Amanides

Ja sé que la gent normal per esmorzar es beu un cafè amb llet i es menja unes llesques de pa torrat o una pasta, però a mi m'agrada encetar el dia gastronòmic d'una altra manera, amb una amanida. Ves, cadascú té les seves manies...

Aquest cop, els ingredients principals de l'amanida de l'esmorzar són flors d'acàcia, amb gairebé la mateixa quantitat de flors i fulles de mostassa negra (o de col silvestre? Ho haig d'aclarir; les dues són de la família de les crucíferes i del gènere bràssica...). Com a ingredients secundaris, uns quants brots d'ortigues (que ja no piquen, perquè les vaig collir el dia abans, i tallades se'ls desactiva la fúria urticant) i flors i tavelles tendres de ravenisses. I uns brots pelats d'esbarzer (que tendres són força acceptables, i a més, com que les punxes o espines encara són toves, no costen de pelar). Finalment, una mica de fonoll, molt poc, perquè si n'abuses el seu gust tan intens amaga tots els altres. Ho he recollit el dia abans, al vespre, baixant de la serra per un corriol en el que, segons els trams, he anat trobant les diferents plantes, els diferents ingredients de l'amanida.

Val a dir que, a banda que la composició cromàtica és bonica, el resultat "organolèptic" és reeixit, sobretot perquè la base de flors d'acàcia és molt bona, gràcies al seu gust i a la seva textura suaus. I les altres plantes, en la proporció que hi són, totes fan un bon paper, cap desentona.

Dos dies més tard, fent una passejada per uns altres tombants, no sóc tan afortunat. Entre dos foscants, vaig guaitant a veure el que puc arreplegar, i al final torno a casa amb flors i fulles de mostassa negra (o col silvestre?) i cabdells i fulles de malva. I una mica de fonoll. I l'endemà al matí m'ho preparo, unes tres quartes parts de mostassa, una tercera de malves i un pessic de fonoll.

L'amanida que em surt es pot qualificar de diferents maneres, però cap relacionada amb els conceptes de "deliciosa", "mengívola" o similars. De fet, és una mena de farratge. Tenir mala memòria (o ser tossut) no és bona cosa. Sé de sobres que les malves són comestibles, i que te'n pots menjar un bon munt, crues i sobretot cuites, sense problemes a l'hora de pair-les. I també sé que, si vas restret, t'ajuden a buidar, en aquest sentit són força efectives (faciliten "la circulació intestinal", però sense desmesures, no són purgants). Sé tot això, però també sé de sobres que no són precisament cap requisit. D'una banda, perquè tenen gust de no res empitjorat per una textura, diguem-ho així, de paper d'estrassa. Però d'un paper d'estrassa particular, alhora mucilaginós, és a dir, com a llefiscós, una combinació desconcertant.

De manera que, quan em disposo a cruspir-me el meu esmorzar, "aquest no gust", aquesta textura de paper i aquesta consistència de gelatina o moc, domina completament sobre les característiques de les flors i les fulles de mostassa, que soles serien raonablement bones. D'una cosa bona i una de dolenta, barrejant-les, n'he fet una dolenta, mala sort.

Bé, les amanides dels meus esmorzars no són quatre fulles a una banda del plat, sinó un bon bol força ple, de manera que aquest cop tinc una bona ocasió per reflexionar sobre la meva falta de suc de cervell (per què ho he tornat a intentar, si ja sé el resultat?). Alhora que hi penso, penso també en d'altres vegades que he menjat malves (o fulles d'om, o de l'arbre de judea, o de plantes de característiques semblants, "amb propietats organolèptiques poc brillants"). Alguna vegada, poques, me les he menjat perquè no tenia gaires més alternatives, però això ha passat en comptades ocasions. En general, quan n'he menjat, ha estat a causa "d'una gana relativa", triada, ja que m'hauria costat ben poc fer una altra vida i no trobar-me en situacions de precarietat com les que en algun moment he viscut.

De fet, sempre he pogut triar. Si no en el mateix moment de menjar, sí en el sentit de triar models de vida "que m'exposessin o no a eventuals dietes de malves", que em permetessin o impedissin una alimentació "més normal" des del punt de vista de la majoria de la gent.

La meva ha estat una opció personal, lliure... no com el que li ha passat a moltíssima altra gent, que al llarg de segles s'ha trobat atrapada per la misèria i la hostilitat de la natura, sovint sucumbint a un cúmul d'adversitats. Hi penso caminant per paratges avui deshabitats, veient les restes de petits habitatges enrunats, situats en terrenys poc fèrtils, pedregosos, secs, costeruts... Imaginant les penalitats que devia passar la gent que hi vivia, havent-se de refiar només del que collia en aquelles condicions tan precàries, els esforços que havia de fer per sobreviure, treballant moltíssim per, de vegades, no collir literalment res (a causa de la secada, o de la pedregada, o de la llagosta, o de...). I no fa pas tant de temps, que aquí a casa nostra passaven aquestes coses...

Coses semblants, dissortadament, a les que segueixen passant a d'altres indrets del món, en general en mig d'una gran indiferència.

Recordatori 2013

"La decisió respecte de com volem intentar viure i morir pertany a l'àmbit de la nostra llibertat personal. Tota opció que només afecti un mateix ha de quedar completament al marge de les regulacions socials":

http://miravolant.blogspot.com/2013/05/maig-2013.html