(sobre salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2020/05/mare-i-fill-malalt-mental.html
30 de maig 2020
27 de maig 2020
24 de maig 2020
Enfadada amb la vida - 2
"La melancolía es un término clásico para referirse a lo que ahora entenderíamos como depresión. (...) Tiene menos connotaciones médicas pero no deja de ser ese mismo humor, negro, como si fuera una especie de líquido viscoso, como si fuera una especie de aceite que se extiende por el interior de un cuerpo y de una cabeza."
Espido Freire (1)
Vaig parlar de la Neus, de la seva vida difícil, del seu envelliment ressentit i de la seva mort solitària. A banda del fet que la seva mort sigui recent, també he pensat més en ella perquè aquests dies he llegit un treball de final d'estudis d'infermeria d'una neboda, un treball sobre el perdó al final de la vida, sobre la necessitat de perdonar per tal de poder morir en pau. És un treball esplèndid, tant pel rigor amb què està fet com per la claredat amb què està exposat.
Parla de tres perdons diferents, i de la importància de cada un d'ells: el perdó a un mateix, el perdó als altres, i el perdó a allò que cadascú consideri "el sentit de l'existència", sigui sobrenatural, o terrenal, relacional....
Crec que la Neus no va ser capaç de cap dels tres perdons. Ni es va perdonar ella mateixa "per ser com era". Ni va perdonar potser els altres, en conjunt, "per ser com eren" (en definitiva, per tenir vides més fàcils). Ni va perdonar "la vida", pel fet d'haver-la tractat a ella com l'havia tractat.
Per això em sembla trista la seva vida. I la seva mort, la forma com va morir, perquè va morir (tinc aquesta sensació) sense haver fet les paus amb ningú. I a més absolutament sola en el moment de la mort. I segurament patint durant els últims moments abans de morir (això ho dic per com la van trobar, i pel que es podia deduir del resultat de l'autòpsia).
Fa molts anys, quan teníem molta relació, a la cuina de la Neus havia vist alguna capsa d'antidepressius. Potser un parell de vegades em vaig atrevir a preguntar-i alguna cosa sobre aquells medicaments, i ella sempre canviava de conversa. Vaig entendre que no havia d'insistir. I va passar el temps, i vaig seguir veient aquelles capses, sense dir res...
Després ella va anar a viure a un altre lloc, i ja ens vam veure molt poc. De tant en tant li feia una trucada. Fa potser un any i mig la vaig anar a veure (és l'última vegada que la vaig veure), i a la cuina també hi havia les capses d'antidepressius.
--
(1) El Cultural, elcultural.com, 30 octubre 2019
Espido Freire (1)
Vaig parlar de la Neus, de la seva vida difícil, del seu envelliment ressentit i de la seva mort solitària. A banda del fet que la seva mort sigui recent, també he pensat més en ella perquè aquests dies he llegit un treball de final d'estudis d'infermeria d'una neboda, un treball sobre el perdó al final de la vida, sobre la necessitat de perdonar per tal de poder morir en pau. És un treball esplèndid, tant pel rigor amb què està fet com per la claredat amb què està exposat.
Parla de tres perdons diferents, i de la importància de cada un d'ells: el perdó a un mateix, el perdó als altres, i el perdó a allò que cadascú consideri "el sentit de l'existència", sigui sobrenatural, o terrenal, relacional....
Crec que la Neus no va ser capaç de cap dels tres perdons. Ni es va perdonar ella mateixa "per ser com era". Ni va perdonar potser els altres, en conjunt, "per ser com eren" (en definitiva, per tenir vides més fàcils). Ni va perdonar "la vida", pel fet d'haver-la tractat a ella com l'havia tractat.
Per això em sembla trista la seva vida. I la seva mort, la forma com va morir, perquè va morir (tinc aquesta sensació) sense haver fet les paus amb ningú. I a més absolutament sola en el moment de la mort. I segurament patint durant els últims moments abans de morir (això ho dic per com la van trobar, i pel que es podia deduir del resultat de l'autòpsia).
Fa molts anys, quan teníem molta relació, a la cuina de la Neus havia vist alguna capsa d'antidepressius. Potser un parell de vegades em vaig atrevir a preguntar-i alguna cosa sobre aquells medicaments, i ella sempre canviava de conversa. Vaig entendre que no havia d'insistir. I va passar el temps, i vaig seguir veient aquelles capses, sense dir res...
