29 de jul. 2022
26 de jul. 2022
La salut, diferents llibres i lectures
Más fuerte que el odio. Tim Guénard
https://horitzontal.blogspot.com/2022/07/mas-fuerte-que-el-odio-tim-guenard.html
https://horitzontal.blogspot.com/2022/07/los-brotes-negros-eloy-fernandez-porta.html
16 de jul. 2022
Mandales
El Joan, el Manuel i la Isabel són persones que han incorporat a les seves activitats diàries, als seus entreteniments, a la seva forma de "matar el temps", pintar mandales. Cap d'aquestes persones, abans d'arribar al grau de deteriorament actual, d'encongiment de la seva autonomia i clarividència, hi hauria dedicat ni un segon, a fer mandales. En canvi, ara si: han arribat a "l'etapa mandales" de la seva vida.
De tant en tant dic que, a partir de segons quin grau de deteriorament, no vull seguir vivint. Quin és el límit? Dic que hi ha línies vermelles molt clares, i alhora unes altres línies "prevermelles", més variables, segons els dies, l'humor, o ves a saber què.
De vegades penso que si la meva vida ha d'arribar al punt d'haver-me d'entretenir fent mandales, prefereixo plegar. Perquè crec que se'm faria molt feixuc, pensar llavors en qui havia sigut (i en tot el que feia), "abans dels mandales". Ja ho veurem.
De moment, ves quines coses, resulta que de vegades faig de "monitor de mandales". Amb el Joan Pintor. El seu cas és curiós, pel que fa a això dels mandales. Ell, que havia dibuixat i pintat tant, i que s'ho havia passat tan bé fent-ho, ara, amb la seva vida i la seva autonomia encongides, ha acabat arribant a aquesta etapa de pintar mandales, per tal que els seus dies solitaris no se li facin tan llargs. En lloc de teles i pinzells, mandales i tele, aquest és ara el seu menú diari d'entreteniment, del matí fins al vespre.
El Joan pinta mandales de quaderns comprats. Durant un temps vaig insistir-li perquè se'ls dibuixés ell: "A veure, tu de dibuixar en saps molt, de manera que ja et podries fer també els dibuixos, en lloc de comprar quaderns. A més, tens tots els estris necessaris per fer-ho, regle, cartabó, compàs..."
Quan li ho deia, ell em donava tota mena d'excuses. Per exemple, que el compàs que tenia no funcionava. De manera que un dia li vaig demanar el compàs, un regle i un cartabó, i en cinc minuts, davant d'ell, li vaig dibuixar un mandala. I li vaig dir que ja ho veia, que fer-ho era ben fàcil. I li vaig posar "deures": el dia que jo tornés, a més de pintar aquell mandala, n'havia d'haver dibuixat també un ell, des de zero.
Ho va fer. Però va ser una única vegada. Després va tornar el rastell d'excuses: que si li costava molt, que se li cansava el braç, que el compàs no funcionava, que si la maquineta de fer punta... El cas és que vam tornar al punt de partida: ara, una altra vegada, només pinta mandales de quaderns comprats i, quan es cansa de pintar-ne, engega la tele.
Per això dic que, en la vida d'una persona, l'arribada a "l'etapa mandales" és un punt d'inflexió sobre la qual potser està bé reflexionar...
11 de jul. 2022
8 de jul. 2022
Escardar, segar, passar set
Escardar: amb la forqueta a la mà esquerra, doblegues la tija dels cards dels sembrats de cereals i, amb el falçó de mànec llarg a la dreta, els talles arran de terra. M'ho explica el Joan Pintor, que fins als catorze anys se'n va fer un tip. També va atipar-se de segar: mentre amb la mà esquerra (protegida per l'esclopet de fusta, per tel de no tallar-se cap dit), engrapava els manats de blat, amb la dreta, amb la falç dentada, anava tallant els manats. Els records seus d'aquelles feines són de molta calor, moltes hores, molt cansament.
Una manera d'alliberar-se de la feixuguesa de la sega era dur la mula carregada de garbes cap al poble, descarregar les garbes a casa i, llavors, tornar amb la mula cap al camp que estaven segant. Era un parèntesi. La contrapartida era que el camí era llarg, ell era un nen, la mula no sempre era complaent, i alhora el seu pare no destacava per la seva habilitat lligant les garbes al bast de la mula, de manera que tot plegat feia que aquell trajecte estigués ple d'inquietuds. Perquè el camí el feia completament sol, i era un nen de tretze anys, de dotze, d'onze...
El Joan no enyora gens la vida rural. Es va sentir alleujat, quan se'n va poder allunyar, tot i que llavors la seva nova vida d'aprenent a Barcelona no va ser fàcil: moltes hores, mal pagades, i de vegades ni això, estafades. Però va anar sobrevivint, de mica en mica es va anar espavilant.
Una altra cosa que m'explica és que pels secarrals del seu poble gairebé no hi havia cap font, de manera que quan tombava la set era habitual. En cas de molta necessitat, de vegades s'amorrava a una de les basses fetes per abeurar el bestiar, amb aigües fangoses i, el que és pitjor, amb tota seguretat plenes de microbis indesitjables, ja que de la mateixa manera que les mules i els xais s'hi abeuraven, potser també pixaven mentre ho feien, i ficaven a dins de l'aigua les potes amb les quals un moment abans potser havien trepitjat fems frescos.
