Cols urbanes

Són unes cols petitones, de fulles arrissades. N'hi ha de dues menes, unes de color blanquinós i unes altres de colors rosats i violetes clars. Plantades una mica atapeïdes, combinats els colors, l'efecte del conjunt és molt decoratiu i original. Des de fa uns anys n'hi ha a alguns parterres urbans.

Fa uns dies, aprofitant les pluges persistents que darrerament han rentat a fons les que hi ha a una cruïlla de carrers per la que passo sovint, aprofitant també que era diumenge i hi havia pocs vianants al voltant, em vaig decidir i vaig agafar-ne unes quantes fulles. Una d'aquí, una altra d'allà, amb la intenció que, malgrat el furt, el conjunt ornamental no se'n ressentís.

A casa, tallades a tires fines, afegint-hi una mica d'api, porro, un pessic d'orenga sec i una mica de gingebre fresc, vaig fer-me una bona amanida, deliciosa.

Però vaja, tot això és una informació que potser més valdria no divulgar-la massa, perquè en temps de crisi com l'actual igual comencen a aparèixer parterres arrabassats... O potser al contrari, potser es podria suggerir a l'Ajuntament que, en lloc de plantes improductives, pel mateix preu als espais públics ajardinats s'hi podrien plantar varietats comestibles, de manera que, al sortir de casa per anar a fer un tomb, a més de badar i estirar les cames, els ciutadans tinguéssim l'estímul afegit de poder arreplegar, segons l'època de l'any, alguna col, algun porro o una escarola, o unes fulles d'espinacs, o uns quants pèsols de sopa, potser una mica de julivert, o unes fulles de menta o de tarongina...

Dret de cita (Cesc + Espinàs)

Dibuix d'en Cesc, text d'en JM Espinàs. "Guia de ciutadans anònims", La Campana, Barcelona, 1993

--
Quan em sembla que algú té la intenció de fer-me un regal, ja tremolo. El més probable és que no m'agradi, que no em serveixi de res, que em faci nosa. I què coi li dius a aquella persona que amb tota la bona fe t'ha volgut fer content regalant-te allò? I "allò" resulta que per a tu és espantós. O potser no, però no t'interessa el més mínim. Les més elementals normes de cortesia diuen que hauries d'estar content, o si més no fer-ho veure una mica, dissimular. Com si fos fàcil: el cert és que, més aviat maldestre com ets dissimulant i mentint, quan t'hi trobes no saps quina cara hi has de posar, ni què dir. Un doble embolic doblement empipador.

Però fa uns dies algú em va regalar la "Guia de ciutadans anònims", amb dibuixos d'en Cesc i textos de l'Espinàs. I em va encantar, tant el llibre com que me'l regalés qui me'l va regalar. El llibre, perquè em fascinen el dibuixos d'en Cesc. Des de petit, quan ja m'embadalia amb les meravelloses i tendres portades que feia a Cavall Fort. L'Espinàs l'he descobert més recentment. Tot i tenir persones molt properes a les que sempre he vist llegir i gaudir els seus llibres (sobretot els de viatges), a mi no m'atreien. Però ara estic llegint "El teu nom és Olga", un llibre savi, tendre, ple d'amor i lucidesa, un veritable luxe.

"Guia de ciutadans anònims" és un llibre esplèndid, si més no ho és per a mi, que m'encanta la "poesia gràfica quotidiana" d'en Cesc, i els textos poètics de l'Espinàs que l'acompanyen. Com aquest: "L'art de viure és descobrir tot allò que no ens fa falta".

La missa

Quan s'acaba la funció,
en lloc d'aplaudiments,
el públic, seriós, diu amén.

Esglésies solitàries

M'agraden el silenci i la quietud de les esglésies. En mig del brogit urbà, trobar una església amb les portes obertes, amb la nau solitària, submergida en la penombra, és un bonic regal per a qualsevol passejant. Un oasi per als passavolants curiosos i desenfeinats. Espais de vegades poblats per una o dues velletes resant, potser repassant la seva vida entre dues avemaries, potser mig adormides... Quan no s'hi celebra cap funció religiosa, és un plaer seure a algun dels darrers bancs i, sense presses, deixar que el temps s'escoli, gaudint de l'ambient tan especial i desaccelerat que regna en aquests llocs. Sense el brogit del carrer, les presses de la gent, el rebombori de les botzines, els ruflets dels motors, el neguit generalitzat i encomanadís de l'exterior...

