El Joan, el Manuel i la Isabel són persones que han incorporat a les seves activitats diàries, als seus entreteniments, a la seva forma de "matar el temps", pintar mandales. Cap d'aquestes persones, abans d'arribar al grau de deteriorament actual, d'encongiment de la seva autonomia i clarividència, hi hauria dedicat ni un segon, a fer mandales. En canvi, ara si: han arribat a "l'etapa mandales" de la seva vida.
De tant en tant dic que, a partir de segons quin grau de deteriorament, no vull seguir vivint. Quin és el límit? Dic que hi ha línies vermelles molt clares, i alhora unes altres línies "prevermelles", més variables, segons els dies, l'humor, o ves a saber què.
De vegades penso que si la meva vida ha d'arribar al punt d'haver-me d'entretenir fent mandales, prefereixo plegar. Perquè crec que se'm faria molt feixuc, pensar llavors en qui havia sigut (i en tot el que feia), "abans dels mandales". Ja ho veurem.
De moment, ves quines coses, resulta que de vegades faig de "monitor de mandales". Amb el Joan Pintor. El seu cas és curiós, pel que fa a això dels mandales. Ell, que havia dibuixat i pintat tant, i que s'ho havia passat tan bé fent-ho, ara, amb la seva vida i la seva autonomia encongides, ha acabat arribant a aquesta etapa de pintar mandales, per tal que els seus dies solitaris no se li facin tan llargs. En lloc de teles i pinzells, mandales i tele, aquest és ara el seu menú diari d'entreteniment, del matí fins al vespre.
El Joan pinta mandales de quaderns comprats. Durant un temps vaig insistir-li perquè se'ls dibuixés ell: "A veure, tu de dibuixar en saps molt, de manera que ja et podries fer també els dibuixos, en lloc de comprar quaderns. A més, tens tots els estris necessaris per fer-ho, regle, cartabó, compàs..."
Quan li ho deia, ell em donava tota mena d'excuses. Per exemple, que el compàs que tenia no funcionava. De manera que un dia li vaig demanar el compàs, un regle i un cartabó, i en cinc minuts, davant d'ell, li vaig dibuixar un mandala. I li vaig dir que ja ho veia, que fer-ho era ben fàcil. I li vaig posar "deures": el dia que jo tornés, a més de pintar aquell mandala, n'havia d'haver dibuixat també un ell, des de zero.
Ho va fer. Però va ser una única vegada. Després va tornar el rastell d'excuses: que si li costava molt, que se li cansava el braç, que el compàs no funcionava, que si la maquineta de fer punta... El cas és que vam tornar al punt de partida: ara, una altra vegada, només pinta mandales de quaderns comprats i, quan es cansa de pintar-ne, engega la tele.
Per això dic que, en la vida d'una persona, l'arribada a "l'etapa mandales" és un punt d'inflexió sobre la qual potser està bé reflexionar...
