em diu que la mare del Joseph va morir fa molts anys i, després, també fa anys, la germana.

La història m'entendreix: el Jóseph, borratxo, o més ben dit, més borratxo de l'habitual, assegut al banc, trist, desconsolat, plorant perquè la seva mare "s'acabava" de morir... 

27 de maig 2022

Les corretges

La mare del Genís s'anava extraviant i desdibuixant a causa de l'alzheimer. De caràcter molt plàcid i dolç, durant aquest procés de degradació, de manera inesperada va passar una etapa molt neguitosa; es passava les nits desperta, tombant per la casa, i un dia va caure i es va trencar una cama.

La van operar de la cama, i com que a casa, entre el seu neguit i les limitacions de la cama operada, era complicat ocupar-se'n adequadament, la van ingressar durant unes setmanes en un centre "sociosanitari".

Quan estava a casa, tenia una cuidadora. Llavors, mentre va estar ingressada, cada dia, a partir de l'hora del matí autoritzada, el Genís i la cuidadora hi anaven. El Genís només passava un moment, preguntava com havia passat la nit la mare, i després se n'anava a treballar, mentre que la cuidadora s'hi quedava tot el dia. 

Cada dia, quan arribaven, els deien que la mare havia passat la nit molt tranquil.la.

Un dia, els dos, van arribar mitja hora o tres quarts abans de l'hora habitual, i com que a l'entrada ningú no els va aturar, i després no van trobar ningú, van arribar sense problemes fins a l'habitació de la mare. I el Genís es va quedar trasbalsat: la mare tenia els braços lligats al capçal del llit! 

El Genís, indignat, va anar a buscar les infermeres, que, és clar, encara no s'havien adonat que ells havien arribat. El Genís els va dir que què era, allò, que si era així com la mare passava totes les nits "tranquil.les", tal com li deien cada dia. Les infermeres, o auxiliars, o el que fossin, s'havien quedat mudes, no sabien què dir, intentaven buscar excuses... Al Genís li va quedar clar que aquell havia sigut el procediment habitual cada nit: de nit estava lligada i, abans de l'arribada de les visites, la deslligaven, la posaven "en estat de ser visitada".

El Genís va amenaçar les infermeres, els va dir que denunciaria el centre, i que pobres d'elles si allò tornava a passar. Es veu que sobretot es van justificar amb l'explicació que la mare estava molt neguitosa i, d'aquella manera, lligada, "no es podia fer mal". Com si el mal de sentir-se lligada no fos un mal tant o més gran. 

Costa d'entendre, que aquestes coses puguin passar, sobretot havent-hi alternatives fàcils. Perquè per a una persona amb una demència avançada (o sense demència), sens dubte hauria estat molt més indicat un sedant que li hagués permès passar la nit dormint, ja que així s'hauria estalviat les dues coses: tant les hores de neguit nocturnes, pròpies d'aquells dies alterats, com el neguit afegit d'estar desperta i sentir-se lligada durant tota la nit.

D'aquest episodi no en fa tants anys, potser uns dotze. Per sort, la mare, que com he dit ja patia un alzheimer avançat, no va viure molt més. Pocs dies després de l'incident, la mare va tornar cap a casa (abans del final del temps d'estada que estava previst). A casa, fins que va morir, es va ocupar d'ella la mateixa cuidadora, una dona admirable que la va tractar sempre amb molta delicadesa i afecte.

La mare del Genís la vaig conèixer uns vint o vint-i-cinc anys abans de la seva mort. Jo treballava de vegades pel seu marit, i a ella sobretot la veia quan passava per casa d'ells, a cobrar els jornals. Al principi, la recordo amb un somriure dolç i trist, ocupant-se de la seva mare, una velleta menuda, també amb alzheimer, que llavors ja no parlava ni es movia. Bastants anys després de la mort de la seva mare, van començar a aparèixer els primers indicis del seu alzheimer, i em va fer molta tristesa.

23 de maig 2022

Una capsa i un cordill

Quan era petit, la joguina del Joan era una capsa de sabates amb un cordill lligat a una vora. Al carrer, que era de terra, amb un bastó, o afilerant pedretes, dibuixava circuits i, després, estirava la caixa amb el cordill per aquells recorreguts, en els quals de vegades hi incloïa rampes amb terra amuntegada, per tal que pujant-les i baixant-les, el recorregut fos més entretingut.

La capsa amb el cordill és l'única joguina que el Joan va tenir, a banda dels tiragomes per matar ocells i els bastons i branques per jugar a espases. El Joan és el mateix Joan que ja vaig explicar un altre dia que quan era petit anava sempre sense calçotets i amb uns pantalons sempre oberts pel darrere, per tal que si volia cagar o pixar només li calgués aclofar-se, sense la molèstia d'haver d'abaixar-se els pantalons o descordar-se la bragueta (una bragueta d'altra banda inexistent, perquè amb aquell model de pantalons era innecessària).