Després ella va anar a viure a un altre lloc, i ja ens vam veure molt poc. De tant en tant li feia una trucada. Fa potser un any i mig la vaig anar a veure (és l'última vegada que la vaig veure), i a la cuina també hi havia les capses d'antidepressius.
--
(1) El Cultural, elcultural.com, 30 octubre 2019
23 de maig 2020
Enfadada amb la vida
"El malestar físico y emocional indeseado y constante desaparece cuando ha tenido lugar un aprendizaje , y ese aprendizaje implica abandonar la exigencia de que el mundo y la propia persona que exige tal cosa sean distintos de como son." Brad Blanton (1)
Fa unes setmanes va morir la Neus. Des de petita, des que va passar una malaltia que li va deixar seqüeles físiques i emocionals importants, la Neus era una persona coratjosa però endurida. A mi em donava la sensació que enfadada amb la vida. Potser aquesta és una hipòtesi arriscada; si la faig és a partir del que sé d'ella, que és bastant. Tant com a resultat del molt que la vaig tractar durant uns anys, com de les converses amb altres persones que també la van conèixer molt.
Tot i la seva duresa, la Neus era també una dona capaç de tractar molt bé, extraordinàriament bé, algú. Passava quan pel que fos aquella persona li queia bé: llavors tot era fàcil. Jo vaig tenir aquesta sort, de manera que puc dir (i ho haig de dir), que a mi em va tractar sempre no només de forma correcta, sinó també amistosa i generosa.
La Neus era així, una persona d'extrems: o li queies bé, o malament. I si li queies malament no hi havia res a fer. De vegades podia tractar algú amb una actitud desconsiderada i agressiva que feia por, cosa que òbviament es girava en contra d'ella i feia que la seva vida fos encara més difícil.
La Neus era dues persones, dues Neus: una enginyosa, brillant, gran amiga i generosa, i una altra ressentida, furiosa... S'anaven alternant. Amb el pas dels anys la gent que li queia bé i amb la qual es relacionava es va anar reduint, o més ben dit, ella la va anar reduint, en uns casos per un motiu, en uns altres per un altre... No pel que feien els altres, sinó normalment a causa de l'augment de la seva arbitrarietat, duresa i intransigència (tal com escrivia Baltasar Gracián, "Los malos modos todo lo estropean, hasta la justicia y la razón"). Sobretot al final de la seva vida, aquella faceta fosca va acabar devorant pràcticament del tot l'altra faceta, la més sociable.
La Neus no va tenir una vida fàcil, és innegable. Però també és cert que una part important de les seves dificultats van ser resultat de la seva actitud, del que ella va anar fent. Resultat, en definitiva, de la seva incapacitat d'acceptar la seva realitat. I va acabar vivint segons el que havia alimentat: "si vius en guerra amb la vida, tots els moments són batalles"... i llavors, quan et relaxes? Quan descanses?
--
(1) Honestidad radical. Planeta, 2008 (p. 23)
Fa unes setmanes va morir la Neus. Des de petita, des que va passar una malaltia que li va deixar seqüeles físiques i emocionals importants, la Neus era una persona coratjosa però endurida. A mi em donava la sensació que enfadada amb la vida. Potser aquesta és una hipòtesi arriscada; si la faig és a partir del que sé d'ella, que és bastant. Tant com a resultat del molt que la vaig tractar durant uns anys, com de les converses amb altres persones que també la van conèixer molt.
Tot i la seva duresa, la Neus era també una dona capaç de tractar molt bé, extraordinàriament bé, algú. Passava quan pel que fos aquella persona li queia bé: llavors tot era fàcil. Jo vaig tenir aquesta sort, de manera que puc dir (i ho haig de dir), que a mi em va tractar sempre no només de forma correcta, sinó també amistosa i generosa.
La Neus era així, una persona d'extrems: o li queies bé, o malament. I si li queies malament no hi havia res a fer. De vegades podia tractar algú amb una actitud desconsiderada i agressiva que feia por, cosa que òbviament es girava en contra d'ella i feia que la seva vida fos encara més difícil.
