Sobre residències psiquiàtriques:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2017/11/volem-sortir.html
30 de nov. 2017
28 de nov. 2017
Gofres
Busco "gofra" al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) i em diu: "No s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca". Ho busco al Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana (DEC) i diu: "Pastís, generalment rectangular, cuit entre dues planxes que hi graven un dibuix alveolar en relleu."
El cas és que segons el DIEC ahir no sé què em vaig trobar, però segons el DEC sí, un paquet de gofres en perfecte estat, amb la data de caducitat per d'aquí dues setmanes. Me'l vaig trobar al damunt de la barana d'un parc, a la vora del qual hi ha un supermercat (les gofres eren de la marca blanca d'aquest supermercat). Mira que bé, ahir, que em tocava dinar a l'estació mentre esperava el tren, vaig dinar gofres amb mandarines (les mandarines no me les vaig trobar, les vaig haver de comprar).
Vaig mirar els ingredients de les gofres i eren moltíssims, amb greix de palma, oli de palma, més "greixos vegetals" sense identificar, estabilitzants amb noms d'allò més sospitosos, colorants, "sucres invertits", etc., vaja, una llista de tota mena de porqueries tòxiques. Però com que ja estic arribant al tram final de la vida, suposo que ja no ve d'aquí que de tant en tant em mengi aquesta mena d'indecències gastronòmiques (que d'altra banda de gust les trobo la mar de bones).
Per cert, a la mateix estació, la setmana passada ja vaig dinar flocs de cereals banyats amb xocolata (acompanyats també de mandarines), uns flocs amb un origen semblant al de les gofres, d'un banc d'un carrer a la vora del parc. No és que sempre tingui tanta sort, però de tant en tant...
En el cas de les gofres, tampoc no em va semblar un argument de pes per a no menjar-me-les el seu contingut antiecològic de greixos i oli de palma, obtinguts a partir del fruit de la palma (Elaeis guineensis), el cultiu industrial de la qual actualment suposa un veritable atemptat mediambiental (i social, amb el desplaçament i la desaparició de molts petits agricultors). No menjar-me-les no hauria implicat cap acte "de reparació o protecció" ecològica o social.
És a dir, que no em vaig sentir un "ecologidicida" per cruspir-me les gofres. Una altra cosa seria si les hagués comprat (perquè llavors sí que hagués contribuït a l'extensió del cultiu de la palma), però en el cas d'aquell paquet, si no l'hagués arreplegat, el seu probable destí hauria sigut que hagués acabat caient de la barana, sense que ningú l'aprofites, i que al final algun gos dels molts que passen per allí hi hagués fet una pixarada al damunt (menjar-se les gofres no, perquè ara els amos d'aquests gossos no els deixen que es mengin aquestes porqueries, vigilen molt que la seva alimentació sigui ben saludable).
El cas és que segons el DIEC ahir no sé què em vaig trobar, però segons el DEC sí, un paquet de gofres en perfecte estat, amb la data de caducitat per d'aquí dues setmanes. Me'l vaig trobar al damunt de la barana d'un parc, a la vora del qual hi ha un supermercat (les gofres eren de la marca blanca d'aquest supermercat). Mira que bé, ahir, que em tocava dinar a l'estació mentre esperava el tren, vaig dinar gofres amb mandarines (les mandarines no me les vaig trobar, les vaig haver de comprar).
Vaig mirar els ingredients de les gofres i eren moltíssims, amb greix de palma, oli de palma, més "greixos vegetals" sense identificar, estabilitzants amb noms d'allò més sospitosos, colorants, "sucres invertits", etc., vaja, una llista de tota mena de porqueries tòxiques. Però com que ja estic arribant al tram final de la vida, suposo que ja no ve d'aquí que de tant en tant em mengi aquesta mena d'indecències gastronòmiques (que d'altra banda de gust les trobo la mar de bones).
Per cert, a la mateix estació, la setmana passada ja vaig dinar flocs de cereals banyats amb xocolata (acompanyats també de mandarines), uns flocs amb un origen semblant al de les gofres, d'un banc d'un carrer a la vora del parc. No és que sempre tingui tanta sort, però de tant en tant...
En el cas de les gofres, tampoc no em va semblar un argument de pes per a no menjar-me-les el seu contingut antiecològic de greixos i oli de palma, obtinguts a partir del fruit de la palma (Elaeis guineensis), el cultiu industrial de la qual actualment suposa un veritable atemptat mediambiental (i social, amb el desplaçament i la desaparició de molts petits agricultors). No menjar-me-les no hauria implicat cap acte "de reparació o protecció" ecològica o social.
És a dir, que no em vaig sentir un "ecologidicida" per cruspir-me les gofres. Una altra cosa seria si les hagués comprat (perquè llavors sí que hagués contribuït a l'extensió del cultiu de la palma), però en el cas d'aquell paquet, si no l'hagués arreplegat, el seu probable destí hauria sigut que hagués acabat caient de la barana, sense que ningú l'aprofites, i que al final algun gos dels molts que passen per allí hi hagués fet una pixarada al damunt (menjar-se les gofres no, perquè ara els amos d'aquests gossos no els deixen que es mengin aquestes porqueries, vigilen molt que la seva alimentació sigui ben saludable).
27 de nov. 2017
Consciència (vocabulari i traduccions)
Després de fer-me embolics llegint textos en castellà en què em semblava que s'utilitzava de manera arbitrària "consciencia" i "conciencia", al final vaig decidir consultar el diccionari de la RAE, i vaig veure que no significaven ben bé el mateix.
Segons la RAE, la primera accepció de "consciencia" és la "capacidad del ser humano de reconocer la realidad circundante y de relacionarse con ella. El coma consiste en la pérdida total de la consciencia."
Y la primera accepció de "conciencia" és el "conocimiento del bien y del mal que permite a la persona enjuiciar moralmente la realidad y los actos, especialmente los propios."
La cinquena accepció de "conciencia" equival a la primera de "consciencia", però en canvi no hi ha cap accepció de "consciencia" plenament equiparable a la primera accepció de "conciencia", és a dir, que contingui una dimensió moral. Per tant, arribo a la conclusió que "conciencia" es pot arribar a fer servir amb els dos significats, però "consciencia" no.
Torno a les meves lectures, i en relació a la utilització en castellà de "consciencia" i "conciencia", ara crec que la meva confusió podia estar tan relacionada amb la meva ignorància com amb la ignorància d'algun dels autors dels textos llegits. A partir d'ara m'hi fixaré més (i així si cal podré posar exemples concrets).
