Un pa, més de dos jornals

El seu marit s'havia mort. Tenia al seu càrrec la seva mare (impedida a causa d'un atac de feridura), la seva àvia i tres filles menors d'edat. Vivien en una casa sense aigua corrent ni electricitat. Amb comuna, sense vàter ni claveguera. L'aigua l'anaven a buscar, amb galledes, a una font que estava a uns cent metres de casa.

La Guerra Civil havia acabat feia poc. Calien més de dos jornals sencers de la fàbrica de teixits on treballava ella per poder comprar un pa de quilo. Llavors la gent que passava gana en passava molta. Aquella família de només dones acabava d'arribar al poble, atreta per la possibilitat de trobar feina a la fàbrica. Al poble d'on venien la precarietat encara era més gran.

Ella va poder entrar a la fàbrica. Les tres filles, encara nenes, aviat es van posar a servir a cases una mica acomodades, per contribuir a facilitar la supervivència familiar. Servien a canvi de la vida o de sous simbòlics, de misèria. Si menjaven fora, com a mínim no gastaven.

La petita de les filles ara té vuitanta-tres anys (les altres dues ja no viuen). Hi veu molt poc, i a més té vertígens, a causa d'una infecció d'orella mal curada. Això a banda d'altres mals "menors", menors des de la perspectiva del present i d'haver-los superat, ja que algun d'aquests mals fa uns anys va estar a punt d'endur-se-la a l'altra barri. Però va resistint. I conserva el bon humor. I bastanta memòria: té el record molt clar d'algunes persones que en diferents moments de la vida l'han tractat injustament. A ella, a la seva mare o les seves germanes. També recorda molt bé les persones compassives i generoses que s'ha trobat al llarg dels anys, cap a les quals no estalvia les paraules d'agraïment.

Ha estat sempre una dona acollidora, si ha pogut fer un favor a algú l'ha fet. De vegades, a persones que potser no s'ho mereixien gaire... per si de cas, ha preferit pecar de generositat. La conec bastant bé, des de fa trenta anys, quan vaig arribar a aquest poble on viu ella (i jo de vegades sí, i de vegades no) i vaig sentir que era algú en qui podia confiar.

Abans me la trobava sovint pel carrer, perquè li agradava molt tombar i fer-la petar amb tothom. Ara feia temps que no la veia. Fa poc vaig trobar el seu fill i em va dir que la seva mare sortia molt poc, a causa de la poca vista i del vertigen, només una mica amb els caminadors per davant de casa.

Avui he passat per casa seva. Ens hem assegut al menjador i hem estat xerrant una bona estona, sobretot ella. M'ha dit que li agradava molt parlar, fins i tot se m'ha disculpat per parlar tant. Li he dit que no es disculpés, perquè a mi m'agradava molt sentir el que explicava, i que per tant fèiem un bon equip, ella parlant i jo escoltant. Hem quedat que alguna altra estona havíem de continuar.