La Neus era dues persones, dues Neus: una enginyosa, brillant, gran amiga i generosa, i una altra ressentida, furiosa... S'anaven alternant. Amb el pas dels anys la gent que li queia bé i amb la qual es relacionava es va anar reduint, o més ben dit, ella la va anar reduint, en uns casos per un motiu, en uns altres per un altre... No pel que feien els altres, sinó normalment a causa de l'augment de la seva arbitrarietat, duresa i intransigència (tal com escrivia Baltasar Gracián, "Los malos modos todo lo estropean, hasta la justicia y la razón"). Sobretot al final de la seva vida, aquella faceta fosca va acabar devorant pràcticament del tot l'altra faceta, la més sociable.
La Neus no va tenir una vida fàcil, és innegable. Però també és cert que una part important de les seves dificultats van ser resultat de la seva actitud, del que ella va anar fent. Resultat, en definitiva, de la seva incapacitat d'acceptar la seva realitat. I va acabar vivint segons el que havia alimentat: "si vius en guerra amb la vida, tots els moments són batalles"... i llavors, quan et relaxes? Quan descanses?
--
(1) Honestidad radical. Planeta, 2008 (p. 23)
13 de maig 2020
Sobre el final de la vida
Amb el moc a la solapa
https://miravolant.blogspot.com/2020/05/amb-el-moc-la-solapa.html
La Mary Luz Ramírez
https://miravolant.blogspot.com/2020/05/la-mary-luz-ramirez.html
Recordatori maig de 2020
https://miravolant.blogspot.com/2020/05/recordatori-maig-de-2020.html
https://miravolant.blogspot.com/2020/05/amb-el-moc-la-solapa.html
La Mary Luz Ramírez
https://miravolant.blogspot.com/2020/05/la-mary-luz-ramirez.html
Recordatori maig de 2020
https://miravolant.blogspot.com/2020/05/recordatori-maig-de-2020.html
7 de maig 2020
Salut mental
Nicotina contra el virus
https://horitzontal.blogspot.com/2020/05/nicotina-contra-el-virus.html
Des de la finestra
https://horitzontal.blogspot.com/2020/05/des-de-la-finestra.html
Històries de confinaments: l'Oriol
https://horitzontal.blogspot.com/2020/05/histories-de-confinaments-loriol.html
Històries de confinaments: la Cesca
https://horitzontal.blogspot.com/2020/05/histories-de-confinaments-la-cesca.html
https://horitzontal.blogspot.com/2020/05/nicotina-contra-el-virus.html
Des de la finestra
https://horitzontal.blogspot.com/2020/05/des-de-la-finestra.html
Històries de confinaments: l'Oriol
https://horitzontal.blogspot.com/2020/05/histories-de-confinaments-loriol.html
Històries de confinaments: la Cesca
https://horitzontal.blogspot.com/2020/05/histories-de-confinaments-la-cesca.html
5 de maig 2020
La flauta
Per un motiu que ara no ve al cas, però justificat "per les autoritats competents en matèries de confinaments", alguns dies viatjo en tren. A causa de les restriccions, sovint estic sol al vagó, i alguna vegada potser he sigut l'únic viatger de tot el tren. És una meravella, i alhora em provoca una sensació estranya.
Durant aquests viatges, si abans podia mirar per la finestra, llegir o escriure, que és el que acostumo a fer quan vaig en tren (més una cosa o una altra, segons els dies), ara, gràcies a la desaparició de viatgers provocada pel virus, sovint també puc tocar la flauta. És una altra meravella i una altra sensació estranya, la d'estar sol en un vagó i fent sonar la flauta.
No és pas d'ara: quan vaig d'aquí cap allà sempre duc una flauta a la motxilla, des de fa anys. Una altra cosa és que la toqui poc; segurament on l'he tocat més és a l'estació del poble, gairebé sempre solitària, mentre espero el tren (i a alguna altra estació). No és que em consideri un bon flautista, ni de bon tros, però tocant la flauta m'ho passo molt bé, m'agrada.
Fa uns dies en vaig trobar una pel carrer, de plàstic, d'aquestes que fan sevir a les escoles. De flautes de plàstic n'hi ha de diferents tipus, i algunes fins i tot sonen raonablement bé. I algunes, crec que de baquelita, molt bé.
Arreplego aquesta flauta, i un cop a casa primer li faig passar una quarantena, per tal que els eventuals virus es morin sols, "de mort natural". Després, al cap d'uns dies, la rento bé (és un avantatge, que sigui de plàstic). A continuació, la provo. I llavors tinc un disgust: sona fatal, espantosament malament. Em sembla que no havia bufat mai una flauta que sonés tan desafinada i malament.
