Veure't

Veure't és el resultat del reflex damunt teu de la llum del sol, la qual, després d'incidir en la meva retina, es transforma en impulsos elèctrics i m'arriba al cervell on, a partir de la informació rebuda, les neurones associades als estímuls visuals construeixen la teva imatge.

Veure't és... una delícia.

Sense títol

Ai, que se'ns esmuny!
Ai, que ja l'abastem!
Ai...!

No té delit de res

No té delit de res.
I li diuen:
-Anima't, alegra aquesta cara!
I ella encara se sent més abatuda,
incompresa,
isolada,
trista,
buida.

Només ho sé
perquè m'ho han explicat.
Diuen, per tant,
que no ho puc entendre.

En vaig saber poc.
De mirar-te als ulls,
més sovint,
amb més calidesa,
més afectuosament,
més somrient.
I ara ja no hi ets.

Més esglésies

Una església amb algunes llums, poques, enceses. Mitja dotzena de velletes escampades pels primers bancs. Un mossèn també vellet, encongit, doblegat, dient la missa, gairebé no se'l sent.

Una altra església. L'hora del rosari. Una dotzena de dones, grans, i entremig un home. Sona pels altaveus una gravació i la gent va seguint la cantarella. A una de les capelles laterals hi ha una taula de llànties elèctriques: hi tires una moneda i durant una estona s'encén una bombeta. N'hi ha alguna d'encesa.

Una altra. Una església immensa que, per si no ho fos prou, encara ho sembla més a causa de la gran buidor i solitud. Un capellà al voltant dels seixanta anys. Amb veu ferma va celebrant la missa. A la tercera fila de bancs, un home sol; deu tenir una edat semblant a la del capellà. L'església buida, el capellà, ell, ningú més.

Una altra, aquesta una església de poble. Una dona gran escombra, cantussejant fluixet alguna cosa, sembla que submergida en alguna cabòria, absent, sense adonar-se que hi ha algú que la mira.

Són imatges entendridores. Mirant les persones que les composen és difícil no sentir simpatia envers elles. Vides tan amarades d'una religiositat i uns rituals que no és possible imaginar-les diferents. Ni falta que fa.

Taronges amargues

A l'hivern, les taronges dels tarongers amargs que hi ha a algunes places i carrers són un bonic regal visual, aporten una esplèndida nota cromàtica que els ulls dels eventuals passejants agraeixen, acostumats a la monotonia i la grisor urbana imperants. Són taronges que quan cauen en general no es malmeten, la seva pell gruixuda i bufada fa d'esmorteïdor. Però un cop caigudes el més normal és que acabin trepitjades o esberlades per la puntada de peu d'algun vailet, abans no vagin a parar al carret de la brossa de l'escombraire de torn. Alguna estona m'agradaria arreplegar-ne algunes (de terra, perquè els altres passejants puguin seguir gaudint les dels arbres), i fer-ne confitura de taronja, aromàtica i una mica amargant, a l'estil anglès.