Enfadada amb la vida

"El malestar físico y emocional indeseado y constante desaparece cuando ha tenido lugar un aprendizaje , y ese aprendizaje implica abandonar la exigencia de que el mundo y la propia persona que exige tal cosa sean distintos de como son." Brad Blanton (1)

Fa unes setmanes va morir la Neus. Des de petita, des que va passar una malaltia que li va deixar seqüeles físiques i emocionals importants, la Neus era una persona coratjosa però endurida. A mi em donava la sensació que enfadada amb la vida. Potser aquesta és una hipòtesi arriscada; si la faig és a partir del que sé d'ella, que és bastant. Tant com a resultat del molt que la vaig tractar durant uns anys, com de les converses amb altres persones que també la van conèixer molt.

Tot i la seva duresa, la Neus era també una dona capaç de tractar molt bé, extraordinàriament bé, algú. Passava quan pel que fos aquella persona li queia bé: llavors tot era fàcil. Jo vaig tenir aquesta sort, de manera que puc dir (i ho haig de dir), que a mi em va tractar sempre no només de forma correcta, sinó també amistosa i generosa.

La Neus era així, una persona d'extrems: o li queies bé, o malament. I si li queies malament no hi havia res a fer. De vegades podia tractar algú amb una actitud desconsiderada i agressiva que feia por, cosa que òbviament es girava en contra d'ella i feia que la seva vida fos encara més difícil.

La Neus era dues persones, dues Neus: una enginyosa, brillant, gran amiga i generosa, i una altra ressentida, furiosa... S'anaven alternant. Amb el pas dels anys la gent que li queia bé i amb la qual es relacionava es va anar reduint, o més ben dit, ella la va anar reduint, en uns casos per un motiu, en uns altres per un altre... No pel que feien els altres, sinó normalment a causa de l'augment de la seva arbitrarietat, duresa i intransigència (tal com escrivia Baltasar Gracián, "Los malos modos todo lo estropean, hasta la justicia y la razón"). Sobretot al final de la seva vida, aquella faceta fosca va acabar devorant pràcticament del tot l'altra faceta, la més sociable.

La Neus no va tenir una vida fàcil, és innegable. Però també és cert que una part important de les seves dificultats van ser resultat de la seva actitud, del que ella va anar fent. Resultat, en definitiva, de la seva incapacitat d'acceptar la seva realitat. I va acabar vivint segons el que havia alimentat: "si vius en guerra amb la vida, tots els moments són batalles"... i llavors, quan et relaxes? Quan descanses?

--
(1) Honestidad radical. Planeta, 2008 (p. 23)