Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2015/08/fill-de-puta.html
31 d’ag. 2015
23 d’ag. 2015
22 d’ag. 2015
21 d’ag. 2015
Parlar, escoltar
Quedo amb l'Anna. Fa anys que no ens veiem, ens uneix una tercera persona que tant per a ella com per a mi és important. Ella li ha perdut una mica la pista, té ganes de saber com li van les coses, i el motiu de la trobada és posar-la'n al corrent.
Quan ens trobem, li explico una mica, a grans trets, la situació d'aquesta altra persona. Li dic que les coses li van bé, i ella se n'alegra. Potser en parlo cinc minuts. Després d'aquests cinc minuts, l'Anna em comença a explicar la seva vida, present i passada. La relació que tinc amb ella en principi no és tan estreta com perquè m'expliqui el que m'explica, de manera que em sobta una mica la seva confiança. O més que confiança, suposo que és la necessitat d'explicar-se, de parlar amb algú que l'escolti i no la jutgi. Per sort, m'hi trobo cómode, escolto i va passant l'estona. Em parla de la seva feina, de la seva família, dels seus problemes, dels seus dubtes. Durant més d'una hora, sense que jo digui pràcticament ni una paraula.
Pocs dies després em trobo la Marta. Ens saludem, em pregunta com em van les coses i li ho explico en dos minuts. A continuació, comença a parlar ella, també sense parar, durant gairebé una hora, d'una manera obsessiva. Tota l'estona només de les seves coses.
En el cas de l'Anna la sensació era que parlar li servia per reflexionar, com si dient el que em deia alhora ella mateixa ho escoltés i hi reflexionés. Com si mirant-me, mentre ella parlava, també es mirés i es veiés millor. Crec que la meva presència li era útil. En el cas de la Marta no veig aquesta utilitat, el seu és un discurs circular, obsessiu. I aquesta reiteració, aquesta falta de reflexió i d'utilitat se'm fa feixuga. A més és una situació que es repeteix sempre que ens veiem, sempre amb el mateix guió. Tinc la sensació que ella podria fer el mateix discurs davant del mirall, o d'una estàtua, és com sentir una gravació.
Monòlegs útils o inútils (segons els casos), suposo que el seu origen és el mateix, la solitud (o la sensació de solitud, perquè la Marta viu aparellada, però suposo que no se sent prou acompanyada). Per sort, jo no tinc aquesta necessitat de parlar, de manera que aquestes trobades no es tornen uns intents de prendre'ns la paraula els uns als altres: si l'altre agafa la paraula, fins i tot si la monopolitza, assumeixo el paper d'espectador, de testimoni silenciós. Suposo que a mi em protegeix el fet d'escriure: com que ja m'esbravo escrivint, no cal que ho faci parlant
De fet, com més gran em faig més m'adono, o sento, que com més estones "perdo" parlant amb persones com elles, menys perdo el temps. Se m'ha acabat el temps "de les meves grans coses" (al capdavall gairebé sempre molt esquifides, i que l'edat m'ha ajudat a situar on corresponen, en un lloc discret). Ara penso que més aviat em toca escoltar, sabent que el que escolti sovint no seran tampoc "grans coses". Tot és petit, discret, com cadascú de nosaltres. O més ben dit, seran grans coses en la mesura que ho siguin per a qui parla, i qui parla sempre és important: les seves pors, inseguretats, il.lusions...
Escoltant, tinc la sensació de ser útil. I m'agrada. Sobretot, en trobades com la de l'Anna. Pel que fa a les del tipus de la Marta, encara no he trobat la manera de convertir-les en més interessants (crec que només és possible encertant una manera discreta de trencar aquests discursos circulars i obsessius, introduint-hi una mica d'aire fresc). Ara bé, com que ella, i les persones com ella, difícilment canvien, és complicat.
Quan ens trobem, li explico una mica, a grans trets, la situació d'aquesta altra persona. Li dic que les coses li van bé, i ella se n'alegra. Potser en parlo cinc minuts. Després d'aquests cinc minuts, l'Anna em comença a explicar la seva vida, present i passada. La relació que tinc amb ella en principi no és tan estreta com perquè m'expliqui el que m'explica, de manera que em sobta una mica la seva confiança. O més que confiança, suposo que és la necessitat d'explicar-se, de parlar amb algú que l'escolti i no la jutgi. Per sort, m'hi trobo cómode, escolto i va passant l'estona. Em parla de la seva feina, de la seva família, dels seus problemes, dels seus dubtes. Durant més d'una hora, sense que jo digui pràcticament ni una paraula.
