Siri Hustvedt, Temple Grandin, Richard Mason

[traspassat]

Propera parada

"Propera parada, Barcelona Passeig de Gràcia". I el tren va rabent, travessant les vinyes del Penedès, en direcció cap a Lleida.

A dins del vagó hi fa un fred que pela, de ple hivern. No sé si és la megafonia que ha desllorigat el control de la refrigeració o a l'inrevés, però sembla que hi ha alguna mena de sinergia, altrament la cosa no s'explica. Estem a mitjans d'agost, ahir va ser, diuen, un dels dies més calorosos de l'any, i les previsions per a avui són que les temperatures encara s'enfilin més. Però al tren tothom qui ha pogut s'ha abrigat, sobretot la gent ja d'una certa edat, com jo, que no ens podem permetre segons quines imprudències. Avui, però, val a dir que d'altra banda també he estat de sort: de bon matí, anant cap a l'estació, al costat d'un contenidor, m'hi he trobat un gec abandonat, i l'he arreplegat pensant que a l'hivern em seria d'utilitat. El que no em podia imaginar és que l'hivern arribés tan aviat, de manera tan sobtada.

"Propera parada, Sant Vicenç de Calders". I ja fa estona que hem deixat enrere l'estació...

Despentinat

Al matí, aviat. Un noi d'uns vint o vint-i-cinc anys surt d'un portal. A més de mig adormit, té un aire amb pinzellades alhora d'indigent, de rastafari i de fill de casa bona. S'atura davant d'un aparador i el fa servir de mirall. Es mira amb atenció el seu cap despentinat. Fa algun retoc aquí i allà, amb cura, corregint algun rinxol que segons sembla no està esbullat com cal. Sense presses, revisa el resultat. Sembla que li costa que li acabi de fer el pes del tot: despentinar-se de manera adequada és una feina difícil, complexa, de bon mati, encara amb el badall a la boca.

De possibles despentinats n'hi ha molts, i aconseguir o mantenir el que has triat dóna feina. En molts casos, més que mantenir un pentinat impecable (no dic de pinta, perquè ara també serveixen per a despentinar; amb el pas del temps sempre hi ha estris antics que s'adeqüen a noves funcions). Vet-ho aquí, el món dels gustos és infinit i subjectiu, ple de capricis i rareses...

Passa sovint, a voltes ens atrau de manera poderosa convertir el senzill en complicat, el fàcil en quelcom del tot impossible, trobar la marrada més llarga i de mala petja quan anem per la drecera més curta i planera. Per a algunes persones, aquesta mena de tendències són impulsos irresistibles. Per això és tan fascinat fer el badoc. I encara més, si ens hi veiem amb cor, parar-nos i observar-nos nosaltres mateixos, mirant de fer evidents totes les rareses que ens caracteritzen, que els altres segur que ens veuen i nosaltres, tan contents i sabuts, ens ignorem.

Potser res no té sentit

Potser res no té sentit.
Però malgrat l'eventual absurditat
de tot plegat
no tot és indiferent.
Per exemple,
podem intentar viure
una mica contents
(o, si més no, fer-ne l'intent).

De vegades viure...

De vegades viure
és tan intens,
absorbent,
fins i tot angoixant,
que no et queda temps
ni delit
per a dedicar-te
a escriure.