En Pau Polinari

Les úniques veremes que he fet fent servir encara portadores van ser amb en Pau Polinari. D'això ja fa més de trenta anys, potser trenta-cinc. Llavors ja no en feia servir ningú, de portadores. Perduda la seva utilitat original, es començaven a fer servir com a elements ornamentals, com tants altres estris del món rural, per a "decorar" entrades y parets de segones residències, i en el cas de les portadores, sovint per a plantar-hi flors.

Els pagesos ja s'havien passat al tractor i el remolc, aquest cobert amb una lona per tal que no en regalimés el suc del raïm. Ell, en canvi, seguia amb les portadores i el seu ritual, "atacant" el raïm amb el piló, perquè n'hi cabés més. Carregar i descarregar aquelles portadores caramullades de raïm era una feina de bastaix, pesaven moltíssim. L'única modernitat que s'havia permés era, a l'hora de dur les portadores des de la vinya fins al celler, la substitució del carro i la mula per un tricicle. Feia ell mateix el vi, era també un dels darrers pagesos que no duia el raïm al sindicat ni el venia a cap dels grans elaboradors.

Un diumenge, com que no veremàvem, a casa seva vaig fer una de les feines més educatives que he fet. No recordo exactament quin problema hi havia al pou mort de la casa, el que si recordo és que m'hi vaig ficar: aquell suc pastós de pixums i merda m'arribava fins a les cuixes. Recordo aquella mena de soterrani fosc, movent-me per aquella bassa terriblement pudenta, ja no sé amb quin objectiu... Però va ser una bona activitat didàctica, d'aquestes que t'ajuden a tenir una visió més definida de la realitat.

No recordo que en Pau Polinari ens apresses a l'hora de collir raïms. Com que els trajectes del tricicle des de la vinya fins el celler eren curts, perquè totes les vinyes estaven a tocar, sempre teníem portadores buides. Però de tant en tant ens deia que paréssim, i llavors reposàvem una mica. Mentrestant, ell fumava sense parar. Era baix, panxut, rodonet, de vegades bastant rondinaire: li venien rampells de crits... que marxaven igual com havien vingut, com si no hagués passat res.

Les persones interessants

Una persona és interessant quan te la mires amb interès. Qualsevol persona, mirada així, pot esdevenir fascinant.

No són només persones interessants aquelles que criden fàcilment l'atenció. Per exemple, ens podem deixar engalipar pels mitjans de comunicació i la seva "fabricació de persones interessants". Llavors, enlluernats i suggestionats per aquesta faràndula, després igual ens passa desapercebuda l'originalitat (potser lleu i subtil, però única i irrepetible), de cada una de les persones amb les quals convivim, amb les que tenim algun tipus de relació cada dia.

Quan sabem mirar, persones interessants ho som tothom. Per exemple, la meva veïna. Com tantes dones, s'ha passat tota la vida tenint cura de la gent. Primer dels fills, fins que es van independitzar. Després dels pares, quan aquests, amb els anys, es van anar fent dependents. Més tard dels nets, per tal que els fills poguessin treballar i així anar pagant les hipoteques o la nova televisió d'un munt de polzades. Tot això, a més de contribuir a l'economia familiar fent de perruquera: tallant cabells, rentant, posant bigudins i pentinant els caps d'un munt de dones del poble. I sempre sense fer-se notar gens ni mica, amb la més gran naturalitat i discreció.

Si bades, si aquestes persones te les mires de manera distreta, corres el risc de gairebé no veure-les. Com si fossin del color de la paret, o sense substància, transparents. Però quan t'hi atures, quan desconnectes aquest pilot automàtic que sovint ens governa fent-nos viure com uns autòmats, llavors la gent que ens envolta se'ns fa visible, tangible. Emergeix davant nostre. I ens podem adonar que és una llàstima, desaprofitar aquestes oportunitats: la possibilitat de copsar l'originalitat casolana i discreta d'aquestes persones que viuen tan a la vora de les nostres vides. 

Tot un regal que se'ns ofereix a cada pas... quan estem atents.

El Domingo

Al final de l'estiu el més normal és trobar-te'l varejant els ametllers o collint i traginat raïms durant les veremes. Més endavant, enfilat a dalt d'una olivera i fent caure les olives, estenent i recollint les borrasses, buidant-les a la senalla i omplint els sacs. És fort, valent: quan treballa, de treballador ho és molt... fins que de cop i volta se'n cansa. Llavors, un bon dia, sovint sense avisar, desapareix.

Aleshores te'l pots trobar a la carretera fent autostop, pidolant a alguna parada d'autobús (si convé fent-se l'estrafet, en això és un artista), o engalipant algun rector perquè l'ajudi d'alguna manera, amb roba, menjar, diners. De xerrar en sap una estona, i d'etzibar troles, encara més. És molt espavilat. Quan estant fora del poble necessita diners, el seu cap barrina sempre pintoresques maneres per a aconseguir el que necessita. Per exemple, és capaç de localitzar el domicili d'algun parent d'algú del poble i ensarronar-lo ben ensarronat. Dient-li alguna cosa així com "que se li ha espatllat el camió" i que necessita 50 euros per a una gestió urgent, però "que no cal que es preocupin, que tot just arribi al poble tornarà immediatament els diners al parent". Li ha sortit bé més d'un cop, tot i que ara ho té més complicat, perquè les seves aventures amb els anys s'han anat fent famoses.

