Una carta

Envio una carta a un conegut de Barcelona i, al cap d'uns dies, me la tornen amb la indicació que el número de carrer no existeix. Me'n vaig a l'oficina de correus a queixar-me, explicant-los que el número sí que existeix, perquè jo hi he estat. Em diuen que no entenen el que ha passat, em demanen disculpes i la tornen a enviar. Això passa a l'oficina de Tremp, i el destinatari és de Barcelona.

Al cap d'uns dies m'arriba la carta retornada un altre cop. Torno a l'oficina de correus, però ara ells també em diuen que el número no existeix, que quan han vist la carta novament retornada ho han consultat a l'oficina corresponent de Barcelona i els han confirmat la inexistència d'aquest número. Insisteixo en que s'equivoquen, que jo hi he estat, però com que em diuen que no hi poden fer res, i alhora se'm fa tard, decideixo que alguna altra estona, amb calma, tornaré i ompliré un full de reclamacions.

Al cap d'uns dies vaig a Barcelona i me'n vaig cap a casa d'aquest conegut. Penso que hi hauria d'anar amb una màquina de fotos, per a deixar-ne constància, però no en tinc cap, mala sort. Amb aquestes cabòries, arribo a la casa del meu conegut. I llavors, ves per on, tinc un bon disgust; descobreixo que, efectivament, el número és un altre, i que el que havia posat no existeix. M'havia equivocat, i per partida triple: posant el número malament, queixant-me a loficina de coreus i insistint en la queixa.

Quan torno a Tremp, amb la vergonya ja digerida i rient-me del ridícul que he estat fent, me'n vaig un altre cop a l'oficina de correus i, a la persona que els dos cops anteriors m'havia atés, li demano disculpes per ser tan saberut i pesat. No hi dona importància icosa que li agraeixo. A l'oficina hi ha més gent (també n'hi havia quan em queixava els cops anteriors); m'agrada, m'alleuja, que ara sentin les meves disculpes.

Surto al carrer, fa sol, uns pardals volen d'aquí cap allà empaitant-se... La felicitat deu ser alguna cosa semblant a l'agradable sensació d'aquest moment.