Als vuit anys el Joan ja feia moltes feines. Per exemple, quan n'era el temps, anava a escardar, és a dir, a netejar els sembrats dels cards que s'hi feien entremig. La feina d'escardar la feia amb dos bastons, un a cada mà. Un dels bastons tenia una enforcadura a l'extrem, i l'altra un falçó, una ganiveta corba. Amb l'enforcadura amorrava a terra el card i, amb la ganiveta, el tallava. Al poble el cultiu principal eren els cereals, blat, ordi i civada, i quan tocava escardar la feina durava.

Això passava a principis dels anys trenta, en aquell poble llavors amb centenars d'habitants, i avui pràcticament abandonat. El Joan no té un mal record de la seva infantesa: era com era, no hi havia altres referències, i totes les criatures allò ho vivien amb normalitat: capses de sabates com a joguines, anar a robar els ous dels nius, ajudar en les feines familiars, als corrals, als camps... 

Avui, a la vora del pis de la ciutat on viu el Joan (molt lluny del poble) hi ha contenidors de reciclatge. De paper, de plàstic i de vidre. El de paper sovint està desbordat, envoltat de cartrons i caixes de tota mena, de vegades també capses de sabates, esclafades o senceres. Tot fent un tomb amb ell, de vegades hi passem pel costat, i alguna vegada li he dit al Joan: "Mira quin munt de joguines!" I el Joan riu.

El Joan de vegades es queixa dels seus mals, de diferents tipus, i sovint també es queixa de la seva solitud (té 90 anys, i viu sol). Però en general, per mica que es presenti l'ocasió, també riu. I així, entre queixes i rialles, els seus dies van passant de manera una mica més lleu que si només hi hagués les queixes.

21 de maig 2022

Mig quilo

Quan va néixer la Maria, tothom estava convençut que s'havia de morir. Només pesava mig quilo, i a sobre això passava el 1922. De manera que, com que s'havia de morir, el més important era batejar-la, i que així si més no la seva ànima pogués anar al Cel, i no es quedés eternament en aquell lloc estrany a on anaven a parar les ànimes no batejades, els Llimbs.

Pel que fa al bateig, el problema era que ningú no volia fer de padrí d'ella, perquè fer-ne d'una criatura que ja se sabia que s'havia de morir portaria mala sort. Al final, davant de les dificultats, els pares van decidir buscar-li un padrí i una padrina mercenaris, cosa més fàcil de trobar, perquè al veïnat hi havia gent amb vides molt precàries i que, a canvi d'uns diners, estava disposada a moltes coses. I fer de padrí una estona no era tan difícil.

He dit que tothom pensava que aquella nena de mig quilo s'havia de morir. Però tothom no ho pensava, la seva mare no: va agafar una capsa de sabates, la va folrar amb cotofluix i hi va posar a dins la Maria, junt amb unes ampolletes plenes d'aigua calenta al voltant, per tal d'elevar la temperatura d'aquella incubadora improvisada (la Maria havia nascut a l'hivern, i llavors els hiverns eren molt més freds que ara). Amb la Maria a la seva incubadora, la mare llavors es va dedicar a munyir-se els pits, per treure'n la llet i, després, amb la llet a una tassa, amb un goter, gota a gota, l'anava posant a la boca de la Maria. 

I la mare se'n va sortir: la prova és que la Maria fa uns mesos va fer cent anys. I els ha fet en molt bones condicions: amb les seves facultats mentals de sempre intactes. La Maria conserva una memòria i una facilitat de conversa prodigioses. I com que té el cap molt ben endreçat, a sobre tot el que diu és interessant. També conserva una considerable autonomia física: viu sola, en un piset molt petit, tan petit que per dormir ha d'obrir el sofà (al vespre estirar-lo i al matí recollir-lo). Quan surt al carrer, últimament ho fa acompanyada, per si de cas. Però hi surt caminant, de vegades amb un bastó, i de vegades no, segons els dies.

Entre aquell mig quilo de 1922 i els cent anys d'ara, la Maria ha viscut moltes coses. Ha tingut una vida curiosa, insòlita, plena d'aventures i alhora gens fàcil, però la història de la seva vida ja és una altra història.

De vegades m'havien parlat de la Maria, i fa un any i mig la vaig conèixer. Em va impressionar molt, sobretot per la seva gran vitalitat. Des d'aleshores, de vegades parlem per telèfon i, de manera més espaiada, ens veiem.