Mentrestant, em queda el dubte de com s'haurien de resoldre algunes traduccions al català, tenint en compte que el català només disposa de "consciència" per a referir-se als dos significats, el psicològic i el moral (1). Per exemple, no sé com s'hauria de traduir aquest fragment:
"La duda, cuando se hace obsesiva y tortura mental, si se somete a un atento análisis basado en las funciones de la mente, puede considerarse como la intrusión de la conciencia en la consciencia; una especie de juicio interno que, desde una posición de superioridad, analiza nuestras acciones y pensamientos poniendo en duda su validez y corrección." Giorgio Nardone (2)
Bé, plantejo aquest interrogant i potser ja hi ha qui l'ha resolt (suposo que és probable, però jo ho ignoro). El que sí he esbrinat és que el correcte ús de la doble forma en castellà sí que és un tema àmpliament debatut i consensuat (que tanmateix conviu amb usos erràtics per part d'alguns autors, en això dels usos en ocasions erràtics també coincideixen les persones que en parlen).
--
(1) Segons el DIEC, la primera accepció és "Coneixença immediata i directa que la persona té de la pròpia existència, condició, sensacions, operacions mentals, actes, etc. (...)"; i la segona, "Coneixença interna que cadascú té de la bondat o de la maldat de la seva conducta, intencions, caràcter, ensems amb el sentiment d’obligació de fer allò que hom creu bo. La meva consciència em diu que he obrat bé. (...)". És a dir, el significat de la primera accepció és de tipus psicològic, i el de la segona de tipus moral.
(2) "Pienso, luego sufro", Paidós, 2012 (p. 50). Traducció de Pere Salvat; com que l'original de Giorgio Nardone és en italià, dedueixo que l'italià deu ser com el castellà, amb les dues variants (si no és així, seria ben interessant poder consultar el text original). Per cert, el llibre m'ha agradat molt, explica de manera ben fàcil alguns patiments que ens "inventem" nosaltres solets a causa de pensar com pensem (malament, excessivament...).
Segons la RAE, la primera accepció de "consciencia" és la "capacidad del ser humano de reconocer la realidad circundante y de relacionarse con ella. El coma consiste en la pérdida total de la consciencia."
Y la primera accepció de "conciencia" és el "conocimiento del bien y del mal que permite a la persona enjuiciar moralmente la realidad y los actos, especialmente los propios."
La cinquena accepció de "conciencia" equival a la primera de "consciencia", però en canvi no hi ha cap accepció de "consciencia" plenament equiparable a la primera accepció de "conciencia", és a dir, que contingui una dimensió moral. Per tant, arribo a la conclusió que "conciencia" es pot arribar a fer servir amb els dos significats, però "consciencia" no.
Torno a les meves lectures, i en relació a la utilització en castellà de "consciencia" i "conciencia", ara crec que la meva confusió podia estar tan relacionada amb la meva ignorància com amb la ignorància d'algun dels autors dels textos llegits. A partir d'ara m'hi fixaré més (i així si cal podré posar exemples concrets).
Mentrestant, em queda el dubte de com s'haurien de resoldre algunes traduccions al català, tenint en compte que el català només disposa de "consciència" per a referir-se als dos significats, el psicològic i el moral (1). Per exemple, no sé com s'hauria de traduir aquest fragment:
"La duda, cuando se hace obsesiva y tortura mental, si se somete a un atento análisis basado en las funciones de la mente, puede considerarse como la intrusión de la conciencia en la consciencia; una especie de juicio interno que, desde una posición de superioridad, analiza nuestras acciones y pensamientos poniendo en duda su validez y corrección." Giorgio Nardone (2)
Bé, plantejo aquest interrogant i potser ja hi ha qui l'ha resolt (suposo que és probable, però jo ho ignoro). El que sí he esbrinat és que el correcte ús de la doble forma en castellà sí que és un tema àmpliament debatut i consensuat (que tanmateix conviu amb usos erràtics per part d'alguns autors, en això dels usos en ocasions erràtics també coincideixen les persones que en parlen).
--
(1) Segons el DIEC, la primera accepció és "Coneixença immediata i directa que la persona té de la pròpia existència, condició, sensacions, operacions mentals, actes, etc. (...)"; i la segona, "Coneixença interna que cadascú té de la bondat o de la maldat de la seva conducta, intencions, caràcter, ensems amb el sentiment d’obligació de fer allò que hom creu bo. La meva consciència em diu que he obrat bé. (...)". És a dir, el significat de la primera accepció és de tipus psicològic, i el de la segona de tipus moral.
(2) "Pienso, luego sufro", Paidós, 2012 (p. 50). Traducció de Pere Salvat; com que l'original de Giorgio Nardone és en italià, dedueixo que l'italià deu ser com el castellà, amb les dues variants (si no és així, seria ben interessant poder consultar el text original). Per cert, el llibre m'ha agradat molt, explica de manera ben fàcil alguns patiments que ens "inventem" nosaltres solets a causa de pensar com pensem (malament, excessivament...).
25 de nov. 2017
El meu pare
(temes familiars)
El final del meu pare
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/el-final-del-meu-pare.html
El final del meu pare - 2
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/el-final-del-meu-pare-2.html
El meu pare, un altre cop
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/el-meu-pare-un-altre-cop.html
El final del meu pare
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/el-final-del-meu-pare.html
El final del meu pare - 2
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/el-final-del-meu-pare-2.html
El meu pare, un altre cop
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/el-meu-pare-un-altre-cop.html
21 de nov. 2017
Lectures sobre les depressions
A l'apartat de temes familiars:
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/lectures-sobre-les-depressions.html
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/lectures-sobre-les-depressions.html
19 de nov. 2017
Mares i filles (sobre llegir i escriure)
Durant una conversa en què es barreja el tema de la salut mental i el tema de les dones que escriuen sobre les seves mares em parlen del relat "Res no s'oposa a la nit", de la Delphine de Vigan (Edicions 62, 2012). Trobo el llibre a la biblioteca i el llegeixo gairebé d'una tirada. M'atrapa per diferents motius, d'entrada perquè l'autora parla de la Lucile, la seva mare bipolar, la qual va passar per algunes fases eufòriques d'absoluta bogeria.
Parla també de la violació de la Lucile per part del seu pare, quan ella era adolescent, i de l'absolut silenci i la solitud amb què va viure i patir aquest fet, fins que uns anys més tard ho va explicar a tota la família. Parla del segon silenci, a partir de llavors, com si als altres (no només al seu pare, també a la seva mare, germans i germanes), els molestés que ella ho hagués explicat, fins al punt que mai se'n va fer cap comentari i les relacions i reunions familiars van seguir com si mai hagués passat res.
Parla de les idees suïcides de la Lucile, i del seu suïcidi final. Dibuixa un escenari que et fa entendre que cadascú té les seves pròpies fragilitats (en el cas de la mare el perill d'activació de la bipolaritat, dels pensaments suïcides), però que aquestes fragilitats podrien quedar asimptomàtiques si cap fet traumàtic no les activés. Explica tot això entreteixit amb la seva pròpia vida, marcada sempre i de manera profunda per la vida convulsa de la seva mare.