Pocs dies després em trobo la Marta. Ens saludem, em pregunta com em van les coses i li ho explico en dos minuts. A continuació, comença a parlar ella, també sense parar, durant gairebé una hora, d'una manera obsessiva. Tota l'estona només de les seves coses.
En el cas de l'Anna la sensació era que parlar li servia per reflexionar, com si dient el que em deia alhora ella mateixa ho escoltés i hi reflexionés. Com si mirant-me, mentre ella parlava, també es mirés i es veiés millor. Crec que la meva presència li era útil. En el cas de la Marta no veig aquesta utilitat, el seu és un discurs circular, obsessiu. I aquesta reiteració, aquesta falta de reflexió i d'utilitat se'm fa feixuga. A més és una situació que es repeteix sempre que ens veiem, sempre amb el mateix guió. Tinc la sensació que ella podria fer el mateix discurs davant del mirall, o d'una estàtua, és com sentir una gravació.
Monòlegs útils o inútils (segons els casos), suposo que el seu origen és el mateix, la solitud (o la sensació de solitud, perquè la Marta viu aparellada, però suposo que no se sent prou acompanyada). Per sort, jo no tinc aquesta necessitat de parlar, de manera que aquestes trobades no es tornen uns intents de prendre'ns la paraula els uns als altres: si l'altre agafa la paraula, fins i tot si la monopolitza, assumeixo el paper d'espectador, de testimoni silenciós. Suposo que a mi em protegeix el fet d'escriure: com que ja m'esbravo escrivint, no cal que ho faci parlant
De fet, com més gran em faig més m'adono, o sento, que com més estones "perdo" parlant amb persones com elles, menys perdo el temps. Se m'ha acabat el temps "de les meves grans coses" (al capdavall gairebé sempre molt esquifides, i que l'edat m'ha ajudat a situar on corresponen, en un lloc discret). Ara penso que més aviat em toca escoltar, sabent que el que escolti sovint no seran tampoc "grans coses". Tot és petit, discret, com cadascú de nosaltres. O més ben dit, seran grans coses en la mesura que ho siguin per a qui parla, i qui parla sempre és important: les seves pors, inseguretats, il.lusions...
Escoltant, tinc la sensació de ser útil. I m'agrada. Sobretot, en trobades com la de l'Anna. Pel que fa a les del tipus de la Marta, encara no he trobat la manera de convertir-les en més interessants (crec que només és possible encertant una manera discreta de trencar aquests discursos circulars i obsessius, introduint-hi una mica d'aire fresc). Ara bé, com que ella, i les persones com ella, difícilment canvien, és complicat.
20 d’ag. 2015
Un pa, més de dos jornals
El seu marit s'havia mort. Tenia al seu càrrec la seva mare (impedida a causa d'un atac de feridura), la seva àvia i tres filles menors d'edat. Vivien en una casa sense aigua corrent ni electricitat. Amb comuna, sense vàter ni claveguera. L'aigua l'anaven a buscar, amb galledes, a una font que estava a uns cent metres de casa.
La Guerra Civil havia acabat feia poc. Calien més de dos jornals sencers de la fàbrica de teixits on treballava ella per poder comprar un pa de quilo. Llavors la gent que passava gana en passava molta. Aquella família de només dones acabava d'arribar al poble, atreta per la possibilitat de trobar feina a la fàbrica. Al poble d'on venien la precarietat encara era més gran.
Ella va poder entrar a la fàbrica. Les tres filles, encara nenes, aviat es van posar a servir a cases una mica acomodades, per contribuir a facilitar la supervivència familiar. Servien a canvi de la vida o de sous simbòlics, de misèria. Si menjaven fora, com a mínim no gastaven.
La petita de les filles ara té vuitanta-tres anys (les altres dues ja no viuen). Hi veu molt poc, i a més té vertígens, a causa d'una infecció d'orella mal curada. Això a banda d'altres mals "menors", menors des de la perspectiva del present i d'haver-los superat, ja que algun d'aquests mals fa uns anys va estar a punt d'endur-se-la a l'altra barri. Però va resistint. I conserva el bon humor. I bastanta memòria: té el record molt clar d'algunes persones que en diferents moments de la vida l'han tractat injustament. A ella, a la seva mare o les seves germanes. També recorda molt bé les persones compassives i generoses que s'ha trobat al llarg dels anys, cap a les quals no estalvia les paraules d'agraïment.