Hi ha gent que va al cine, o al teatre, o de viatge. Jo no: a mi m'agraden aquestes coses, conèixer persones com la Maria (encara que les seves vides no siguin tan insòlites), i que m'expliquin les seves històries.

16 de maig 2022

Recordatori maig 2022

7 de maig 2022

Memòria bona o dolenta

"La memòria és com una xarxa: la trobes plena de peixos quan la treus del rierol, però a través d'ella hi han passat centenars de quilòmetres d'aigua sense deixar-hi cap rastre." Oliver Wendell Holmes (1809-1894)

Una memòria només és bona o dolenta segons el que n'esperes, segons l'ús que en vols fer. Per exemple, si vius en una petita comunitat, la memòria visual que necessitaràs per tal de recordar les cares de la gent amb les quals et relaciones, serà petita, mentre que aquesta mateixa "quantitat" de memòria visual serà insuficient i frustrant, si et dediques a la política i tractes amb moltes persones.

Si penso en mi, considero que sempre he tingut una memòria dolenta, limitada. A causa d'aquesta limitació, de vegades la vida m'ha sigut una mica complicada. En canvi, en segons quins contextos o activitats no m'ha suposat cap problema. Perquè, tal com he dit, la memòria només és bona o dolenta segons l'ús que n'haguem de fer.

Per exemple, quan estudiava, la meva memòria de baixes prestacions no m'ajudava, i va contribuir al meu fracàs escolar (alhora afavorit, cal dir-ho tot, pel meu general desinterès per les matèries, acompanyat d'unes mandres considerables, de vegades absolutes). De manera que, com quan estudiava els estudis eren sobretot memorístics, m'era molt fàcil col.leccionar suspensos. 

Una mostra concreta de les meves baixes prestacions memorístiques: sempre m'he encallat en el tipus de proves "escolta aquesta sèrie de deu paraules i, després, repeteix-les". Una altra: la meva inutilitat absoluta per als jocs de taula que requereixen memòria. 

Quan vaig deixar enrere els meus fracassos escolars i, en general, la vida urbana, va venir una etapa de bastanta solitud, amb poques activitats i poques interaccions socials. A la meva vida hi passaven tan poques coses que la meva memòria no se'n ressentia: no tenia dificultats per enregistrar correctament tot allò que era important que enregistrés.

D'allò fa molt temps, ara ja m'acosto als setanta anys, i la situació és diferent. D'una banda, mai no m'havia relacionat amb tanta gent com ara (des de fa ja uns quants anys). I a més, cada una d'aquestes coneixences o relacions actuals en general va acompanyada d'un grapat d'històries, de vegades amb un munt de detalls. El resultat és que la meva memòria "treballa forçada"... i és clar, quan voreges el límit de les teves capacitats, o els sobrepasses, són fàcils les errades o confusions.

És a dir, no crec (en principi no crec, assegurar-ho ja no m'atreveixo) que la meva memòria s'hagi deteriorat amb l'edat, si més no de forma significativa, sinó que crec que el que ha passat, sobretot, és que la meva vida s'ha "densificat", i aquesta densificació repercuteix, en alguns casos, sobre la fiabilitat de la meva memòria.  

Aquesta situació "biogràficament nova" (o relativament nova, perquè ja fa uns vint anys que és bastant així), m'ha fet adonar de la necessitat d'organitzar-me millor, per tal de  minimitzar els eventuals embolics. D'una banda, he assumit que haig d'establir prioritats "d'emmagatzement", i que alhora també haig d'assumir les seves conseqüències, és a dir, que a causa de les prioritzacions hi ha d'haver informació que es perdi, de manera inevitable.

D'una altra banda, he anat millorant la utilització, de manera més regular, de les "memòries externes", siguin papers o dispositius digitals. Exagerant una mica podria dir que, avui, qui sóc també té a veure amb els papers escrits i els textos teclejats que conservo o que vaig ampliant. 

Un exemple sobre la densificació actual, comparada amb la situació d'abans, i la seva relació amb la memòria. Sempre m'ha agradat escriure i dibuixar. Pel que fa a l'ús de la memòria, el més rellevant és que quan era jove, quan escrivia, escrivia només "un text". I quan dibuixava, ho feia pensant en "un projecte", només un. I fins que acabava una cosa, en general no en començava una altra. Ara, en canvi, és ben diferent: escric alhora diferents textos, de diferents tipus i amb diferents finalitats, alguns dels quals em requereixen molta atenció. I segons els dies, setmanes o hores, vaig saltant d'un text a l'altre, per diferents motius (bloquejos, cansaments, mandres...).

