Escric sovint. Coses que si no les escrivís no passaria res. En general (sempre?) irrellevants, intranscendents, potser bajanades. Però les escric. En part amb un punt de compulsivitat (és difícil estar quiet). En part com aquell que fa gimnàs.
M'entreno. Faig exercicis d'estiraments literaris, flexions literàries, assajos de motricitat literaris... Per tal d'estar preparat, en forma, per si un dia em sembla que val la pena explicar una cosa més important.
Aquests textos sovint no són res més que això, exercicis de gimnàs, preparacions.
Escriure és a mitges gimnàs i a mitges joc. Un joc seductor, divertit, estimulant. Perquè escriure és com fer jocs de malabars amb les paraules. O com un paleta que fa parets, o un pagès que sembra enciams, o un astrònom que busca galàxies (i que potser només troba l'aranya que hi ha a la lent del telescopi).
O com un pintor que pinta sanefes, o com un nen que es furga el nas.
Gimnàs o joc, el cas és que sempre necessitem excuses. Per això alhora dic que escric "per si un dia em cal escriure". Dic que aquest és l'objectiu, que ho faig per tal de ser llavors (si un dia em cal) una mica competent en aquesta matèria (la matèria d'escriure).
Puc dir el que vulgui. Només són excuses, autojustificacions. Ja m'he referit al fet d'escriure com a activitat compulsiva, fins i tot addictiva. Cal remarcar aquesta part. Perquè és difícil resistir aquesta temptació (quan tens aquesta fragilitat). Quan és el cas que en lloc d'estar dominat per l'alcohol, la cocaïna o la marihuana, ho estàs per "la imperiosa temptació" d'escriure.
Dic que són excuses perquè de fet, a més, des d'un punt de vista ampli, els escrits (aquests i tots), i tots nosaltres, i tot l'univers, i els altres universos (si és que n'hi ha)... tot és irrellevant. O més ben dit: nosaltres som irrellevants dins d'aquesta infinitud.
O no. Perquè de vegades un infant plora, un infant desvalgut. Un nen de tres anys, o de seixanta. I llavors pots fer o no fer. I de vegades, alguna vegada, fer (el que sigui, parlar, callar, escriure, entrar, sortir...) pot ser oportú.
En mig de la gran buidor d'existir, les paraules encertades (quan és així, en els moments de més lucidesa o tendresa), aquestes paraules que potser escrivim, que diem (que escoltem, que "mirem", que "abracem"), potser de vegades són una mica útils als altres.
Potser. I si és que sí, llavors també ens salven una mica nosaltres.
