L'elefant volia ser una formiga

L'elefant volia ser una formiga,
el mosquit un avió,
el fred la calor,
el blau un altre color,
el cava vi de missa,
el vi de missa orxata
i el botó una sabata.
El tren un patinet,
el coixí una calaixera,
el coix un calavera
i la col una bleda.
La llangardaixina un barrufet,
la patata un panellet
i el Marc el Francisquet.
Sorbet de paraules,
dimecres a la tarda.
Per passar l'estona
(a l'espona del llit,
que volia ser capçalera:
quina fal.lera!).

Pluja, pijama i cadira de rodes

Fa dies que, més o no tant, va plovent. Ara cau una pluja fina, i fa fresca. Vaig cap a l'hospital, de visita familiar. Amb el temps que fa hi ha poca gent tombant.

Un home d'uns cinquanta anys, amb una cadira de rodes, vestit només amb un pijama prim, surt de l'edifici de l'hospital i avança cap a la sortida del recinte, mentre la pluja el va amarant i el pijama se li va arrapant al cos. Va decidit cap el punt a partir del qual ja es pot fumar. Quan fa bo, aquí sovint s'hi arrengleren unes quantes persones, entre malalts i treballadors de l'hospital, uns fumant de manera compulsiva, d'altres de forma més pausada, assaborint amb delectació les glopades de fum... Avui només hi ha aquests home del pijama i la cadira de rodes, desafiant la pluja. Segurament quan torni a la seva planta li faran un bon sermó, xop com hi arribarà. Però mentrestant suposo que és feliç, fent les seves pipades, potser saltant-se la prohibició de fumar.

De vegades hi ha gent que et crida l'atenció, com aquest home amb pijama i cadira de rodes entomant la pluja. Però de personatges curiosos de fet n'estem sempre envoltats, igual que de situacions sorprenents. Només cal, això sí, dedicar-los l'interès necessari, és a dir, enfocar-hi la mirada i concentrar-hi l'atenció. Llavors, tot agafa un altre color, una atracció inesperada: la veïna del replà, el porter, el conductor de l'autobús, la nena que va a l'escola, el colom que infla el pap, el vent que arrossega les fulles, el sol reflectit en un toll d'aigua... tothom i tot esdevé fascinant.

El que passa és que sovint estem tan submergits en les nostres cabòries que no ens adonem del món que ens envolta. Vivim tan a dins de nosaltres mateixos que no veiem l'espectacle que es desplega al nostre voltant: la vida quotidiana quan decidim viure-la de manera conscient.

Si només veiem l'home del pijama fumant i remullant-se, si només ell ens crida l'atenció, ens estem perdent el noranta-nou per cent de la funció.

Una botiga de poble

Tombo pels carrers d'un poble del Penedès. M'entretinc passejant mentre espero que al cap d'un parell d'hores passi un autocar. Toquen dos quarts d'una al campanar, i penso que s'escauria menjar alguna cosa. Entro a una botiga en la que venen una mica de tot: diaris, fruites i verdures més aviat pansides, pa, embotits, carn amb aquest color apagat i fosc de fa dies, congelats ves a saber en quin grau de descongelació, begudes, conserves, sabons, escombres... Els prestatges plens amb una mica de tot, amb poc de qualsevol cosa. Emmarcant aquesta varietat de productes amb diferents graus de conservació irregular, a la petita botiga també s'hi troba a faltar la baieta i l'escombra. Tot té un una pinta una mica descurada, de brut. L'olor, les olors (diferents, barrejant-se), no arriben a ser agressives, però són força intenses, poderoses.

Al fons, darrera el taulell, una dona de potser uns trenta-cinc anys, espectacular. Bonica, esvelta, amb els llavis pintats maldestrament de negre. Amb cadenes d'acer penjant-li del coll, de les que alhora en pengen un parell de creus gòtiques, recarregades, una de gairebé un pam. Amb unes canelleres amples de cuiro, clavetejades amb peces metàl.liques punxegudes, semblants al collar d'un mastí. I tota aquesta parafernàlia rematada amb una bata estampada de dona gran, d'aquestes d'estar per casa que trobes a les parades dels mercats. És una dona amable, i quan em parla somriu.

Al costat del taulell, una altra dona, completament diferent, grassa, amb els cabells curts, despentinats. Granelluda de cara, amb una mica de bigoti, amb posat entre de badoca i males puces. S'està asseguda a una cadira, en silenci, quieta. Al seu costat, un noi també gras, dret, palplantat, carregat d'espatlles, el cap gran, amb una cara amb una pinta com si l'haguessin tret d'una foto d'aquestes en blanc i negre d'algun poble isolat de muntanya, fa cent anys.

Compro una mica de fruita i pa, i encara bocabadat per l'aparició, per l'escenografia i els personatges, surto al carrer. Plovisqueja, i a sobre em remullo més intentant rentar una poma a una font rebel, impossible de regular, perquè o bé no raja gens o l'aigua surt a tanta pressió, amb tanta fúria, que em deixa ben esquitxat. Ben humitejat entre la pluja menuda i la font rabiosa, vaig dinant mentre vaig passejant a pleret pels carrers solitaris. Mirant les cases, les rajoles de ceràmica amb els noms dels carrers, els pedrissos, els balcons, el cel tapat, els tolls de la pluja...

L'ofici de passavolant és el millor ofici del món.