De vegades tinc uns quants textos desplegats "damunt del meu escriptori mental", i sento que m'interpel.len; sembla com si entre ells "es clavessin cops de colze", com si m'estiguessin "demanant" que els dediqui atenció... De vegades, per tal de reduir el rebombori, alguns els guardo una temporada en "algun calaix" (físic o mental). I com que de calaixos en tinc molts, de vegades passa que m'oblido d'algun calaix, o del que hi ha a dins. Un embolic (o no, potser ja està bé, que amb tants "elements" fent xup-xup, de tant en tant alguns s'extraviïn...).

El resultat, tal com he dit, és que a la meva memòria de baixes prestacions de vegades li costa, gestionar aquest escenari més complex i més ple actual, comparat amb el més tranquil d'algunes èpoques anteriors (de vegades enyoro aquells anys d'abans, d'un únic projecte, o cap, amb molt temps badant...).

En qualsevol cas, pel que fa a la memòria, considero que fins ara no he perdut capacitats "mentals", sinó que sobretot pateixo els efectes d'haver augmentat les meves activitats. O dit d'una altra manera: considero que si tornés a aquell escenari de "poques relacions i un únic projecte de treball", la meva precària memòria "de sempre" probablement seria del tot suficient, com abans (un aclariment: quan parlo d'escriure i dic "projectes de treball" hauria de dir "d'entreteniment", perquè el meu treball llavors era físic, cent per cent, però aquesta és una altra història).

Bé, dic tot això, i també podria ser que estigués equivocat, i que la meva memòria realment s'hagi deteriorat, que es vagi deteriorant, sense que jo me n'adoni... De fet, no ho puc descartar. De la mateixa manera que tampoc no puc descartar que, qualsevol dia, aquesta situació actual que jo considero "de privilegi mental", atesa la meva edat, de cop (o lentament), s'ensorri i tot sigui un desastre. 

Sé perfectament que aquesta possibilitat de catàstrofe és del tot versemblant i, com més gran em faci, més probable. Perquè sóc del tot conscient que el cervell, com qualsevol altra part del cos, amb el pas del temps i l'acumulació d'anys tendeix "a una natural desorganització", a la desconnexió i descomposició progressiva (en cada cas amb una velocitat diferent). I l'únic que ens pot estalviar aquest eventual infern final és, abans del desastre total, una mort oportuna.

1 de maig 2022

Quan l'ordre públic l'altera la policia

Al migdia. Tres nois asseguts a un banc. Parlen, passen l'estona, tranquil.lament. Arriben cinc policies municipals. Han arribat en moto i no es treuen el casc, de manera que a causa de la mascareta, només se'ls veu la franja dels ulls.

Jo estic assegut en un altre banc, a uns deu o quinze metres d'ells. No entenc bé què diuen els policies, només pesco algunes paraules o frases. Entenc que  diuen als nois que allò és un parc infantil, que no hi poden estar. Però no hi ha cap indicació que digui això, només una que avisa que els gronxadors només els poden fer servir els nens. De no seure als bancs la gent gran, ni una paraula. De fet, als bancs sovint hi ha gent de totes les edats, i jo també m'hi he assegut moltes vegades. I fins i tot hi he dinat. I mentre estava assegut o dinava, de vegades he vist passar policies municipals, i mossos d'esquadra, i no m'han dit mai res (aquesta vegada, casualment, estic a un banc de fora d'aquest espai, dic que casualment perquè si quan he arribat el banc dels nois hagués estat buit, m'hi hauria assegut jo).

Veig que els policies demanen la documentació als nois, i ells, amb tota normalitat, els la donen. Passa l'estona, els policies miren i remiren la documentació. Però es veu que tot ho tenen en regla, i això potser incomoda als policies, no ho sé. El cas és que fan aixecar els nois, i els diuen que es treguin les jaquetes, i que buidin les butxaques. Ells ho fan. I els policies els ho remiren tot. Però encara no en tenen prou: llavors, d'un en un, els van grapejant tot el cos, lentament, també tocant-los els collons. Els nois, mentrestant, aguanten la humiliació.

Després d'una bona estona, els tornen els papers. Els diuen que no poden seure en aquells bancs, i els nois marxen. I els policies també marxen, amb les seves motos.

Me n'oblidava, per si algú encara no ho havia endevinat: els tres nois eren magribins.

L'altra part. Mentrestant, jo no m'he mogut del meu banc. I estic avergonyit de la meva passivitat: m'ha fet por acostar-me als policies i dir-los que tot allò em semblava desproporcionat i abusiu. He tingut por d'uns policies que en teoria circulen pel carrer per tal de garantir que la gent no tingui por. Sé que no tots els policies són així, per sort... però d'aquests altres també n'hi ha. Quina merda, que hi hagi policies així, i jo quina merda, que sóc un covard i tinc por.

