La Nuri - 2

Fa unes setmanes es va morir la Nuri. Es va anar fonent, encongint, arrupint, escolant, fins que es va acabar del tot. Al final encara va tenir sort, perquè potser hauria pogut viure molt temps més, potser fins i tot anys, en aquell estat gairebé vegetatiu, apagada, amb la mirada perduda les poques estones que tenia els ulls oberts.

De fet, la Nuri feia temps que no hi era. Feia molt que havia desaparegut la Nuri d'anys enrere, la que et feia somriure en veure el seu somriure, la Nuri plàcida i bondadosa, acollidora, agradable, amb el seu punt de lleu tristesa o melangia als ulls, potser pel fet d'haver de conviure, d'haver viscut tota la vida, amb el marit tan insensible, egoista i rústic amb el que s'havia casat. D'aquella Nuri només en quedava un cos doblegat, sofrent, amb una gran tristesa, aclaparadora, de forma permanent a la cara.

Els metges deien que la Nuri no patia, que aquests malalts no pateixen. Però no saben res, quan parlen així, només suposen, o potser s'ho inventen per tal de tranquil.litzar els familiars, o potser per tal de tranquil.litzar-se ells mateixos. Com han de saber el que passa, poc o molt, a dins del cervell d'una persona que ha perdut la capacitat de comunicar-se amb la gent que l'envolta?

La Lola

D'això ja fa vint-i-sis anys. Quan buscàvem casa amb la Rosa, que aleshores era la meva companya, gràcies a una carambola familiar vam conèixer la Maria del Cinto, una dona que se'n devia anar cap als vuitanta anys, menuda, eixarreïda, "seca com un bacallà", malhumorada i rondinaire, però que per a nosaltres va ser providencial.

La Maria vivia a un poblet que estava dins de les zones de les comarques tarragonines que d'antuvi ens atreien, ni massa allunyades de la costa ni a la vora de grans nuclis urbans o industrials. Ella ens va posar en contacte amb la Lola, una dona potser llavors al voltant dels seixanta anys, soltera, catequista i assídua col.laboradora amb totes les activitats de la parròquia del poble. Eixuta, ajudadora, amb un somriure de mal definir, entre acollidor i desconfiat, entre d'altres activitats la Lola s'ocupava de la seva tia, la Doloras de Cal Sordet, la mestressa de la casa que vam acabar llogant (per molt pocs diners, no ho recordo, crec que unes 1500 pessetes al mes). La Doloras tenia ja un munt d'anys i estava molt atrotinada, recordo sobretot la seva dentadura postissa balderajant-li dins de la boca i impedint-li parlar amb facilitat i claredat. És estrany, com de les diferents persones que hem anat coneixent al llarg de la vida de vegades ens queden records tan curiosos.

La primera nit a aquella casa que havíem acabat de llogar es va presentar la Lola amb una ampolla d'oli i una bossa amb patates i cebes. Era la tardor, feia ja una nit una mica fresca. De vegades m'agrada recordar aquell moment especial, aquella bonica iniciativa.

Més tard, al cap de molts anys, amb la Lola vaig tenir un disgust important a causa de la casa, però aquell incident no em va fer oblidar la visita inesperada de la primera nit, gràcies a la qual d'alguna manera en aquell moment ens vam sentir una mica més a gust en aquella casa llavors tan buida i freda, en aquell poble per a nosaltres del tot desconegut, en aquella comarca tan allunyada dels llocs on abans havíem viscut.

Qui li ho havia de dir

Qui li ho havia de dir,
que acabaria vençut així,
abatut, desdibuixat, trist.
Sí, qui ens ho havia de dir...

Camí de la gran ensulsiada,
fent una petita marrada,
de forma sorprenent,
mentre se li extraviava l'enteniment
se li va anar endolcint el tarannà.
Un regal temporal,
inesperat,
ja que sempre havia estat tan eixut.
Només va durar un temps,
abans de la segona
i definitiva davallada.

Sempre ens equivoquem,
quan estimant-nos no ens ho diem.

Després de ser tan autosuficient

Després de ser tan autosuficient,
dinàmic,
dominador,
valent,
tot es va anar esfondrant.

De forma imparable,
devastadora,
absoluta.