Penso que és injust que un instrument musical soni tan malament. No és en absolut una excusa, que estigui destinada a l'ús escolar, al contrari: si a una criatura se li fa tocar una flauta així, és impossible que després pugui estimar la música. Penso que aquesta flauta "no té dret a la vida", i la llenço a un contenidor d'escombraries. La llenço després d'haver-la trencat, per tal d'evitar que algun rebuscador la pugui recuperar i llavors potser retornar-la al circuit "dels instruments musicals escolars".
Considero, com els boy-scouts, que ja he fet la bona obra del dia, aquesta vegada en defensa dels infants musicalment maltractats.
(De flautes en tinc més d'una, totes de bec, i de fusta. La que porto a la motxilla normalment és una "sopranino", perquè és la més petita i més lleugera. De vegades, poques, potser passejo una "soprano" -de les dues que tinc-, i la "tenor", la més gran, a causa de les seves dimensions no surt mai de casa)
Durant aquests viatges, si abans podia mirar per la finestra, llegir o escriure, que és el que acostumo a fer quan vaig en tren (més una cosa o una altra, segons els dies), ara, gràcies a la desaparició de viatgers provocada pel virus, sovint també puc tocar la flauta. És una altra meravella i una altra sensació estranya, la d'estar sol en un vagó i fent sonar la flauta.
No és pas d'ara: quan vaig d'aquí cap allà sempre duc una flauta a la motxilla, des de fa anys. Una altra cosa és que la toqui poc; segurament on l'he tocat més és a l'estació del poble, gairebé sempre solitària, mentre espero el tren (i a alguna altra estació). No és que em consideri un bon flautista, ni de bon tros, però tocant la flauta m'ho passo molt bé, m'agrada.
Fa uns dies en vaig trobar una pel carrer, de plàstic, d'aquestes que fan sevir a les escoles. De flautes de plàstic n'hi ha de diferents tipus, i algunes fins i tot sonen raonablement bé. I algunes, crec que de baquelita, molt bé.
Arreplego aquesta flauta, i un cop a casa primer li faig passar una quarantena, per tal que els eventuals virus es morin sols, "de mort natural". Després, al cap d'uns dies, la rento bé (és un avantatge, que sigui de plàstic). A continuació, la provo. I llavors tinc un disgust: sona fatal, espantosament malament. Em sembla que no havia bufat mai una flauta que sonés tan desafinada i malament.
Penso que és injust que un instrument musical soni tan malament. No és en absolut una excusa, que estigui destinada a l'ús escolar, al contrari: si a una criatura se li fa tocar una flauta així, és impossible que després pugui estimar la música. Penso que aquesta flauta "no té dret a la vida", i la llenço a un contenidor d'escombraries. La llenço després d'haver-la trencat, per tal d'evitar que algun rebuscador la pugui recuperar i llavors potser retornar-la al circuit "dels instruments musicals escolars".
Considero, com els boy-scouts, que ja he fet la bona obra del dia, aquesta vegada en defensa dels infants musicalment maltractats.
(De flautes en tinc més d'una, totes de bec, i de fusta. La que porto a la motxilla normalment és una "sopranino", perquè és la més petita i més lleugera. De vegades, poques, potser passejo una "soprano" -de les dues que tinc-, i la "tenor", la més gran, a causa de les seves dimensions no surt mai de casa)
4 de maig 2020
El dia que vaig fer un pipí al Camp del Barça
Durant els primers dies de confinament, de tornada d'una visita que faig a una persona "en situació de dependència" (amb l'objectiu de resoldre-li un problema logístic), mentre camino pel carrer tinc ganes de fer un riu.
Estic a la Travessera de les Corts, i el podria fer a qualsevol lloc, fins i tot ben bé al mig del carrer, perquè no es veu una ànima. Tampoc no seria tan estrany; de fet, els gossos pixen on els dóna la gana, i ningú no els diu res.
Però penso que tampoc no cal fer ostentació. I com que just passo pel costat del Camp del Barça, i veig que "l'accés 20" (al carrer de la Maternitat), és un lloc discret, faig el riu allí.
Mentre alleujo la bufeta penso que, al llarg dels anys, milers i milers de persones han entrat al Camp del Barça, però segurament són pocs els que han fet un riu en una entrada. De manera que tinc una mena de sensació de privilegi (no em preocupo per l'olor residual del meu riu, perquè sens dubte passaran mesos, abans no entrin una altra vegada espectadors al Camp Nou, i entremig segur que haurà plogut i tot s'haurà rentat).