Lloc: el parc que hi ha al costat de l'estació d'autobusos de Girona. Dimecres, 2 de febrer, al voltant de les 15h.

(Fa un parell de mesos volia fer públic això, enviar-ho als diaris, o fer-ho córrer per les xarxes socials, però com que no tinc cap dels dos hàbits, al final ho vaig enviar només a Sos Racisme. Em van dir que no es podia fer cap denúncia, perquè no tenia les referències de les persones afectades, però que la informació sí que podia servir com a documentació per als seus informes generals) 

22 d’abr. 2022

Quan val una vida?

"Los deportes médicos espectaculares arrojan conjuros poderosos. Por casualidad me hallaba en Río de Janeiro y en Lima cuando el doctor Christian Barnard pasaba por esas ciudades. En ambas pudo llenar, dos veces en un día, el principal estadio de fútbol con multitudes que [le] aclamaban histericamente (...) Los tratamientos médicos milagrosos de ésta índole impresionan a todo el mundo. Su efecto alienante llega a personas que no tienen acceso a una clínica de barrio, y mucho menos a un hospital (...)" 

Ho deia Ivan Ilich, el 1974, a Némesis Médica (Christian Barnard va ser el primer metge que va fer un trasplantament de cor, el 1967). (1)

Fa uns dies vaig tornar a explicar que jo no volia seguir vivint si, per aconseguir-ho, s'havia d'invertir en la conservació de la meva vida massa recursos, sanitaris, socials, energètics o de qualsevol altre tipus. Deia que, amb l'edat que tinc, ja he viscut molt i que, per tant, si haig de marxar, no passa res: ja estic a punt per anar-me'n a l'altre barri. (2)

Encara que en aquests casos normalment jo només parli "de mi" (i a sobre des de la perspectiva de la meva edat, amb una vida que considero ja bastant amortitzada), hi ha persones que se senten incomodes, quan parlo d'aquest tema. Suposo que, perquè d'alguna manera, potser se senten al.ludides. I per descomptat, encara se senten més incòmodes si, quan parlo de mi, se m'acudeix establir relacions explícites amb el que anomeno "medecina espectacle" i de cost astronòmic, un tipus de prestacions de les quals aquestes persones potser se'n beneficien (de vegades, de propina, d'una eficàcia molt discutible).

Però aquesta incomoditat pot ser encara molt més gran. Es pot agreujar, i fins i tot convertir en irritació si, en lloc de parlar de mi o de persones grans en general, parlo de criatures: 

"Lara nació en octubre del 2019 pero lo ha vuelto a hacer casi tres veces más. Con 20 días le detectaron una cardiopatía grave por la que tuvo que viajar desde su Mallorca natal hasta Barcelona en avión medicalizado. Con año y medio y tras dos paradas cardiacas, emprendió el mismo viaje (...) Dos enfermeras expertas , dos intensivistas pediátricos -entre los que estaba el doctor Izquierdo- y un cirujano pediátrico se trasladaron de urgencia a Mallorca a las cuatro de la madrugada. Por suerte le salvaron nuevamente la vida. La niña debía ir a Barcelona (...) Viajó en un Hércules, un avión militar medicalizado. Ya en el Vall d'Hebron, estuvo dos semanas en ECMO y luego la conectaron a otra llamada Berlin Heart (...) Es una especie de corazón artificial que permite mantener a la paciente despierta hasta la llegada del trasplante, que era necesario en el caso de Lara." Lorena Ferro (3)

Davant d'aquest tipus de notícies i situacions, sembla que desapareix qualsevol possibilitat de conversa racional: les emocions, de forma descontrolada i de vegades agressiva, ocupen tot l'escenari. Per molt que t'hi esforcis, és difícil evitar que la racionalitat no se'n vagi pel desaigüe. 

Però té tot el sentit, insistir. Se n'ha de parlar. Per exemple: quan val un nen "dels nostres", comparat, posem per cas, amb un de l'Àfrica subsahariana? A les oficines de "canvi de moneda i de vides", a quan està el canvi?

I si es vol, sense anar tan lluny: mentre volen els avions Hèrcules medicalitzats i equipats amb equips sencers de professionals... què passa amb els nens d'aquí que, a causa de l'infrafinançament de l'atenció primària, són mal atesos? Han de tenir "problemes gravíssims", per tal que llavors sí que siguin atesos amb diligència, i s'inverteixin en ells les tecnologies més noves, sofisticades i caríssimes? Quina és la relació entre "els avions Hèrcules" i el grau d'eficiència "general" del nostre sistema de salut? Etc.

