En Jan de Cal Ritu

Estava casat amb la Rebeca.
Tenien una bona relació, però sense relacions.
No sé si tensa o relaxada, però educada.
En Jan invertia cada any
un milió de pessetes en meuques.
Deia que era una bona inversió,
el puntal fonamental del seu matrimoni.
Preferia les meuques a una amistançada fixa,
perquè, deia, li agradava la nova mercaderia.
Era client habitual d'un macroprostíbul
que després va ser clausurat,
per corrupció policial i d'altres irregularitats
(no sé si també per tràfic de dones).
Fets greus,
però ell només en recorda les dones i com les gaudia:
aquells pits, aquelles cintures, aquells culs...
Reflexions ètiques? Cap.
I si eren dones esclavitzades per una màfia?
Ells les tractava bé, i pagava la tarifa. Punt.
Ara està envellit,
i s'ha buscat una colombiana perquè tingui cura d'ell.
Segons diu, també se la fica al llit.
Tot m'ho explica quan ens trobem pel carrer.
Aturats a la vorera, em fa el relat.
I em deixa astorat.
A mitges,
perquè de la vida d'en Jan de Cal Ritu,
i del seu "puntal familiar",
ja me n'havien parlat.

Les meves àvies

"Recordo que la meva sogra era una persona molt pràctica. Era diabètica, i li donaven unes pastilles que no eren precisament petites. Quan havia begut tres o quatre vasos d'aigua i havia fet un mos de pa, si encara tenia la pastilla a la boca, obria l'estufa amb molta calma, hi tirava la pastilla i deia: 'Ja m'ha fet l'efecte'. I es quedava ben tranquil.la."

La nota és de la meva mare. Amb la seva sogra no tenien cap gran relació, perquè a la meva àvia paterna la meva mare no li agradava, crec que la trobava massa alegra, i possiblement frívola, en la mesura que devia pensar que alegria i frivolitat anaven juntes. Suposo que pel seu fill hauria volgut una noia "com cal", seria, vestida fosca, amb mànigues fins els canells i faldilles fins els turmells. Com ella. I la meva mare no era així, al contrari (si hagués sigut així, dubto que el meu pare s'hi hagués fixat).

A la meva àvia materna li passava una cosa semblant amb el meu pare, però al revés: el trobava poc distingit i poc cultivat. La meva àvia materna i el meu pare sempre es van mirar de cua d'ull, amb respecte sí, però mantenint les distàncies. Fins que el meu pare es va començar a desinhibir amb l'alzheimer, i llavors li va sortir, li va brollant, tota l'antipatia que li tenia a la meva àvia materna i que fins llavors mai li havia manifestat obertament.

Després la meva mare va fer una cosa semblant amb els seus fills i filles. En el seu cas per d'altres raons, em sembla que no li va acabar d'agradar mai de debò cap de les parelles que van triar. A totes els trobava alguna pega (i a alguna, potser no li veia cap virtut).

L'escopeta de la besàvia

Els meus avis paterns vivien a una masia aïllada, amb els dos fills que llavors ja tenien i amb els pares del meu avi. El meu avi volia marxar d'allí, per tal que els seus fills poguessin anar a l'escola. El meu avi i la meva àvia sabien llegir i escriure, però els pares d'ell, els meus besavis, eren analfabets. Un dia el meu avi va dir als seus pares que marxaven, que se n'anaven a viure a la capital de la comarca. Es veu que llavors la meva besàvia va agafar l'escopeta, es va plantar a la porta barrant el pas i els va dir: "Si marxeu, disparo". I és clar, de moment no van marxar, fins que més endavant es veu que la meva besàvia els va donar el vist-i-plau. Tot això devia passar al voltant del 1920.

Aquesta anècdota havia sentit com l'explicava bastantes vegades, divertida, la meva mare (a casa qui xerrava era la meva mare, el meu pare no explicava res). La meva mare l'explicava remarcant d'una banda el caràcter autoritari de la meva besàvia (era "qui duia els pantalons") i d'una altra la condició de calçasses del besavi, un home que no pintava res, anul.lat per la seva dona. A la meva mare l'anècdota li podia haver explicat o be els seus sogres o el meu pare. Si era el meu pare, ell també només en podia estar al cas perquè li havien explicat, perquè era molt petit com per poder-ho recordar. Va marxar de la masia quan tenia tres anys, i això potser va passar quan en tenia només un o dos. Ho dic així perquè ves a saber, el meu pare presumia de quan vivint a la masia es llevava encara fosc per anar a segar el blat... Ja me l'imagino, amb la falç a la dreta i l'esclopet a l'esquerra, sega que segaràs, i després fent les garbes i carregant-les al carro... als dos o tres anys.

Però bé, aquesta és una altra història, la història de sempre de com fabriquem els records... Si som conseqüents amb aquesta actitud una mica escèptica, una altra possibilitat (entre les moltes possibles) podria ser aquesta: que la meva besàvia mai hagués agafat l'escopeta (potser ni en tenien) ni s'hagués plantat a la porta. L'episodi de l'escopeta i l'amenaça podria ser una transformació de l'episodi, aquest segurament real, de la discrepància entre uns i altres sobre si quedar-se o marxar. El relat potser hauria anat canviant, i amb cada recreació s'hauria anant adornant amb algun detall, per fer-lo més convincent o atractiu; de mica en mica s'hauria anat polint (posats a fer, per fer-lo més versemblant també s'hi hauria pogut incloure el detall de si l'escopeta éra d'un o dos canons; aquestes "concrecions" sempre ajuden, encara que siguin inventades). Sigui com sigui, la història és divertida. Per cert,  en alguna ocasió havia vist com la meva mare la feia servir per parlar dels perills "del masclisme invers". Però d'això si de cas ja en parlaré una altra estona.

Conclusió: és igual com sigui la realitat... els relats que en fem ja són prou apassionants!