Ara ho ha deixat, però durant molt de temps, a més, sovint traguinyolava més del compte, amb la qual cosa encara se li complicaven més les relacions amb la gent. Però ni les desaparicions sobtades, ni les mentides ni la beguda han estat les principals raons que han fet que tingui ben poques simpaties. El que més incomoda són "les ximpleries" que de vegades diu, criticant aquell o aquell altre... No en sap gaire, d'estar-se callat.

Moltes vegades xerra una mica descarrilat, però d'altres, de tant en tant, fa comentaris o judicis tan precisos d'algunes persones i situacions que toca ben bé el voraviu, que punxa com un estilet. Segurament, sense ni ser massa conscient d'aquests encerts. Llavors, la manera de desactivar aquestes mossegades, aquestes càrregues de profunditat que deixa anar, sempre incòmodes en un poble petit en el que tothom es coneix, és qualificar-lo de ximplet i de poca-solta: com que no hi toca gaire, diu el que diu...

Tot i ser sovint una mica pesat, i de vegades fins i tot groller, el Domingo en el fons és una bona persona. Però com que ningú el veu així ni li ho diu, el més possible és que ni ell mateix en sigui conscient.

Un altre rodamón

No en recordo el nom. Va passar pel poble pidolant per les cases. Em va preguntar si sabia a quina hora passava el tren per a anar fins el següent poble. Li vaig dir l'hora, però cap al tard, al mirar els horaris, em vaig adonar que, com que era Cap d'any, aquell dia l'últim tren no passava. Ja era ben fosc. Feia molt fred. Vaig anar a l'estació i el vaig trobar escalfant-se amb un petit foc, en el que amb una paella s'havia cuinat el sopar. Li vaig oferir de venir a casa i va acceptar. No es va separar ni un moment del carret que traginava, el va arrossegar escales amunt fins a l'única habitació calenta, on hi havia l'estufa de llenya i on ell va dormir, al sofà. No va acceptar res de menjar, i ni tan sols va voler fer servir el vàter: pixava a dins d'una ampolla, "per no molestar". No vaig insistir. L'endemà al matí, a primera hora, va marxar, per agafar el primer tren.

Recordo la seva fortor, penetrant, intensa, agressiva. I el seu silenci sever, la seva impenetrabilitat.

El Richard

Quan em pensava que era un expert encenent focs a qualsevol indret amb una botja i quatre branques per fer-hi bullir l'olla, el Richard em va fer adonar que al seu costat era un aprenent. A la primavera, seguint la via del tren, venia caminant des d'Andalusia, per tornar-hi a la tardor. Durant els viatges, quan s'esqueia cuinava amb una petita olla o llauna que traginava, aixoplugant-se als refugis o coberts que coneixia de viatges anteriors. Era baixet i compacte, tenia un caminar lleugerament oscil.lant, una mica encorbat, com arrapat a terra, un caminar discret, econòmic en l'esforç, ben diferent del caminar més tibat dels excursionistes...

Si no recordo malament es deia Antoni, però li deien Richard en referència al protagonista d'una sèrie de televisió dels anys seixanta, buscat per l'FBI acusat d'un crim que no havia comès (Richard Kimball, "El fugitivo"). En el seu cas, sembla que fugia d'ell mateix, dels seus records... Es veu que la seva dona, ja feia molts i molts anys, l'havia enganyat i deixat, i no ho havia pogut pair. D'ençà d'aleshores sovint bevia més del compte i feia aquella vida de rodamón, fent algunes feines de tant en tant, en punts determinats dels seus trajectes. Era molt habilidós retolant menús als plafons o vidres dels restaurants, no només el text amb boniques lletres de cal.ligrafia, també ho podia adornar amb sanefes i il.lustrar amb un esplèndid escamarlà o uns quants calamars arrebossats. Quan estava seré, era una persona intel.ligent, afable, discreta, bondadosa, amb una mirada entre trista i somrient.

En una ocasió jo m'havia acabat de comprar una bicicleta. Una Orbea de passeig, nova, bonica, elegant, amb els frens de varetes, uns dels darrers models que es devien fer d'aquestes característiques. Era una bici molt robusta, a prova de tot, i veient que li feia il.lusió, en un moment donat sense pensar-m'ho massa la hi vaig regalar. No sé si li vaig fer cap favor. La va fer servir un temps... fins que se la va vendre, com de fet ja era d'esperar, per a comprar-se vi.

Aparentava molts més anys dels que tenia. Ja fa temps vaig saber que, durant un dels seus viatges, s'havia mort de fred.