Marciano Sánchez Bayle, portaveu de la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública, ho diu així:

"El principal problema de la asistencia primaria es que persiste una infrafinanciación gravísima. Es la hermana, no pobre, sino paupérrima, del sistema sanitario." (4)

Bé, i potser millor que ja ho deixi, abans no incomodi encara més "les persones altament sensibles" en relació amb aquest tema... Perquè avui, els sentiments, o millor dit, "els sentimentalismes", sembla que ens han acabat convertint en analfabets racionals, en fràgils penells a mercè de les emocions que van bufant...

--
(1) Ed. Irrecuperables, 2021 (p. 115)
(2) https://miravolant.blogspot.com/2022/04/8000-euros-mensuals.html
(3) La Vanguardia, 9/4/2022. Per tal de ser més informativa i educativa, estaria bé que la notícia també inclogués el cost sencer de tota aquesta logística, i fins i tot el cost final, total, de conservar la vida d'aquesta nena (de fet, en segons quins hospitals públics quan et donen l'alta ho indiquen, el cost d'haver-te atès, és a dir, el que hauries d'haver pagat si el que t'han fet no estigués inclòs en les prestacions de la Seguretat Social). ¿És "lleig", parlar d'aquestes coses, "quan hi ha en joc la vida d'una criatura"? Tot això, és clar, no seria el primer que jo els diria als pares d'aquesta nena... però no això treu que no se'n pugui parlar.
(4) Citat per Antoni López Tovar a 'La atención primaria sigue como hermana pobre de la sanidad pública', La Vanguardia, 13/04/2022

13 d’abr. 2022

Sobre el final de la vida

6 d’abr. 2022

Sobre salut mental

5 d’abr. 2022

Santa Rita / 2

(temes religiosos)

31 de març 2022

Somnis i records

Diuen que quan dormim tothom somia, i que la diferència, a banda del contingut dels somnis, és que després hi ha gent que recorda els somnis, i gent que no.

Si això és així, podria passar que un dia (una nit), algú somiï que, per exemple, fa uns mesos va tenir una conversa amb un parent o conegut seu. Després, quan es desperta, no recorda el somni. Però el seu inconscient no l'oblida i, un dia, pel motiu que sigui, potser aquella conversa somiada es fa conscient. Però no com a part d'un somni passat, sinó com una suposada conversa real de fa temps amb aquella persona.

Potser, després, un altre dia, "el somniador" es troba amb l'interlocutor del seu somni, i li diu: "Recordes el que vam parlar aquell dia?" I llavors l'altre potser li contesta que no recorda la conversa, o potser li diu que aquella conversa no va existir mai.

Si el contingut del somni és important i "avantatjós" de cara als interessos del somniador, potser serà difícil que abandoni la certesa que aquella conversa va existir. Perquè a més, ell "recorda perfectament aquella conversa". "Amb tota mena de detalls", "com si hagués passat ahir!"

Això que he explicat és una possibilitat molt inversemblant? O pot ser que sí, que de vegades passin coses així? Pot ser que el món dels records de vegades "també" estigui contaminat per aquests falsos records originats durant els somnis?

I si com a hipòtesi això és possible, haig d'acceptar, per tant, que part dels meus records potser tenen aquest origen? És a dir, que part dels meus records són invencions meves, ja que no he sabut evitar la conversió d'una fantasia en un fet presumptament real.

Jo gairebé no recordo mai el que he somiat. Dic "el que he somiat" perquè accepto, pel fet que ho diuen els entesos, que encara que no ho recordi, mentre dormo el meu cap ha estat somiant.

D'altra banda, el contingut dels meus somnis recordats són ben poc fantasiosos, gairebé sempre són escenes quotidianes, gens especials, coses que encaixarien perfectament en un dia meu normal. Tinc poca imaginació onírica: no tinc (o no recordo) somnis terrorífics, ni surrealistes, ni de bacanals, ni d'altres situacions insòlites o excepcionals. No res de tot això, al contrari: tot ben prosaic.

Suposo que aquest tipus de somnis (recordats o no), a causa precisament de la seva normalitat poden afavorir més que, en un moment determinat, siguin considerats per la meva ment, alguna vegada, "com a fets reals", esdevinguts de debò. A diferència dels somnis inversemblants, extrems, etc. d'altres persones. Que a causa de la seva mateixa naturalesa, ja és més difícil, o impossible, que s'incrustin en la part del cervell dels records reals, dels fets veritablement viscuts (llevat, és clar, que hi hagi alguna patologia mental que afavoreixi aquest tipus de confusions, però aquesta ja és una altra història).

Sobre aquest tema, m'agrada recordar el que em va passar quan tenia divuit o dinou anys. La nit entre un divendres i un dissabte vaig somiar que feia el que normalment feia el dissabte, i quan em vaig llevar, estava convençut que ja era diumenge. I me'n vaig anar al lloc on havia quedat amb un parell d'amics.

