Una vorera ampla. D'esquena i a tocar del carrer, un noi quiet, amb un casc de bici posat. De cop es posa a córrer i es tira de cap contra la paret que té al davant. Després de l'impacte cau a terra. Passen uns segons, llavors s'aixeca a poc a poc, camina fins que es torna a situar a l'altra punta de la vorera. Mira cap a la paret, s'espera una mica, quiet, i llavors es posa a córrer i es torna a tirar de cap contra la paret.
El veig quan jo estic una mica lluny, i quan arribo a la seva alçada s'acaba de clavar el tercer cop de cap. Mentre encara està a terra, quiet, li dic si està bé. Em diu que sí, que no passa res, que me'n vagi, que està fent "una acció".
Em quedo desconcertat. Miro al voltant, a veure si hi ha algú que l'està filmant (hi ha gent que fa coses tan estranyes...). No veig ningú. Com que no em moc, ell insisteix perquè me'n vagi, però no ho faig. Penso què haig de fer, però dubto. Quan estic a punt de dir-li que si no para trucaré a la guàrdia urbana, llavors arriba un noi més decidit que jo i li diu que ja n'hi ha prou, que l'ha vist des de lluny, que pari de fer aquestes coses, que es farà mal.
Parla amb seguretat, autoritari, no com jo, que ho feia indecís. I el noi que encara està a terra llavors s'aixeca i, amb la mirada baixa, sense dir res, s'acosta a una bici que hi ha a la vora, tirada a terra, l'aixeca, hi puja amb dificultats i se'n va. Pedala amb poca traça, però manté l'equilibri.
Amb el noi que ha arribat ens mirem. Jo no sé què dir, i ell diu: "Quines coses més rares!" I després segueix el seu camí.
Em quedo sol, immòbil, desconcertat. Al cap hi tinc incrustades les imatges del noi estavellant-se contra la paret, el cop sec del casc, ell caient a terra. Era un noi de potser uns 25 anys, bastant gras. Tenia una cara estranya, botida, poc expressiva. Feia la sensació que patia algun problema mental. Penso: estarà ja una altra vegada, a un altre carrer, clavant-se cops de cap contra una paret? Què li deu passar? Quina deu ser la seva vida? Quines persones té al seu voltant...?
Penso en el noi, veig la seva cara estranya, i sento a dins meu l'impacte del seu casc contra la paret. I sento també una altra cosa: abans que jo arribés a la seva alçada i m'aturés, he vist com pel seu costat hi passaven cinc persones. Cinc persones que han vist alguna de les vegades que ell corria contra la paret i s'hi tirava de cap, cinc persones que han sentit el cop de l'impacte, i que l'han vist caure a terra, cinc persones que, quan han passat just pel seu costat, han fet com si no el veiessin i, sense aturar-se, han seguit caminant, aparentment del tot tranquil.les. Com si aquell noi fos invisible, inexistent, com si qui s'estimbés contra la paret fos un ninot de goma, com si el cop del casc contra la paret fos insonor, com si allí no passés res anormal...
Unes hores després, a la tarda, estic al tren. Miro per la finestra, veig els camps i els boscos com van passant, com van quedant enrere... I penso en el noi, i sento com, lentament, el trasbals que m'ha causat també va quedant enrere; el noi amb el seu aspecte de malalt mental, les seves envestides contra la paret, el seu cos estès a terra... tot van quedant enrere, com els arbres i els camps que veig passar a través de la finestra...
Al final, veig que queda convertit en això, només un text, paraules. Que estrany, tot plegat...
