Apunts - 4

És un barri de gent benestant. Passen dues gitanes, potser mare i filla, la filla d'uns 20 anys, acompanyades d'un home nan, jove. Són com una aparició, una mena d'estampa sortida d'una època remota o d'alguna pel.lícula. Elles duen vestits bigarrats, faldilles grans i amples, fins els turmells, de roba estampada més aviat fosca. Els cabells recollits amb mocadors, dels que se n'escapen algunes puntes rinxolades. Les cares esmolades, seques, la pell bruna. Caminen a ritme viu mentre gesticulen i discuteixen acaloradament, cridaneres. Uns metres més enrere, l'home, que a més de ser extremadament nan és també estrafet, estrany, intenta seguir-les amb un caminar treballós, forçat, queixant-se, cridant també alguna cosa; va vestit de negre, d'un negre lluent i un punt tornassolat, resultat de l'ús continuat de la roba i de la manca de parèntesis per a passar-la pel safareig. Se'n van carrer enllà, enduent-se els seus colors, els seus gestos exagerats, el seu brogit i la seva cridòria, mentre el carrer recobra el seu gris i monòton estat habitual.

Un altre dia. A la vorera ampla d'una carrer solitari, un escombriaire, un noi jove, amb la seva gran escombra, vestit de verd i amb la seva armilla groga, escombra les fulles seques dels plàtans. Canta una cançó melangiosa, pausada, "...tant com t'estimava, per què m'has deixat?". Escombra seguint el ritme lent de la cançó, sense presses, sense pauses. Quan m'hi acosto i se n'adona va abaixant la veu, convertint-la en un murmuri, gairebé inaudible, sense deixar d'escombrar. Quan seguint camí enllà me n'allunyo, sento com revifa de mica en mica la seva veu. Un inesperat i bonic regal. Potser li hauria d'haver donat les gràcies... per què no ho he fet?

El Jonàs de la Leocàdia - 5

Hi ha persones amb malalties mentals, com el Jonàs, reclosos de per vida en un manicomi. De vegades el motiu principal de la seva reclusió indefinida és una cosa tan prosàica com la manca de recursos. Amb més recursos (que possibilitessin una atenció externa seriosa, el seguiment de la seva medicació, que quan fos possible fessin feines adequades a les seves capacitats, que participessin en activitats socialitzadores...), algunes d'aquestes persones de vegades es podrien reintegrar a les seves famílies, o traslladar-se a pisos tutelats, o a residències de mides més humanitzades, més obertes... Fos una o una altra l'opció possible en cada cas, el resultat seria que aquestes persones podrien viure més integrades en la societat. És a dir, en la mesura que la vida social ens conforma com a persones, "serien més persones".

És veritat que no és de fàcil de resoldre, perquè el cert és que de col.lectius amb necessitats especials i mancats de recursos n'hi ha molts. Per acabar-ho d'adobar, resulta que el col.lectiu dels malalts mentals no és precisament el que genera més simpatia o empatia dins del conjunt de la societat. Més aviat al contrari, és com si se'n volgués ignorar la seva existència, perquè és un món que inquieta, amb el que si es pot triar s'evita relacionar-s'hi. Sobre el que no es vol reflexionar pel que fa a la seva situació de marginació. Al contrari, aquesta marginació, aquest ocultament, aquesta invisibilitat, inconscientment és aprovada: "allò que no existeix no ens pot amenaçar", ni torbar les nostres tranquil.les rutines quotidianes. És un món que normalment només comparteixen les famílies, i encara no sempre, perquè algunes també en fugen. I dintre de les famílies, són sobretot les mares, junt amb les esposes, les filles o fins i tot les germanes, gairebé sempre les dones, les que acostumen a dur la majoria del pes d'aquestes situacions (els homes és més difícil trobar-los implicats, i encara molt més difícil implicats en el feixuc dia a dia).

El Jonàs de la Leocàdia - 4

De vegades el Jonàs em diu: "estem bojos, però no som rucs", i es fa un tip de riure. Ho diu quan m'explica les estratagemes que fan servir per a entrar tabac d'estranquis sense que el personal del centre se n'adoni, o com l'amaguen després, de formes de vegades molt enginyoses, perquè algun altre intern no els el prengui. Per exemple, fent clots als llocs més isolats i amagats dels grans jardins, vigilant que ningú els vegi quan els fan, enterrant-hi el tabac ben embolicat amb bosses de plàstic, per tal que si plou no es malmeti. Una altra mercaderia preuada i prohibida és el cafè soluble, que després del tabac és el que genera més transaccions entre els interns.

Tal com diu el Jonàs es pot estar boig, però s'ha de ser llest, sobretot si s'ha de sobreviure a dins d'un manicomi i no deteriorar-se encara més... Probablement, aquest estímul i aquest esforç de l'enginy per saltar-se algunes normes és un dels al.licients més poderosos de cara a sobreviure sense derrumbar-se a dins d'un centre d'aquest tipus.

Per acabar: el Jonàs diu exactament "estar boig", no "ser-ho". Ves per on, aquest és un altre fil que es podria anar estirant i que podria donar força joc...

El Jonàs de la Leocàdia - 3

Fa uns dies vaig anar a veure el Jonàs de la Leocàdia. Vaig telefonar abans d'anar-hi, no fos que coincidís que estigués ocupat amb alguna activitat o teràpia. Una possibilitat poc probable, perquè com la resta d'interns es passa la majoria dels dies sense fer res. Costa d'imaginar que en aquestes condicions algú pugui fer cap tipus d'evolució favorable, de fet el curiós és que fent aquesta mena de vida la gent no empitjori molt més.

El Jonàs em va explicar que feia uns dies l'havien canviat de pavelló. A l'antic estava en una habitació doble, ara en una de vuit persones. Junt amb algun altre detall, m'ho comentava amb una certa tristesa. Em vaig quedar amb la sensació que és un nou pas cap a la seva institucionalització definitiva. Una sensació que no puc confrontar amb ningú: d'una banda, a ell mateix es veu que no li expliquen els motius dels canvis, i d'una altra jo hi vaig com a amic i no puc fer cap consulta sobre qualsevol aspecte de la seva situació (encara sort que em deixen entrar, es veu que la majoria d'interns només tenen autoritzades les visites de familiars). A més, sembla que el meu aspecte tampoc inspira confiança, resulta que és més fàcil que em confonguin amb un intern que amb un visitant, i això no ajuda gaire... Si més no d'entrada, aquesta reacció és força corrent.

El Jonàs molt probablement es quedarà per sempre en aquest manicomi. L'anomeno així, "manicomi", conscient que actualment aquesta paraula està considerada políticament incorrecta, posada com a exemple en el món de la salut mental de la mena de vocabulari que no s'ha de fer servir. Just en van parlar a una conferència que vaig anar fa pocs dies. El títol de la conferència era "L'estigma mental i els mitjans de comunicació" i, durant el seu desenvolupament, un dels ponents va posar precisament la paraula "manicomi" com exemple de paraula "antiquada i ofensiva".

El problema és que no n'hi ha prou amb canviar les paraules, cal canviar també allò que designen. I els manicomis han canviat moltíssim, durant els darrers cinquanta anys, però en casos com els del Jonàs segueixen sent un "aparcament de persones". De persones a les que es tracta molt més bé de com eren tractades fa unes dècades, però a les que la societat (tots nosaltres) no és capaç (no som capaços) d'oferir-los cap altre horitzó que les parets del recinte on estan tancades.