Agulles de cosir

Entro a una botiga per preguntar on hi ha alguna merceria, perquè haig de comprar agulles de cosir. És una botiga petita, amb un aire polsegós, amb els prestatges plens d'objectes d'allò més heterogenis, amb aspecte de vells tot i no haver-se estrenat: flors de plàstic, gossos de porcellana, pots i cassoles d'alumini, galledes, estores... tot com si fes molts anys que fos allí.

Darrere el taulell, una dona que fa joc amb la botiga. De com a mínim vuitanta anys, i si no els té ho sembla. Mimetitzada amb els objectes dels prestatges, amb aire també d'empolsegada, mal tenyida, mig desdentegada. Però somrient. Li pregunto si hi ha alguna merceria a la vora i, en lloc de contestar-me, em pregunta què vull. Li dic que agulles de cosir, i em diu que ella en té. Treu una capsa de puros d'aquestes de fusta, a dins de la qual hi té trossets de cartolines desiguals (semblen de programes d'alguna festa major, o d'alguna cosa semblant, en qualsevol cas molt remota), en les que hi ha clavades, a cada una, unes cinc agulles. Les cartolines estan ben esgrogueïdes, i les agulles, amb la poca claror que hi ha, és de mal dir en quin estat estan.

N'hi compro un cartonet i faig petar la xerrada amb ella una estona, perquè és una dona la mar d'agradable, i no para de somriure mentre parla. Quan surto al carrer, una mica més enllà m'aturo i em miro bé les agulles. Una està esmussada, i una altra, i això sí que és tot un prodigi, no té forat. Una tercera té forat, però hi ha una mica de rebava i segur que serà impossible enfilar-la. Sembla impossible acumular una proporció tan gran d'agulles defectuoses en un cartonet tan petit. Ves a saber els anys que tenen, o si aquests cartonets els ha anat confegint amb les agulles de rebuig de tota una vida de botiguera, i ara ja ni ho recorda...

Per sort, em queden dues agulles que semblen bones. Em faig un tip de riure i, ben content, me'n vaig cap a casa a cosir-me uns pantalons.