Diuen que quan dormim tothom somia, i que la diferència, a banda del contingut dels somnis, és que després hi ha gent que recorda els somnis, i gent que no.
Si això és així, podria passar que un dia (una nit), algú somiï que, per exemple, fa uns mesos va tenir una conversa amb un parent o conegut seu. Després, quan es desperta, no recorda el somni. Però el seu inconscient no l'oblida i, un dia, pel motiu que sigui, potser aquella conversa somiada es fa conscient. Però no com a part d'un somni passat, sinó com una suposada conversa real de fa temps amb aquella persona.
Potser, després, un altre dia, "el somniador" es troba amb l'interlocutor del seu somni, i li diu: "Recordes el que vam parlar aquell dia?" I llavors l'altre potser li contesta que no recorda la conversa, o potser li diu que aquella conversa no va existir mai.
Si el contingut del somni és important i "avantatjós" de cara als interessos del somniador, potser serà difícil que abandoni la certesa que aquella conversa va existir. Perquè a més, ell "recorda perfectament aquella conversa". "Amb tota mena de detalls", "com si hagués passat ahir!"
Això que he explicat és una possibilitat molt inversemblant? O pot ser que sí, que de vegades passin coses així? Pot ser que el món dels records de vegades "també" estigui contaminat per aquests falsos records originats durant els somnis?
I si com a hipòtesi això és possible, haig d'acceptar, per tant, que part dels meus records potser tenen aquest origen? És a dir, que part dels meus records són invencions meves, ja que no he sabut evitar la conversió d'una fantasia en un fet presumptament real.
Jo gairebé no recordo mai el que he somiat. Dic "el que he somiat" perquè accepto, pel fet que ho diuen els entesos, que encara que no ho recordi, mentre dormo el meu cap ha estat somiant.
D'altra banda, el contingut dels meus somnis recordats són ben poc fantasiosos, gairebé sempre són escenes quotidianes, gens especials, coses que encaixarien perfectament en un dia meu normal. Tinc poca imaginació onírica: no tinc (o no recordo) somnis terrorífics, ni surrealistes, ni de bacanals, ni d'altres situacions insòlites o excepcionals. No res de tot això, al contrari: tot ben prosaic.
Suposo que aquest tipus de somnis (recordats o no), a causa precisament de la seva normalitat poden afavorir més que, en un moment determinat, siguin considerats per la meva ment, alguna vegada, "com a fets reals", esdevinguts de debò. A diferència dels somnis inversemblants, extrems, etc. d'altres persones. Que a causa de la seva mateixa naturalesa, ja és més difícil, o impossible, que s'incrustin en la part del cervell dels records reals, dels fets veritablement viscuts (llevat, és clar, que hi hagi alguna patologia mental que afavoreixi aquest tipus de confusions, però aquesta ja és una altra història).
Sobre aquest tema, m'agrada recordar el que em va passar quan tenia divuit o dinou anys. La nit entre un divendres i un dissabte vaig somiar que feia el que normalment feia el dissabte, i quan em vaig llevar, estava convençut que ja era diumenge. I me'n vaig anar al lloc on havia quedat amb un parell d'amics.
Naturalment, no va aparèixer ningú i, al cap d'una hora, cansat d'esperar, vaig tornar cap a casa. En algun moment em vaig adonar del que havia passat, que jo "havia somiat el dissabte", un dissabte que, naturalment, encara havia de passar.
En aquell cas, descobrir la trampa, la confusió, la transformació inconscient del somni en record va ser fàcil de veure... però, sempre és així de fàcil? Sempre és fàcil, sobretot quan els records ficticis emergeixen després d'anys d'haver sigut somiats?