En paral.lel a aquests relats biogràfics i autobiogràfics, al llarg de tot el llibre va apareixent de tant en tant la reflexió sobre el fet d'escriure, sobre el dret a parlar de la pròpia família, fins i tot (o encara amb més motiu) quan allò que es relata és traumàtic, fins i tot quan no vol ser escoltat, quan no vol ser sabut pels altres.
Fa uns mesos vaig llegir "Entre nosotras", de l'Assumpta Roura (Planeta, 2001), un relat dur, punyent, sobre la relació complicada i traumàtica de l'autora amb la seva mare. Una relació que acaba amb el suïcidi de la mare i que deixa destrossada la filla. És un relat també sobre la relació de l'Assumpta amb la seva pròpia filla, sobre les dificultats per fer de mare a causa del pes de la seva biografia (1)
Llibres escrits per dones que parlen de les seves mares. Amb el tret en comú que no eviten les zones fosques de les relacions, sinó que precisament per la manera com aquestes foscors i aquests dolors les van condicionar (tant a les mares com a les filles), escriuen sense xarxa... i alhora escriuen "perquè han d'escriure". (2)
Fa un parell d'anys vaig llegir "Coto vedado", de Juan Goytisolo (Seix Barral, 1985). En aquest cas òbviament no és "una dona que escriu sobre la seva mare", però té en comú amb els altres relats la valentia amb què parla dels aspectes més mesquins i foscos de la seva família, i no perquè tingui cap necessitat "de passar comptes" (en cap moment em va donar aquesta sensació), sinó que ho fa només amb la voluntat de no autocensurar-se, amb la voluntat de donar una imatge realista de la seva família, no una imatge maquillada o escapçada. Crec que el Juan Goytisolo estava legitimat per a escriure així, perquè el primer que es judicava de manera rigorosa era ell mateix.
La Delphine de Vigan diu que ningú no pot qüestionar la legitimitat del relat que ella fa de la seva mare, perquè no és el relat de la seva mare, de la Lucile, sinó que "és el seu relat com a filla, és el relat que ella fa sobre la Lucile". Des de les seves vivències de filla, des del seu punt de vista: de la única manera que podia ser. Crec que és una observació fonamental en relació a aquest tipus de llibres.
Sense arribar als extrems relatats en els llibres de la Delphine de Vigan i de l'Assumpta Roura (amb vides tan complicades i turmentades, amb incestos, depressions, brots psicòtics, suïcidis, etc.), el cert és que hi ha moltes vides en què el protagonisme del sofriment emocional és molt intens i prolongat. En general, per no dir que sempre, aquests sofriments estan relacionats poc o molt amb episodis biogràfics traumàtics puntuals o sostinguts, uns episodis o influències que moltes vegades no es volen reconèixer.
De vegades és la mateixa persona afectada qui els oculta, ja sigui per la vergonya que li fa la seva pròpia fragilitat, o pel fet "de sentir-se culpable d'haver sigut víctima". O per la inseguretat i por per com pot ser rebuda la seva queixa. Tal com li va passar a la Lucile, tal com li passa a tanta gent sense traumes tan determinants però afectada d'altres maneres per les sacsejades de la vida. Persones que quan verbalitzen el que els fa mal, o quan algú ho verbalitza en nom d'elles, les seves paraules són rebudes amb incomoditat, amb por, de vegades amb rebuig o veritable indignació, perquè trenquen un equilibri previ en què la vida era més fàcil. De vegades passa, que els refugis de la compassió i la comprensió són negats. És un misteri, o no, deu ser que la vida és així, que les persones som així.
Potser tot aquest discurs només tenia un objectiu: dir que m'agrada poder llegir llibres com el de la Delphine de Vigan i el de l'Assumpta Roura, i que els agraeixo que els hagin escrit. Poder-los llegir m'ha estat útil, per diferents motius, entre ells, un que avui no he esmentat i que potser comentaré un altre dia.
--
(1) De l'Assumpta Roura havia llegit abans "Hasta luego, tristeza", subtitulat "Autobiografía de una depresión" (Planeta, 2000), en el qual també hi surt la seva mare, però poc, perquè sobretot parla de les seves pròpies depressions.
(2) Ara em ve al cap també "La mala filla", de la Carla Cerati; el vaig llegir fa anys, i em sembla que també era autobiogràfic, no ho recordo bé. No hi havia situacions extremes (com els suïcidis dels altres casos), el tema era sobretot el dilema sobre haver de renunciar a la pròpia vida per tal d'ocupar-se de la mare cada cop més dependent, i tot el malestar que comportava aquest dilema, fos quina fos l'opció que escollís la filla.
Parla també de la violació de la Lucile per part del seu pare, quan ella era adolescent, i de l'absolut silenci i la solitud amb què va viure i patir aquest fet, fins que uns anys més tard ho va explicar a tota la família. Parla del segon silenci, a partir de llavors, com si als altres (no només al seu pare, també a la seva mare, germans i germanes), els molestés que ella ho hagués explicat, fins al punt que mai se'n va fer cap comentari i les relacions i reunions familiars van seguir com si mai hagués passat res.
Parla de les idees suïcides de la Lucile, i del seu suïcidi final. Dibuixa un escenari que et fa entendre que cadascú té les seves pròpies fragilitats (en el cas de la mare el perill d'activació de la bipolaritat, dels pensaments suïcides), però que aquestes fragilitats podrien quedar asimptomàtiques si cap fet traumàtic no les activés. Explica tot això entreteixit amb la seva pròpia vida, marcada sempre i de manera profunda per la vida convulsa de la seva mare.
En paral.lel a aquests relats biogràfics i autobiogràfics, al llarg de tot el llibre va apareixent de tant en tant la reflexió sobre el fet d'escriure, sobre el dret a parlar de la pròpia família, fins i tot (o encara amb més motiu) quan allò que es relata és traumàtic, fins i tot quan no vol ser escoltat, quan no vol ser sabut pels altres.
