Mirar bé

Els ulls han anat a l'escola:
quan mirem, tot el que veiem
ho veiem segons el que ens han ensenyat.
Ni tan sols ens n'adonem,
que els gustos que "pensem que són nostres"
només són manllevats, inculcats:
incrustats de manera constant, sigil.losa...
A l'escola de la vida, l'assignatura de la mirada
l'imparteix la família, els amics, l'entorn,
seguint el temari dels costums,
dels mitjans de comunicació,
la publicitat, la tele, les revistes, el cinema.
L'escola de la mirada és com Déu:
omnipotent, omnipresent, inqüestionable.
Ens han enganyat, i ens hem deixat enganyar.
I ens seguim deixant enganyar...
No ens n'adonem o no ens en volem adonar.
Sigui com sigui, no ens hi revoltem.
Som com uns mig cecs:
quan mirem, només veiem les noies boniques
"que ens han dit que són boniques".
Ens han empetitit, ens han empobrit,
tant quan mirem com quan som mirats.
Confosos, enganyats,
ens esforcem per ser "com diuen que hauríem de ser",
i alhora també busquem gent que encaixi
en aquest model, promogut, inculcat, reblat.
I mentrestant, la gent, nosaltres, vosaltres, tots,
ni ens veiem ni ens gaudim.
Obsessionats per ser com no som
sovint no ens valorem ni celebrem com som.

Xan Xuin Mu

Assegut immòbil al davant de la seva cova, en la posició de flor de lotus, després d'anys de meditació Xan Xuin Mu va assolir la perfecta serenitat, la perfecta comprensió, la perfecta quietud: la il.luminació.

Un dia va passar per allí un pelegrí desvalgut, malalt, nafrat, afamat. Es va acostar a Xan Xuin Mu i, quan va estar just al seu davant, Xan Xuin Mu, a través dels seus ulls mig aclucats i immensament serens, el va veure. I Xan Xuin Mu va adreçar al pelegrí un somriure gairebé imperceptible, però meravellós, beatífic, sobrenatural. Va ser un instant inefable, i després Xan Xuin Mu va seguir fos amb la immensitat del món. En perfecta comunió amb l'univers u i indivisible, sense passat ni futur, en permanent present.

El pelegrí, llavors, va prosseguir el seu camí, amb pas lent i insegur, amb el pes feixuc a la seva esquena dels seus anys, de la seva malaltia, de la seva fam i de la seva solitud. I al cap de poc va morir.

Però si aquell pelegrí hagués agafat, en lloc del camí que passava pel davant de la cova de Xan Xuin Mu, el camí que passava pel davant de la cabana de Xin Tin Go, ell li hauria ofert un bol d'arròs, li hauria curat les ferides i li hauria ofert un jaç per passar la nit.

Xin Tin Go encara no havia assolit la il.luminació, perquè encara seguia atrapat en el món dels desitjos. Li seguia agradant cantar i ballar, fer volar estels, buscar la companyia de les dones, dels firaires, dels passavolants, i de tant en tant també li agradava anar a la taverna a veure licor d'herbes i a baladrejar amb els altres parroquians.

Xin Tin Go estava encara molt lluny de la il.luminació, però li hauria donat al pelegrí un bol d'arròs i l'hauria acollit, perquè a més de veure'l, l'hauria vist.