Naturalment, no va aparèixer ningú i, al cap d'una hora, cansat d'esperar, vaig tornar cap a casa. En algun moment em vaig adonar del que havia passat, que jo "havia somiat el dissabte", un dissabte que, naturalment, encara havia de passar. 

En aquell cas, descobrir la trampa, la confusió, la transformació inconscient del somni en record va ser fàcil de veure... però, sempre és així de fàcil? Sempre és fàcil, sobretot quan els records ficticis emergeixen després d'anys d'haver sigut somiats?

23 de març 2022

Salut mental: tres textos

Temes familiars:


Comentari de llibre:

18 de març 2022

Contra la paret

Una vorera ampla. D'esquena i a tocar del carrer, un noi quiet, amb un casc de bici posat. De cop es posa a córrer i es tira de cap contra la paret que té al davant. Després de l'impacte cau a terra. Passen uns segons, llavors s'aixeca a poc a poc, camina fins que es torna a situar a l'altra punta de la vorera. Mira cap a la paret, s'espera una mica, quiet, i llavors es posa a córrer i es torna a tirar de cap contra la paret.

El veig quan jo estic una mica lluny, i quan arribo a la seva alçada s'acaba de clavar el tercer cop de cap. Mentre encara està a terra, quiet, li dic si està bé. Em diu que sí, que no passa res, que me'n vagi, que està fent "una acció".

Em quedo desconcertat. Miro al voltant, a veure si hi ha algú que l'està filmant (hi ha gent que fa coses tan estranyes...). No veig ningú. Com que no em moc, ell insisteix perquè me'n vagi, però no ho faig. Penso què haig de fer, però dubto. Quan estic a punt de dir-li que si no para trucaré a la guàrdia urbana, llavors arriba un noi més decidit que jo i li diu que ja n'hi ha prou, que l'ha vist des de lluny, que pari de fer aquestes coses, que es farà mal. 

Parla amb seguretat, autoritari, no com jo, que ho feia indecís. I el noi que encara està a terra llavors s'aixeca i, amb la mirada baixa, sense dir res, s'acosta a una bici que hi ha a la vora, tirada a terra, l'aixeca, hi puja amb dificultats i se'n va. Pedala amb poca traça, però manté l'equilibri.

Amb el noi que ha arribat ens mirem. Jo no sé què dir, i ell diu: "Quines coses més rares!" I després segueix el seu camí.

Em quedo sol, immòbil, desconcertat. Al cap hi tinc incrustades les imatges del noi estavellant-se contra la paret, el cop sec del casc, ell  caient a terra. Era un noi de potser uns 25 anys, bastant gras. Tenia una cara estranya, botida, poc expressiva. Feia la sensació que patia algun problema mental. Penso: estarà ja una altra vegada, a un altre carrer, clavant-se cops de cap contra una paret? Què li deu passar? Quina deu ser la seva vida? Quines persones té al seu voltant...?

Penso en el noi, veig la seva cara estranya, i sento a dins meu l'impacte del seu casc contra la paret. I sento també una altra cosa: abans que jo arribés a la seva alçada i m'aturés, he vist com pel seu costat hi passaven cinc persones. Cinc persones que han vist alguna de les vegades que ell corria contra la paret i s'hi tirava de cap, cinc persones que han sentit el cop de l'impacte, i que l'han vist caure a terra, cinc persones que, quan han passat just pel seu costat, han fet com si no el veiessin i, sense aturar-se, han seguit caminant, aparentment del tot tranquil.les. Com si aquell noi fos invisible, inexistent, com si qui s'estimbés contra la paret fos un ninot de goma, com si el cop del casc contra la paret fos insonor, com si allí no passés res anormal... 

Unes hores després, a la tarda, estic al tren. Miro per la finestra, veig els camps i els boscos com van passant, com van quedant enrere... I penso en el noi, i sento com, lentament, el trasbals que m'ha causat també va quedant enrere; el noi amb el seu aspecte de malalt mental, les seves envestides contra la paret, el seu cos estès a terra... tot van quedant enrere, com els arbres i els camps que veig passar a través de la finestra... 

Al final, veig que queda convertit en això, només un text, paraules. Que estrany, tot plegat...

11 de març 2022

Santa Rita

L'Adela és florista. Té una clienta que cada mes li compra un ram de roses. Sempre iguals, roses vermelles petites. Un dia, la clienta li explica per què li compra regularment els rams de roses: porta les roses a Santa Rita, patrona dels impossibles. L'Adela llavors li demana si li podria dur a Santa Rita un ram de part seva, perquè a ella també li convé molt que se li resolgui un impossible. La clienta li diu que quan ella du el seu ram, ja demana també pels impossibles de la gent que coneix, que no cal el segon ram. Que inclourà en les seves peticions la de l'Adela. 