Fa uns mesos vaig llegir "Entre nosotras", de l'Assumpta Roura (Planeta, 2001), un relat dur, punyent, sobre la relació complicada i traumàtica de l'autora amb la seva mare. Una relació que acaba amb el suïcidi de la mare i que deixa destrossada la filla. És un relat també sobre la relació de l'Assumpta amb la seva pròpia filla, sobre les dificultats per fer de mare a causa del pes de la seva biografia (1)
Llibres escrits per dones que parlen de les seves mares. Amb el tret en comú que no eviten les zones fosques de les relacions, sinó que precisament per la manera com aquestes foscors i aquests dolors les van condicionar (tant a les mares com a les filles), escriuen sense xarxa... i alhora escriuen "perquè han d'escriure". (2)
Fa un parell d'anys vaig llegir "Coto vedado", de Juan Goytisolo (Seix Barral, 1985). En aquest cas òbviament no és "una dona que escriu sobre la seva mare", però té en comú amb els altres relats la valentia amb què parla dels aspectes més mesquins i foscos de la seva família, i no perquè tingui cap necessitat "de passar comptes" (en cap moment em va donar aquesta sensació), sinó que ho fa només amb la voluntat de no autocensurar-se, amb la voluntat de donar una imatge realista de la seva família, no una imatge maquillada o escapçada. Crec que el Juan Goytisolo estava legitimat per a escriure així, perquè el primer que es judicava de manera rigorosa era ell mateix.
La Delphine de Vigan diu que ningú no pot qüestionar la legitimitat del relat que ella fa de la seva mare, perquè no és el relat de la seva mare, de la Lucile, sinó que "és el seu relat com a filla, és el relat que ella fa sobre la Lucile". Des de les seves vivències de filla, des del seu punt de vista: de la única manera que podia ser. Crec que és una observació fonamental en relació a aquest tipus de llibres.
Sense arribar als extrems relatats en els llibres de la Delphine de Vigan i de l'Assumpta Roura (amb vides tan complicades i turmentades, amb incestos, depressions, brots psicòtics, suïcidis, etc.), el cert és que hi ha moltes vides en què el protagonisme del sofriment emocional és molt intens i prolongat. En general, per no dir que sempre, aquests sofriments estan relacionats poc o molt amb episodis biogràfics traumàtics puntuals o sostinguts, uns episodis o influències que moltes vegades no es volen reconèixer.
De vegades és la mateixa persona afectada qui els oculta, ja sigui per la vergonya que li fa la seva pròpia fragilitat, o pel fet "de sentir-se culpable d'haver sigut víctima". O per la inseguretat i por per com pot ser rebuda la seva queixa. Tal com li va passar a la Lucile, tal com li passa a tanta gent sense traumes tan determinants però afectada d'altres maneres per les sacsejades de la vida. Persones que quan verbalitzen el que els fa mal, o quan algú ho verbalitza en nom d'elles, les seves paraules són rebudes amb incomoditat, amb por, de vegades amb rebuig o veritable indignació, perquè trenquen un equilibri previ en què la vida era més fàcil. De vegades passa, que els refugis de la compassió i la comprensió són negats. És un misteri, o no, deu ser que la vida és així, que les persones som així.
Potser tot aquest discurs només tenia un objectiu: dir que m'agrada poder llegir llibres com el de la Delphine de Vigan i el de l'Assumpta Roura, i que els agraeixo que els hagin escrit. Poder-los llegir m'ha estat útil, per diferents motius, entre ells, un que avui no he esmentat i que potser comentaré un altre dia.
--
(1) De l'Assumpta Roura havia llegit abans "Hasta luego, tristeza", subtitulat "Autobiografía de una depresión" (Planeta, 2000), en el qual també hi surt la seva mare, però poc, perquè sobretot parla de les seves pròpies depressions.
(2) Ara em ve al cap també "La mala filla", de la Carla Cerati; el vaig llegir fa anys, i em sembla que també era autobiogràfic, no ho recordo bé. No hi havia situacions extremes (com els suïcidis dels altres casos), el tema era sobretot el dilema sobre haver de renunciar a la pròpia vida per tal d'ocupar-se de la mare cada cop més dependent, i tot el malestar que comportava aquest dilema, fos quina fos l'opció que escollís la filla.
15 de nov. 2017
Trending Topic
#SolidaritatAmbTothom
Trending Topic
#PerUnMonSenseCorrupcio
Trending Topic
#JusticiaJa
Trending Topic
#XarxesSocialsCritiques
Trending Topic
#FemVeureQueFem
Trending Topic
Trending Topic
#PerUnMonSenseCorrupcio
Trending Topic
#JusticiaJa
Trending Topic
#XarxesSocialsCritiques
Trending Topic
#FemVeureQueFem
Trending Topic
14 de nov. 2017
Solitud, depressions, brutícia
He quedat amb un treballador social de l'ajuntament per parlar del JF, ja que darrerament la seva situació s'ha tornat a descontrolar. Li explico que després del trasllat de domicili de fa només quatre mesos des d'un altre municipi, el nou pis, que el primer dia estava impecable, ara està ja en un estat lamentable.
Li explico que només obrir la porta del pis una pudor intensa t'agredeix, i et venen ganes de donar mitja volta i marxa. Que a banda de la pudor, a l'entrada ja hi ha pel terra uns reguerots negres de no sé què que s'escampen per tot el pis. Que els peus se t'enganxen literalment al terra a causa d'aquesta capa de brutícia, com si fos cola de contacte. Que el vàter encara està més fastigós, repugnant, negre, amb un núvol de mosques petites que colonitzen a més de la tassa del vàter, les parets, les tovalloles també brutes, tot. Que pel terra del lavabo hi ha més tovalloles amarades d'aigües i pixums. Que al dormitori, el llit on dorm el JF és una pila de llenços, de camises, de pantalons, jerseis, mitjons i calçotets, un immens garbuix amb diferents nivells de brutícia segons les peces. Que a una altra habitació del costat, que fa la mateixa o més pudor que el lavabo, hi ha un altre llit amb una gran muntanya de roba al damunt en absolut desordre, i roba pel terra, i en caixes de cartró, i cartrons trencats i plàstics. Que a diferents llocs del pis hi ha més roba escampada i bosses d'escombraries plenes també de roba, no se sap si per llençar o per rentar o perquè ja està bé com està, i bosses plenes de ves a saber què. Que la cuina també està feta un fàstic, per tot arreu plena de capses de medicaments, de pots de medicaments, de bosses, papers i envasos de menjar consumits, amb reguerots negres pel terra i regalims per les parets...
Li explico que a més el JF té diferents problemes de salut que només conec en part, que per exemple de vegades a causa de la seva incontinència es posa a pixar al mig del carrer, i a sobre igual es fa un embolic i es deixa els pantalons ben amarats. Que camina fent tentines i té problemes d'equilibri, que sembla que en qualsevol moment hagi de caure. Que de vegades té nàusees i marejos, que sovint té oblits. Que suposo que també té una depressió, perquè abans era una persona molt polida i ara està molt deixada.
