Escardar: amb la forqueta a la mà esquerra, doblegues la tija dels cards dels sembrats de cereals i, amb el falçó de mànec llarg a la dreta, els talles arran de terra. M'ho explica el Joan Pintor, que fins als catorze anys se'n va fer un tip. També va atipar-se de segar: mentre amb la mà esquerra (protegida per l'esclopet de fusta, per tel de no tallar-se cap dit), engrapava els manats de blat, amb la dreta, amb la falç dentada, anava tallant els manats. Els records seus d'aquelles feines són de molta calor, moltes hores, molt cansament.
Una manera d'alliberar-se de la feixuguesa de la sega era dur la mula carregada de garbes cap al poble, descarregar les garbes a casa i, llavors, tornar amb la mula cap al camp que estaven segant. Era un parèntesi. La contrapartida era que el camí era llarg, ell era un nen, la mula no sempre era complaent, i alhora el seu pare no destacava per la seva habilitat lligant les garbes al bast de la mula, de manera que tot plegat feia que aquell trajecte estigués ple d'inquietuds. Perquè el camí el feia completament sol, i era un nen de tretze anys, de dotze, d'onze...
El Joan no enyora gens la vida rural. Es va sentir alleujat, quan se'n va poder allunyar, tot i que llavors la seva nova vida d'aprenent a Barcelona no va ser fàcil: moltes hores, mal pagades, i de vegades ni això, estafades. Però va anar sobrevivint, de mica en mica es va anar espavilant.
Una altra cosa que m'explica és que pels secarrals del seu poble gairebé no hi havia cap font, de manera que quan tombava la set era habitual. En cas de molta necessitat, de vegades s'amorrava a una de les basses fetes per abeurar el bestiar, amb aigües fangoses i, el que és pitjor, amb tota seguretat plenes de microbis indesitjables, ja que de la mateixa manera que les mules i els xais s'hi abeuraven, potser també pixaven mentre ho feien, i ficaven a dins de l'aigua les potes amb les quals un moment abans potser havien trepitjat fems frescos.
Però no va agafar mai cap malaltia, ves a saber, potser aquella aigua fangosa amb pixums i fems va actuar com una mena de vacuna... O, senzillament, va tenir sort: potser tenia un sistema immunitari molt robust.
Les basses les feien a les parts baixes dels terrenys amb pendent, per tal que recollissin l'aigua de la pluja. El lloc on es feia la bassa havia de ser argilenc, per tal que retingués l'aigua. Era important triar un lloc al qual arribés molta aigua, quan plovia, però encara ho era més que el lloc de la bassa fos de terra argilenca: una bassa en un terreny majoritàriament sorrenc, no hauria retingut res.
La majoria d'històries de quan era petit que m'explica ara el Joan, pertanyen a un món que jo ja no vaig conèixer, quan vaig començar la meva vida de neorural (per dir-ne d'alguna manera), a mitjans dels anys setanta. Però no totes. Per exemple, això de beure aigua de basses pel bestiar, amb aigües fangoses i contaminades amb pixums i cagallons, alguna vegada també ho havia fet: en algun moment de molta set, amb la boca com un fregall, sense cap altra alternativa, també em vaig amorrar a alguna d'aquestes basses. Per sort, com en el seu cas, sense conseqüències, perquè és obvi que vaig sobreviure: encara estic viu.