Es va tornar fràgil,
dependent.
Es va anar quedant quiet,
absent.

Habitant d'un món boirós,
misteriós,
desconegut,
inaccessible.

El meu pare - 3

Avanza. Segundo Curso del Período Elemental. Edad escolar: 7 a 8 años. Compañía de Santa Teresa de Jesús.

No posa data, però del fragment reproduït es dedueix que deu ser de finals dels anys 50. És un regal recent que m'ha fet molta il.lusió: me'l vaig trobar fa unes setmanes a les escombraries.

El meu pare va ser un dels "bons espanyols". Mai se'n va amagar, ni quan amb la democràcia alguns altres presumptes bons espanyols potser dissimulaven el seu passat. Ell n'estava orgullós, i sempre va conservar i manifestar una gran admiració per "l'invicte cabdill". Li agradava llegir l'Alcázar, l'ABC, fins i tot fer-ne ostentació, i crec que algun cop havia arribat a votar el Blas Piñar. Per sort no va tenir mai responsabilitats polítiques, ni tan sols cap aspiració d'aquest tipus; es va dedicar sempre als negocis, en uns temps que suposo que el fet de ser una persona "addicta al règim" no feia precisament nosa. Les coses li van anar bé, molt bé, perquè a més era molt espavilat, i a més d'espavilat lluitador. Crec que era una persona honesta.

La veritat és que em sembla que no sé com era el meu pare (suposo que no ho podem acabar de saber mai, com són els altres), però tanmateix el recordo amb afecte. I a banda del factor filial i emocional, també tinc present, de forma racional, que a més d'un franquista impenitent era alhora moltes coses més. Per exemple, en determinats moments podia ser molt generós amb els diners (no amb els fills, ja que deia que el millor que els podia donar era l'educació i els estudis, i crec que en això no es va equivocar pas).

D'algunes facetes seves crec que no me'n vaig saber adonar fins a les darreries de la seva vida, gràcies al fet d'haver compartit llavors amb ell, de forma d'antuvi imprevisible, aquells últims anys. Aquella tardana convivència, després de vint anys de llunyania, em va permetre sentir envers ell una nova empatia, llavors que ja era un home vençut, i alhora em va dur a recordar d'una altra manera les relacions de feia molts anys, quan jo era adolescent, els dos érem orgullosos, molt orgullosos, massa segurs de nosaltres mateixos, i sovint no ens enteníem.

Quan jo era petit el recordo seriós, autoritari, distant. Recordo molt el soroll de les seves passes pel llarg passadís, amunt i avall, amb les seves sabates amb la sola de cuir dur, trepitjant amb seguretat, fort, amb un soroll que estava del tot integrat en la rutina sonora familiar i que ara penso que devia desesperar els veïns del pis de sota.

Ordre i disciplina. Val a dir que tenint en compte que érem dotze germans difícilment aquella casa hauria funcionat si no hagués estat una mica militaritzada. Llavors no ho acabava d'entendre, m'ofegava, i quan en vaig marxar em vaig sentir molt alliberat.

Hi vaig tornar al cap de vint anys, quan tot havia canviat. Ell, la meva mare, jo, tots. Ell qui més. Llavors se sentia acorralat, desconfiava de tothom, mentre l'alzheimer li anava clavant urpades cada cop més tangibles, despietades. Més endavant suposo que es va rendir, el va derrotar el progressiu desgavell del seu cervell, i llavors es va anar fonent, de mica en mica, fins tornar-se irreconeixible, llevat d'alguns esguards fugissers, molt de tant en tant, que potser només duraven un instant. Aleshores semblava que el reconeixies, a ell, la persona que havia estat, i pensaves que en aquell moment ell també s'adonava de tot, del seu estat, i se't feia un nus a la gola.

No cal que ens preocupem

No cal que ens preocupem massa.
Res no és etern, tot passa.
I també arribarà el dia
en el que no ens equivocarem.
Definitivament.
Només hem de tenir una mica de paciència.

Jo m'equivoco

Jo m'equivoco.
Tu t'equivoques.
Ell s'equivoca.
Nosaltres ens equivoquem.
Vosaltres us equivoqueu.
Ells s'equivoquen.

Tots ens equivoquem.
Jo, més.