Li explico que no té família, o més ben dit, que uns nebots que té és com si no els tingués, perquè fa anys que no donen senyals de vida, i que suposo que només es despertaran quan es mori, per si els toca heretar alguna cosa. Li explico al treballador social tot això, i li dic que jo només sóc un conegut del JF, que visc lluny, que l'únic que puc fer és trucar-lo de tant en tant i parlar amb ell si despenja el telèfon. I més de tant en tant passar a veure'l, que aquest és el meu límit d'implicació. Que més no puc fer. Li dic que volia que els serveis socials de l'ajuntament n'estiguessin al cas, i que ara ja ho estan.
Em pregunta si el JF té ja vuitanta anys, i li dic que encara no, que n'hi falten dos, però que per com està és com si en tingués més de noranta, i mal portats. Em diu que l'edat és un problema, perquè és a partir dels vuitanta que es pot demanar l'ajuda per dependència, la qual dóna dret al servei de neteja i al de teleassistència. Li dic que no sé a què té dret el JF, però que al marge dels seus drets si no es fa res potser algun dia els veïns sentiran tanta pudor que es queixaran. I que si es queixen i no obre ningú, potser al final els bombers hauran de forçar la porta, i potser el trobaran mort des de fa dies, envoltat de tota la brutícia d'aquest pis tan degradat. Potser.
Li remarco que més que un problema d'ajudes gratuïtes és un problema de supervisió i de gestió, ja que per sort el JF es pot pagar tant un servei de neteja com el de teleassistència, però que cal que algú s'ocupi de gestionar aquestes coses, fer-ne el seguiment, anar a veure de tant en tant com està ell i com està el pis, coordinar les visites a la metgessa de capçalera, etc.
Ell va prenent notes, em diu que telefonarà als serveis socials del municipi anterior perquè l'informin del cas, ja que diu que haurien d'haver avisat del trasllat de domicili, tenint en compte el que li explico. Em diu que després telefonarà al JF per concertar una visita a casa d'ell (li recordo que no és fàcil que agafi el telèfon, que de vegades cal insistir molt), que l'anirà a veure, i que llavors ja es veurà què es pot fer. Li dic que d'acord, que jo el que faré serà fer fotos del pis del JF, li dic que faré les fotos perquè quedi constància de l'estat lamentable de l'habitatge, per si algun dia cal explicar a algú "com vivia el JF quan vaig avisar als serveis socials". Això ho dic amb un to de veu ben reposat, però ben clar.
Suposo que des dels serveis socials de l'ajuntament faran alguna cosa, tot i que encara que assumeixin el seu cas i en facin un bon seguiment, la vida del JF seguirà sent dolenta, amb la seva solitud irremeiable, amb la seva depressió cronificada, a aquestes alçades segurament també irremeiable...
Però si el que li queda de vida ho pot viure en un entorn com a mínim més net i endreçat, i podent utilitzar si li cal el penjoll de la teleassistència, potser ja serà una gran cosa.
Li explico que només obrir la porta del pis una pudor intensa t'agredeix, i et venen ganes de donar mitja volta i marxa. Que a banda de la pudor, a l'entrada ja hi ha pel terra uns reguerots negres de no sé què que s'escampen per tot el pis. Que els peus se t'enganxen literalment al terra a causa d'aquesta capa de brutícia, com si fos cola de contacte. Que el vàter encara està més fastigós, repugnant, negre, amb un núvol de mosques petites que colonitzen a més de la tassa del vàter, les parets, les tovalloles també brutes, tot. Que pel terra del lavabo hi ha més tovalloles amarades d'aigües i pixums. Que al dormitori, el llit on dorm el JF és una pila de llenços, de camises, de pantalons, jerseis, mitjons i calçotets, un immens garbuix amb diferents nivells de brutícia segons les peces. Que a una altra habitació del costat, que fa la mateixa o més pudor que el lavabo, hi ha un altre llit amb una gran muntanya de roba al damunt en absolut desordre, i roba pel terra, i en caixes de cartró, i cartrons trencats i plàstics. Que a diferents llocs del pis hi ha més roba escampada i bosses d'escombraries plenes també de roba, no se sap si per llençar o per rentar o perquè ja està bé com està, i bosses plenes de ves a saber què. Que la cuina també està feta un fàstic, per tot arreu plena de capses de medicaments, de pots de medicaments, de bosses, papers i envasos de menjar consumits, amb reguerots negres pel terra i regalims per les parets...
Li explico que a més el JF té diferents problemes de salut que només conec en part, que per exemple de vegades a causa de la seva incontinència es posa a pixar al mig del carrer, i a sobre igual es fa un embolic i es deixa els pantalons ben amarats. Que camina fent tentines i té problemes d'equilibri, que sembla que en qualsevol moment hagi de caure. Que de vegades té nàusees i marejos, que sovint té oblits. Que suposo que també té una depressió, perquè abans era una persona molt polida i ara està molt deixada.
Li explico que no té família, o més ben dit, que uns nebots que té és com si no els tingués, perquè fa anys que no donen senyals de vida, i que suposo que només es despertaran quan es mori, per si els toca heretar alguna cosa. Li explico al treballador social tot això, i li dic que jo només sóc un conegut del JF, que visc lluny, que l'únic que puc fer és trucar-lo de tant en tant i parlar amb ell si despenja el telèfon. I més de tant en tant passar a veure'l, que aquest és el meu límit d'implicació. Que més no puc fer. Li dic que volia que els serveis socials de l'ajuntament n'estiguessin al cas, i que ara ja ho estan.
Em pregunta si el JF té ja vuitanta anys, i li dic que encara no, que n'hi falten dos, però que per com està és com si en tingués més de noranta, i mal portats. Em diu que l'edat és un problema, perquè és a partir dels vuitanta que es pot demanar l'ajuda per dependència, la qual dóna dret al servei de neteja i al de teleassistència. Li dic que no sé a què té dret el JF, però que al marge dels seus drets si no es fa res potser algun dia els veïns sentiran tanta pudor que es queixaran. I que si es queixen i no obre ningú, potser al final els bombers hauran de forçar la porta, i potser el trobaran mort des de fa dies, envoltat de tota la brutícia d'aquest pis tan degradat. Potser.
Li remarco que més que un problema d'ajudes gratuïtes és un problema de supervisió i de gestió, ja que per sort el JF es pot pagar tant un servei de neteja com el de teleassistència, però que cal que algú s'ocupi de gestionar aquestes coses, fer-ne el seguiment, anar a veure de tant en tant com està ell i com està el pis, coordinar les visites a la metgessa de capçalera, etc.
Ell va prenent notes, em diu que telefonarà als serveis socials del municipi anterior perquè l'informin del cas, ja que diu que haurien d'haver avisat del trasllat de domicili, tenint en compte el que li explico. Em diu que després telefonarà al JF per concertar una visita a casa d'ell (li recordo que no és fàcil que agafi el telèfon, que de vegades cal insistir molt), que l'anirà a veure, i que llavors ja es veurà què es pot fer. Li dic que d'acord, que jo el que faré serà fer fotos del pis del JF, li dic que faré les fotos perquè quedi constància de l'estat lamentable de l'habitatge, per si algun dia cal explicar a algú "com vivia el JF quan vaig avisar als serveis socials". Això ho dic amb un to de veu ben reposat, però ben clar.
