Despentinat

Al matí, aviat. Un noi d'uns vint o vint-i-cinc anys surt d'un portal. A més de mig adormit, té un aire amb pinzellades alhora d'indigent, de rastafari i de fill de casa bona. S'atura davant d'un aparador i el fa servir de mirall. Es mira amb atenció el seu cap despentinat. Fa algun retoc aquí i allà, amb cura, corregint algun rinxol que segons sembla no està esbullat com cal. Sense presses, revisa el resultat. Sembla que li costa que li acabi de fer el pes del tot: despentinar-se de manera adequada és una feina difícil, complexa, de bon mati, encara amb el badall a la boca.

De possibles despentinats n'hi ha molts, i aconseguir o mantenir el que has triat dóna feina. En molts casos, més que mantenir un pentinat impecable (no dic de pinta, perquè ara també serveixen per a despentinar; amb el pas del temps sempre hi ha estris antics que s'adeqüen a noves funcions). Vet-ho aquí, el món dels gustos és infinit i subjectiu, ple de capricis i rareses...

Passa sovint, a voltes ens atrau de manera poderosa convertir el senzill en complicat, el fàcil en quelcom del tot impossible, trobar la marrada més llarga i de mala petja quan anem per la drecera més curta i planera. Per a algunes persones, aquesta mena de tendències són impulsos irresistibles. Per això és tan fascinat fer el badoc. I encara més, si ens hi veiem amb cor, parar-nos i observar-nos nosaltres mateixos, mirant de fer evidents totes les rareses que ens caracteritzen, que els altres segur que ens veuen i nosaltres, tan contents i sabuts, ens ignorem.