Mal

Mal. Molt mal. Moltíssim.
Encara més. Tot, absolut.
Un mal violent, terrible, devastador.
De propina, inesperat i traïdor.
Brutal, invalidant, inclement, destructor, desfermat.
M'ho expliquen i se m'esgarrifa l'ànima.
I alhora sé que,
com que mai n'he patit d'aquesta intensitat,
no em puc imaginar, ni de lluny,
el que sent qui el sent.

En una mosca tancada

En una mosca tancada
no hi entren estornells:
abans de parlar, callar,
després de callar, perseverar.

Recordatori (24 de juliol)

(esquela publicada a La Vanguardia, 27-7-2005)

L'amor és atenció i acció.

Fer-te gran és adonar-te del que podries o hauries d'haver dit i no vas dir, i que ara ja no pots dir perquè l'altre ja no hi és.

Sortosos els records que, en lloc d'alimentar la nostàlgia, ens ajuden a viure amb més consciència i plenitud el moment present.

El Domingo - 2

Plovineja. Tot i el munt de gent que circula pel mig i els laterals de la Rambla de Catalunya, el descobreixo a l'altra banda del carrer. Arrecerat de la pluja, assegut damunt d'uns cartons al pedrís del finestral d'una caixa d'estalvis. A la mà, la tapa d'una capsa de sabates. El braç una mica estés, alhora que fa mirades "de necessitat" a la gent que va passant. De lluny, el guaito una estona sense que se n'adoni. Llavors m'hi atanso. Quan em veu, em dedica un bon somriure, deixa la tapa de la capsa de sabates al pedrís i em convida a seure al seu costat. Com que accepto, es desplaça una mica per tal de deixar-me un parell de pams de cartó.

Cada vegada em cau més bé, el Domingo. Ha triat, s'ha anat inventant, una vida a la seva mida, ben original. Captaire eventual, jornaler eventual, i sempre, "un cul de mal seure": igual te'l pots trobar veremant o collint olives al poble com pidolant a Sevilla, Saragossa o Madrid. Els únics límits de les seves excursions són les fronteres, suposo que per la cosa de l'idioma. O potser per la rutina, perquè quan va començar aquesta mena de vida encara hi havia duanes i calia el passaport, i de papers en gasta pocs.

Em pregunta si li pago el dinar, i li dic que si vol li pago un entrepà. Em diu que no, que ell vol menjar calent, al restaurant. Li dic que als restaurants jo no hi vaig, que fora de casa normalment menjo "de supermercat", per tal d'estalviar. Li poso un exemple: per poc més d'un euro, una barra de pa i un pot de llegums cuits. No li fa el pes, ell va amb la idea del restaurant. Però no insisteix, no es fa gens pesat. De fet, aquesta conversa, força semblant, l'hem tingut altres vegades (jo diria que me'l trobo més cops dels que estadísticament em tocarien, és un misteri). El guió és aquest: ell fa l'intent, a veure si el convido, jo si s'escau li faig la contraproposta, a continuació ell m'exposa amb més detall les seves raons (la necessitat de menjar calent, ben assegut...), i jo acabo l'escena amb les meves raons (relatives a la necessitat d'allargar el xiclet econòmic). Llavors, al final de la seqüència, tanquem el tema i seguim com si res.

Al cap d'una estona me n'acomiado. Abans, a la tapa de cartó que fa servir de plateret hi veig cinquanta cèntims, i li pregunto si ja ha fet prou calaix per a anar al restaurant. Llavors somriu d'orella a orella, i es treu de la butxaca un grapat d'euros, deu o quinze. Potser se'ls gastarà tots en el dinar, sense patir gens, de moment, per com solucionarà el sopar i el dormir. Un cop ben dinat, amb la panxa contenta, llavors encara tindrà tota la tarda pel davant per a anar-hi pensant, sense presses.

Suposo que de vegades deu tenir dies difícils, però de tota manera, sempre que me'l trobo està de bon humor, content. Al poble hi ha qui li retreu que, tenint salut i podent treballar, de vegades faci de captaire. Tenen part de raó. De fet, el Domingo és una mica barrut (abans, quan de vegades traguinyolava més del compte, a més podia ser groller i desagradable, però des que va deixar la beguda és molt més tractable). D'acord, el Domingo no és el millor model, és més aviat fresc i irresponsable. Però a mi, posats a parlar d'aquest tema, em fa més picor el comportament dels responsables de les entitats bancàries als pedrissos de les quals de vegades s'asseu el Domingo per tal de fer la seva modesta col.lecta. Aquesta mena de bandolers encorbatats sí que se la saben llarga. Al seu costat, el Domingo, amb totes les seves mentides i carallades, és un angelet de pasta fullada farcida de nata ensucrada.

Amb el temps tot es fa malbé

Amb el temps,
tot es fa malbé:
les sabates,
la roba,
les bicicletes,
les rentadores,
els ordinadors,
les teulades,
les finestres,
les aixetes.
Nosaltres també.

Una carta

Envio una carta a un conegut de Barcelona i, al cap d'uns dies, me la tornen amb la indicació que el número de carrer no existeix. Me'n vaig a l'oficina de correus a queixar-me, explicant-los que el número sí que existeix, perquè jo hi he estat. Em diuen que no entenen el que ha passat, em demanen disculpes i la tornen a enviar. Això passa a l'oficina de Tremp, i el destinatari és de Barcelona.