Suposo que des dels serveis socials de l'ajuntament faran alguna cosa, tot i que encara que assumeixin el seu cas i en facin un bon seguiment, la vida del JF seguirà sent dolenta, amb la seva solitud irremeiable, amb la seva depressió cronificada, a aquestes alçades segurament també irremeiable...
Però si el que li queda de vida ho pot viure en un entorn com a mínim més net i endreçat, i podent utilitzar si li cal el penjoll de la teleassistència, potser ja serà una gran cosa.
13 de nov. 2017
Olla barrejada, continuació
Amb la intenció de desbarrejar una mica els ingredients de l'olla, a partir d'ara els temes relacionats amb la salut mental en principi els posaré a una altra banda, i els religiosos també (1).
Així aquestes pàgines potser s'assemblaran una mica més a com eren al principi, més monotemàtiques. Això, és clar, si no és que em faig embolics, cosa que val a dir que em passa sovint.
Començo avui, pel que fa a la salut mental, amb aquesta "nota necrològica" sobre l'Abel:
https://horitzontal.blogspot.com.es/2017/11/label-sha-mort.html
I pel que fa al tema religiós, amb una cita del canonge Emilio Enciso Viana:
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/11/cilicis-emilio-enciso-viana.html
--
(1) Tal com vaig fer abans segregant els textos sobre l'eutanàsia i el suïcidi, o els relacionats amb la família. Com en aquests casos, quan hi hagi algun text nou d'aquests temes segregats només apareixerà l'avís telegràfic (si no me n'oblido). Pel que fa als escrits sobre salut mental, feia temps que ja els posava duplicats a aquest nou espai, però no de forma sistemàtica (al nou espai no hi són tots, i dels més antics no n'hi ha cap).
Així aquestes pàgines potser s'assemblaran una mica més a com eren al principi, més monotemàtiques. Això, és clar, si no és que em faig embolics, cosa que val a dir que em passa sovint.
Començo avui, pel que fa a la salut mental, amb aquesta "nota necrològica" sobre l'Abel:
https://horitzontal.blogspot.com.es/2017/11/label-sha-mort.html
I pel que fa al tema religiós, amb una cita del canonge Emilio Enciso Viana:
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/11/cilicis-emilio-enciso-viana.html
--
(1) Tal com vaig fer abans segregant els textos sobre l'eutanàsia i el suïcidi, o els relacionats amb la família. Com en aquests casos, quan hi hagi algun text nou d'aquests temes segregats només apareixerà l'avís telegràfic (si no me n'oblido). Pel que fa als escrits sobre salut mental, feia temps que ja els posava duplicats a aquest nou espai, però no de forma sistemàtica (al nou espai no hi són tots, i dels més antics no n'hi ha cap).
11 de nov. 2017
Olla barrejada
Records familiars, divagacions relacionades amb la salut mental, o amb la vellesa, escenes sobre espigoladors rurals o rebuscadors urbans, sobre captaires i sensesostre, poesies satíriques o sense sàtira, comentaris a l'entorn de catecismes, pastorals i cardenals, reflexions d'un tipus o d'un altre, heterogènies i heterodoxes, assenyades o forassenyades... Tot barrejat, un dia una cosa i un altre dia una altra, tal com raja segons el moment.
Una barreja més aviat caòtica que suposo que és un limitat reflex de la barreja i el punt de desgavell de la vida real. La meva, la meva vida mental, amb els pensaments un dia entretinguts per una banda, i un altre dia per una altra.
He dit "un limitat reflex" perquè el ventall (meu) d'àmbits mentals encara és més ampli, i més embolicat, de vegades ple de confusions, contradiccions i fins i tot vergonyes. Perquè una cosa és el que parlem (i en alguns casos com el meu també escrivim) i una altra el món dels túnels ocults o les clavegueres de la nostra ment. A dins del pou hi pot haver molta negror, i dissonàncies, i infinites ignoràncies, i variades emocions de mal posar en paraules.
Sovint no en som conscients, d'aquest munt de tels de ceba amb què tots ens vestim i protegim. No en som conscients potser perquè no en volem ser, per deixadesa, o mandra, o por, o el que sigui. En el meu cas, quan estic atent, les poques vegades que ho estic, procuro observar el que passa a dins del cap, i sempre és sorprenent. Bo o dolent, tranquil o alterat, harmoniós o dissonant... Sempre desconcertant i curiós. Estar atent al que passa pel cap és molt millor que anar al cine.
L'olla sempre bull, però totes les ebullicions no es poden explicar, perquè si ho expliquéssim tot esdevindríem vulnerables. Cal autoprotegir-se, tots ho fem, ningú explica tot el que li passa per les golfes, o pels budells. Cap o budells, segons predominin les raons o les emocions. Tots tenim mons interiors inconfessables. Ens quedaríem bocabadats, si sabéssim les estupideses (o grolleries, indecències, etc.) que de manera natural i quotidiana alimenten el cap de les persones que ens envolten. Fins i tot de les més formals i normals. De tothom, i qui digui el contrari menteix (segurament). O està mort.
Doncs això, que tot no es pot compartir, sobretot si no ets de fusta. És a dir, sobretot si ets sensible a la mirada (el gest, la paraula, el silenci) de l'altre. Per sobreviure en societat els secrets són imprescindibles. Per això jo, com tothom, explico el que explico i callo el que callo.
Una barreja més aviat caòtica que suposo que és un limitat reflex de la barreja i el punt de desgavell de la vida real. La meva, la meva vida mental, amb els pensaments un dia entretinguts per una banda, i un altre dia per una altra.
He dit "un limitat reflex" perquè el ventall (meu) d'àmbits mentals encara és més ampli, i més embolicat, de vegades ple de confusions, contradiccions i fins i tot vergonyes. Perquè una cosa és el que parlem (i en alguns casos com el meu també escrivim) i una altra el món dels túnels ocults o les clavegueres de la nostra ment. A dins del pou hi pot haver molta negror, i dissonàncies, i infinites ignoràncies, i variades emocions de mal posar en paraules.
Sovint no en som conscients, d'aquest munt de tels de ceba amb què tots ens vestim i protegim. No en som conscients potser perquè no en volem ser, per deixadesa, o mandra, o por, o el que sigui. En el meu cas, quan estic atent, les poques vegades que ho estic, procuro observar el que passa a dins del cap, i sempre és sorprenent. Bo o dolent, tranquil o alterat, harmoniós o dissonant... Sempre desconcertant i curiós. Estar atent al que passa pel cap és molt millor que anar al cine.