Després, segueixo el meu camí de tornada cap a casa. I al cap de no res, veig que ve un cotxe de la policia... però per sort passa de llarg. I després un altre... i també passa de llarg. I un altre... I llavors m'adono que estic a punt de passar pel davant de la Comissaria de les Corts.
I és clar, ja segueixo tranquil: cap "vigia de balcó" no m'ha denunciat, els policies no em busquen a mi, he estat de sort...
Estic a la Travessera de les Corts, i el podria fer a qualsevol lloc, fins i tot ben bé al mig del carrer, perquè no es veu una ànima. Tampoc no seria tan estrany; de fet, els gossos pixen on els dóna la gana, i ningú no els diu res.
Però penso que tampoc no cal fer ostentació. I com que just passo pel costat del Camp del Barça, i veig que "l'accés 20" (al carrer de la Maternitat), és un lloc discret, faig el riu allí.
Mentre alleujo la bufeta penso que, al llarg dels anys, milers i milers de persones han entrat al Camp del Barça, però segurament són pocs els que han fet un riu en una entrada. De manera que tinc una mena de sensació de privilegi (no em preocupo per l'olor residual del meu riu, perquè sens dubte passaran mesos, abans no entrin una altra vegada espectadors al Camp Nou, i entremig segur que haurà plogut i tot s'haurà rentat).
Després, segueixo el meu camí de tornada cap a casa. I al cap de no res, veig que ve un cotxe de la policia... però per sort passa de llarg. I després un altre... i també passa de llarg. I un altre... I llavors m'adono que estic a punt de passar pel davant de la Comissaria de les Corts.
I és clar, ja segueixo tranquil: cap "vigia de balcó" no m'ha denunciat, els policies no em busquen a mi, he estat de sort...
2 de maig 2020
Elogi de la vida natural
Quan vius a pagès
el natural és,
segons el temps,
passar fred o calor.
I potser també passar gana i set
quan no hi ha teca
(perquè la collita de blat
potser s'ha malmès)
i a sobre la font potser està seca.
Que alguns dies
les mosques se't passegin
pels llavis i els narius,
i que al vespre els mosquits
potser et cusin a fiblades.
I de vegades,
que potser també et piquin
les puces i les paparres.
Dormir a terra o a la palla
(i no en un bon matalàs)
i potser a causa de la gana
haver de menjar verdolagues i lletsons
(en lloc de pa amb oli i canelons).
I quan gela i vas pels camins,
cap al mercat o tornant cap a casa,
tremolar i petar de dents
si no tens un bon gec o un bon abric.
Sí, realment no hi ha res
com la vida natural:
és a dir, no res de pitjor.
(dedicat al meu pare, que quan jo tenia potser vint-i-cinc anys i vaig fer un elogi superficial i ensucrat de la vida "natural", no urbana, etc. -en un petit conte sense paraules-, em va dir que estava bé, però alhora, assenyadament, va afegir que també estaria bé que en fes un altre de semblant parlant de l'altra part, d'això que parlo avui; per tant, amb quaranta anys de retard, dedicat a ell, al meu pare)
el natural és,
segons el temps,
passar fred o calor.
I potser també passar gana i set
quan no hi ha teca
(perquè la collita de blat
potser s'ha malmès)
i a sobre la font potser està seca.
Que alguns dies
les mosques se't passegin
pels llavis i els narius,
i que al vespre els mosquits
potser et cusin a fiblades.
I de vegades,
que potser també et piquin
les puces i les paparres.
Dormir a terra o a la palla
(i no en un bon matalàs)
i potser a causa de la gana
haver de menjar verdolagues i lletsons
(en lloc de pa amb oli i canelons).
I quan gela i vas pels camins,
cap al mercat o tornant cap a casa,
tremolar i petar de dents
si no tens un bon gec o un bon abric.
Sí, realment no hi ha res
com la vida natural:
és a dir, no res de pitjor.
(dedicat al meu pare, que quan jo tenia potser vint-i-cinc anys i vaig fer un elogi superficial i ensucrat de la vida "natural", no urbana, etc. -en un petit conte sense paraules-, em va dir que estava bé, però alhora, assenyadament, va afegir que també estaria bé que en fes un altre de semblant parlant de l'altra part, d'això que parlo avui; per tant, amb quaranta anys de retard, dedicat a ell, al meu pare)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