Al cap d'uns dies m'arriba la carta retornada un altre cop. Torno a l'oficina de correus, però ara ells també em diuen que el número no existeix, que quan han vist la carta novament retornada ho han consultat a l'oficina corresponent de Barcelona i els han confirmat la inexistència d'aquest número. Insisteixo en que s'equivoquen, que jo hi he estat, però com que em diuen que no hi poden fer res, i alhora se'm fa tard, decideixo que alguna altra estona, amb calma, tornaré i ompliré un full de reclamacions.

Al cap d'uns dies vaig a Barcelona i me'n vaig cap a casa d'aquest conegut. Penso que hi hauria d'anar amb una màquina de fotos, per a deixar-ne constància, però no en tinc cap, mala sort. Amb aquestes cabòries, arribo a la casa del meu conegut. I llavors, ves per on, tinc un bon disgust; descobreixo que, efectivament, el número és un altre, i que el que havia posat no existeix. M'havia equivocat, i per partida triple: posant el número malament, queixant-me a loficina de coreus i insistint en la queixa.

Quan torno a Tremp, amb la vergonya ja digerida i rient-me del ridícul que he estat fent, me'n vaig un altre cop a l'oficina de correus i, a la persona que els dos cops anteriors m'havia atés, li demano disculpes per ser tan saberut i pesat. No hi dona importància icosa que li agraeixo. A l'oficina hi ha més gent (també n'hi havia quan em queixava els cops anteriors); m'agrada, m'alleuja, que ara sentin les meves disculpes.

Surto al carrer, fa sol, uns pardals volen d'aquí cap allà empaitant-se... La felicitat deu ser alguna cosa semblant a l'agradable sensació d'aquest moment.

Agulles de cosir

Entro a una botiga per preguntar on hi ha alguna merceria, perquè haig de comprar agulles de cosir. És una botiga petita, amb un aire polsegós, amb els prestatges plens d'objectes d'allò més heterogenis, amb aspecte de vells tot i no haver-se estrenat: flors de plàstic, gossos de porcellana, pots i cassoles d'alumini, galledes, estores... tot com si fes molts anys que fos allí.

Darrere el taulell, una dona que fa joc amb la botiga. De com a mínim vuitanta anys, i si no els té ho sembla. Mimetitzada amb els objectes dels prestatges, amb aire també d'empolsegada, mal tenyida, mig desdentegada. Però somrient. Li pregunto si hi ha alguna merceria a la vora i, en lloc de contestar-me, em pregunta què vull. Li dic que agulles de cosir, i em diu que ella en té. Treu una capsa de puros d'aquestes de fusta, a dins de la qual hi té trossets de cartolines desiguals (semblen de programes d'alguna festa major, o d'alguna cosa semblant, en qualsevol cas molt remota), en les que hi ha clavades, a cada una, unes cinc agulles. Les cartolines estan ben esgrogueïdes, i les agulles, amb la poca claror que hi ha, és de mal dir en quin estat estan.

N'hi compro un cartonet i faig petar la xerrada amb ella una estona, perquè és una dona la mar d'agradable, i no para de somriure mentre parla. Quan surto al carrer, una mica més enllà m'aturo i em miro bé les agulles. Una està esmussada, i una altra, i això sí que és tot un prodigi, no té forat. Una tercera té forat, però hi ha una mica de rebava i segur que serà impossible enfilar-la. Sembla impossible acumular una proporció tan gran d'agulles defectuoses en un cartonet tan petit. Ves a saber els anys que tenen, o si aquests cartonets els ha anat confegint amb les agulles de rebuig de tota una vida de botiguera, i ara ja ni ho recorda...

Per sort, em queden dues agulles que semblen bones. Em faig un tip de riure i, ben content, me'n vaig cap a casa a cosir-me uns pantalons.

Les cigonyes

Des de la finestra veig passar una de les dues cigonyes, amb el seu volar majestuós, lent, esplèndid. Ja fa dies que els seus dos polls sobresurten de les vores del niu. Un niu encimbellat al braç del contrapés d'una grua d'obres d'uns vint-i-cinc metres d'alçada. Les obres segueixen, quan cal la grua funciona, així que de tant en tant el niu es mou de posició, cosa que no sembla que molesti gens les cigonyes, ni ara ni quan van triar el lloc, fa uns dos anys, per a fer-hi el niu.

Bado des de la finestra. M'encanto amb les cigonyes. M'agrada aquesta passiva activitat de badoc, tan a l'abast, tan fàcil. I gratificant. Contemplo de vegades el vol de les orenetes, dels falciots. Dels coloms, dels pardals. De les mosques, o de les abelles que s'han instal.lat a una escletxa de la paret de la casa del costat. Entre dos foscants, és l'hora de l'inici del vol dels ratpenats, d'algun borinot. Els mosquits, per sort, no sovintegen. D'altres estones miro només com passen els núvols pel cel. I si no hi ha núvols, miro el cel. El cel de dia. Quan vespreja. De nit. Al fons, la silueta de la Serra de Lleràs, suggerent. Tot és un prodigi.

De vegades també miro les finestres i els balcons de les cases del voltant. Totes ben tancades (llevat d'una estona al matí, quan ventilen). De dia amb les cortines corregudes, de nit amb les persianes abaixades. No hi veig mai ningú badant. Se'm fa estrany.