L'olla sempre bull, però totes les ebullicions no es poden explicar, perquè si ho expliquéssim tot esdevindríem vulnerables. Cal autoprotegir-se, tots ho fem, ningú explica tot el que li passa per les golfes, o pels budells. Cap o budells, segons predominin les raons o les emocions. Tots tenim mons interiors inconfessables. Ens quedaríem bocabadats, si sabéssim les estupideses (o grolleries, indecències, etc.) que de manera natural i quotidiana alimenten el cap de les persones que ens envolten. Fins i tot de les més formals i normals. De tothom, i qui digui el contrari menteix (segurament). O està mort.
Doncs això, que tot no es pot compartir, sobretot si no ets de fusta. És a dir, sobretot si ets sensible a la mirada (el gest, la paraula, el silenci) de l'altre. Per sobreviure en societat els secrets són imprescindibles. Per això jo, com tothom, explico el que explico i callo el que callo.
8 de nov. 2017
7 de nov. 2017
Posar accents
Viure és aprendre a posar bé els accents
en les paraules que et trobes:
segons els posis a un lloc o un altre,
la vida és grisa i feixuga,
o acolorida i força agradable.
en les paraules que et trobes:
segons els posis a un lloc o un altre,
la vida és grisa i feixuga,
o acolorida i força agradable.
5 de nov. 2017
Memòries contradictòries
Parlo amb la meva germana d'una amiga de la nostra mare. Li dic que quan érem petits l'amiga vivia a la casa de l'altra costat del carrer. Ella diu que no, que vivia a un altre carrer, lluny. La meva germana té bona memòria, i a més parla sempre amb molta seguretat. De manera que penso que potser sí que aquest cop la meva memòria m'ha fet una mala passada. Sé que la memòria (la meva, la de tothom) de vegades és poc fiable. De vegades molt poc fiable: amb això de la memòria sé que és millor no arriscar-se mai a posar la mà al foc per res, per si de cas.
Uns dies després parlo amb un altre germà, i em diu que aquella amiga de la nostra mare vivia on jo deia. Llavors li explico l'altra versió, i em diu que també és veritat. Que aquella família es va fer una casa nova i van marxar de la vella. Però que això va passar quan nosaltres ja no vivíem allí.
Misteri resolt. Jo recordo la primera casa, la de quan vivíem allí, i la meva germana, més petita, la segona, de quan hi anava amb la nostra mare uns anys més tard, de visita. Jo a la nova no hi vaig anar mail, i ella de la vella no en té records, perquè era petita.
És divertit el món dels records, amb totes les seves múltiples variables, trampes i laberints: els records distorsionats, els records retallats, adornats o ampliats, els records inventats, els records esborrats... I aquests altres records, els que semblen contradictoris i que de fet només són complementaris.
Uns dies després parlo amb un altre germà, i em diu que aquella amiga de la nostra mare vivia on jo deia. Llavors li explico l'altra versió, i em diu que també és veritat. Que aquella família es va fer una casa nova i van marxar de la vella. Però que això va passar quan nosaltres ja no vivíem allí.
Misteri resolt. Jo recordo la primera casa, la de quan vivíem allí, i la meva germana, més petita, la segona, de quan hi anava amb la nostra mare uns anys més tard, de visita. Jo a la nova no hi vaig anar mail, i ella de la vella no en té records, perquè era petita.
És divertit el món dels records, amb totes les seves múltiples variables, trampes i laberints: els records distorsionats, els records retallats, adornats o ampliats, els records inventats, els records esborrats... I aquests altres records, els que semblen contradictoris i que de fet només són complementaris.
4 de nov. 2017
Caquis i restrenyiments
Vaig més d'un dia a collir caquis a casa d'una coneguda. Té un arbre al jardí de casa seva que cada any en fa molts. Amb aquestes provisions, durant uns dies menjo munts de caquis, fins el punt que de vegades faig algun àpat amb aquest únic ingredient. Al final, malgrat que per sort tinc un bon sistema digestiu que en general s'ho empassa i processa tot sense problemes, els budells comencen a notar els efectes restringents i persistents dels caquis (hi ha qui diu que els caquis són laxants, i conec algun cas de diarrea provocada per caquis; també hi ha qui diu que depèn de les varietats, del punts de maduresa... en el meu cas són sempre d'efectes neutres o restringents).
Com que no reacciono al primer avís i segueixo menjant caquis, la situació digestiva se'm complica. Fins que m'adono que haig fe fer alguna cosa. Feia poc m'havien donat tres llibres vells de filosofia, "El secreto de la filosofía", d'Eugeni d'Ors, "Los filósofos presocráticos", de G.S. Kirk i J.E. Raven, i "Filosofía medieval", de Martin Grabmann. Sobretot els dos primers uns bons patracols, gruixuts. Decideixo fer-ne un ús immediat i l'un al damunt de l'altre els faig servir de plataforma per tal d'elevar la posició dels peus quan vaig al vàter.
Assegut a la tassa, amb l'ajuda d'aquesta plataforma les cames queden més amunt, i aquesta elevació, combinada alhora amb el cos tirat endavant, fa que la posició general sigui més semblant a la d'aclofar-te al mig del bosc quan vols anar de ventre. O a la que adoptes amb el mateix objectiu a aquests vàters que són com un plat de dutxa amb un forat gran al mig i dues petites plataformes a banda i banda pels peus (crec que a França hi ha qui els fa servir, crec que a Turquia també, i suposo que a altres llocs).
D'aquesta manera adoptes una posició que afavoreix més l'evacuació, sobretot quan tens problemes de restrenyiment. Sense anar a França o al bosc també la pots aconseguir posant els peus al damunt de la vora del vàter, però enfilar-s'hi i mantenir-hi l'equilibri requereix una agilitat i una flexibilitat que jo ja no tinc.
Després d'aquestes reflexions sobre postures i costums geogràfics, torno a la meva autobiografia gastronòmica i digestiva. El resultat és que amb la reducció del volum de caquis ingerits i amb l'ajuda de la plataforma filosòfica aconsegueixo reconduir les meves dificultats evacuatives.
He dit que redueixo el consum de caquis, perquè el cas és que d'entrada no hi renuncio del tot: en tinc un munt, els vull aprofitar i a més m'agraden molt. Tot i que arriba un punt que com que veig que el nou ritme de consum de caquis, més lent, provocarà que uns quants se'm facin malbé (tot i repartir-ne entre alguns coneguts), decideixo fer-ne confitura.