Però no va agafar mai cap malaltia, ves a saber, potser aquella aigua fangosa amb pixums i fems va actuar com una mena de vacuna... O, senzillament, va tenir sort: potser tenia un sistema immunitari molt robust.
Les basses les feien a les parts baixes dels terrenys amb pendent, per tal que recollissin l'aigua de la pluja. El lloc on es feia la bassa havia de ser argilenc, per tal que retingués l'aigua. Era important triar un lloc al qual arribés molta aigua, quan plovia, però encara ho era més que el lloc de la bassa fos de terra argilenca: una bassa en un terreny majoritàriament sorrenc, no hauria retingut res.
La majoria d'històries de quan era petit que m'explica ara el Joan, pertanyen a un món que jo ja no vaig conèixer, quan vaig començar la meva vida de neorural (per dir-ne d'alguna manera), a mitjans dels anys setanta. Però no totes. Per exemple, això de beure aigua de basses pel bestiar, amb aigües fangoses i contaminades amb pixums i cagallons, alguna vegada també ho havia fet: en algun moment de molta set, amb la boca com un fregall, sense cap altra alternativa, també em vaig amorrar a alguna d'aquestes basses. Per sort, com en el seu cas, sense conseqüències, perquè és obvi que vaig sobreviure: encara estic viu.
1 de jul. 2022
La Rosaura / 3
El dia que presumptament amb la Rosaura "vam fer coses de caràcter sexual" a casa del JF, el que va passar va ser el que explico a continuació.
Vaig arribar al pis del JF i, només entrar, vaig veure al passadís un regalim de gotes. La Rosaura duia un pal de fregar, es veu que el JF havia passat de l'habitació al menjador i, tot passant, havia deixat aquell regalim de pipí.
La Rosaura em va dir que no hi havia manera de convèncer el JF perquè li deixés comprar bolquers més absorbents, perquè deia que eren massa cars; n'hi feia comprar uns de més barats amb els quals passava això, que de seguida es saturaven i es desbordaven. I que el problema no eren només els regalims de pipí pel pis, sinó que, de nit, encara era pitjor, perquè el llit cada vegada quedava inundat.
Al llit, el JF hi tenia un protector del matalàs molt vell. El JF deia que no en volia comprar de nous, pel mateix motiu dels diners. I alhora argumentava que, de fet, això del matalàs moll no era cap problema, perquè quan es llevava, engegava el ventilador, encarat cap al matalàs, fins que més o menys s'assecava. Segons el JF, fent servir el ventilador, quin problema hi havia?
Aquell dia li vaig fer un bon sermó, al JF (un més, altres vegades ja l'havia anat sermonejant, pel que feia a aquest tema). Sobretot, perquè l'excusa dels diners era absolutament idiota. En té un munt; a més de la pensió, té un capital important al banc.
I a la Rosaura li vaig dir que, si ell seguia oposant-se a comprar bolquers bons, i protectors nous (i un matalàs nou), que parlés amb la treballadora social, i que llavors la treballadora social pressionés al JF per tal que li permetés a ella fer aquestes compres imprescindibles.
En cas contrari, li vaig dir que l'altra alternativa era aquesta: si després d'haver explicat la situació a la metgessa de capçalera i a la treballadora social del JF, tot seguia igual, doncs que ella passés de tot. Que es posés una pinça al nas, si li calia, quan entrés al dormitori del JF. I que quan trobés regalims de pipí pel pis, que els fregués sense atabalar-se i sense presses, ja que era així com ell ho volia. Que complís amb les seves obligacions, que fes el menjar i rentés la roba, que fes les compres... és a dir, tot allò que entrava "dintre de la seva descripció de treball". Allò, i prou.
Perquè si ella complia amb les seves obligacions, ningú no li podria retreure res, un cop alertada la gent que calia alertar. Encara que al JF li arribessin els pixums al coll.
La primera part de la conversa amb la Rosaura la tenim al dormitori del JF, davant del seu matalàs repugnant i pudent, mentre el JF mira la tele al menjador. I mentre la Rosaura i jo estem parlant d'aquest tema a l'habitació, suposo que el JF deu anar imaginant coses, es deu anar inventant la seva pel.lícula: "Aquells dos ara deuen estar follant al meu llit!"
Fer-se vell és una calamitat i, si a més abans has sigut una persona masclista, prepotent, manipuladora, etc., potser encara és una calamitat més gran, perquè amb la decrepitud, els teus trets de caràcter desagradables, acompanyats de regalims de pipí, de pudors, de gasiveria, d'intents d'extorsió de les cuidadores, etc., a més de bastant molestos esdevenen també patètics.
I dramàtics, per a qui ho ha d'aguantar, com en aquest cas la Rosaura. Lluny del seu país, de la seva família, dels seus fills i de la seva mare, als quals no veu des de fa cinc anys.