Sent espais concebuts per a congregar-hi multituds, les naus espaioses i els bancs solitaris transmeten un aire de misteri, com passa amb tots els espais concebuts per a congregar-hi molta gent els dies o estones que no es fan servir. En el cas de les esglésies, amb el tret afegit del seu caràcter religiós, ja que malgrat el silenci i la solitud tot recorda els actes litúrgics propis del lloc. L'altar, el sagrari, les imatges, els faristols, els confessionaris, els vitralls, els ciris, les llànties...

N'hem parlat algun cop amb el Joaquim, ell tan proper en tantes coses al món dels frares i capellans, i jo tan descregut i crític. En això tanmateix coincidim (i també en d'altres coses): ens agraden les esglésies solitàries, seure-hi alguna estona, encantar-nos-hi, bressolats pel silenci i les olors especials d'aquests espais en penombra i buits, relaxants, acollidors oasis en mig del frenesí urbà.

Temps afegit

Als 73 anys en Josep Maria Espinàs va escriure un llibre amb aquest títol, "Temps afegit", fent referència a que aquella edat era l'esperança de vida que estadísticament li corresponia, i que, per tant, d'alguna manera, tot el que vingués a partir de llavors era de més a més, com un obsequi. És una bonica idea.

Fer-se gran amb lucidesa i autonomia és un regal meravellós. Però "el temps afegit" no és sempre joiós, de vegades és un perill, un parany, fins i tot com una maledicció. Com la que va patir el meu pare, a causa d'una demència senil que el va convertir en un ésser com ell mai hauria volgut ser. Vital, orgullós, lúcid, independent, la malaltia el va tornar irreconeixible. Un turment de temps afegit, un final de vida molt dur, dolorós, tant per a ell mateix com per als que contemplavem el seu dia a dia, el seu lent i agònic procés de desintegració com a persona, de destrucció com a organisme viu, perdent funcions vitals, acumulant nafres...

És angoixant, veure com una vida s'acaba d'aquesta manera. Com en el cas de la Salomé de cal Llort, que va morir fa uns anys... com la Nuri de cal Segú, que ara està seguint el mateix calvari... com tantes dones i homes que, de grans, tenen la mala sort de topar-se amb una demència...

Darrerament he parlat amb la dona del Ramiro. Viuen lluny. Fa gairebé 30 anys que no veig el Ramiro i la Marga. Quan els vaig conèixer em van tractar meravellosament bé, i malgrat el pas del temps sempre els he tingut presents. La Marga m'explica que el Ramiro ha tingut deu anys bons de "temps afegit", però que ara, als 83 anys, comença a sotjar-lo l'alzheimer. Saber-ho m'entristeix. Imaginar-me en el que es pot convertir m'angoixa. Vull anar-lo a veure, aviat, abans no sigui massa tard, ara que encara és ell mateix, malgrat les ombres i els oblits que l'envolten, cada cop més amenaçadors.

El pitet

No m'he posat el pitet.
He badat.
M'he tacat.
Al pit.
M'han renyat.

Parlar dels altres - 3 (desconfiar dels records)

Tenint en compte que sempre ens hem de malfiar una mica dels propis records, en la mesura que en general estan subjectes a múltiples distorsions, el responsable del contingut d'aquests textos considera que el més escaient i prudent és, per si de cas, demanar disculpes a l'avançada: per tots els errors i derives respecte de la presumpta realitat que sens dubte deuen haver pol.lucionat aquestes pàgines.

Al capdavall, potser només podem aspirar a que la fragilitat de la memòria no causi massa cataclismes o incomoditats. Si no en causa, i a més aquesta activitat rememorativa més o menys rigorosa serveix per a passar (com a mínim qui escriu, i encara millor si també ho viu així qui eventualment llegeix), una estona una mica distreta, potser ja no cal escalfar-se el cap buscant cap altra justificació.

Una altra cosa és que les pròpies energies es puguin invertir, en lloc de en aquests divertiments, en activitats socialment més productives, però això ja és una altra història... En relació a la qual, tanmateix, potser es pot argumentar que "no només d'activitats productives viuen les persones".

En qualsevol cas, el que està clar és que, en part per a compensar la precarietat de la memòria, en general tenim una imaginació molt fèrtil, capaç de trobar les explicacions escaients, aparentment dignes i convincents, per a justificar la majoria de les nostres activitats i decisions, fins i tot les més absurdes o irrellevants. Diguem que tota aquesta alambinada reflexió n'és una bona mostra.