Ha estat sempre una dona acollidora, si ha pogut fer un favor a algú l'ha fet. De vegades, a persones que potser no s'ho mereixien gaire... per si de cas, ha preferit pecar de generositat. La conec bastant bé, des de fa trenta anys, quan vaig arribar a aquest poble on viu ella (i jo de vegades sí, i de vegades no) i vaig sentir que era algú en qui podia confiar.
Abans me la trobava sovint pel carrer, perquè li agradava molt tombar i fer-la petar amb tothom. Ara feia temps que no la veia. Fa poc vaig trobar el seu fill i em va dir que la seva mare sortia molt poc, a causa de la poca vista i del vertigen, només una mica amb els caminadors per davant de casa.
Avui he passat per casa seva. Ens hem assegut al menjador i hem estat xerrant una bona estona, sobretot ella. M'ha dit que li agradava molt parlar, fins i tot se m'ha disculpat per parlar tant. Li he dit que no es disculpés, perquè a mi m'agradava molt sentir el que explicava, i que per tant fèiem un bon equip, ella parlant i jo escoltant. Hem quedat que alguna altra estona havíem de continuar.
La Guerra Civil havia acabat feia poc. Calien més de dos jornals sencers de la fàbrica de teixits on treballava ella per poder comprar un pa de quilo. Llavors la gent que passava gana en passava molta. Aquella família de només dones acabava d'arribar al poble, atreta per la possibilitat de trobar feina a la fàbrica. Al poble d'on venien la precarietat encara era més gran.
Ella va poder entrar a la fàbrica. Les tres filles, encara nenes, aviat es van posar a servir a cases una mica acomodades, per contribuir a facilitar la supervivència familiar. Servien a canvi de la vida o de sous simbòlics, de misèria. Si menjaven fora, com a mínim no gastaven.
La petita de les filles ara té vuitanta-tres anys (les altres dues ja no viuen). Hi veu molt poc, i a més té vertígens, a causa d'una infecció d'orella mal curada. Això a banda d'altres mals "menors", menors des de la perspectiva del present i d'haver-los superat, ja que algun d'aquests mals fa uns anys va estar a punt d'endur-se-la a l'altra barri. Però va resistint. I conserva el bon humor. I bastanta memòria: té el record molt clar d'algunes persones que en diferents moments de la vida l'han tractat injustament. A ella, a la seva mare o les seves germanes. També recorda molt bé les persones compassives i generoses que s'ha trobat al llarg dels anys, cap a les quals no estalvia les paraules d'agraïment.
Ha estat sempre una dona acollidora, si ha pogut fer un favor a algú l'ha fet. De vegades, a persones que potser no s'ho mereixien gaire... per si de cas, ha preferit pecar de generositat. La conec bastant bé, des de fa trenta anys, quan vaig arribar a aquest poble on viu ella (i jo de vegades sí, i de vegades no) i vaig sentir que era algú en qui podia confiar.
Abans me la trobava sovint pel carrer, perquè li agradava molt tombar i fer-la petar amb tothom. Ara feia temps que no la veia. Fa poc vaig trobar el seu fill i em va dir que la seva mare sortia molt poc, a causa de la poca vista i del vertigen, només una mica amb els caminadors per davant de casa.
Avui he passat per casa seva. Ens hem assegut al menjador i hem estat xerrant una bona estona, sobretot ella. M'ha dit que li agradava molt parlar, fins i tot se m'ha disculpat per parlar tant. Li he dit que no es disculpés, perquè a mi m'agradava molt sentir el que explicava, i que per tant fèiem un bon equip, ella parlant i jo escoltant. Hem quedat que alguna altra estona havíem de continuar.
11 d’ag. 2015
10 d’ag. 2015
La felicitat
La felicitat depèn de petits detalls.
Per exemple, a l'estiu,
que no hi hagi mosquits.
O que tinguis una mosquitera.
O que les picades de mosquit no et molestin.
Per exemple, a l'estiu,
que no hi hagi mosquits.
O que tinguis una mosquitera.
O que les picades de mosquit no et molestin.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
