La pistola

Quan es va morir la meva mare, vam haver de buidar el pis on ella havia viscut fins llavors, durant gairebé tota la vida de casada, més els set anys finals de vídua. El pis on havíem crescut tots els fills, fins que ens vam emancipar. El procés de buidatge d'aquell pis, en el que hi havia viscut tanta gent, i en el que hi quedaven encara poques o moltes restes de cada una de les persones que hi havíem viscut, es va allargar gairebé dos anys.

La meva mare, des de molt abans de morir, havia anat fent llistes del que havia de ser per cadascú, fills, nets o altres parents o amistats, ja fos perquè el destinatari havia manifestat el seu interès o perquè a ella li semblava que li corresponia o li podia agradar. Per exemple, jo li havia dit que em faria il.lusió quedar-me la campaneta de plata amb què, quan érem petits, a l'hora de dinar o sopar, des del menjador els meus pares avisaven "la minyona" perquè vingués a dur el segon plat, els postres o el que fos.

Ara tinc la campaneta. I de tant en tant la toco; no ve ningú a portar-me res... però em recorda aquells temps en què, per la porta de la cuina, apareixia la minyona de torn, la Conxita, l'Emilia, la Carmen... I no és que enyori res d'allò, al contrari, perquè de fet ja llavors m'incomodava aquest tipus de relacions asimètriques, servils...

Al final, quan vam tornar les claus (era un pis de lloguer), el pis estava completament buit, tal com deia el contracte que s'havia de lliurar a l'administrador. No hi quedava tampoc cap dels molts mobles encastats a les parets ("empotrats") que els meus pares havien anat encarregant al llarg dels anys, per tal de poder organitzar la convivència del munt de gent que havíem arribat a coincidir en aquell pis. La part més gran d'aquella feina de buidatge la vaig assumir jo, de vegades amb l'ajuda d'un germà, sobretot quan es tractava de baixar al carrer, el dia de la setmana que tocava, les restes dels armaris encastats desballestats. O d'altres andrómines, perquè sembla mentida, el que es pot arribar a acumular en un pis gran després de mig segle de viure-hi.

De fet, algun germà em van proposar que el buidatge el fes alguna empresa, però a mi no em venia de gust. Tot i que va ser una feina llarga i pesada, em va agradar anar-la fent de mica en mica. Aquell pis els meus pares l'havien anat muntant de mica en mica, rumiant cada reforma, cada nou armari, cada distribució, parlant amb fusters, pintors, paletes, lampistes... Desmuntar tot allò, buidar-ho, d'aquella manera lenta, "tocant" cada cosa, em recordava el procés invers dels meus pares, i reviure aquells records m'agradava. I no només m'agradava, crec que també em feia entendre algunes coses (de la història familiar, també de la vida en general) de manera diferent. Si poder estar al costat dels meus pares els darrers anys de la seva vida per a mi ja va ser un gran privilegi, aquest proces posterior de "desconstrucció" del pis també ho va ser.

L'altre motiu per no encarregar el buidatge a cap empresa era que, fent-lo jo i a poc a poc, m'anava entretenint amb el que m'anava trobant, de vegades en els llocs més insospitats i fins llavors inaccessibles, com papers que feia potser trenta anys que havien anat a parar al darrera o al fons d'un armari i que, llavors, en desmuntar-lo, apareixien.

Una d'aquestes sorpreses va ser la pistola. Va aparèixer al traster del terrat, enterrada a sota d'unes quantes andròmines heterogènies. Jo recordava haver-la vist, feia molts anys, a l'armari de l'habitació de matrimoni dels meus pares, en concret a un dels calaixos del meu pare. No sé com després va arribar al traster. Potser la hi va dur la meva mare, quan va veure que al meu pare li començava a fallar el cap. Es probable que llavors ella preferís treure-la del mig, evitar que estigués tan a l'abast.

Quan vaig trobar la pistola estava embolicada en un paper una mica oliós, suposo que per protegir-la del perill de rovell. Es veia molt ben conservada, i a més tenia el carregador ple. No se'm va acudir "provar-la", però vaig tenir la sensació que estava "en perfectes condicions d'ús". Per què la tenia el meu pare? No en tinc ni idea, ni de com la va aconseguir. Potser la conservava des del final de la guerra, o potser la hi va facilitar més tard un treballador seu a hores que, com a ocupació principal, era policia. Un policia nacional, de la "secreta". Bé, digui el que digui jo ara són només especulacions, perquè a ell mai vaig sentir-li ni una paraula sobre la pistola.

La part final de la història d'aquella pistola també va ser curiosa. Jo no tenia cap ganes de conservar-la, de manera que vaig trucar a la policia i els vaig comentar la troballa. Aquell mateix dia es van presentar dos Mossos d'Esquadra. Els vaig explicar que buidant el pis l'havia trobat al traster, i que no en sabia res més. Van fer un petit informe, "que no era obligatori que signés, però que fer-ho facilitava les coses". El vaig llegir, i després el vaig signar. I llavors els vaig dir si me'n donarien una còpia, i em van dir que no. Els vaig dir que em semblava estrany, i em van dir "que no em preocupés", que tot estava clar i el tema quedava resolt.

El cas és que, al cap de potser un parell de mesos, des d'un jutjat d'una altra província em va arribar una carta certificada dient-me que em presentés tal dia i hora a aquell jutjat per l'afer de la pistola, amenaçant-me amb tot el que em podia passar si no m'hi presentava. Espantar-me no em vaig espantar gens, però empipar-me sí. Sense fer cas d'aquella citació me'n vaig anar als jutjats de la ciutat on havia trobat la pistola, acompanyat d'un germà advocat. I vam tenir la gran sort que ens atengués un secretari que es veu que tenia molta mania als Mossos d'Esquadra. En explicar-li el cas, el primer que va fer va ser criticar la falta de solvència dels Mossos, dient que tot ho embolicaven, i va afegir: "no se preocupen, que yo soluciono esto ahora mismo". I no sé què va fer "ahora mismo", però el cas és que vam marxar, jo me'n vaig despreocupar i, efectivament, no vaig saber mai més res d'aquella pistola.

Al cap de més temps, vaig explicar aquesta anècdota a alguns parents, i alguns van lamentar "que no els hagués avisat", perquè els hauria agradat conservar la pistola. No els vaig preguntar que amb quin objectiu... però no em vaig penedir gens d'haver-la fet desaparèixer. Això sí, si algun altre dia em torno a trobar en una situació semblant, en lloc d'avisar els Mossos tinc molt clar el que faré: em posaré uns guants, ficaré la pistola a dins d'una bossa d'escombraries i la llençaré al primer contenidor que trobi.

Per a la Maria Pilar

Que per difícils que ens siguin les coses,
sempre conservem la capacitat de viure
"com si" no ho fossin tant.
Amb naturalitat, discreció i,
sempre que sigui possible,
amb un somriure.

Ramón Sampedro

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2015/01/ramon-sampedro.html