Dit i fet. M'arremango, separo la polpa de les pells, omplo una olla i la poso a bullir. Sense afegir-hi gens de sucre, perquè els caquis ja són prou dolços. Per anar bé cal remenar molta estona, perquè vagin perdent aigua i es vagi concentrant la dolçor. Però em canso de remenar aviat, perquè per mica que em despisti surten disparades gotes de confitura bullenta i em cremen. I perquè a la cuina tinc poca paciència: no m'importa cuinar, però m'agrada fer-ho sense complicar-me la vida ni dedicar-hi un temps excessiu.
El resultat és un entremig entre confitura i compota, potser més compota que confitura. Això sí, l'anomeni com l'anomeni, de gust boníssim. El cas és que passo a la segona fase i començo a omplir els pots, els tapo, i dono per temporalment acabats els experiments amb els caquis. Els pots no els poso al bany maria, perquè amb la mateixa escalfor de la confitura bullenta, un cop tapats ja es fa el buit, s'autoesterilitzen i normalment es conserven bé (es tracta d'omplir els pots quan la confitura encara està ben bullenta, i un cop els pots estan ben tapats s'han de posar cap per avall, fins que es refreden, o si més no jo ho faig així).
Un últim apunt: els caquis han d'estar ben madurs, perquè només que se'n despisti algun que no ho estigui del tot, l'aspror característica que tenen en aquests casos s'encomana i et pot desgraciar tota la cassolada.
Com que no reacciono al primer avís i segueixo menjant caquis, la situació digestiva se'm complica. Fins que m'adono que haig fe fer alguna cosa. Feia poc m'havien donat tres llibres vells de filosofia, "El secreto de la filosofía", d'Eugeni d'Ors, "Los filósofos presocráticos", de G.S. Kirk i J.E. Raven, i "Filosofía medieval", de Martin Grabmann. Sobretot els dos primers uns bons patracols, gruixuts. Decideixo fer-ne un ús immediat i l'un al damunt de l'altre els faig servir de plataforma per tal d'elevar la posició dels peus quan vaig al vàter.
Assegut a la tassa, amb l'ajuda d'aquesta plataforma les cames queden més amunt, i aquesta elevació, combinada alhora amb el cos tirat endavant, fa que la posició general sigui més semblant a la d'aclofar-te al mig del bosc quan vols anar de ventre. O a la que adoptes amb el mateix objectiu a aquests vàters que són com un plat de dutxa amb un forat gran al mig i dues petites plataformes a banda i banda pels peus (crec que a França hi ha qui els fa servir, crec que a Turquia també, i suposo que a altres llocs).
D'aquesta manera adoptes una posició que afavoreix més l'evacuació, sobretot quan tens problemes de restrenyiment. Sense anar a França o al bosc també la pots aconseguir posant els peus al damunt de la vora del vàter, però enfilar-s'hi i mantenir-hi l'equilibri requereix una agilitat i una flexibilitat que jo ja no tinc.
Després d'aquestes reflexions sobre postures i costums geogràfics, torno a la meva autobiografia gastronòmica i digestiva. El resultat és que amb la reducció del volum de caquis ingerits i amb l'ajuda de la plataforma filosòfica aconsegueixo reconduir les meves dificultats evacuatives.
He dit que redueixo el consum de caquis, perquè el cas és que d'entrada no hi renuncio del tot: en tinc un munt, els vull aprofitar i a més m'agraden molt. Tot i que arriba un punt que com que veig que el nou ritme de consum de caquis, més lent, provocarà que uns quants se'm facin malbé (tot i repartir-ne entre alguns coneguts), decideixo fer-ne confitura.
Dit i fet. M'arremango, separo la polpa de les pells, omplo una olla i la poso a bullir. Sense afegir-hi gens de sucre, perquè els caquis ja són prou dolços. Per anar bé cal remenar molta estona, perquè vagin perdent aigua i es vagi concentrant la dolçor. Però em canso de remenar aviat, perquè per mica que em despisti surten disparades gotes de confitura bullenta i em cremen. I perquè a la cuina tinc poca paciència: no m'importa cuinar, però m'agrada fer-ho sense complicar-me la vida ni dedicar-hi un temps excessiu.
El resultat és un entremig entre confitura i compota, potser més compota que confitura. Això sí, l'anomeni com l'anomeni, de gust boníssim. El cas és que passo a la segona fase i començo a omplir els pots, els tapo, i dono per temporalment acabats els experiments amb els caquis. Els pots no els poso al bany maria, perquè amb la mateixa escalfor de la confitura bullenta, un cop tapats ja es fa el buit, s'autoesterilitzen i normalment es conserven bé (es tracta d'omplir els pots quan la confitura encara està ben bullenta, i un cop els pots estan ben tapats s'han de posar cap per avall, fins que es refreden, o si més no jo ho faig així).
Un últim apunt: els caquis han d'estar ben madurs, perquè només que se'n despisti algun que no ho estigui del tot, l'aspror característica que tenen en aquests casos s'encomana i et pot desgraciar tota la cassolada.
2 de nov. 2017
Mosques
Diuen en castellà que "En boca cerrada no entran moscas".
Una possible traducció seria aquesta: Si conserves la boca tancada no t'hi entraran capgrossos, cotorres ni estornells.
En canvi, una traducció que sobretot tingués com a objectiu recollir la intenció de l'original suposo que s'hauria d'assemblar més a aquesta altra traducció: Si mantens la boca tancada no se t'escaparan tonteries ni inconveniències.
Cada moment és segons com es mira. Per a alguns el d'ara és un moment àlgid i d'adrenalina. Un moment de mites, de consignes, trompetes i banderes. Cadascú les del seu color (les del Huns i les dels Altres, que crec que deia Unamuno).
Per a d'altres (amb minúscula), el d'ara en canvi és un moment de mosques. I caldria mantenir la boca tancada. Caldria, i ves per on jo ara l'he obert una mica, la boca, i potser ja m'hi ha entrat (o n'ha sortit) alguna mosca, muricec o estornell.
Una possible traducció seria aquesta: Si conserves la boca tancada no t'hi entraran capgrossos, cotorres ni estornells.
En canvi, una traducció que sobretot tingués com a objectiu recollir la intenció de l'original suposo que s'hauria d'assemblar més a aquesta altra traducció: Si mantens la boca tancada no se t'escaparan tonteries ni inconveniències.
Cada moment és segons com es mira. Per a alguns el d'ara és un moment àlgid i d'adrenalina. Un moment de mites, de consignes, trompetes i banderes. Cadascú les del seu color (les del Huns i les dels Altres, que crec que deia Unamuno).
Per a d'altres (amb minúscula), el d'ara en canvi és un moment de mosques. I caldria mantenir la boca tancada. Caldria, i ves per on jo ara l'he obert una mica, la boca, i potser ja m'hi ha entrat (o n'ha sortit) alguna mosca, muricec o estornell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