No li explica a l'Adela quina és la seva pròpia petició, i l'Adela no li ho pregunta. En canvi, l'Adela sí que li explica una mica el seu problema, el seu desig: que el seu fill canviï. És alcohòlic, i de propina amb malaltia mental. Diu que té un caràcter difícil, canviant, i que sobretot quan beu, es torna una persona absolutament insuportable, de vegades bastant agressiva. Tant, que més d'una vegada han hagut d'avisar la policia, i ja ha passat per la presó, per temes relacionats amb el mercadeig de drogues. Però malgrat tants desastres no hi ha manera que es decideixi a buscar ajuda per tal de gestionar millor els seus problemes mentals, i els seus problemes d'addiccions: no vol saber res de psicòlegs ni psiquiatres, i no es planteja tampoc deixar la beguda, tot i que, per a ell, un parell de cerveses són com dinamita a dins del seu cervell.

A dins de la floristeria, l'Adela un dia m'explica això. La part de Santa Rita i les roses, perquè la història del seu fill ja la conec des de fa temps. 

Quan m'ho explica penso que l'Adela potser li hauria de demanar a Santa Rita que l'ajudés a ella. A canviar ella, i que així deixés de sentir-se culpable a causa d'aquest desastre de fill que té. Una culpabilitat sense cap sentit, perquè l'únic responsable de la vida del seu fill (té ja 38 anys) és el seu fill. És molt trist, és clar, i encara més per a una mare, però si el fill no vol canviar, o no vol fer els esforços que hauria de fer per canviar, no hi ha res a fer. 

A més, és obvi que el patiment de l'Adela no canvia la situació del seu fill, gens ni mica. I a banda de ser un patiment inútil, és tòxic i destructiu. A causa d'aquest patiment, la vida de l'Adela és molt pitjor: ella mateixa es va fent mal, i arribarà un dia que, a causa de l'acumulació de malestar i tristesa, potser es posarà també literalment malalta.

Si Santa Rita fa miracles, potser podria començar per aquest: que l'Adela fos capaç de canviar una mica i no viure tan torturada... Ja seria un bon miracle! 

10 de març 2022

Art brut, una altra lectura sobre depressions

(temes de salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2022/03/art-brut-una-altra-lectura-sobre.html

1 de març 2022

Pantalons amb gatera / 2

Encuriosit a partir de les explicacions del Joan Pintor sobre els pantalons que duia quan era petit, busco a internet informació sobre els pantalons amb gatera. Però d'aquí, d'Espanya en general, no trobo res (la veritat és que busco poc, i malament; no se m'acudeixen paraules clau "adequades", i me'n canso de seguida). En canvi, de fora trobo això, i a més actual:

"Ver a un niño pequeño ponerse de cuclillas en la calle, en el parque o incluso en un centro comercial y hacer sus necesidades fisiológicas a plena luz del día, con la naturalidad de quien va al baño, es tal vez la escena que más choca a los "laowai" (como se llama a los extranjeros en China) en la Pekín contemporánea. Para que tengan esa libertad de movimiento, muchos bebés chinos usan el tradicional "kai dang ku", unos pantalones abiertos en la parte del trasero. (...) Como resultado, las áreas públicas quedan sucias, con mal olor y en riesgo de atraer bichos y enfermedades. Esta situación es aún más frecuente en el interior del país." (1)


Quan torno a anar a veure el Joan Pintor li duc aquestes fotos, i li fan la mar de gràcia. Però em diu que els pantalons que feien servir al seu poble eren diferents, visualment més discrets: en lloc d'una rodona retallada com a la Xina, tenien al darrere un gran tall vertical. Un tall que, si t'aclofaves, deixava el cul a l'aire. Però que si estaves dret el cul no es veia. 

Una altra estona parlo amb l'Ángela, i em diu que ella també recorda aquests pantalons, tal com els descriu el Joan Pintor. L'Ángela vivia de petita a un poble de la província de Burgos, i el Joan a un de la província de Saragossa. (2)

--
(1) Vivian Oswald. "Kai dang ku: por qué genera debate en China que muchos niños usen pantalones con un agujero en el trasero", BBC, 9/1/2018. www.bbc.com/mundo/noticias-42615894
(2) Al Joan li explico que al seu poble, actualment, es veu que només hi queden uns 25 habitants (viquipèdia dixi). I es queda parat, perquè quan ell era petit, als anys 40, passaven dels 500. 
Subscriure's a: Missatges (Atom)